Le nozze di Figaro, en català Les noces de Fígaro, K. 492, és una òpera bufa (commedia per musica) en quatre actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart sobre un llibret en italià de Lorenzo da Ponte, basat en l'obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, Le mariage de Figaro ou la folle journée (1784). Fou composta entre 1785 i 1786 i estrenada al Burgtheater de Viena l'1 de maig de 1786 sota la direcció del mateix compositor.
És la primera i exitosa col·laboració entre Da Ponte i Mozart, que ens submergeix en un laberint de passions que reflecteixen els conflictes d'un molt agitat. L'adaptació de la revolucionària obra de Beaumarchais va produir una obra mestra tant dramàtica com musical, amb un llenguatge innovador que combina brillants àries i ensembles amb un subtil retrat psicològic de cada personatge. A Les noces de Figaro s'uneixen la frescor de l'obra de Beaumarchais, l'instint teatral de Mozart i la perspicàcia del llibretista Da Ponte. Encara avui es destaca la perfecta construcció, l'equilibri de les parts i la vitalitat dels personatges. miniatura|esquerra|Retrat de Mozart, autor de la música Mozart analitza amb humor, però també malenconia, les relacions amoroses a la cruïlla entre amos i criats, així com els abusos i manipulacions del poder. És una de les òperes més importants de la història de la música. És considerada una de les millors creacions de Mozart, i des de la seva estrena va rebre molt bones crítiques alhora que va aconseguir grans èxits en les representacions. Amb aquesta obra comença la col·laboració entre Mozart i Da Ponte, una de les més fructíferes de la història de l'òpera, de la qual van resultar tres obres mestres del gènere: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte, el que s'anomena la trilogia Da Ponte.
Les noces de Fígaro s'ambienta a Sevilla, durant la segona meitat del , i ens situa en un «dia boig» al palau del comte d'Almaviva. Rosina ja s'ha convertit en la seva dona, la comtessa, però el comte cerca els favors de la jove Susanna, que és la promesa de Figaro, criat del comte. La trama es complica quan el comte d'Almaviva descobreix que el seu patge Cherubino mostra molt d'interès en la comtessa, i per això se'n vol desfer enviant-lo a la guerra. Figaro, Susanna i la comtessa es posen d'acord per entorpir els plans del comte i posar de manifest la seva infidelitat. Però, mentrestant, Figaro s'embolica en una discussió amb Bartolo i Marcellina, que s'acaba amb el descobriment que Figaro és el fill d'ambdós. Al final de la jornada tots els protagonistes es troben al palau, on se succeeixen els equívocs fins que finalment el comte i la comtessa es reconcilien i Figaro i Susanna es poden casar.
Origen i context El 1776, Josep II va canviar la seva companyia d'òpera italiana per una de llengua alemanya. Això explica perquè Mozart va provar sort lluny de Salzburg, i també és la raó de què la seva primera òpera a Viena fos un singspiel en alemany, El rapte en el serrall. Al cap d'un any, Josep II va canviar d'opinió i va cercar de nou cantants italians, i l'abril de 1783 es va establir al Burgtheater una nova companyia italiana. Com a parlant de l'alemany, Mozart es va trobar en desavantatge i va experimentar dificultats amb el canvi.
Després d'un llarg període dedicat a la música instrumental. Mozart va tornar a escriure per al teatre amb motiu de la representació a Viena el 25 de novembre de 1785 de La vilanella rapita de Francesco Bianchi. Seguint un costum de l'època, Mozart va escriure algunes peces per aquesta òpera, entre les quals hi ha el quartet Dite almeno in che mancai?, K. 479 i el trio Mandina amabile, K. 480 La maduresa d'aquestes peces anticipa ja la gran qualitat de Les noces de Fígaro.
El 1786, Mozart té trenta anys i està en la plenitud de la seva carrera. Resideix a Viena des de fa dos anys, on és un músic reconegut i admirat. D'aquesta època són quatre dels seus millors concerts per a piano. Però Mozart cercava triomfar en els escenaris, ja que era aquí on es trobava la veritable fama i fortuna, i s'esforçava durament per a que li arrivessin encàrrecs. Amb el petit entreteniment en alemany, Der Schauspieldirektor de principis de 1786, va intentar recuperar la fama que havia aconseguit el 1782 amb El rapte en el serrall. Circumstàncies desfavorables havien fet que Mozart no pogués consolidar l'èxit del Rapte amb una segona òpera de categoria similar, sobretot per la manca d'un llibret idoni. Durant aquesta estada vienesa van passar per les seves mans molts llibrets i va assistir a un gran nombre de representacions teatrals. Com va escriure al seu pare el 7 de maig de 1783: «he mirat més de cent llibrets, i no n'he trobat ni un amb el que sentís satisfet; és a dir, caldria fer tants canvis aquí i allà, que fins i tot si un poeta s'hi posés, li seria més fàcil escriure un text completament nou (el que sempre seria el millor en tot cas)». miniatura|esquerra|Pierre Augustin Caron de Beaumarchais, autor de l'obra de teatre Le mariage de Figaro ou la folle journée (1784) en la qual es basa l'òpera També havia de superar un prejudici molt estès aleshores segons el qual només els italians podien escriure òpera bufa i triomfar en l'òpera còmica italiana, gènere que no practicava des de l'èxit aconseguit a Munic amb La finta giardiniera. A més, Il barbiere di Siviglia de Paisiello triomfava a Viena amb seixanta representacions, un rècord que cap altra òpera havia igualat. Era previsible que la continuació d'aquesta seria un èxit, però havia d'esforçar-se el doble per ser original. El 10 de febrer de 1784, en una carta al seu pare, Mozart expressa: «en totes les òperes que es representen fins que acabi la meva, no hi haurà una sola idea que s'assembli a una meva». Tot i això, era crític amb els llibretistes mediocres i necessitava un bon tema que estimulés la seva imaginació. Així doncs, va encarregar a Da Ponte que treballés sobre Beaumarchais.
