Antonin Gregory Scalia (Trenton, 11 de març de 1936 - Marfa, 13 de febrer de 2016) va ser un jurista nord- americà i Jutge Associat de la Cort Suprema dels Estats Units, proposat en el càrrec pel president republicà Ronald W. Reagan.
Era considerat com un dels pilars de l'ala conservadora de la Cort Suprema. Quant a matèria d'interpretació constitucional, s'adheria a la doctrina del textualisme i a l'originalisme, i era un crític acèrrim de la doctrina de la constitució vivent. A diferència dels seus col·legues conservadors, com l'exjutge president dels Estats Units William Rehnquist o Clarence Thomas, el jutge Scalia va mantenir una visió favorable del poder nacional i d'un poder executiu fort. En aquest sentit podia ser considerat com a un hamiltonià.Ver Gonzales v. Raich, 545 U.S. 1 (2005) (Scalia, J., concurring); J.B. Staab, The Political Thought of Justice Antonin Scalia: A Hamiltonian on the Supreme Court(Rowman & Littlefield, 2006).
Biografia Antonin Scalia va néixer a Trenton, Nova Jersey. La seva mare, Catherine, va néixer als Estats Units; el seu pare, S. Eugene, un professor de llengües romàniques, va emigrar de Sicília a l'edat de 15 anys. Quan Scalia tenia cinc anys, la seva família es va mudar a Elmhurst a Queens, Ciutat de Nova York, durant aquell període el seu pare va treballar al Brooklyn College a Flatbush, Brooklyn.
Com a catòlic Scalia va assistir al "Xavier High School", un col·legi catòlic jesuïta a Manhattan. Es va graduar com a primer de la seva classe summa cum laude amb un AB de la Universitat de Georgetown el 1957. Estant a Georgetown, també va estudiar a la Universitat de Friburg (Suïssa) i va seguir estudiant dret a la Facultat de Dret de l'Escola de Dret Harvard on va col·laborar com a editor de notes de la Harvard Law Review. Es va llicenciar magna cum laude el 1960 i es va convertir en un Sheldon Fellow de la Universitat Harvard l'any següent. El càrrec li va permetre viatjar per Europa entre el 1960 i el 1961.
El 10 de setembre de 1960, Scalia va contreure matrimoni amb Maureen McCarthy, una llicenciada en anglès del "<i>Radcliffe College</i>". Tots dos van tenir nou fills – Ann Forrest (n. 2 de setembre de 1961, Eugene, llavors fiscal laboral, exprocurador del Departament del Treball dels Estats Units, John Francis, Catherine Elisabeth, Mary Clare, Paul David, ordenat sacerdot catòlic de la diòcesi d'Arlington a l'Església "St. Rita's Catholic Church", Matthew (graduat de West Point i major de l'Armada dels Estats Units que treballa actualment com a instructor ROTC a la Universitat de Delaware), Christopher James actualment a la Universitat de Wisconsin, i Margaret Jane, estudiant de la Universitat de Virgínia.
A Scalia se'l coneixia pel sobrenom de "Nino" i els seus col·legues es referien a les notes dels casos en què Scalia opinava com a Ninograms.Edward Lazarus, C-SPAN Booknotes, "Closed Chambers: The First Eyewitness Account of the Epic Struggles Inside the Supreme Court", juny 14, 1998. Consultat Nov. 29, 2006. Era amic del seu col·lega de l'ala liberal Ruth Bader Ginsburg, que tenia a la seva oficina fotos amb Scalia junts al Washington Opera i d'un viatge a l'Índia.Oyez.org, "Justice Ruth Bader Ginsburg's Chambers: At the Opera". Consultat Mar. 11, 2007.Oyez.org, "Justice Ruth Bader Ginsburg's Chambers: Scalia & Ginsburg on elephant". Consultat Mar. 11, 2007.
Vida pública miniatura|280x280px| El president Ronald Reagan i el Jutge Antonin Scalia en una conferència a l'Oficina Oval Scalia va començar la seva carrera legal al bufet d'advocats internacional Jones, Day, Reavis Cockley i a Cleveland, Ohio, on va treballar de 1961 a 1967 més tard va declarar que tenia la intenció de dedicar-se a l'ensenyament, per la qual cosa es va convertir en un professor de Dret de la Universitat de Virgínia el 1967.
