La Germandat Agrícola Sant Feliu (Sant Feliu de Llobregat, 1876 – 1987) fou una associació de jornalers que pretenia millorar les condicions laborals i sanitàries dels seus membres. Les primeres notícies de l'associació remeten a uns inicis informals al voltant de trobades a una taberna de Sant Feliu. A partir dels anys vuitanta l'associació comença a prendre forma oficial i així trobem el seu document fundacional datat l'any 1885. A partir d'aquí, l'associació comença a créixer i a diversificar les seves actuacions per afavorir i aconseguir millores per als seus socis (consolidació d'un model democràtic / participatiu, compra d'un edifici que actuarà com a seu, venda de productes agraris, adquisició d'una premsa mecànica per premsar el raïm, etc.)
Amb tot això la Germandat arriba al seu clímax associatiu al llarg de les dècades dels anys vint i trenta del . La Guerra Espanyola i la posterior dictadura faran trontollar les bases de l'associacionisme a casa nostra. A la Germandat caldrà afegir també els sotracs provocats per l'impacte de la industrialització a Sant Feliu i el conseqüent declivi del sector agrari. Poc a poc, els camps de vinyes donen pas a blocs de pisos que hauran d'allotjar a les noves fornades de treballador procedents de diferents parts de l'estat espanyol. És el declivi de l'associació, en un esforç per no perdre la seva memòria, els darrers socis transformen la germandat en una entitat cultural (Associació Agrícola Sant Isidre) que haurà de vetllar pel patrimoni històric d'una associació centenària.
Una lluita contra l'oblit És curiós com els temps moderns arrasen tots els records i els fets que tenen a veure amb el passat agrícola de la nostra societat. Processos com la urbanització, la industrialització, la creació de la societat de masses o la revolució tecnològica semblen demanar, com a ofrena per al seu assoliment majestuós, l'oblit dels dies passats.
La història de la Germandat és un exemple; l'esforç i el treball dels seus associats, jornalers empesos a cercar solucions col·lectives per no defallir i superar unes condicions de vida duríssimes,Per més informació sobre les condicions materials de la classe jornalera mireu G. TRIBÓ (1989) o P. BALETA (1991) ha caigut en l'oblit tot just trenta anys després de tancar una història centenària.
Aquest escrit és només una mostra del rastre d'aquella història feta a base d'homes i dones, de vinyes, d'esforços, de cooperació i solidaritat. La seva història és la d'un Sant Feliu agrícola que cercava solucions enfront d'un model social emergent (el capitalisme industrial). El seu exemple podria ser un referent de com afrontar de manera col·lectiva els temps convulsos que (sempre) ens toca viure.
Un breu recorregut per la història de l'associació La força del treball (1885 –1908) miniatura|Fotografia d'uns dels fundadors i primer president honorari de l'associació: Joan B. Ginestar. Tot i que la primera documentació oficial remet al mes de març de 1885, tenim constància de que les primeres passes de l'associació es comencen a donar allà pel 1876 quan, possiblement, un grup de jornalers s'organitzen en una colla per trobar feina i estableixen el seu local a una taberna localitzada al carrer Matacens número 8 de Sant Feliu.Explica C. MARTÍ (1986) com funcionaven les colles de jornalers a Sant Boi a finals del XIX i l'exemple encarna allò que “se non è vero, è ben trovato” per explicar el possible origen de la Germandat. Diu que es reunien cap al tard a tavernes on es repartien la feina supervisats per un cap de colla (expeditiu) per què fos un repartiment equitatiu. Recorda les dures condicions de vida i que la única manera de superar-les va ser l'organització sota la forma d'una societat “que l'anomenaven de Sant Isidre”. Com molts d'altres jornalers es situen sota l'advocació de Sant Isidre (patró dels treballadors del camp) i comencen a crear l'estructura del que serà la futura associació mutualista “Hermandad de San Isidro Labrador”Per més informació sobre el fenomen del mutualisme podeu consultar P. SOLÀ (2003).
