miniatura|Els quatre temperaments com es descriu en una xilografia del : flegmàtic, colèric, sanguini i malenconiós. La teoria dels humors, teoria humoral, teoria del quatre humors, humorisme o humoralisme, fou un sistema de la medicina que detalla la composició o constitució i el funcionament del cos humà. Es va originar a l'antiga Pèrsia (Iran) i va ser adoptada en la medicina dels antics metges i filòsofs grecs i romans, després que entressin en contacte amb els perses.
L'humorisme va començar a decaure cap a la dècada del 1850 amb l'arribada de la teoria microbiana de la malaltia, el qual va demostrar que moltes malalties que anteriorment es creien amb una causa humoral eren, de fet, causades per patògens.
Origen
El concepte de "humors" (els sistemes químics que regulen comportament humà) esdevenia més prominent de l'escriptura de teòric mèdic Alcmeó de Crotona (C. 540-500 BC). La seva llista d'humors era més llarga i els elements fonamentals inclosos van descriure per Empèdocles, com aigua, aire, terra, foc, etc. Alguns autors suggereixen que el concepte d'humor pot tenir orígens a Pèrsia, en la medicina de l'antic Egipte o Mesopotàmia, encara que no es va arribar a sistematitzar fins als pensadors grecs antics. La paraula humor és una traducció del grec χυμός, chymos (literalment suc o saba, sabor metafòric). La medicina ayurveda de l'Antiga Índia havia desenvolupat la teoria de les tres doshas (doṣas), que es relacionaven amb els cinc elements (pañca-bhūta): terra, aigua, foc, aire i espai.
A Hipòcrates se li atribueix normalment la incorporació d'aquest coneixement a la medicina. En contrast amb Alcmeó, Hipòcrates va suggerir que els humors són els líquids corporals vitals (sang, bilis groga, flegma i bilis negra). Alcmeó i Hipòcrates van afirmar que un excés o deficiència extrema de qualsevol dels humors (líquid corporal) en una persona pot ser un signe de malaltia. Alcmeó I Hipòcrates van afirmar que un excés o deficiència extrema de qualsevol dels humors en una persona pot ser un signe de malaltia. Hipòcrates, i més tard Galè, van suggerir que un desequilibri moderat en la barreja d'aquests humors produeix determinats patrons de comportament.Hippocrates (c. 460 – c. 370 BC), On The Sacred Disease. Un dels tractats atribuïts a Hipòcrates, Sobre la naturalesa de l'home, descriu la teoria de la manera següent:El cos humà conté sang, flegma, bilis groga i bilis negra. Aquestes són les coses que conformen la seva constitució i que causen el seu dolor i la seva salut. La salut és principalment aquell estat en què aquestes substàncies constituents es troben en la proporció correcta entre si, tant en força com en quantitat, i estan ben barrejades. El dolor succeeix quan una de les substàncies presenta qualsevol deficiència o excés, o queda separada en el cos i no es barreja amb les altres.Tot i que la teoria dels quatre humors apareix dins alguns textos hipocràtics, altres escriptors hipocràtics només van acceptar l'existència de dos humors, mentre que alguns fins i tot es van abstenir de discutir la teoria humoral. L'humorisme, o doctrina dels quatre temperaments, com a teoria mèdica, va mantenir la seva popularitat durant segles, en gran part gràcies a la influència dels escrits de Galè (129-201 dC). La teoria d'Hipòcrates sobre els quatre humors estava relacionada amb la teoria popular dels quatre elements (terra, foc, aigua i aire) proposada per Empèdocles d'Akragas, però aquest vincle no fou establert per Hipòcrates ni per Galè, que es referien principalment als humors. Tot i que Galè pensava que els humors es formaven en el cos, en lloc de ser ingerits, creia que els diferents aliments tenien un determinat potencial per actuar sobre el cos i produir diferents humors. Els aliments càlids, per exemple, solien produir bilis groga, mentre que els aliments freds solien produir flegma. Les estacions de l'any, els períodes de la vida, les regions geogràfiques i les activitats quotidianes també influïen en la naturalesa dels humors formats. Com a tal, es va entendre que determinades estacions i àrees geogràfiques causaven desequilibris en els humors, cosa que conduïa a diferents tipus de malalties segons el temps i el lloc. Per exemple, es considerava que les ciutats exposades a vents calorosos presentaven taxes més elevades de problemes digestius com a conseqüència d'un excés de flegma que baixa del cap, mentre que les ciutats exposades a vents freds s'associen a malalties dels pulmons, malalties agudes i "duresa de les entranyes ", així com les oftalmies (problemes als ulls) i les hemorràgies nasals. Les ciutats de l'oest, en canvi, es creia que desenvolupaven persones febles, poc saludables i pàl·lides que estaven subjectes a tot tipus de malaltia.Hippocrates, On Airs, Waters, and Places.
