Ida Lupino (Herne Hill, Londres, 4 de febrer de 1918Recorded in Births Mar 1918 Camberwell Vol. 1d, p. 1019 (Free BMD). Transcribed as "Lupine" in the official births index - Los Angeles, Califòrnia, 3 d'agost de 1995) va ser una actriu, cantant, directora, escriptora i productora anglesa. Al llarg dels seus 48 anys de carrera, va aparèixer en 59 pel·lícules i en va dirigir vuit; va treballar principalment als Estats Units, d'on en va esdevenir ciutadana el 1948.
És àmpliament considerada com la dona cineasta més destacada que va treballar durant la dècada de 1950 durant el sistema d'estudis de Hollywood. Amb la seva productora independent, va coescriure i coproduir diverses pel·lícules de missatges socials i es va convertir en la primera dona a dirigir una pel·lícula de cinema negre, The Hitch-Hiker, el 1953. Entre les seves altres pel·lícules dirigides, les més conegudes són Not Wanted (1949), sobre l'embaràs fora del matrimoni (va substituir el director, que estava malalt, i va rebutjar el crèdit com a directora); Never Fear (1950), basat lliurement en les seves pròpies experiències lluitant contra la poliomielitis; Outrage (1950), una de les primeres pel·lícules sobre violacions; The Bigamist (1953) (que va ser anomenada en el llibre 1001 Movies You Must See Before You Die), i The Trouble with Angels (1966). La seva curta però immensament influent carrera de directora, abordant temes de dones atrapades per convencions socials, generalment sota revestiments melodramàtics o noirs, és un exemple pioner de la realització de cinema protofeminista.
Com a actriu, les seves pel·lícules més conegudes són The Adventures of Sherlock Holmes (1939) amb Basil Rathbone; La passió cega (They Drive by Night, 1940) amb George Raft i Humphrey Bogart; L'últim refugi (High Sierra, 1941) amb Bogart; The Sea Wolf (1941) amb Edward G. Robinson i John Garfield; Ladies in Retirement (1941) amb Louis Hayward; Moontide (1942) amb Jean Gabin; The Hard Way (1943); Deep Valley (1947) amb Dane Clark; Road House (1948) amb Cornel Wilde i Richard Widmark; Mentre Nova York dorm (While the City Sleeps, 1956) amb Dana Andrews i Vincent Price; i Junior Bonner (1972) amb Steve McQueen.
També va dirigir més de 100 episodis de programes de televisió en una varietat de gèneres, com ara westerns, contes sobrenaturals, comèdies de situació, misteris d'assassinats i històries de gàngsters.Acker, Alley (1991). Reel Women – Pioneers of the Cinema, p. 74-78. The Continuum Publishing Company, New York, NY. Va ser l'única dona que va dirigir un episodi de la sèrie The Twilight Zone original ("The Masks"), i l'única directora que va protagonitzar-ne un episodi ("The Sixteen-Millimeter Shrine").Ida Lupino Biography, Turner Classic Movies. Retrieved on 4 July 2011.
Va morir d'un ictus mentre estava sotmesa a tractament per càncer de còlon a Los Angeles el 3 d'agost de 1995, a l'edat de 77 anys. Les seves memòries, Ida Lupino: Beyond the Camera, van ser editades després de la seva mort i publicades per Mary Ann Anderson.
Biografia Ida Lupino va néixer a Londres, l'any 1918, filla del matrimoni entre l'actriu Connie O'Shea (també coneguda com a Connie Emerald) i el comediant de Music Hall Stanley Lupino, membre d'una família amb tradició en les arts escèniques. El seu pare, una figura reconeguda en la comèdia musical britànica, la va encoratjar a actuar des de la infantesa. Ida Lupino va escriure la seva primera obra teatral amb set anys i va formar part d'una companyia de teatre ambulant quan era petita. Després d'una infantesa intensa en què assajà per diverses obres teatrals, es va introduir al món del cinema com a figurant als British International Studios.