Aquest model d'associacionisme cercava garantir l'economia dels jornalers davant de situacions com la malaltia o la mort gràcies als fons del capital social recaptat entre tots els socis. A la vegada, l'associació pretenia regular les relacions laborals entre treballadors i propietaris i crear els mecanismes necessaris per generar feina per als seus associats.
Tot i les dificultats, l'associació tira endavant i ràpidament aconsegueix els primers fruits com l'establiment d'una estructura associativa assembleària, l'assoliment d'un nombre de socis destacable i la compra de propietats immobiliàries.A l'Acta de l'Assemblea General de 1890 descobrim que s'inicien els tràmits per certificar el canvi de nom d'una finca que, comprada amb diners de la Germandat, estava a nom d'un dels socis fundadors i president honorari (Joan Batista Ginestar). Aquesta propietat, situada al carrer Torrent 13 (avui Torres i Bages, 13), ha estat la seu històrica de la Germandat.
Una realitat més complexa però exitosa (1909 – 1939) Fins al final de la Guerra Civil, l'associació observa el període de major creixement i popularitat gràcies a la posada en pràctica de diferents iniciatives reeixides que superen el model vigent de oferiment de mà d'obra. Superada la crisi fil·loxèrica i la fini secular, el sector agrari a casa nostra entra en un procés de creixement exponencial derivat de la implantació dels cultius de regadiu (fruiters) i la seva orientació cap a l'exportació dins d'un marc d'explotació de tipus familiar.Per una explicació més detallada de la problemàtica i d'aquest model de resposta exitosa, llegiu l'article de la G. TRIBÓ (1994)
És en aquest context que l'associació troba una oportunitat d'or al constituir-se com a proveïdor al detall de tots els productes agraris (adobs químics bàsicament) necessaris per aquest nou model productiu. La Germandat comprava a l'engròs aquests productes per després vendre'ls al detall entre els seus socis.
La segona passa serà la creació de tot una estructura societària (econòmica, tecnològica i organitzativa)Segons ha pogut identificar A. SAUMELL (1998), per a l'escena penedesenca, la superació de l'anomenada crisi de malvenda (primers vint anys del segle XX),que afectava sobretot al sector vitivinícola, va venir de la mà d'una renovació tecnològica, la introducció de productes agraris (adobs i plaguicides)i un increment dels vincles associatius dels productors. Podríem afirmar que la mateixa solució va tenir un resultats exitosos en el cas de la Germandat. que permetés aprofitar un altre filó; l'increment de producció vitivinícola i l'incapacitat per premsar la producció de raïm només amb el vell sistema del trepitjat. Això es va concretar en la compra d'una premsa “estrujadora” del model Mercedes el 1923.
Amb aquesta adquisició, l'associació encapçala i modernitza a Sant Feliu el procediment del premsat del raïm.
Un llarg crepuscle (1939 – 1987) Els efectes de la Guerra Civil i de la Dictadura tindran unes implicacions destructives en la vida de l'associació. En primer lloc, la seva vessant organitzativa de tipologia horitzontal / democràtica, estructurada al voltant de l'Assemblea General de socis i la Junta Directiva es veurà desnaturalitzada com a model associatiu en ser permanentment monitoritzada pels “organismos competentes”. miniatura|L'Acta fundacional de la Germandat és el primer document oficial de l'associació (29 de març de 1885) però el rastre d'altres ens porta cap un origen informal el 1876. En segon lloc, la seva preponderància i centralitat dins del panorama agrari local sofrirà una patacada amb la presència de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que, sota l'auspici de Falange Española i la Central Nacional Sindicalista, obtindrà els privilegis i monopolis de les diferents activitats associades a l'activitat agrària. Davant d'això, només la premsa aconseguirà la força necessària per mantenir “a flote” a l'associació.
