El Reformisme borbònic fa referència al període de la història d'Espanya iniciat el 1700, en el qual Carles II, l'últim rei de la Casa d'Àustria de la Monarquia d'Espanya, va nomenar al seu testament, un mes abans de morir, Felip V de Borbó com el seu successor. Aquest fet va provocar la guerra de Successió Espanyola (1701-1714), fins a les abdicacions de Baiona de 1808, en les quals Carles IV i el seu fill Ferran VII, van ser obligats a abdicar dos mesos abans pel Motín de Aranjuez. A partir d'aqui, Napoleó Bonaparte els va fer cedir els seus drets monàrquics que van passar al seu germà José I Bonaparte, donant peu a l'inici a la Guerra del Francès.
Durant aquest període, la nova dinastia va construir una monarquia absoluta centralitzadora i uniformitzadora que va posar fi a la monarquia composta dels Àustries exercida durant els dos segles anteriors, i va aplicar polítiques reformistes, part d'elles inspirades en els principis de la Il·lustració a Espanya, especialment sota els regnats de Ferran VI i de Carles III. Les reformes borbòniques es van portar a terme a partir d'un conjunt de directrius legislatives, polítiques i econòmiques promulgades per la Corona espanyola sota diversos reis de la casa de Borbó. Aquests van perseguir la supremacia estatal per sobre de l'Església Catòlica, i van impulsar reformes econòmiques que van desplegar un aparell de cossos de funcionaris civils fortament jerarquitzats.
Les reformes van donar lloc a una reestructuració important de l'aparell administratiu de l'estat i de les seves colònies amb l'objectiu d'estimular la tecnologia, industria i comerç d'un país que necessitava modernitzar la seva economia. A l'Amèrica Espanyola, les reformes van ser pensades per fer més eficient l'administració i per afavorir el seu desenvolupament econòmic, comercial i fiscal. Però els objectius reals de les reformes americanes van ser la transformació dels grups jurídicament semiautònoms en colònies pròpies que impulsessin l'agricultura comercial, l'explotació minera i els intercanvis amb la metropoli. El sistema fomentava la jerarquia, obligant les colònies a dependre més d'Espanya i a servir de mercat per als seus productes manufacturats. La corona espanyola va ordenar aquests canvis amb l'esperança que tinguessin un efecte positiu en l'economia de l'imperi. Per altra banda, les reformes borbòniques pretenien limitar el poder dels criolls, i restablir la supremacia espanyola sobre les colònies.
Les reformes van aconseguir resultats contradictoris a nivell administratiu, però van permetre alienar les elits locals americanes, que fomentaren les condicions per generar els disturbis i malestar, que finalment conduirien a la independència de tots els dominis d'ultramar de la corona espanyola.
La construcció de l'Estat borbònic miniatura|Pintura al·legòrica del Tractat d'Utrecht Felip V va accedir al tron de la monarquia espanyola en virtut del testament del seu besoncle, Carles II, enfrontant-se a la casa d'Habsburg. Castella va acceptar immediatament al nou rei, però els regnes de la Corona d'Aragó, proclius en un primer moment, no van trigar a adherir-se a la causa de l'arxiduc Carles. Felip V només comptava amb el suport de França i dels propis castellans, contra l'hostilitat de la resta, especialment aragonesos, austríacs, britànics i neerlandesos, temorosos de l'establiment a Espanya una monarquia de tall absolutista a l'estil francès. La victòria va ser per als partidaris de Felip V i els Tractats d'Utrecht el 1713 i de Rastatt el 1714 van posar fi al conflicte, no sense greus pèrdues per a la corona en territori europeu. La instauració dels Borbons va comportar la signatura dels anomenats Pactes de Família amb França que dominarien tota la política internacional espanyola al llarg del . miniatura|Edició impresa del Reial Decret 9-X-1715, comunicat per la Reial Cèdula 16-I-1716. Decret de Nova Planta
En represàlia, Felip V va abolir els Furs d'Aragó i València el 1707 i va imposar el Fur de Castella, a Catalunya i Mallorca. Les Corts d'Aragó, les de València i les de Catalunya van deixar successivament d'existir, integrant-se els representants de les seues ciutats, no així la noblesa i el clergat, a les Corts de Castella. En canvi, el monarca va premiar la lleialtat del Regne de Navarra i de les províncies del País Basc a la seva causa, mantenint els seus furs. La nova regulació es formularà a través dels Decrets de Nova Planta.
Decrets de Nova Planta
Felip V va posar fi a la Corona d'Aragó per la via militar, abolint les institucions i lleis pròpies que regien els estats que la componien; regne d'Aragó, regne de València, regne de Mallorca i el Principat de Catalunya, mitjançant els Decrets de Nova Planta de 1707-1716. D'aquesta manera es va instaurar un estat, absolutista, centralista i uniformitzador, inspirat en la Monarquia absoluta francesa de Lluís XIV, avi de Felip V. Es van imposar les lleis de la Corona de Castella a la resta de territoris, excepte el regne de Navarra, la Senyoria de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba que van conservar els seus furs per haver estat fidels a Felip V, tot i que es va mantenir el dret privat d'Aragó, Catalunya i Mallorca. Els austriacistes defensors dels drets del Carles III l'Arxiduc i del manteniment de la monarquia composta o “federal” de la Monarquia d'Espanya dels dos segles anteriors van resultar els grans derrotats.
