Alan William Parker (Islington, Londres, Anglaterra, 14 de febrer de 1944 - Londres, 31 de juliol de 2020)Alan Parker Dies: Towering UK Director Of ‘Bugsy Malone’, ‘Midnight Express' & ‘Evita’ Was 76 va ser un director i productor de cinema, escriptor i actor britànic. Va treballar tant en la indústria del cinema del Regne Unit com en la de Hollywood i va ser un dels fundadors del Director's Guild de Gran Bretanya. Entre els seus treballs més coneguts estan L'Exprés de Mitjanit (1978), Fama (1980) i El mur de Pink Floyd (1982). Les seves pel·lícules van aconseguir en total deu Premis Oscar i dinou Bafta. En 1985 va aconseguir el gran premi del Festival de Cannes per la seva pel·lícula Birdy (1984).
Biografia Va néixer en el si d'una família de classe obrera. La seva mare, Elsie Ellen, era modista i el seu pare, William Leslie Parker, un pintor de cases.Alan Parker Biography (1944-) Va anar a l'escola secundària fundada en Islington per Dona'm Alice Owens. En els anys de la dècada de 1960 va deixar els estudis i va ser contractat en agències de publicitat com a redactor. Aviat es va encarregar de dirigir la filmació dels anuncis. Els seus treballs més famosos i duradors en aquesta època van sorgir en l'agència Collett, Dickenson i Pearce de Londres. Entre ells l'anunci per a la casa de vermuts Cinzano, protagonitzat per Leonard Rossiter i Joan Collins exhibit al Regne Unit.
Els seus començaments al cinema coincideixen amb la seva trobada amb el productor David Puttnam, qui va produir el 1971 la pel·lícula Melody, un dels guionistes de la qual era Parker. En endavant, Puttnam produiria diversos films de Parker, incloent L'Exprés de Mitjanit (1978), que va suposar el seu enlairament com a director. La pel·lícula s'ambienta en una presó turca i va ser una adaptació de la narració autobiogràfica de Billy Hayes, un estatunidenc detingut en 1970 amb uns quants quilos d'haixix en l'aeroport d'Istanbul condemnat a trenta anys de presó abans d'aconseguir escapar-se.
Amb aquesta obra va aconseguir l'elogi de la crítica i va aconseguir dues Premis Oscar de l'acadèmia de Hollywood de 6 nominacions, entre elles les de «Millor Director» i «Millor Pel·lícula». La pel·lícula va estar prohibida a Turquia fins a 1993. Més tare, Parker tornaria a aspirar al premi a Millr Director per Crema Mississippi (1988), que va aconseguir altres sis nominacions, incloent «Millor Pel·lícula». Els seus últims treballs destacats van ser l'adaptació cinematogràfica de la novel·la Les cendres d'Àngela de Frank McCourt, que va realitzar en 1999, i La vida de David Gale de 2003, una crítica a la pena de mort.
També va dirigir diversos musicals, entre ells Bugsy Malone (1976), Fama (1980), El mur de Pink Floyd (1982), The Commitments (1991) i, el 1996, Evita.
Va morir el 31 de juliol de 2020 després d'una llarga malaltia segons va anunciar la família en un comunicat.