Malgrat que desitjava ser escriptora, es va inscriure a l'Acadèmica Britànica d'Art Dramàtic per satisfer la voluntat del seu pare. Allà va ser especialment reconeguda pels seus papers de "bad girl", sovint interpretant prostitutes.
Carrera Actriu Lupino va treballar tant com a actriu teatral com de cinema. Va pujar per primera vegada a l'escenari el 1934 amb un rol protagonista a The Pursuit of Happiness al Paramount Studio Theatre. Al món del cinema, va fer la seva primera aparició rellevant a The Love Race (1931) i l'any següent, als 14 anys, va treballar amb el director Allan Dwan a Her First Affaire, en un paper que la seva mare havia provat anteriorment. Va interpretar rols principals en cinc pel·lícules britàniques el 1933 a Warner Bros, Teddington studios i per a Julius Hagen a Twickenham, incloent The Ghost Camera amb John Mills i I Lived with You amb Ivor Novello.
miniatura|Ida Lupino l'any 1937 Anomenada "la Jean Harlow britànica", va ser descoberta per la Paramount a la pel·lícula de 1933 Money for Speed, interpretant un doble paper de noia bona i dolenta. Lupino va afirmar que els buscadors de talents la van veure interpretar només la noia dolça de la pel·lícula i no el paper de prostituta, així que se li va demanar que intentés el paper principal a Alícia al país de les meravelles (1933). Quan va arribar a Hollywood, els productors de la Paramount li van concedir, malgrat algunes reticències, un contracte de cinc anys.
Lupino va protagonitzar més d'una dotzena de pel·lícules a mitjans de la dècada de 1930, treballant amb Columbia mitjançant un acord per dues pel·lícules, una de les quals, The Light That Failed (1939). Després d'aquesta actuació original com a model rancorosa que turmenta Ronald Colman, va començar a ser presa en consideració com a actriu dramàtica. Com a resultat, la seva remuneració millorar durant la dècada de 1940. Fent broma es referia a ella mateixa com "la Bette Davis pobra", assumint els papers que Davis rebutjava.
Mark Hellinger, productor associat de Warner Bros, va quedar impressionat per l'actuació de Lupino a The Light That Failed, i la va contractar per al paper de dona fatal a La passió cega (1940), dirigida per Raoul Walsh, al costat de les estrelles George Raft, Ann Sheridan i Humphrey Bogart. La pel·lícula va tenir bons resultats i el consens de la crítica va ser que Lupino havia dut a terme una gran interpretació. Warner Bros li va oferir un contracte que ella va negociar per incloure alguns drets com a autònoma. Va tornar a treballar amb Walsh i Bogart a L’últim refugi (1941), on va impressionar el crític Bosley Crowther. miniatura|Ida Lupino en una imatge publicitària de finals dels anys 30
La seva actuació a The Hard Way (1943) va guanyar el New York Film Critics Circle Award a la millor actriu. Va protagonitzar Pillow to Post (1945), que va ser el seu darrer paper protagonista en un film de comèdia. Després d'acabar el rodatge del drama Deep Valley (1947), ni la Warner Bros ni Lupino van tenir voluntat de renovar el seu contracte i l'actriu va deixar l'estudi l'any 1947. Tot i que, al llarg de la dècada dels 40 va interpretar diversos papers, mai es va convertir en una membre total de l’Star System, tot i això, va ser elogiada repetidament per la crítica pel seu estil d'actuació realista i directe.
Sovint provocava la ira del cap de l'estudi Jack Warner en oposar-se al seu càsting, refusant papers mal escrits que sentia que estaven per sota de la seva dignitat com a actriu i fent revisions de guió considerades inacceptables per l'estudi. Com a resultat, va passar gran part del seu temps a Warner Bros suspesa. El 1942, va rebutjar una oferta per protagonitzar amb Ronald Reagan Kings Row, i immediatament després va ser suspesa de l'estudi. Finalment, es va negociar un acostament provisional, però la seva relació amb la Warner es va mantenir tensa. L'any 1947, Lupino va deixar l'estudi i va aparèixer en el film de la 20th Century Fox Road House, interpretant números musicals. Va protagonitzar Terreny perillós el 1951, i es rumoreja que podria haver assumit algunes de les tasques de direcció de la pel·lícula mentre el director Nicholas Ray estava malalt.