Després de quatre anys a Charlottesville, Scalia va entrar al servei públic el 1971. El president Richard Nixon el va nomenar com el conseller general de l'Oficina de Política de Telecomunicacions, on una de les seves tasques principals va ser la formulació de la política federal per al creixement de la televisió per cable. Entre 1972 a 1974, ell va ser president de la Conferència Administrativa dels Estats Units, una petita agència independent que buscava millorar el funcionament de la burocràcia federal. A mitjan 1974, Nixon el va nomenar Secretari de Justícia Auxiliar per a l'Oficina de l'Assessor jurídic. Després de la renúncia de Nixon, la nominació va ser continuada pel president Gerald Ford, i Scalia va ser confirmat pel Senat el 22 d'agost de 1974.
Després de la derrota de Ford pel president Jimmy Carter, Scalia va treballar durant diversos mesos a l'American Enterprise Institute. Posteriorment va tornar al món acadèmic a la Universitat de Chicago, a la Facultat de Dret de 1977 a 1982, tot i que va passar un any com a professor visitant a l'Escola de Dret de Stanford. El 1981, es va convertir en el primer conseller de la facultat de la Universitat Chicago de la Societat Federalista.
Jutge de la Cort Federal d'Apel·lacions Quan Ronald Reagan va ser elegit president el novembre de 1980, Scalia esperava per a un lloc important a la nova administració. Va ser entrevistat per al càrrec de procurador general dels Estats Units, però finalment va ser triat Rex Edwin Lee, per gran decepció de Scalia. Més tard aquell any, Reagan li va oferir a Scalia un seient al Circuit d'Apel·lacions de Washington DC, que va ser acceptat per Scalia qui va ser confirmat pel Senat dels Estats Units el 5 d'agost de 1982 i va prestar jurament el 17 d'agost de 1982.
Al Circuit d'Apel·lacions de Washington DC, Scalia va construir un llegat conservador, que li va portar admiració de part de sectors socials, per mitjà dels seus escrits es va mostrar intel·ligent i, enginyós, sovint era crític dels precedents de la Cort Suprema, que se sentia obligat a respectar com a un jutge dels Estats Units. Els precedents de Scalia van cridar l'atenció de funcionaris de l'administració Reagan, als qui, segons The New York Times , “els agradava pràcticament tot el que van veure i... el veien com un prospecte per al Tribunal Suprem”. L'any 1985, encara que no hi havia llavors cap vacant a la Cort, funcionaris de l'administració Reagan van col·locar Antonin Scalia en una llista curta amb el jutge Robert Bork, per ser considerat si un jutge deixava la Cort.
El 1986, el President del Tribunal Suprem, Warren Burger, va informar la Casa Blanca de la seva intenció de retirar-se. Reagan va decidir nomenar el Jutge Associat William Rehnquist per convertir-se en president del Tribunal Suprem. Aquesta elecció va significar que Reagan també hauria d'escollir un candidat per ocupar el seient del Rehnquist com a jutge associat. El procurador general Edwin Meese, va aconsellar Reagan en l'elecció, demanant considerar seriosament només Bork i Scalia. El que esdevenia potser l'última oportunitat de Reagan per escollir un jutge del Tribunal Suprem; el president i els seus consellers van triar Scalia sobre Bork. Molts factors van influir en aquesta decisió. Reagan volia nomenar el primer italoamericà a la justícia. A més, Scalia era deu anys més jove, i probablement serviria més temps a la Cort. Scalia també tenia l'avantatge de no tenir el rastre de paper de Bork; qui havia escrit articles polèmics sobre els drets individuals. Scalia va ser cridat a la Casa Blanca, i va acceptar la nominació de Reagan. Un membre del comitè del Senat, el senador demòcrata de Delaware Joe Biden, després va declarar que lamentava no haver-se oposat a la designació de Scalia “perquè ell era tan eficaç”.
