miniatura|Exemple de ruta, a Whitewater State Park, Minnesota (Estats Units) La història del transport per carretera va començar amb el desenvolupament de les pistes i camins pels humans i les seves bèsties de càrrega. La història de les carreteres abasta un període que comença amb la sedentarització de l'home, , fins a l'època contemporània. Aquest article és una síntesi, que recorre l'evolució de les carreteres i el conjunt del transport per carretera, des dels primers camins de l'Edat de Pedra fins a l'autovia moderna, passant per les rutes de les caravanes, les vies romanes i els camins de pelegrinatge.
A diferència d'altres matèries, com la història de la informàtica, o fins i tot la història del ferrocarril, la història de les carreteres és molt antiga. En conseqüència, és difícil obtenir-ne una visió global, ja que els canvis són gairebé imperceptibles, a l'escala d'una vida humana. Per això és gairebé impossible presentar una cronologia exhaustiva de la gènesi d'aquesta tecnologia indispensable. A part d'això, les carreteres no s'han desenvolupat de manera uniforme, d'un continent a un altre, i és per aquest motiu que l'article tan sols pot oferir una ràpida visió general de l'evolució dels camins i les carreteres, sense presentar l'evolució detallada l'estat dels camins a cada època i a cada regió del món.
Antecedents Les primeres formes de transport per carretera van ser els cavalls, bous que transportaven mercaderies per pistes que sovint seguien les pistes de caça, com la Traça de Natchez.Lay (1992), p5 A l'edat paleolítica, els humans no necessitaven pistes construïdes en camp obert. Els primers senders millorats haurien estat a guals, ports de muntanya i a través dels pantans.Lay (1992), p7 Les primeres millores haurien consistit en gran part a netejar arbres i grans pedres del camí. A mesura que augmentava el comerç, les vies sovint es van aplanar o eixamplar per acomodar el trànsit humà i animal. Algunes d'aquestes pistes de terra es van convertir en xarxes bastant extenses, permetent les comunicacions, el comerç i la governança en àrees àmplies. L'Imperi Inca a Amèrica del Sud i la Confederació Iroquesa a Amèrica del Nord, cap dels quals no tenia la roda, són exemples d'ús efectiu d'aquests camins.
El primer transport de mercaderies va ser a l'esquena i al cap humà, però l'ús d'animals de càrrega, inclosos els rucs i els cavalls, es va desenvolupar durant el Neolític. Es creu que el primer vehicle va ser el travois, un bastidor utilitzat per arrossegar càrregues, que probablement es va desenvolupar a Euràsia després del primer ús de bous (bovins castrats) per estirar les arades. Al voltant del 5000 aC es van desenvolupar els trineus, que són més difícils de construir que els travois, però que són més fàcils d'impulsar per superfícies llises. Els animals de càrrega, els cavalls muntats i els bous que arrosseguen travois o trineus requereixen camins més amples i espais lliures més elevats que els de la gent a peu i es requerien pistes millorades.Lay (1992), p25 Com a resultat, cap al 5000 aC, les carreteres, inclosa la Ridgeway, es van desenvolupar al llarg de les carenes a Anglaterra per evitar creuar rius i embolcalls.Lay (1992), p9 Al centre d'Alemanya, aquests camins van continuar sent la forma predominant de la carretera de llarg recorregut fins a mitjans del .Landau, Georg: Beiträge Zur Geschichte der Alten Heer- und Handelsstraßen in Deutschland, Kassel, Bärenreiter, 1958
Carreteres de Harappan S'ha trobat paviments de carrers des dels primers assentaments humans cap al 4000 aC a ciutats de la civilització de la vall de l'Indus al subcontinent indi al Pakistan actual, com Harappa i Mohenjo-Daro. Les carreteres de les ciutats eren rectes i llargues, es creuaven en angle recte.
