Lexpedició Jeannette de 1879–1881, anomenada oficialment lexpedició a l'Àrtida dels Estats Units, va ser un intent dirigit per George W. De Long d'arribar al pol nord iniciant una ruta des de l'oceà Pacífic a través de l'estret de Bering. La premissa era que un corrent temperat, el Kuroshio, fluïa cap al nord cap a l'estret, proporcionant una porta d'entrada al mar polar obert i, per tant, al pol.
Aquesta teoria va resultar il·lusòria; el vaixell de l'expedició, lUSS Jeannette i la seva tripulació de trenta-tres homes, va quedar atrapat pel gel i va anar a la deriva durant gairebé dos anys abans de ser aixafat i enfonsat al nord de la costa de Sibèria. Aleshores, De Long va conduir els seus homes a un viatge perillós amb trineu, arrossegant el balener de la Jeannette i dos cúters, i finalment es va canviar a aquests petits vaixells per navegar cap al delta del Lena a Sibèria. Durant aquest viatge, i en les setmanes posteriors per Sibèria abans del rescat, van morir vint homes de l'equip del vaixell, inclòs De Long.
El principal exponent de la teoria d'una «porta d'aigua calenta» al pol nord va ser el cartògraf alemany August Petermann. Va animar James Gordon Bennett Jr., el propietari del New York Herald, a finançar una expedició polar basada en la ruta del Pacífic no provada. Bennett va adquirir una antiga canonera de la Royal Navy, la Pandora, i va canviar el seu nom a Jeannette. De Long, a qui Bennett va triar per dirigir l'expedició, era un oficial de la Marina dels Estats Units amb experiència prèvia a l'Àrtida. Tot i que essencialment era una empresa privada, en la qual Bennett va pagar totes les despeses, l'expedició va comptar amb el suport total del govern dels Estats Units. Abans de la sortida, el vaixell va ser reconegut per la Marina dels Estats Units com a USS Jeannette i va navegar sota les lleis i la disciplina de la marina.
Abans de la seva desaparició, l'expedició va descobrir noves illes —les illes De Long— i va recollir dades meteorològiques i oceanogràfiques valuoses. Tot i que el destí del Jeannette va invalidar la teoria del mar polar obert, àmpliament difosa, l'aparició el 1884 de restes del naufragi a la costa sud-oest de Groenlàndia va indicar l'existència d'un corrent oceànic que traslladava el gel permanent de l'Àrtida d'est a oest. Aquest descobriment va inspirar a Fridtjof Nansen a muntar la seva expedició Fram nou anys més tard. El 1890 es va erigir un monument als morts del Jeannette a l'Acadèmia Naval dels Estats Units a Annapolis, Maryland.
Antecedents Exploració primerenca de l'Àrtida miniatura|upright=1.5|El pol nord de Gerardus Mercator mostra el pol dins d'un "mar polar obert" el 1606 L'exploració europea de les regions àrtiques va començar al , amb la recerca de noves rutes cap al Pacífic a través dels passos del nord-est i nord-oest. Se suposa que l'explorador anglès Henry Hudson va morir a la badia d'Hudson el 1611 mentre intentava trobar el pas del nord-oest. La possibilitat d'una tercera ruta, directament a través del pol Nord, va ser plantejada pel geògraf Richard Hakluyt. Els primers exploradors van tenir poc èxit a l'hora de trobar aquestes rutes, però van fer importants descobriments geogràfics. Amb el temps, la recerca de rutes comercials va passar a ser secundària respecte a l'objectiu de prestigi d'arribar al mateix Pol Nord, o almenys de registrar un "Nord més llunyà". El 1773, una expedició naval britànica sota el comandament del capità Constantine Phipps va buscar una ruta cap al pol des de les illes Sjuøyane, però va trobar el camí intransitable, bloquejat pel gel. El 28 de maig de 1806, el capità balener William Scoresby va aconseguir un nou rècord de latitud nord de 81°30' al nord de Svalbard abans de ser aturat pel gel.