Segons l'historiador Ricardo García Cárcel, la victòria borbònica a la guerra va suposar el "triomf de l'Espanya vertical sobre l'Espanya horitzontal dels Àustries", entenent per "Espanya horitzontal", la "Espanya austracista ", la que defensa "l'Espanya federal que es planteja la realitat nacional com un agregat territorial amb el nexe comú a partir del supòsit d'una identitat espanyola plural i «extensiva»", mentre que l'"Espanya vertical" és l'"Espanya centralitzada, articulada al voltant d'un eix central, que sempre ha estat Castella, vertebrada des d'una espina dorsal, amb un concepte d'una identitat espanyola homogeneïtzada i «intensiva».
A més de l'abolició de les seves institucions i lleis pròpies, per als estats de la Corona d'Aragó, la Nova Planta de la Monarquia va tenir dues conseqüències importants. La primera va ser l'establiment de l'absolutisme al desaparèixer la figura del "pactisme" entre les institucions pròpies i el monarca. Es va implantar una administració militaritzada, d'inspiració castellana amb els Capità General, Reial audiència, corregidors, i francesa: intendents, per controlar els estats que havien estat "rebels".
En segon lloc, l'inici o l'acceleració del procés de castellanització dels seus habitants, especialment per part dels seus grups dirigents, en declarar el castellà com a única llengua oficial. L'abat Miquel Antonio de la Gàndara ho va expressar així el 1759: « A la unitat d'un rei són consegüentment necessàries sis unitats més: una moneda, una llei, una mesura, una llengua i una religió ». El procés de castellanització va tenir un èxit relatiu, més gran al Regne de València que al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca; mentre que a la Menorca sota domini britànic es va mantenir el català com a llengua oficial. Segons Joaquim Albareda, "més enllà d'aquesta pressió política que convertia en llengua oficial de l'administració al castellà, cal aclarir que va existir un fenomen de diglòssia perceptible en els estrats dirigents (noblesa, burgesia comercial, advocats i juristes) que arrenca a partir del , un fenomen, com ha demostrat Joan Lluís Marfany, de caràcter endògen, pel qual el castellà es convertia en el vehicle d'expressió en determinats usos socials, especialment en l'àmbit escrit, per un factor de prestigi social i cultural.»
Limitacions de l'absolutisme borbònic La monarquía absoluta es fonamentava en la idea de que els poders del rei eren ilimitats i que aquest els exercia sense cap limitació. D'acord amb José del Campillo, ministre de Felip V:
Aquest poder absolut a trobar les seves limitacions en la pervivència de les jurisdiccions senyorials i eclesiàstiques. A mitjans del hi havia a Espanya uns 30.000 senyorius que comprenien la meitat de la pobalció camperola. Per aquest motiu, el poder del rei es trobava molt llunyà davant el poder immediat d'un senyor que encara tenia les arrels en el sistema feudal. Aquesta situació que no es va modificar malgrat que els ministres borbònics eren conscients que la seva existència suposava una reducció del poder del rei. Com va afirmar el conde de Floridablanca en la Instrucción reservada a la Junta de Estado de 1787 presentada a Carles III a la que parlava en nom del rei :
Els consellers francesos que van acompanyar Felip V van considerar que el règim polisinodial tradicional de la Monarquia dels Àustries estava obsolet i era ineficaç, perquè les decisions trigaven temps a prendre's, i suposaven una limitació de l'autoritat absoluta del rei ja que els diferents consells, cadascun especialitzat en un assumpte diferent, estaven controlats per la noblesa, i especialment pels Grans d'Espanya. A l'informe que va elaborar el 1703 titulat Plan para la administración de los asuntos del rey de España el conseller francès Jean Orry va afirmar que els Consells « governen l'Estat... de manera que la seva intenció en general és que el seu Rei no tingui, parlant amb propietat, cap participació activa al govern, sinó que els presti el seu nom»
Com a alternativa van donar preferència a la «via reservada» anomenada així perquè el rei es reservava cada cop més assumptes que sostreia als Consells, prenent decisions que atenien només les propostes que li feien els seus Secretaris d'Estat i del Despatx Universal, sorgits del càrrec creat el 1621 de Secretari del Despatx Universal. Així ja des de 1702 Felip V crea un Consell de Gabinet formatt per molt poques persones que l'assessoraven mitjançant el despatx de paraula, entre les quals s'incloïa l'ambaixador del seu avi Lluís XIV. Aquest Consell es dividirà en diverses àrees fins que després de la guerra, el novembre de 1714, va quedar constituït per cinc oficines independents amb un secretari d'Estat i del despatx al capdavant de cadascuna: Estat, Gràcia i Justícia, Guerra, Hisenda, Marina i Índies.
Felip V no va eliminar completament el sistema de consells, perquè el Consell de Castella va mantenir les seves extenses atribucions governatives i judicials que ara abastaven tot el regne i, d'altra banda, les Secretaries d'Estat i del Despatx mai no van arribar a constituir un autèntic govern ja que cadascun dels Secretaris d'Estat despatxava per separat amb el monarca. Caldrà esperar una data tan tardana com el 1787 sota Carles III, el comte de Floridablanca constitueixi la Junta Suprema d'Estat que reuniria els Secretaris d'Estat i del Despatx, però aquesta va tenir una vida efímera doncs va ser suprimida cinc anys després per Carles IV. En l'informe que va elaborar el 1703 Jean Orry, a més de qüestionar el sistema de govern dels Consells, també es va referir a l'organització territorial, criticant que els corregidors fossin nomenats pel Consell de Castella, per la qual cosa s' excloia al rei del govern del seu regne. En el seu lloc proposava nomenar governadors o intendents a les províncies que estarien subordinats al Consell Reial, i rebrien ordres del Rei a través d'un observador (veedor) general.
Amb aquesta nova organització territorial es van crear Capitanies Generals amb seu a Santa Cruz de Tenerife, La Corunya, Astúries, Zamora, Badajoz, Sevilla i Màlaga; les Reals Audiències, de Valladolid i Granada.