Transport amb rodes a l'antiguitat miniatura|Carrer grec - segle IV o III aC - La Porta Rosa era el carrer principal d'Elea. Connecta el barri nord amb el barri sud. El carrer fa cinc metres d'amplada i té un desnivell del 18% a la part més empinada. Està pavimentat amb blocs de pedra calcària i a un costat hi ha un petit canal per al drenatge Sembla que la roda es va desenvolupar a l'antic Sumer a Mesopotàmia cap al 5000 aC, potser originalment per a la fabricació de ceràmica. El seu ús original de transport podria haver estat com a accessoris a travois o trineus per reduir la resistència. S'ha argumentat que els troncs s'utilitzaven com a rodets sota els trineus abans del desenvolupament de les rodes, però no hi ha proves arqueològiques per a això.Lay (1992), p27 La majoria de les primeres rodes sembla que s'han unit a eixos fixos, la qual cosa hauria requerit una lubricació regular per greixos animals o olis vegetals o separació per cuir per ser eficaç.Lay (1992), p28 Els primers carros simples de dues rodes, aparentment desenvolupats a partir de travois, sembla que es van utilitzar a Mesopotàmia i al nord de l'Iran cap al 3000 aC i els carros de dues rodes van aparèixer cap al 2800 aC. Eren arrossegats per onagres, emparentats amb rucs.
Els carros pesats de quatre rodes es van desenvolupar cap al 2500 aC, que només eren aptes per al transport de bous i, per tant, només s'utilitzaven on es conreaven conreus, especialment Mesopotàmia.Lay (1992), p28 Els carros de dues rodes amb rodes de radis semblen haver estat desenvolupats cap al 2000 aC per la cultura Andronovo al sud de Sibèria i Àsia central. Al mateix temps, es va inventar el primer arnès primitiu que permetia el transport de cavalls.
El transport amb rodes va crear la necessitat de millors carreteres. En general, els materials naturals no poden ser prou suaus per formar superfícies ben graduades i prou forts per suportar vehicles amb rodes, especialment quan estan humits, i mantenir-se intactes. A les zones urbanes va començar a valdre la pena construir carrers empedrats i, de fet, els primers carrers asfaltats sembla que es van construir a Ur l'any 4000 aC. Les carreteres de pana es van construir a Glastonbury, Anglaterra l'any 3300 aCLay (1992), p51 i es van construir carreteres pavimentades de maó a la civilització de la vall de l'Indus al subcontinent indi des de la mateixa època. Les millores en la metal·lúrgia van significar que l'any 2000 aC les eines de tall de pedra estaven generalment disponibles a l'Orient Mitjà i Grècia, la qual cosa permetia pavimentar els carrers locals.Lay (1992), p43 En particular, cap a l'any 2000 aC, els minoics van construir un 50 km de carretera asfaltada des de Cnossos al nord de Creta a través de les muntanyes fins a Gortyn i Lebena, un port de la costa sud de l'illa, que tenia desguassos laterals, un 200 paviment de blocs de gres lligat amb morter d'argila - guix, cobert per una capa de lloses basàltiques i amb vores separades. Aquesta via es podria considerar superior a qualsevol via romana.Lay (1992), p44
L'any 500 aC, Darios el Gran va iniciar un extens sistema de carreteres per a Pèrsia (actual Iran), inclosa la famosa Carretera Reial, que va ser una de les millors carreteres del seu temps. El camí va ser utilitzat fins i tot després de l'època romana. A causa de la qualitat superior de la carretera, els missatgers de correu podrien recórrer en set dies.
Des del 268 aC fins al 22 aC, Aixoca va construir carreteres, edictes, pous d'aigua, centres educatius, cases de descans i hospitals per a humans i animals al llarg de les carreteres del subcontinent indi i va plantar arbres com banyans i mangos en benefici dels viatgers. L'Imperi Mauryan també va construir la Grand Trunk Road que s'estenia des de l'actual Bangla Desh fins a l'actual Peshawar al Pakistan. La seva longitud era d'uns 2000 milles.Patrick Whelan, 2015, Kaplan AP World History 2016.Andrea L. Stanton, Edward Ramsamy, Peter J. Seybold, 2012, Cultural Sociology of the Middle East, Asia, and Africa: An Encyclopedia, p 41.Sudeshna Sengupta, 2008, History & Civics 9, pàgina 97.
