La Guerra Hispano-estatunidenca, Guerra Hispano-americana o Hispano-nord-americana, que a Espanya és coneguda popularment com a Desastre del 98 o Guerra de Cuba i a Cuba com a Guerra Hispano-cubana-nord-americana, es va dur a terme entre Espanya i els Estats Units d'Amèrica el 1898. Va ser durant la regència de Maria Cristina, vídua del rei Alfons XII, i va desembocar en la pèrdua de les colònies d'ultramar, és a dir, la meitat de l'imperi colonial espanyol.
Causes de la guerra Després de l'expansió i conquesta dels Estats Units en els antics territoris de Mèxic durant la primera meitat del , les grans potències mundials es disputaven a la fi d'aquest segle les colònies per raons d'economia. Un país era més poderós en tant la seva influència i moneda es feien sentir en més territoris i colònies.
D'altra banda, les pròsperes economies van experimentar en l'últim terç del segle una crisi de creixement en quedar inundats els mercats interns. S'imposava la necessitat d'obrir noves rutes comercials i incorporar nous territoris que absorbissin la producció industrial.
Així, a la Conferència de Berlín de 1884 les potències europees van decidir repartir-se les seves àrees d'expansió al continent africà, amb la finalitat de no arribar a la guerra entre elles. Altres acords similars van delimitar zones d'influència a Àsia i especialment a la Xina, on es va arribar a dissenyar un pla per desmembrar el país, que no podria portar-se a terme en esclatar la Primera Guerra Mundial.
No obstant això, els acords no van acabar eliminant completament les friccions entre les potències. A la fi del , es van succeir les disputes per determinats ports i fronteres la delimitació de les quals no estava clara, sobretot a l'Àfrica. Exemples d'això són l'incident de Fachoda entre francesos i britànics, les disputes germano-portugueses pel port moçambiqueny de Kionga, lultimàtum llançat pels anglesos contra l'expansió portuguesa a Zàmbia i la polèmica desfermada entre francesos, britànics, alemanys i espanyols pel domini del Marroc.
Els Estats Units, que no van participar en el repartiment d'Àfrica ni d'Àsia, van fixar la seva àrea d'expansió inicial en la regió del Carib i, en menor mesura, en el Pacífic, on la seva influència ja s'havia deixat sentir a Hawaii i el Japó. Tant en una zona com en l'altra es trobaven valuoses colònies espanyoles (Cuba i Puerto Rico al Carib, Filipines, les Carolines i les Mariannes al Pacífic) que resultarien una presa fàcil a causa de la forta crisi política que sacsejava la seva metròpoli des del final del regnat d'Isabel II. En el cas de Cuba, el seu fort valor econòmic, agrícola i estratègic ja havia provocat nombroses ofertes de compra de l'illa per part de diversos presidents nord-americans (John Quincy Adams, James Polk, James Buchanan i Ulysses Grant), que el govern espanyol sempre va rebutjar. Cuba no només era una qüestió de prestigi per a Espanya, sinó que es tractava d'un dels seus territoris més rics i el tràfic comercial de la seva capital, L'Havana, era comparable al que registrava en la mateixa època Barcelona. miniatura|Dibuix satíric de M. Moliné a la Campana de Gràcia (1896) criticant la política dels Estats Units respecte a Cuba A això s'afegien les demandes de la burgesia cubana, composta tant per hisendats illencs com nord-americans, desitjosa de posar fi a les limitacions comercials imposades per Espanya i obrir el mercat lliure amb EUA i altres potències als seus productes, principalment sucre de canya. Entre 1868 i 1878 es va lluitar la guerra dels Deu Anys, que va culminar amb algunes concessions importants en matèria d'autonomia política, però no van acontentar completament als locals. José Martí, el líder d'aquesta revolta, es va exiliar als Estats Units des d'on va recaptar suports en una lluita que preveia culminar amb la independència. Els rebels cubans, sostinguts cada vegada més des dels Estats Units, van tornar a revoltar-se el 1880 (Guerra Chiquita) i el 1895 (Guerra del 95).