A tot això cal afegir la reducció dràstica de la importància de l'agricultura en l'economia local. El panorama generalitzat és el de la reducció tant d'espais conreats com de població adscrita al sector primari. Amb tot això el nombre de socis entra en un procés de davallada irreversible acompanyat de l'envelliment del seus membres.
Es en aquest punt que l'associació pren decisions transcendentals per no morir de manera immediata. De manera concreta, i al llarg del 1959, es decideix donar el vistiplau a dues propostes orientades a “cedir” propietats immobiliàries de l'associació a particulars (Francisco Barahona i el Centre Parroquial)
D'aquesta manera l'associació supera les fases anteriors vinculades a la consecució de rendiments per la força del treball o a través de la comercialització de productes / explotació de mitjans de producció com la premsa, per passar directament a garantir la seva subsistència gràcies als rendiments derivats del capital social (en forma de bens immobiliaris).
En aquest context, l'associació va perdent poc a poc el seu alè. L'abandonament, entrada en desús i posterior desmuntatge de la premsa al llarg dels inicis dels 80's, certifica el final de la Germandat. Un decret de la Generalitat de 1987 certifica la “liquidació” de la Germandat.
El mes de desembre del mateix any neix l'Associació Agrícola de Sant Isidre Llaurador que es conforma com l'hereva de la Germandat i que guia les iniciatives per mantenir el seu patrimoni i recuperar la seva memòria com a exemple de les virtuts que la cooperació i solidaritat tenen com a motor social.
Fer vi a Sant Feliu. Dels romans a la premsa “Mercedes La producció de vi a casa nostra ve d'antic. Segons les dades arqueològiques més recents, al llarg del període I ane / II ne, la conca baixa del Llobregat observa l'emergència d'una indústria vitivinícola orientada, sobre tot, a l'exportació.Per una aproximació senzilla a aquesta qüestió visiteu la primera entrada del canal Passat Imperfecte Quan la torre encara no hi era (Sant Feliu entre el segle I ane i el IV ne) Aquest origen conjuntural (dins de les dinàmiques de l'Imperi Romà) s'establí com a formulació estructural de l'explotació agrícola a casa nostra. Per exemple, i fent un salt mortal al temps, abans de la crisi fil·loxèrica, el partit judicial de Sant Feliu ocupa el quart lloc de Catalunya en superfície dedicada al conreu de vinya (Tribó, 1989)
El model domèstic El cert, però, és que, el darrer quart del , el sector es veu afectat tant per la malaltia de la vinya com per la crisi fini secular.Per més informació sobre les característiques i efectes de dits esdeveniments podeu veure G. TRIBÓ (1989, 1994) o P. ANTOLÍN et alii (1997) Això implicà una davallada tant de l'àrea dedicada com de la quantitat produïda.
En aquestes circumstàncies, el model productiu majoritari associat a la vinya era el domèstic / familiar: petits propietaris o jornalers (amb possessió terra a través del règim de parceria o arrendament) conreaven vinyes a la “muntanya” de Sant Feliu i amb una baixa inversió tecnològica i formes productives tradicionals centralitzaven tant les feines més laborioses (verema, trepitjat) com les instal·lacions necessàries (cups, cellers) dintre de l'àmbit domèstic. El producte resultant era consumit també dins del nucli familiar o com a molt arribava a cercles veïnals propers.Aquest model s'ha mantingut fins als nostres dies amb certs canvis destacats com l'ús de premses externes o la no adscripció professional al primer sector per part del cap de família (dedicació a sectors secundaris principalment. Podeu trobar una bona descripció al treball de J. FERRER (2001)
Aquest model (nuclear i amb dinàmiques centrípetes) es veu superat al llarg de la segona dècada del . Tot i la crisi post 1a Guerra Mundial, tot sembla indicar un increment productiu i les conseqüents dificultats per donar sortida al raïm conreat amb els recursos tècnics a l'abast.
El model associatiu