Carrera 1962–1975: primers treballs i avenços El seu primer treball va ser com a noi d'oficina de correus d'Ogilvy & Mather, una agència de publicitat de Londres. Però més que res, va dir, volia escriure, i escriuria assaigs i anuncis en tornar a casa després de la feina.Emery, Robert J. The Directors, Allworth Press, N.Y. (2003) pàgines 133–154 Els seus companys també el van animar a escriure, fet que aviat el va portar a ocupar un lloc de redactor a l'empresa. Parker va tenir feina en diferents agències durant els següents anys, després d'haver-se convertit en un expert com a redactor. Una d'aquestes agències va ser Collett Dickenson Pearce a Londres, on va conèixer per primera vegada els futurs productors David Puttnam i Alan Marshall, que després produirien moltes de les seves pel·lícules. Parker va acreditar a Puttnam per inspirar-lo i convèncer-lo perquè escrigués el seu primer guió de pel·lícula, Melody (1971).Connolly, Ray. The Observer, 30 Maig 1982
El 1968, Parker havia passat de la redacció a dirigir amb èxit nombrosos anuncis de televisió. El 1970, es va unir a Marshall per muntar una empresa per fer anuncis. Aquesta empresa es va convertir finalment en una de les millors cases de producció comercials de Gran Bretanya, guanyant gairebé tots els grans premis nacionals i internacionals que es convoquen.Wakeman, John, ed. World Film Directors, Vol. II, H.W. Wilson Co., N.Y. (1988) pàgines 740–743 Entre els seus anuncis premiats hi havia l'anunci del vermut Cinzano del Regne Unit (protagonitzat per Joan Collins i Leonard Rossiter) i un anunci de Heineken que utilitzava 100 actors. Parker va acreditar els seus anys escrivint i dirigint anuncis pel seu èxit posterior com a director de cinema:
Després d'escriure el guió de la pel·lícula de Waris Hussein Melody el 1971, Parker va rodar la seva primera pel·lícula de ficció titulada No Hard Feelings el 1973, de la qual va escriure el guió. La pel·lícula és una desoladora història d'amor ambientada contra el Blitz de Londres durant la Segona Guerra Mundial, quan la Luftwaffe va bombardejar la ciutat durant 57 nits consecutives. Parker va néixer durant un d'aquells bombardeigs i va dir que «el nadó d'aquesta [pel·lícula] podria haver estat jo». Sense experiència en la direcció de llargmetratges, no va trobar suport financer i va decidir arriscar-se a utilitzar els seus propis diners i fons per hipotecar la seva casa per cobrir el cost. La pel·lícula va impressionar la BBC, que va comprar la pel·lícula i la va mostrar a la televisió uns anys més tard, el 1976. El productor de la BBC, Mark Shivas, també havia contractat a Parker per dirigir The Evacuees (1975), una història de la Segona Guerra Mundial escrita per Jack Rosenthal que es va mostrar com una «obra de teatre actual». El treball es va basar en fets reals que van implicar l'evacuació d'escolars del centre de Manchester. The Evacuees va guanyar un BAFTA al millor drama de televisió i també un Emmy al millor drama internacional.
A continuació, Parker va escriure i dirigir el seu primer llargmetratge, Bugsy Malone (1976), una paròdia de les primeres pel·lícules americanes de gàngsters i musicals americans, però amb actors únics. El desig de Parker en fer la pel·lícula era entretenir tant nens com adults amb un concepte i estil de pel·lícula únics:
La pel·lícula va rebre vuit nominacions als premis de l'Acadèmia Britànica i cinc premis, inclosos dos BAFTA per a Jodie Foster.
1978–1990: èxit posterior A continuació, Parker va dirigir L'Exprés de Mitjanit (1978), basat en un relat real de Billy Hayes sobre el seu empresonament i la seva fugida d'una presó turca per intentar treure haixix de contraban fora del país. Parker va fer la pel·lícula per tal de fer alguna cosa radicalment diferent de Bugsy Malone, que ampliaria el seu estil de fer cinema. El guió va ser escrit per Oliver Stone en el seu primer guió, i va guanyar a Stone el seu primer premi de l'Acadèmia. La música va ser composta per Giorgio Moroder, que també va rebre el seu primer Oscar per la pel·lícula. L'Exprés de mirjanit va situar Parker com un «director de primer nivell», ja que tant ell com la pel·lícula van ser nominats a l'Oscar. L'èxit d'aquella pel·lícula també li va donar la llibertat a partir d'aleshores de dirigir pel·lícules de la seva pròpia elecció.Katz, Ephraim. The Film Encyclopedia, HarperCollins (1998) p. 1064
Després, Parker va dirigir Fama (1980), que segueix la vida de vuit estudiants durant els seus anys a la High School of Performing Arts de la ciutat de Nova York. Va ser un gran èxit de taquilla i va donar lloc a una sèrie de televisió derivada del mateix nom. Parker va afirmar que després de fer un drama seriós com L'Exprés de Mitjanit, volia fer una pel·lícula amb música, però molt diferent dels musicals típics del passat:
L'actriu Irene Cara recorda que «el més agradable de la manera com l'Alan treballa amb tothom és que ens va permetre sentir-nos realment companys de classe». No obstant això, a Parker se li va negar el permís per utilitzar l'escola real retratada a la pel·lícula a causa de la notorietat que va aconseguir amb la seva pel·lícula anterior, L'Exprés de Mitjanit. El cap del districte escolar li va dir: «Senyor Parker, no ens podem arriscar a fer per als instituts de Nova York el mateix que va fer amb les presons turques».