Directora, escriptora i productora - The Filmakers Inc. Mentre estava suspesa, Lupino va tenir molt de temps per observar els processos de rodatge i d'edició, i es va interessar per dirigir. Va expressar com d'avorrida se sentia al plató mentre "algú altre semblava que estigués fent tota la feina interessant". miniatura|Lupino (a l'esquerra) dirigint The Hitch-Hiker, 1953 El seu primer treball de direcció va arribar de manera inesperada l'any 1949 quan el director Elmer Clifton va patir un lleu infart i no va poder acabar Not Wanted, una pel·lícula que va coproduir i coescriure Lupino. Ella va intervenir per acabar el film sense aparèixer als crèdits com a directora per respecte a Clifton. Encara que el tema de la pel·lícula fos l'embaràs fora del matrimoni, que era controvertit en aquell moment, va rebre una gran difusió. Fins i tot, Lupino va ser convidada a parlar del film amb Eleanor Roosevelt, primera dama dels Estats Units, en un programa de ràdio nacional.
Ella i el seu marit d'aleshores, el productor i escriptor Collier Young, van fundar una companyia independent, The Filmakers Inc., per "produir, dirigir i escriure pel·lícules de baix pressupost amb una temàtica concreta". La productora es va formar el 1948 amb Lupino com a vicepresidenta, Collier Young com a president i el guionista Malvin Wald com a tresorer. The Filmakers va produir 12 llargmetratges, sis dels quals va dirigir o codirigir Lupino, en cinc dels quals hi va escriure o coescriure, en tres dels quals va actuar i en un dels quals va exercir de coproductora. La missió dels cineastes era crear pel·lícules amb consciència social, fomentar nous talents i portar el realisme a la pantalla. El seu objectiu era explicar "com s'hi viu als Estats Units" a través de produccions independents rodades en dues setmanes per menys de 200.000 dòlars, una combinació de "crítica social" i entreteniment. Es va tractar de films de baix pressupost que van explorar temes pràcticament tabú, com la violació a Outrage (1950) i l'adulteri a The Bigamist (1953). Aquest últim film va rebre crítiques entusiastes en el moment de la seva estrena, amb Howard Thompson de The New York Times anomenant-lo "la millor producció dels filmakers, fins al moment". El treball de direcció més conegut de Lupino, The Hitch-Hiker, una estrena de RKO el 1953, és l'única pel·lícula de cinema negre del període clàssic dirigida per una dona.
Never Fear (1949), una pel·lícula sobre la poliomielitis (una malaltia que Lupino havia experimentat personalment als 16 anys), va ser la primera pel·lícula en què va aparèixer com a directora als crèdits. La pel·lícula va ser tinguda en compte per Howard Hughes, que cercava proveïdors de llargmetratges de baix pressupost per a la distribució de la productora que havia adquirit recentment: RKO Pictures. Hughes va acceptar finançar i distribuir les següents tres funcions de The Filmakers a través de la RKO, deixant a la productora fundada per Lupino el control total sobre el contingut i la producció de les pel·lícules. miniatura|El director de fotografia Ted McCord, Lupino i Dane Clark al rodatge de Deep Valley (1947) Tot i que dirigir es va convertir en la passió de Lupino, també es va implicar profundament en la recerca de financament per les seves produccions. Es va convertir en una astuta cineasta de baix pressupost, reutilitzant decorats d'altres produccions i amb una gran capacitat persuasiva. També va emprar el que ara es coneix com a publicitat per emplaçament amb les marques Coca-Cola, United Airlines, Cadillac, entre d'altres. Era molt conscient de les consideracions pressupostàries, planejava escenes a la fase de preproducció per evitar errors tècnics i repeticions, i rodava en llocs públics com per evitar costos de lloguer de plató. Va fer broma que si havia estat la "Bette Davis pobra com a actriu, ara s'havia convertit en el "Don Siegel pobre" com a directora.