miniatura|Bandera del Partit Comunista de la Xina. La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà gémìng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de la Xina Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.
Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l'aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d'altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l'exèrcit Lin Biao. L'objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l'estat, i a Deng Xiaoping, secretari general del Partit.
Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb el IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l'abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l'etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina, que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.
La Revolució Cultural va permetre a Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant. Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l'agitació.Law, Kam-yee; Brooker, Peter.(2003). The Chinese Cultural Revolution Reconsidered: Beyond Purge and Holocaust. Palgrave Macmillan. La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l'estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.
Orígens miniatura|esquerra|Deng Xiaoping el 1941 El fracàs del Gran Salt Endavant havia forçat la sortida del poder de Mao Zedong. Aquest, encara que conservant els seus càrrecs com a president del partit i com a president de la Comissió Militar Central, deixava les tasques de govern en mans del nou president de la República Popular Liu Shaoqi i del secretari general del Partit Deng Xiaoping. Tot i això, Mao no es resignaria a perdre la seva influència ni la seva autoritat. Conscient de com Nikita Khrusxov havia repudiat la figura del seu antecessor Stalin a la Unió Soviètica, i veient que Liu i Deng semblaven buscar una millora en les relacions amb Moscou, Mao veia l'evolució política de la Xina a principis dels anys 1960 com una traïció als ideals revolucionaris. De manera sorprenent, donada la seva edat avançada i la seva falta de suports entre els membres importants del Buró Polític, les ambicions de Mao donarien lloc a una aferrissada lluita pel poder que acabaria retornant-li l'autoritat absoluta i encastellaria de nou la seva imatge pública com líder indiscutible del règim. Aquesta tornada al poder es va produir a través d'una enorme campanya de reafirmació ideològica, la Gran Revolució Cultural Proletària, en la qual es va encoratjar l'exèrcit i els joves a condemnar a tots aquells els actes dels quals s'apartaven de l'ortodòxia de l'esperit revolucionari.
La violència extrema de la campanya condemnaria a l'ostracisme a la major part de dirigents del partit i als intel·lectuals, qui, acusats de dretans i contrarrevolucionaris, desapareixerien de la vida pública durant molts anys. Molts d'ells, com el mateix Liu Shaoqi, moririen com a conseqüència dels maltractaments soferts.
La posada en marxa de la Revolució Cultural i la tornada al poder de Mao no haurien estat possibles sense el suport de dues figures fonamentals en aquest moment històric: Lin Biao, militar fidel a Mao que s'havia convertit en ministre de defensa en substitució de Peng Dehuai, i la mateixa esposa de Mao, Jiang Qing, qui anys més tard encapçalaria la Banda dels Quatre. Tant Lin Biao com Jiang Qing se servirien del prestigi de Mao para atacar als altres dirigents del partit, i promoure així les seves pròpies aspiracions a la successió en el poder. Així, la Revolució Cultural seria el fruit de la combinació de, d'una banda, els desitjos de Mao de recuperar el seu protagonisme polític i, per una altra, de les ambicions de poder de persones que ocupaven càrrecs poc rellevants en la jerarquia del partit.
L'ascens de Lin Biao en la jerarquia de poder havia començat després de la defenestració de Peng Dehuai en la Conferència de Lushan d'agost de 1959. En aquella reunió dels membres del Comitè Permanent del Buró Polític, Peng va criticar obertament Mao pel fracàs del Gran Salt Endavant i aquest, que encara que apartat de la prefectura d'estat conservava els seus càrrecs com líder del partit i de l'exèrcit, va forçar la seva destitució. Va ser Lin Biao, com un dels militars de més prestigi de l'Exèrcit Popular d'Alliberament i lleial a Mao, qui va reemplaçar a Peng com a ministre de defensa i com líder màxim de l'exèrcit. Des d'aquesta posició de poder en l'exèrcit, Lin va iniciar una sèrie de mesures per a reforçar la fidelitat ideològica dels soldats al Partit i, molt especialment, al mateix Mao.
Amb aquesta finalitat, el 1963, Lin Biao recopilava un petit llibre titulat Cites del President Mao (en al·lusió al rang de Mao com a president del Partit Comunista). Aquest llibre contenia una recopilació dels discursos més importants pronunciats per Mao Zedong i seria conegut popularment com el llibre roig de Mao. Un altre llibre que es convertiria en obra de referència obligada dels joves soldats de l'exèrcit seria el Diari de Lei Feng. Lei Feng havia estat un jove militar mort del que es va dir que havia escrit un diari descobert després de la seva mort. En el diari, Lei Feng descrivia el seu esforç constant per servir al poble i al partit, sempre seguint els ensenyaments del president Mao. Encara que avui dia sabem que el Diari de Lei Feng havia estat escrit pels serveis de propaganda de l'exèrcit, en aquell moment l'exemple de Lei Feng tindria una enorme influència sobre la joventut xinesa. El Diari de Lei Feng i el llenguatge revolucionari de les cites de Mao es van convertir en els instruments d'adoctrinament polític dels joves integrats en l'Exèrcit Popular d'Alliberament, sotmès a l'autoritat de Lin Biao i a la fidelitat ideològica a Mao.