La següent pel·lícula de Parker va ser Shoot the Moon (1982), la història d'una ruptura matrimonial que té lloc al nord de Califòrnia. Parker la defineix com «la primera pel·lícula per a adults que vaig fer». Va tornar a triar dirigir un tema clarament diferent de la seva pel·lícula anterior, explicant: «Intento fer un treball diferent. Crec que fent un treball diferent cada vegada, et manté creativament més fresc». Va descriure que el tema de la pel·lícula era sobre «dues persones que no poden viure juntes, però que tampoc es poden deixar anar l'una a l'altra. Una història d'amor que s'esvaeix, ràbia sense sentit i la inevitable traïció desconcertant als ulls dels nens».Parker, Alan. The Making of "Shoot the Moon" Els seus protagonistes, Albert Finney i Diane Keaton, van rebre nominacions als Globus d'Or per les seves actuacions.
La pel·lícula també va tenir un significat personal per a Parker, que va dir que es va veure obligat a examinar el seu propi matrimoni: «Va ser una pel·lícula dolorosa de fer per a mi perquè hi havia ressons de la meva pròpia vida. Es tractava d'una ruptura d'un matrimoni, i els nens de la història estaven molt a prop dels meus fills en edat. Shoot the Moon estava molt, molt a prop de la meva pròpia vida». Va passar dies amb l'escriptor Bo Goldman desenvolupant una història realista i afirma que el seu matrimoni es va fer «infinitament més fort» com a resultat de la pel·lícula.
També l'any 1982 Parker va dirigir una versió cinematogràfica de l'òpera rock conceptual de Pink Floyd, The Wall, protagonitzada pel líder de Boomtown Rats, Bob Geldof, com el rocker fictici "Pink". Parker va descriure més tard el rodatge com «una de les experiències més miserables de la meva vida creativa».Pink Floyd's The Wall, page 118 Tot i que no va ser un èxit de taquilla, va rebre crítiques positives i es va convertir en un clàssic de culte.
Parker va dirigir Birdy (1984), protagonitzada per Matthew Modine i Nicolas Cage. Narra la història de dos amics de l'escola que han tornat de la Guerra del Vietnam, però que van resultar ferits tant psicològicament com física. Parker la va qualificar d'«història meravellosa» després d'haver llegit el llibre de William Wharton. No obstant això, a causa de la naturalesa de la història, no tenia ni idea de com convertir-la en una pel·lícula: «No sabia si podríeu agafar la poesia del llibre i fer-ne poesia cinematogràfica, o si un públic realment voldria això».
La pel·lícula es va convertir en un èxit de crítica. Richard Schickel diu que Parker havia «transcendit el realisme... [i] va aconseguir el seu millor record personal», mentre que Derek Malcolm considera que Birdy és «la pel·lícula més madura i potser la millor pel·lícula» de Parker. El missatge de la pel·lícula, escriu el crític Quentin Falk, és «afirmar amb alegria la vida», cosa que assenyala que és comú a bona part de l'obra de Parker. Afegeix que les pel·lícules de Parker aconsegueixen una barreja de «història forta i marc elegant», un estil que, segons ell, sol escapar a altres directors que confien massa en allò purament visual.Hillstrom, Laurie C. ed. International Dictionary of Films and Filmmakers: Directors 3rd ed., St. James Press (1997) p. 744
Continuant explorant diferents gèneres, Parker va fer una pel·lícula que unia el territori del terror i el thriller, El cor de l'àngel (1987), protagonitzada per Mickey Rourke, Lisa Bonet i Robert De Niro. Més tard va escriure que estava fascinat per la seva «fusió de dos gèneres: el noir, novel·la detectivesca de Raymond Chandler i el sobrenatural». La pel·lícula va ser una decepció a la taquilla i va rebre crítiques diverses en aquell moment, però des de llavors s'ha convertit en un clàssic de culte.