La teoria predominant de la geografia polar durant aquest període va ser la d'un "mar polar obert" temperat que envoltava el pol nord. Es pensava que la deriva observable cap al sud del gel de l'Àrtida era el resultat de l'efecte d'"empenyer" d'aquesta aigua més càlida. Segons l'historiador Hampton Sides, malgrat la manca d'evidència científica, la teoria "va reunir una lògica pròpia... cap evidència contrària podria desallotjar-la de l'imaginari col·lectiu". El fet que tots els viatges cap al nord, tard o d'hora, s'haguessin aturat pel gel es va racionalitzar a través de la creença que el mar no descobert estava envoltat d'un anell de gel que, es pensava, podia ser penetrat a través d'un dels diversos portals d'aigua. La recerca inicial del Pol Nord es va convertir així en la recerca d'un d'aquests portals.
Després que les expedicions navals britàniques el 1818 i el 1827–1828 haguessin sondejat al nord de Spitsbergen i no trobessin cap rastre del suposat mar polar, la recerca va estar en suspens durant vint-i-cinc anys. A la dècada de 1850, la recerca de l'expedició perduda de Franklin va generar una sèrie d'incursions a l'Àrtic canadenc. D'aquestes incursions, particularment la d'Edward Augustus Inglefield el 1852, va sorgir la teoria que l'estret de Smith, un canal al nord entre Groenlàndia i l'illa d'Ellesmere, era una de les portes d'entrada al mar polar. Això va portar una successió d'expedicions a aquesta zona: Elisha Kane el 1853–1855, Isaac Israel Hayes el 1860–1861, Charles Francis Hall el 1872–1874 i George Nares el 1875–1876. No es va trobar cap porta d'entrada, encara que tant Kane com Hayes van afirmar, erròniament, haver vist el Mar Polar Obert des de la distància.
August Petermann miniatura|upright=0.78|esquerra|August Petermann La ruta de l'estret de Smith no va ser la preferida per tothom; entre els que la van rebutjar hi havia el cartògraf alemany August Petermann, conegut com el "Savi de Gotha". Un ferm creient en la teoria del mar polar obert, Petermann creia que la via més probable es trobaria seguint el Corrent del Golf, que escombrava la costa de Noruega fins a les regions àrtiques inexplorades. Va pensar que el corrent s'afebliria o fins i tot penetraria l'anell de gel protector, i que un vaixell de vapor de construcció robusta seguint el curs del corrent podria així penetrar en el suposat mar polar.
Després de dues expedicions patrocinades per Petermann, l'expedició alemanya al Pol Nord de 1869 dirigida per Carl Koldewey, i l'expedició austrohongaresa al Pol Nord de 1872 sota la direcció de Karl Weyprecht i Julius von Payer, que havien seguit branques separades del corrent del Golf, però finalment no havien aconseguit passar a través del gel, Petermann es va desanimar. Poc abans del seu suïcidi el 1878, va mantenir la teoria d'un mar polar obert, però va fer coincidir el seu accés amb un corrent de l'oceà Pacífic que passava pel Japó, el Kuroshio, un corrent de l'oceà Pacífic analitzat a la dècada de 1850 per l'hidrògraf Silas Bent. Petermann va seguir a Bent en creure que una branca del Kuroshio fluïa a través de l'estret de Bering i podria ser prou potent com per crear un pas cap al mar polar. En aquell moment ningú havia intentat arribar al mar polar per aquesta ruta.
George W. De Long miniatura|upright|George W. De Long El juliol de 1873, la Marina dels Estats Units va enviar l'''USS Juniata a Groenlàndia, per buscar supervivents de l'expedició Polaris, després de la mort del seu líder, Charles Francis Hall. El segon al comandament del Juniata va ser George W. De Long, un jove de 28 anys graduat de l'Acadèmia Naval dels Estats Units, que va fer la seva primera visita a l'Àrtida. Les condicions del gel van impedir que el Juniata avancés més enllà d'Upernavik; De Long es va oferir voluntari per agafar el vaixell d'abastament, un petit vaixell de vapor anomenat Little Juniata, amb l'esperança de trobar supervivents al cap de York, a 400 milles nàutiques (740 km) més al nord.