Llançament de la Revolució Cultural Mentre Lin Biao encoratjava el culte a la personalitat cap a la figura de Mao, la seva esposa Jiang Qing, antiga actriu implicada en la vida cultural del país, promovia la defensa dels ideals revolucionaris en la producció artística. Precisament a través d'un atac a una obra literària es desencadenaria la Revolució Cultural. El 1961, Wu Han, escriptor de prestigi i vicealcalde de Pequín, havia publicat una obra de teatre, Hai Rui cessat del seu càrrec, en la qual s'utilitzaven personatges de l'època de la dinastia Ming per a al·ludir al conflicte entre Mao Zedong i Peng Dehuai. Tot i que inicialment Mao havia rebut positivament l'obra, es considera que les critiques a Hai Rui són l'inici de la Revolució Cultural. Altres dos membres del govern municipal de Pequín, Deng Te i Liao Mosha, recorrerien també a la ficció històrica per a criticar Mao.
En aquell moment, el govern municipal de Pequín, amb el seu alcalde Peng Zhen al capdavant, albergava a molts dels partidaris de Liu Shaoqi i Deng Xiaoping, i contra ells es dirigirien les primeres crítiques dels maoistes. Conscient de l'hostilitat cap a la seva persona a Pequín, Mao va viatjar a Xangai en l'estiu de 1965. En aquesta ciutat, durant una reunió del Comitè Central en el mes de setembre, Mao va fer una crida a la resistència davant la ideologia burgesa reaccionària. La contraofensiva havia començat i Mao, des de Xanghai, preparava la seva tornada. Mitjançant la influència de Jiang Qing i gràcies al suport de l'exèrcit, l'editorialista de l'edició de Shanghai del Diari de l'Exèrcit d'Alliberament Yao Wenyuan, estret col·laborador de Jiang Qing, escrivia un agressiu editorial en aquest diari en el qual atacava a Wu Han per la deslleialtat de l'argument de Hai Rui cessat del seu càrrec.
Així, l'estratègia de Mao i els seus seguidors eludia l'atac directe a Liu Shaoqi i Deng Xiaoping i s'encebava en qui els donaven suport. Això posava en una situació difícil als líders del partit, ja que, malgrat tot, Mao seguia tenint el reconeixement com a màxim ideòleg del règim i les crítiques a l'equip del govern municipal de Pequín es fonamentaven en l'obediència estricta a la ideologia de Mao, pel que resultaven difícils de contrarestar davant l'opinió dels quadres del partit. Els atacs van tenir l'èxit esperat i, el 30 de desembre de 1965, Wu Han reconeixia públicament el seu error. Això va animar als seguidors de Mao a augmentar la pressió. El 26 de març de 1966, aprofitant l'absència de Liu Shaoqi en visita oficial al Pakistan i Afganistan, els partidaris de Mao segrestaven a l'alcalde de Pequín i membre destacat del Buró Polític Peng Zhen. Al suport de Yao Wenyuan en Shanghai se li unia el control de la capital per part de l'exèrcit, lleial a Lin Biao i a Mao. A partir d'aquest moment, l'edició nacional del Diari de l'Exèrcit d'Alliberament passava a estar controlada pels seguidors de Mao i, el 18 d'abril, un històric editorial en aquest diari proclamava aixequem la gran ensenya roja del pensament de Mao Zedong i participem de forma activa en la Gran Revolució Cultural Socialista. L'editorial donava ja nom al moviment i confirmava el suport de l'exèrcit al mateix. L'1 de juny, el Diari del Poble, principal òrgan d'expressió del Partit Comunista, queia també sota el control dels maoistes.
Retorn de Mao al poder Amb el control de tots els mitjans de comunicació, el suport de l'exèrcit i el silenci forçat dels intel·lectuals, la posició de Liu Shaoqi i Deng Xiaoping es feia ja insostenible. D'una manera sorprenent, que ningú hauria pogut preveure després del fracàs del Gran Salt Endavant, quan tota la cúpula del partit s'havia posat en la seva contra, Mao tornava a ser el líder indiscutible. El 18 de juliol de 1966, tornava a Pequín i durant l'Onzena Sessió Plenària del Comitè Central del Buró Polític del Partit Comunista de la Xina, imposava diverses resolucions, amb l'objectiu de desallotjar dels llocs d'autoritat a qui haurien pres la senda capitalista. En aquesta sessió plenària es va anunciar també la creació dels guàrdies rojos, moviment juvenil que arraconava a la Lliga de les Joventuts del Partit, lleial a Liu Shaoqi. Les activitats de propaganda es van estendre i els atacs a Liu Shaoqi, amb el malnom del Khrusxov de la Xina, i a Deng Xiaoping es van fer cada vegada més intensos. Liu Shaoqi havia estat ja apartat del poder, encara que el seu abandó dels càrrecs que ocupava no es faria públic fins a novembre de 1968.