Jutge de la Cort Suprema miniatura|259x259px| El Jutge i Sra Scalia (esquerra) i el president Reagan (dreta) observen com a president del Tribunal Suprem, Warren Burger juramenta William Rehnquist com a successor seu el 26 de setembre de 1986. Scalia va començar la seva carrera judicial el 1982 quan va ser nomenat jutge del Circuit d'Apel·lacions de Washington, DC. Després, el 1986, el President Ronald W. Reagan el va proposar per al càrrec de Jutge Associat de la Cort Suprema després de l'ascens a Jutge President de William Rehnquist.
A la cort suprema, Scalia va ser una de les principals veus conservadores. Segons ell, la Constitució ha de ser interpretada segons la intenció original dels que van escriure el document. Per això, Scalia només pren en consideració el text de la Constitució quan n'analitza casos. Al costat de Clarence Thomas es van mostrar en contra de l'extradició de Manuel Antonio Noriega, argumentat que es va haver d'admetre l'apel·lació a la decisió judicial.
Una de les intervencions crucials de Scalia va succeir l'any 2000, quan va donar suport a que el Tribunal Suprem posés fi al recompte de vots a l'estat de Florida per proclamar president el republicà George W. Bush després d'una tancada lluita electoral amb el demòcrata Al Gore."Ni jo ni la meva cort devem cap disculpa pel cas 'Bush versus Gore'. Vam fer el correcte. És el que hi ha! Sabeu-ho. Això ja és molt vell”, va dir el 2007 el magistrat a la periodista Lesley Stahl durant una entrevista.Qualificat com el jutge més influent de l'últim quart de segle, Scalia, segons The New York Times va ser el “ líder del renaixement conservador intel·lectual ”, a més d'un ferri defensor de l'originalisme, teoria jurídica que busca aplicar l'entesa dels que van realitzar i ratificar la Constitució, assenyalant que aquesta darrera és des d'aquell moment fixa i coneguda. El 2012, el periodista Chris Wallace de Fox News va preguntar sobre una eventual jubilació al jutge, que va respondre:"No m'agradaria ser reemplaçat per algú que automàticament reverteixi tot el que he intentat aconseguir". Scalia
Posicions polítiques miniatura|249x249px| El Jutge Scalia el 20 de maig de 2010 a Washington D. C.
Principis polítics Hamiltonians En contrast amb els conservadors llibertarians, Scalia tenia un punt de vista més positiu sobre els poders del govern. En una conferència sobre el federalisme el 1982, Scalia va desafiar els conservadors que reexaminessin el seu punt de vista hostil cap al poder nacional. En una època en què la Presidència i el Senat estaven en mans republicanes, Scalia va sostenir que una política d'acostament basada a "fer res" i encaminada a la creació de polítiques nacionals era un "autovenciment" per als propòsits d'aconseguir metes polítiques conservadores. Scalia assenyalava els membres de l'audiència —com Hamilton hagués argumentat— que mantinguin en la seva ment que el govern federal no és dolent, sinó bo. El truc és utilitzar-lo sàviament.”Antonin Scalia, “The Two Faces of Federalism,” Harvard Journal of Law & Public Policy 6 (1982): 19-22.
Separació de poders miniatura|300x300px|El jutge Antonin Scalia testificant davant el Comitè del Senat sobre la Judicatura sobre la separació de poders i els controls i equilibris del govern dels EUA En opinió de Scalia la separació entre els poders legislatiu, executiu i judicial segueixen directament de la línia de la Constitució, ja que amb cap branca es permetia exercir poders concedits a una altra branca. En els seus primers dies a la Cort, va ser autor d'una forta i solitària dissidència el 1988 sobre el cas anomenat Morrison vs. Olson, en què la majoria de la Cort va confirmar la llei. Trenta pàgines contenia l'objecció de vot de Scalia qui va indicar que la llei era una intromissió injustificada al Poder Executiu pel Legislatiu. Advertir, "Amb freqüència un problema d'aquest tipus vindrà abans que el Tribunal revestit, per dir-ho, amb pell de xai... Però aquest llop ve com un llop.