L'intent va fracassar; el Little Juniata es va enfrontar a condicions meteorològiques extremes i es va veure obligat a retirar-se a unes poques milles del cap de York. De Long va tornar al Juniata a mitjans d'agost, sense trobar cap rastre de la tripulació del Polaris —que mentrestant havia estat rescatat pel balener escocès SS Ravenscraig—, però l'experiència havia afectat profundament la seva perspectiva. Després d'haver descrit anteriorment la costa de Groenlàndia en una carta a la seva dona Emma com "una terra trista de desolació... Espero que mai no em trobi rebutjat en un lloc tan perfectament abandonat per Déu", va tornar a casa captivat per l'Àrtida. Emma va escriure: "El virus polar estava a la seva sang i no el deixava descansar".
L'avortada missió del Little Juniata va donar notarietat a De Long i es va veure com a possible líder de la propera expedició àrtica dels Estats Units. Es va acostar a Henry Grinnell, un magnat de la navegació filantròpica que havia finançat diverses expedicions anteriors. Grinnell no estava disposat a oferir suport financer, però va aconsellar a De Long que s'apropés a James Gordon Bennett Jr., propietari i editor de The New York Herald i un conegut patrocinador de projectes atrevits. De Long va conèixer Bennett a la ciutat de Nova York a principis de 1874; el periodista va quedar impressionat per De Long, i li va assegurar que les seves ambicions àrtiques tindrien el suport entusiasta del Herald. Mentrestant, De Long havia sol·licitat al Departament de la Marina dels Estats Units un comandament a l'Àrtida, una sol·licitud que se li va informar que "rebria la deguda atenció".
James Gordon Bennett Jr. miniatura|upright=1.6|L'USS Jeannette a Le Havre el 1878, abans de la seva sortida cap a San Francisco en un viatge que el portaria a voltar pel cap d'Hornos. James Gordon Bennett Jr. havia succeït al seu pare com a propietari del Herald el 1866. Havia guanyat renom el 1872, quan el seu reporter Henry Morton Stanley, enviat per Bennett a Àfrica a la recerca de l'explorador missioner britànic David Livingstone, va comunicar que Livingstone havia estat trobat. Bennett coneixia el valor informatiu de l'exploració de l'Àrtida; dos reporters del Herald havien acompanyat el Juniata, i el 1874 Bennett estava ajudant a finançar el mariner britànic Allen Young i la seva antiga canonera Pandora, en una de les darreres cerques de Franklin.
Bennett estava interessat en les teories de Petermann, i el 1877 va viatjar a Gotha per discutir possibles rutes a l'Àrtida amb el geògraf. Petermann va pensar que, a més de proporcionar el millor camí cap al pol, el pas per l'estret de Bering mitjançant el Kuroshio permetria la investigació de la massa terrestre inexplorada i amb prou feines albirada coneguda des de 1867 com "Terra de Wrangel". Va teoritzar que aquesta terra formava part d'un continent transpolar, connectat amb Groenlàndia; si és així, podria proporcionar una ruta alternativa terrestre fins al pol si l'expedició no troba un portal al mar polar. "La meva idea", va dir a Bennett, "és que si una porta no s'obre, proveu una altra". Va oferir a Bennett l'ús complet dels seus mapes i gràfics.
El consell de Petermann va convèncer Bennett que una nova empresa polar nord-americana hauria de tirar endavant. Al seu retorn de Gotha, va telegrafiar a De Long demanant-li que demanés una excedència a la Marina i que comencés la recerca d'un vaixell adequat per a l'exploració de l'Àrtida utilitzant la ruta de l'estret de Bering de Petermann.
Preparació El vaixell miniatura|El Pandora creuant l'estret de Smith durant un dels seus viatges a l'Àrtida.