En una carta al seu pare, Mozart opinava que «el més important és que en conjunt la història sigui realment còmica i, si és possible, que tingui dues protagonistes femenines de la mateixa alçada, una de seriosa, i l'altra mezzo carattere, però ambdues de la mateixa importància i excel·lència. El tercer personatge femení, però, pot ser enterament buffo, així com tots els masculins, si cal». Aquesta petició ha estat sovint considerada profètica: les seves tres òperes basades en textos de Da Ponte, les anomenades trilogia Da Ponte (Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte), s'ajusten a aquesta exigència de manera gairebé impecable. miniatura|esquerra|Josep II, emperador romanogermànic
Mozart va conèixer el Barbier de Paisiello el 1783 al Burgtheater, un any després de la seva estrena. L'èxit contundent de l'obra va fer que dirigís l'atenció cap al teatre de Beaumarchais. La seva comèdia Le mariage de Figaro, que estava de moda per tot Europa, va ser titllada d'escandalosa i les cases regnants la prohibiren, escandalitzades per les idees revolucionàries que transmetia l'obra. Beaumarchais va tenir una vida extraordinàriament variada, exercint com a rellotger, professor d'arpa, financer, contrabandista d'armes, agent secret, diplomàtic, escriptor satíric, editor i llibretista, i sempre estava immers en problemes a causa de les seves conviccions polítiques. Le mariage de Figaro va ser la segona de les seves tres obres teatrals centrades en el comte d'Almaviva i el seu criat, el barber Figaro. La primera, Le barbier de Séville, ou la précaution inutile (1775), tracta de l'intent il·lícit del noble espanyol de seduir Rosina, pupil·la del doctor Bartolo. Tant Paisiello com, més tard, Rossini van compondre òperes còmiques basades en aquesta obra. La següent, Le mariage de Figaro ou la folle journée (1784), situa la trama tres anys després, quan el comte es fixa en la promesa de Figaro, Susanna, qui és al servei de la comtessa. L'última obra de la trilogia de Figaro, L'autre Tartuffe, ou La mère coupable (1792), tracta dels afers de la comtessa amb un patge, Cherubino, del qual tindrà un fill il·legítim.
El projecte d'utilitzar-la es remunta a la visita de son pare, Leopold. En una carta a Nannerl, aquest li avançava alguns dubtes sobre el projecte. Per les memòries de Da Ponte, poc fiables, sabem que la idea va ser de Mozart, i és de suposar que ho fes en part perquè estava d'acord amb el missatge de l'obra. En tot cas, va deixar que fos el mateix Da Ponte, el poeta oficial de la cort vienesa nomenat per Salieri, qui justifiqués davant l'emperador Josep II d'Habsburg l'elecció d'un tema tan arriscat i prohibit. miniatura|Lorenzo Da Ponte, poeta de la cort de Viena i autor del llibret Da Ponte va eliminar acuradament els elements més contestataris del text de Beaumarchais (com el judici que qüestionava el sistema judicial de l'Antic Règim i el discurs de Figaro sobre la llibertat de premsa.) D'aquesta manera, l'emperador, sempre atent a donar una imatge de si mateix liberal i tolerant, va concedir llicència per a representar-la com a òpera, malgrat estar prohibida com a obra de teatre. Un cop varen aconseguir l'acceptació, els dos es varen posar a treballar i, segons relata el llibretista, varen acabar en sis setmanes. Posteriors estudis mostren que el període és plausible i que segurament varen acabar entre l'octubre i novembre de 1785.
El missatge hi apareix, però segons el costum d'aquell temps, ho fa amb somriures i reverències. Imperaven les maneres refinades, el bon gust i la cortesia, i per aquest motiu, des del primer moment que Figaro descobreix les intencions del comte d'Almaviva d'impedir el seu casament amb Susanna, en comptes d'insultar o amenaçar al comte es limita a cantar Se vuol ballare, signor contino ('Si vol ballar, senyor comte') i a oferir-se d'acompanyar-lo amb una guitarreta.
El treball d'elaboració de Les noces de Fígaro va durar sis mesos i assistim a una plenitud real deguda a l'alegria de poder escriure, per fi, una òpera a partir d'un bon llibret i per la satisfacció de tenir l'ocasió de consagrar-se amb plena llibertat a la seva facilitat i agilitat còmica. Mozart va preparar una mena d'esquema on havia anotat totes les parts vocals i els instruments principals. Segons explica un alumne seu, Mozart es veia obligat a compondre dret, en una taula especialment dissenyada, per culpa del mal d'esquena provocat per les llargues hores de composició.
L'adaptació de l'obra de Beaumarchais és excel·lent. Da Ponte i Mozart van reduir a quatre els cinc actes de l'original i van transformar la història, evitant les al·lusions socials i polítiques que podien ser problemàtiques; en lloc d'això, van aprofundir en la caracterització dels personatges. Da Ponte va suprimir alguns personatges secundaris i va desenvolupar algunes parts per afavorir la inclusió d'àries. Per exemple l'efectiu final del primer acte (Non più andrai) és un breu passatge en l'obra original, o en el començament del segon acte hi va afegir el text Porgi amor de la Comtessa, el que va permetre al compositor presentar al personatge amb una ària.