Es creia que el desequilibri d'humors o discràsia era la causa directa de totes les malalties. La salut es va associar amb un equilibri dels humors o eucràsia. Les qualitats dels humors, al seu torn, van influir en la naturalesa de les malalties que causaven. La bilis groga causava malalties càlides i la flegma, malalties fredes. A l'obra Sobre els temperaments, Galè va subratllar encara més la importància de les quatre qualitats. Un temperament ideal implicava una barreja equilibrada de les quatre qualitats. Galè va identificar quatre temperaments en els quals predominava una de les qualitats (càlid, fred, humit o sec); i quatre més en els què dominava una combinació de dos d'ells (càlid i humit, càlid i sec, fred i sec o fred i humit). Aquests darrers quatre temperaments, anomenats així pels humors amb els quals estaven associats –sanguinis, colèrics, malenconiosos i flegmàtics–, van acabar sent més coneguts que els altres. Tot i que el terme temperament es va referir només a disposicions psicològiques, Galè el va utilitzar per referir-se també a disposicions corporals, que determinaven la susceptibilitat d'una persona a malalties particulars, així com a inclinacions conductuals i emocionals.
La malaltia també podria ser el resultat de la "corrupció" d'un o més dels humors, que podria ser causada per circumstàncies ambientals, canvis dietètics o molts altres factors. Es creia que aquests dèficits eren causats per vapors inhalats o absorbits pel cos. Els metges grecs i romans, i els establiments mèdics posteriors de musulmans i de l'Europa Occidental, van adoptar i adaptar la filosofia mèdica clàssica; tots van creure que cadascun d'aquests humors aniria creixent i disminuint al cos, segons la dieta i l'activitat. Quan un pacient patia un excedent o un desequilibri d'un dels quatre humors, la personalitat i/o la salut física del pacient es podrien veure afectades negativament.
Quatre humors Tot i que la teoria de l'humorisme tenia diversos models que utilitzaven 2, 3 i 5 components, el model més famós consisteix en els quatre humors descrits per Hipòcrates i després desenvolupat per Galè. Els quatre humors de la medicina hipocràtica són la bilis negra (grec: μέλαινα χολή, melaina chole), la bilis groga (grec: ξανθη χολή, xanthe chole), la flegma (grec: φλέγμα, flegma) i la sang (grec: αἷμα, haima). Cadascun correspon a un dels quatre temperaments tradicionals. Basant-se en la medicina hipocràtica, es creia que perquè un cos estigués sa, els quatre humors haurien de tenir proporcions equilibrades pel que fa a la quantitat i la força de cada un. La barreja i l'equilibri adequats dels quatre humors es coneixia com a eucràsia.
Galè recorda la correspondència entre els humors i les estacions a la seva obra Sobre les doctrines d'Hipòcrates i Plató; diu que, “Pel que fa a les edats i les estacions, el nen (παῖς) correspon a la primavera, el jove (νεανίσκος) a l'estiu, l'home madur (παρακµάζων) a la tardor i el vell (γέρων) a l'hivern". Galè també creia que les característiques de l'ànima segueixen les mescles del cos, però no aplica aquesta idea als humors hipocràtics. Creia que la flegma no influïa en el caràcter. Al seu llibre Sobre la natura de l'home d'Hipòcrates, Galè afirma: "La nitidesa i la intel·ligència (ὀξὺ καὶ συνετόν) són causades per la bilis groga que hi ha a l'ànima, la constància i la consistència (ἑδραῖον καὶ βέβαιον) per l'humor melancòlic i la simplicitat i la ingenuïtat (ἁπλον) καὶ ἠλιθιώτερον) per la sang. Però la naturalesa de la flegma no té cap efecte sobre el caràcter de l'ànima (τοῦ δὲ φλέγµατος ἡ φύσις εἰς µὲν ἠθοποιῗαν ἄχρηστος)". Va dir, a més, que la sang és una barreja dels quatre elements: aigua, aire, foc i terra.