L'escalada de recels entre els governs dels Estats Units i Espanya va anar en augment, mentre en la premsa d'ambdós països feien fortes campanyes de desprestigi contra l'adversari. A Amèrica s'insistia una vegada i una altra en la valentia dels herois cubans, als quals es mostraven lluitant per alliberar-se del jou d'un govern i un país que era descrit com tirànic, corrupte, analfabet i caòtic. Per la seva banda, els espanyols, que no tenien cap dubte de la intenció dels Estats Units per annexionar-se l'illa, els dibuixaven com uns hisendats avariciosos i arrogants, sostinguts per una nació de lladres indisciplinats, sense història ni tradició militar, als quals Espanya hauria de donar una lliçó.
Cada vegada semblava més imminent el desencadenament del conflicte entre dues potències que altres països consideraven de segona: una impetuosa, jove i encara en desenvolupament, que buscava fer-se un buit en la política mundial a través de la seva economia creixent, i l'altra vella, que intentava mantenir la influència que li quedava dels seus antics anys de glòria. Els líders americans van veure en la disminuïda protecció de les colònies, producte de la crisi econòmica i financera espanyola, l'ocasió propícia de presentar-se davant el món com la nova Amèrica, la nova potència mundial, amb una acció espectacular. De fet aquesta guerra va ser el punt d'arrencada en el gran ascens de la nació nord-americana com poder mundial, però per al seu antagonista va significar l'accentuació d'una crisi que no es resoldria i portaria a un conflictiu espanyol.
Antecedents a la guerra Cuba no era el primer conflicte internacional desencadenat pel control de les colònies espanyoles. En 1885, l'imperi Alemany va intentar estendre el seu domini sobre el nord-est de Papua a les Illes Carolines, on es preveia establir un protectorat a causa del seu valor estratègic. L'intent va ser durament combatut per Espanya, que estava present a l'arxipèlag des de 1521 i havia reclamat la seva sobirania per primera vegada el 1667. No obstant això, els alemanys (igual que en altres ocasions havien fet els britànics) argumentaven que Espanya les havia abandonat en eliminar la presència militar el 1787, si bé l'activitat missionera i comercial s'havia reprès posteriorment i mantingut durant tot el . La mediació del papa Lleó XIII va acabar, igual que en altres ocasions, amb el reconeixement de la sobirania espanyola, encara que es va permetre als alemanys establir una estació naval i un dipòsit de carbó a una de les Carolines.
Com en totes les invasions, a Cuba hi havia una minoria, els amos de les plantacions, que estava a favor de la dominació espanyola. En 1878, després de deu anys de crua guerra, se signava el Conveni de Zanjón, que no era més que una treva. El 1880 s'abolia l'esclavitud a Cuba i la situació començava a canviar. L'oligarquia anhelava la independència per poder comerciar lliurement. El capità general espanyol Weyler, designat per a l'illa, va decidir recórrer a la política de «reconcentració», consistent a concentrar els camperols en reserves vigilades. L'odi es va exacerbar. Molts cubans acomodats van començar a reclamar a Washington la intervenció nord-americana. Mentre, a l'Havana se succeïen les manifestacions entre independentistes i espanyolistes.
