miniatura|Un ingeni sucrer a Pernambuco colonial, del pintor neerlandès Frans Post () El cicle del sucre, també conegut com a cicle de la canya de sucre, va ser un període de la història del Brasil colonial entre mitjans del i mitjans del . El sucre va representar la primera gran riquesa agrícola i industrial del Brasil i, durant molt de temps, va ser la base de l'economia colonial.

El cicle va començar l'any 1516, quan va ser introduïda la canya de sucre a l'illa d'Itamaracá, en la costa de Pernambuco, per l'administrador colonial Pero Capico. Amb la creació de capitanies hereditàries, la de Pernambuco i la de São Vicente van destacar en la producció de sucre, aquesta última va ser superada per la de Bahia després de la implantació del Govern General. El 1549, Pernambuco ja tenia trenta engenhos-banguê; Bahia, divuit anys; i São Vicente, dos. El cultiu de la canya de sucre va prosperar i, mig segle després, la distribució d'engenhos de canya de sucre va ser de 256.

Els cultius es feien per sistema de plantació, és a dir, eren grans finques que produïen un sol producte. La seva producció estava orientada al comerç exterior i utilitzava mà d'obra esclava formada per indígenes i africans, el tràfic dels quals també generava beneficis. La principal destinació del sucre brasiler era el mercat europeu, i els nuclis més productius utilitzaven mà d'obra africana, mentre que els nuclis més petits continuaven amb la mà d'obra indígena original. El propietari de lengenho era un pagès propietari de la unitat de producció de sucre. A més del sucre, la producció de tabac i cotó també destacava al Brasil aleshores.

Pernambuco, la més rica de les capitanies durant el cicle de la canya de sucre, va impressionar el pare Fernão Cardim, qui va quedar sorprès per «les hisendes més grans i riques que les de Bahia, els banquets d'extraordinàries delícies, els llits de damasc carmesí, els serrells d'or i els rics edredons de l'Índia», i resumia les seves impressions en una frase antològica: «Pernambuco se acha mais vaidade que em Lisboa» (A Pernambuco es troba més vanitat que a Lisboa). L'opulència de Pernambuco semblava derivar, com suggereix Gabriel Soares de Sousa l'any 1587, del fet que, aleshores, la capitania era:

Cap a principis del , Pernambuco era la zona productora de sucre més gran i rica del món.

Història Context miniatura|Vasco da Gama va arribar a Calicut el 20 de maig de 1498. La nova ruta va fer que els preus de les espècies baixessin L'any 1498, el navegant portuguès Vasco da Gama va descobrir una ruta marítima cap a les Índies, que permetria als portuguesos fer el comerç d'espècies sense la intermediació dels àrabs i els venecians, que tenien el monopoli del comerç a la mar Mediterrània. Com a conseqüència immediata, es va produir una caiguda dels preus de les espècies.

El descobriment d'or a l'Amèrica espanyola va despertar un gran interès de Portugal per les seves terres recentment descobertes al Brasil. Però també va atreure l'interès d'Països Baixos, França i Anglaterra, que van qüestionar el Tractat de Tordesillas, del qual no van participar. Van declarar que només reconeixien la propietat de les terres poblades. Per no perdre les seves terres, Portugal les hauria d'ocupar, fet que requeria molts recursos. Sense trobar or, hauria de desenvolupar alguna activitat econòmica per compensar els costos d'aquesta ocupació.

La producció agrícola va resultar inviable. El blat es conreava a Europa i el transport d'Amèrica era molt car. Només les espècies i les manufactures eren opcions viables.

Factors de l'èxit Els portuguesos tenien experiència, des de feia unes dècades, en produir sucre a les illes atlàntiques (Madeira, Açores, Cap Verd i São Tomé i Príncipe). El país ja dominava la indústria de l'equipament per als enginhos de sucre. L'oferta del producte encara relativament nova a Europa per part de les ciutats italianes que va crear consumidors, la qual cosa no va evitar una crisi de preus baixos l'any 1496, reconduint bona part de la producció als ports flamencs.

A mitjans del , aquesta empresa agrícola ja s'havia convertit en una empresa comuna portuguesa i flamenca. Aquesta associació va ser vital per absorbir la gran producció brasilera que va entrar al mercat a partir de la segona meitat del . Hi ha indicis que grups holandesos poderosos també van finançar instal·lacions de producció al Brasil i el transport de mà d'obra esclava. També cal destacar que, en aquesta època, els portuguesos ja tenien un coneixement complet del funcionament del mercat d'esclaus africà, havent iniciat operacions de guerra per capturar negres pagans un segle abans, en temps d'Enric el Navegant.

El Brasil va ser el major productor de sucre del món als segles i . Les principals regions sucreres van ser, al principi, Pernambuco, Bahia, São Paulo i Rio de Janeiro. Més tard, Paraíba també va entrar en aquest grup selecte i, en el moment de les invasions neerlandeses, disposaria de quasi dues dotzenes dengenhos.

El Pacte colonial imposat per Portugal establia que Brasil (una colònia) només podia comerciar amb la Metròpoli, i no havia de competir amb els productes que la metròpoli produïa. Per tant, Brasil no va poder produir res del que la metròpoli ja produís. Aleshores es va establir un monopoli comercial, d'una manera imposada pel govern d'Anglaterra a Portugal, amb l'objectiu de garantir un mercat als comerciants anglesos. La colònia venia metalls, productes tropicals i subtropicals a preus baixos, establerts per la Metròpoli, i li comprava productes manufacturats i esclaus a preus molt més elevats, garantint així el benefici de Portugal en qualsevol de les transaccions.

Valoració històrica-sociològica En paraules de Gilberto Freyre:

Referències

Bibliografia

Vegeu també

Cicle del cacau Cicle del cafè Cicle del cautxú Cicle del cotó Cicle del cuir Cicle de l'or Cicle del pal brasil

Categoria:Colonialisme Sucre Categoria:Segle XVI al Brasil Categoria:Segle XVII al Brasil