Aquests termes només corresponen en part a la terminologia mèdica moderna, en què no hi ha distinció entre la bilis negra i la groga, i la flegma té un significat molt diferent. Es creia que els humors eren les substàncies bàsiques a partir de les quals es fabricaven tots els líquids del cos. Robin Fåhræus (1921), un metge suec que va idear la velocitat de sedimentació dels eritròcits, va suggerir que els quatre humors es basaven en l'observació de la coagulació de la sang en un recipient transparent. Quan es treu sang en un recipient de vidre i es deixa reposar durant aproximadament una hora, es poden veure quatre capes diferents. Es forma un coàgul fosc a la part inferior (la "bilis negra"). A sobre del coàgul hi ha una capa de glòbuls vermells (la "sang"). A sobre hi ha una capa blanquinosa de glòbuls blancs (la "flegma"). La capa superior és sèrum groc clar (la "bilis groga").
En la medicina grega, després de Galè, es van escriure molts textos grecs; va ser durant l'època daurada de la teoria dels quatre humors. Un d'aquests textos era un tractat anònim anomenat Sobre la constitució de l'univers i de l'home, publicat a mitjans del per J.L. Ideler. En aquest text, l'autor estableix la relació entre els elements de l'univers (aire, aigua, terra, foc) i els elements de l'home (sang, bilis groga, bilis negra, flegma). Va dir:
Les persones que tenen la sang vermella són simpàtiques, fan broma i riuen sobre els seus cossos i, per la seva aparença, estan tenyides de rosa, lleugerament vermelles i tenen una pell bonica. Les persones que tenen bilis groga són amargues, de caràcter curt, atrevides. Apareixen verdoses i tenen la pell groga. Les persones de bilis negra són mandroses, temoroses i malaltisses. Tenen els cabells negres i els ulls negres. Els que tenen flegma tenen poc esperit, són oblidadisses i tenen els cabells blancs
Relació amb caràcters personals 350px|miniatura|Els quatre temperaments associats als quatre humors: colèric, melancòlic, sanguini i flegmàtic. Sang. Es creia que la sang era produïda exclusivament pel fetge. S'associava amb un caràcter sanguini (entusiasta, actiu i social).Medical Blood Consultat el 15 de febrer de 2015Byron Good. Medicine, Rationality and Experience: An Anthropological Perspective Cambridge University Press, 1994 Bilis groga. La bilis groga s'associa a un caràcter colèric (ambiciós, decisiu, agressiu i de geni curt). Bilis negra. La bilis negra s'associa a una naturalesa melancòlica, la mateixa paraula "malenconia" que deriva del grec per a "bilis negra", μέλαινα χολή (melaina kholé). La depressió s'atribuïa a l'excés de la bilis negra, o que no fos natural, segregada per la melsa. El càncer també es va atribuir a un excés de bilis negra concentrada en una àrea específica. Flegma. La flegma es va associar a una naturalesa flegmàtica, que es creu que tenia relació amb un comportament reservat La flegma de l'humorisme està lluny de ser la flegma tal com es defineix actualment. El fisiòleg i premi Nobel francès Charles Richet, quan el 1910 va descriure la "secreció de flegma o hipòfisi" de l'humorisme, va preguntar retòricament "aquest estrany líquid, que és la causa dels tumors, de la clorosi, del reumatisme i de la cacochimia: on és? Qui la veurà mai? Qui l'ha vist mai? Què podem dir d'aquesta fantàstica classificació d'humors en quatre grups, dels quals dos són absolutament imaginaris?"
Producció d'humors