L'enfonsament del Maine
Amb l'excusa d'assegurar els interessos dels residents nord-americans a l'illa, el govern nord-americà va decidir l'enviament a l'Havana del cuirassat de segona classe Maine. El viatge era més aviat una maniobra intimidatòria i de provocació a Espanya, que es mantenia ferma en el rebuig de la proposta de compra realitzada pels Estats Units sobre Cuba i Puerto Rico. El 25 de gener de 1898, el Maine feia la seva entrada a l'Havana sense haver avisat prèviament de la seva arribada, el que era contrari a les pràctiques diplomàtiques tant de l'època com actuals. En correspondència a aquest fet, el govern espanyol va enviar el creuer Biscaia al port de Nova York. Malgrat la inoportunitat de la visita, les autoritats locals espanyoles van tractar la tripulació nord-americana amb tota amabilitat. miniatura|Vestigis del Maine després de la seua destrucció No obstant això, a les 21:40 del 15 de febrer de 1898, una explosió il·luminà el port de l'Havana. El Maine havia saltat pels aires. Dels 355 tripulants, van morir 254 homes i 2 oficials. La resta de l'oficialitat gaudia, a aquelles hores, d'un ball donat en el seu honor per les autoritats espanyoles.
Sense esperar el resultat d'una investigació, la premsa sensacionalista de William Randolph Hearst publicava l'endemà el següent titular: «El vaixell de guerra Maine partit per la meitat per una artefacte infernal secret de l'enemic».
A fi de determinar les causes de l'enfonsament es van crear dues comissions d'investigació, una d'espanyola i una altra de nord-americana, ja que els estatunidencs es van negar a una comissió conjunta, ja que, per a ells, el resultat de la investigació s'havia decidit molt abans. Vist amb perspectiva, tot apunta que van idear l'operació amb l'objectiu de tenir un casus belli per declarar la guerra a una Espanya arruïnada i en decadència que seguia posseint territoris immensament rics. Els nord-americans van sostenir des del primer moment que l'explosió havia estat provocada i externa. La conclusió espanyola fou que l'explosió era deguda a causes internes. Els espanyols van argumentar que no podia ser una mina, com pretenien els nord-americans, ja que no es va veure cap columna d'aigua i, a més, si la causa de l'explosió hagués sigut una mina, no haurien d'haver esclatat els panyols de munició. En el mateix sentit, van fer notar que tampoc hi havia peixos morts al port, el que seria normal després d'una explosió externa. Encara que totes aquestes coses eren evidents, el govern dels Estats Units no les va reconèixer i es va negar des d'un primer moment i en rodó a un diàleg sobre la qüestió.
Estudis recents han assenyalat que, atesos els desperfectes causats per l'explosió, si l'explosió hagués estat provocada per algun artefacte extern aquesta hauria fet saltar el vaixell literalment de l'aigua. Alguns dels documents desclassificats pel govern dels EUA sobre l'Operació Mangosta (projecte per a la invasió de Cuba posterior al fracàs de Badia de Cochinos) avalen la polèmica hipòtesi que l'explosió va ser causada en realitat pel mateix govern dels EUA per tal de tenir un pretext per a declarar-li la guerra a Espanya. No obstant això, els Estats Units van acusar Espanya de l'enfonsament i van declarar-li un ultimàtum on exigien la retirada de Cuba, condició absolutament intolerable per a qualsevol país sobirà, a més de començar a mobilitzar voluntaris abans de rebre cap resposta, en una demostració d'intencions evident. Per la seva banda, el govern espanyol va rebutjar qualsevol vinculació amb l'enfonsament del Maine i es va negar a doblegar-se a l'ultimàtum nord-americà, i va declarar-les la guerra en cas d'invasió dels seus territoris. Començava així la guerra Hispano-estatunidenca.
Desenvolupament del conflicte Amb anterioritat als fets del Maine, els Estats Units havien ordenat a la seva flota del Pacífic que es dirigís a Hong Kong i fes allí exercicis de tir fins que rebés l'ordre de dirigir-se a les Filipines i a l'Illa de Guam. Tres mesos abans s'havia decretat el bloqueig naval a l'illa de Cuba sense que intervingués cap declaració de guerra, i quan es va declarar la guerra, es va fer amb efectes retroactius al començament del bloqueig. Juan Bosch, De Cristóbal Colón a Fidel Castro, el Caribe frontera imperial