Vies romanes miniatura|Mapa de les vies romanes l'any 125 dC miniatura|Construcció de camins, representat a la Columna de Trajà Amb l'arribada de l'Imperi Romà, es va fer la necessitat que els exèrcits poguessin viatjar ràpidament d'una zona a l'altra, i les carreteres que hi havia eren sovint fangoses, fet que retardava molt el moviment de grans masses de tropes. Per solucionar aquest problema, els romans van construir grans camins. Aquestes "vies romanes" utilitzaven profunds llits de pedra triturada com a capa subjacent per assegurar-se que es mantinguessin secs, ja que l'aigua sortia de la pedra triturada, en lloc de convertir-se en fang en sòls argilosos. Les legions s'ho van passar bé en aquests camins i alguns encara es fan servir mil·lennis després.
A les rutes més transitades, hi havia capes addicionals que incloïen llambordes de sis costats, o llambordes, que reduïen la pols i reduïen l'arrossegament de les rodes. Els llambordes permetien que els carros romans es desplacessin molt ràpidament, assegurant una bona comunicació amb les províncies romanes. Els camins de granja sovint eren pavimentats primer en el camí cap a la ciutat, per mantenir els productes nets. Les primeres formes de molles i xocs per reduir els cops es van incorporar al transport tirat per cavalls, ja que les llambordes originals de vegades no estaven perfectament alineades.Marc Ferro, Le Livre noir du colonialisme, Laffont, 2003
La via romana clàssica respon a un esquema constructiu precís.M. C. Howatson (dir.), Dictionnaire de l'Antiquité, mythologie, littérature, civilisation, Robert Laffont, Bouquins, 1993, Paris, 1066 pages En primer lloc, s'excava una fossa de 110 a 150 centímetres de profunditat. El sòl del fons de la fossa està anivellat i, possiblement, apisonat. A continuació, s'estén una capa de còdols gruixuts al fons de la fossa. El gruix d'aquest últim pot variar entre 30 i . La tercera etapa consisteix a estendre un llit de grava, gruix, després una capa de sorra o ciment, la profunditat del qual pot variar entre 30 i . El revestiment final es feia sovint amb lloses de pedra o Opus caementicium, una mena de formigó romà.Jean-Claude Fredouille, Dictionnaire de la civilisation romaine, Larousse, Références, 1995, passim
Edat mitjana Les vies romanes es van deteriorar a l'Europa medieval a causa de la manca de recursos i habilitats per mantenir-les, però moltes van continuar utilitzant-se. Les alineacions encara s'utilitzen parcialment avui dia, per exemple, parts de l'A1 d'Anglaterra.
A l'Europa medieval, abans del 1200, no hi havia xarxes organitzades de carrers dins de les ciutats, només camins canviants. Amb la invenció de l'arnès de cavalls i els carros amb eixos davanters giratoris que podien fer girs curts, les xarxes de carrers urbans es van estabilitzar.
Primers camins asfaltats En el món islàmic medieval es van construir moltes carreteres a tot l'Imperi Àrab. Les carreteres més sofisticades eren les de Bagdad, Iraq, que van ser pavimentades amb quitrà al segle VIII. El quitrà es derivava del petroli al qual s'accedia des dels jaciments petroliers de la regió, mitjançant el procés químic de destil·lació destructiva.
Període modern inicial miniatura|Jan Brueghel (I) - Viatgers en el camí, segona meitat del segle XVIA mesura que els estats es van desenvolupar i es van enriquir, sobretot amb el Renaixement, es van començar a construir noves carreteres i ponts, sovint basats en dissenys romans. Encara que hi va haver intents de redescobrir els mètodes romans, hi va haver poca innovació útil en la construcció de carreteres abans del .
A l'Àfrica occidental del , el transport per carretera a tot l'Imperi Ashanti es va mantenir mitjançant una xarxa de carreteres ben cuidades que connectaven el continent Ashanti amb el riu Níger i altres ciutats comercials.Davidson (1991), p. 240. Després d'una important construcció de carreteres realitzada pel regne de Dahomey, es van establir autopistes de peatge amb la funció de recaptar impostos anuals en funció de les mercaderies transportades pel poble de Dahomey i la seva ocupació.