Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (en alemany, Tannhäuser o el concurs de cant de Wartburg) és una òpera romàntica en tres actes, amb música i llibret de Richard Wagner, basada en les llegendes alemanyes de Tannhäuser i el Concurs de cant de Wartburg. El mateix Wagner va dirigir-ne l'estrena, el 19 d'octubre de 1845, al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden. La seva neboda, Johanna Wagner, va interpretar el paper d'Elisabeth. Hi ha dues versions de l'òpera: la segona, la versió de París estrenada el 13 de març de 1861, és la que se sol interpretar amb més freqüència. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu l'11 de febrer de 1887.
La marxa de Tannhäuser va ser la primera música de Wagner que es va interpretar a Catalunya, gràcies a Josep Anselm Clavé, que la va programar en els concerts corals dels Jardins d’Euterpe de Barcelona el 16 de juliol de 1862. Per a aquesta ocasió, Clavé va haver de recórrer als cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé eren exclusivament masculins en aquella època.Programa d'Albert Galceran dedicat a Tannhäuser emès a Olesa Ràdio el 13 de gener de 2010
Està basada fonamentalment en dues llegendes alemanyes. Wagner va utilitzar principalment dues històries que apareixen en l'obra de Ludwig Bechstein, entre altres fonts: una d'elles és la llegenda del cavaller Tannhäuser i l'altra és l'anomenada Der Sängerkrieg auf der Wartburg, és a dir el «concurs de cant del Castell de Wartburg». L'altra font és un episodi de Des Knaben Wunderhorn (Cants populars recopilats) (1805 - 1808) per Achim von Arnim i Celemens Brentano, anomenat Der Tannhäuser, on es relata la història del cavaller i de Venus. Wagner coneixia aquesta història des de la seva adolescència. Tanmateix, però, la impressió definitiva la va produir la visió del Wartburg, encara no restaurat, penjat sobre Eisenach, durant el viatge de tornada a Dresden, el 7 d'abril de 1842.
Tannhäuser constitueix una obra operística de notable densitat i sofisticació musical, on cada secció manifesta una càrrega dramàtica i heroica significativa, situant-la com un dels exemples més destacats de la segona etapa de maduresa de Wagner. Els eixos temàtics principals se centren en la tensió entre l’amor sagrat i el profà, així com en la possibilitat de redempció a través de l’amor, elements recurrents en la producció tardana del compositor. L’òpera examina també la funció de l’artista en la societat, els vincles amb la història, les passions amoroses intenses, els conflictes bèl·lics i les gestes heroiques. La música fusiona la monumentalitat pròpia de Beethoven amb l’expressivitat lírica i llegendària del Romanticisme, reflectint la complexitat, la densitat orquestral i la intensitat emocional característiques de les primeres creacions wagnerianes. La dialèctica entre l’amor físic i l’espiritual es manifesta a través de passatges sonors que evoquen ambients quasi religiosos.
Una part significativa de la partitura de Tannhäuser s’inscriu dins de la tradició de l’òpera romàntica que Wagner va consolidar i posteriorment va superar en els seus drames musicals madurs. Juntament amb Lohengrin (1850), aquesta obra assenyala la transició cap a una nova estètica operística que trobarà la seva expressió completa en Das Rheingold (composta el 1854, però estrenada només el 1869), primer episodi del cicle de l'Anell.
Origen i context miniatura|esquerra|El riu Elba i Schreckenstein a Ústí nad Labem, cap al 1850
Després de l’estrena de Der fliegende Holländer el 1843, Wagner va reprendre la seva recerca d’inspiració en la literatura medieval i renaixentista alemanya, un univers que finalment proveiria les fonts per a totes les seves obres posteriors. La seva última òpera, Parsifal, pren com a base un poema èpic de l’autor medieval Wolfram von Eschenbach, qui també apareix com a figura central a Tannhäuser. En aquesta obra, com en la resta de la producció wagneriana, història, llegenda i creació artística convergeixen per generar un drama de gran singularitat i intensitat.
El protagonista històric és un minnesänger del , equivalent alemany d’un trobador o joglar, autor de poesies centrades en l’amor eròtic i d’un poema destacat sobre la penitència. La llegenda que es va desenvolupar al seu voltant serveix de marc narratiu per a l’òpera. Wagner va mantenir l’argument essencial, però va modificar el desenllaç, i això permet que l’heroi sobrevisqués i assolís la redempció.
La idea inicial de l’argument va sorgir durant la primera estada de Wagner a París amb la seva esposa Minna Planer, quan va llegir el poema germànic del Das Volkslied vom Ritter Tannhäuser (La llegenda popular del cavaller Tannhäuser). El nucli de la història és la negativa del papa a perdonar el cavaller que s’havia abandonat als plaers de l’amor terrenal amb la deessa Venus, segons les llegendes ubicades al Hörselberg, a Turíngia. El relat apareix també a les Llegendes d’Alemanya dels germans Grimm i en el conte popular de Ludwig Tieck, Der getreue Eckart und der Tannhäuser. En tornar a Alemanya el 1842, Wagner es va documentar sobre els tornejos de cant que es celebraven en aquest castell al , descobrint alhora llegendes complementàries com la del Minnesänger Heinrich von Ofterdingen, que va triomfar en un torneig gràcies a la màgia que havia après del bruixot hongarès Klingsor, personatge que Wagner incorporaria posteriorment a Parsifal.
A l’estiu de 1842, els Wagner van passar les vacances a Teplice, situat a les muntanyes de Bohèmia. El compositor gaudia de llargues passejades i solia ascendir a les ruïnes de la fortalesa de Střekov (alemany Schreckenstein) i al cim de Wostrai. Va ser en aquest entorn, el 22 de juny, quan va iniciar la redacció del llibret que inicialment volia titular Der Venusberg, i el 8 de juliol ja el tenia acabat. Pel que fa a la música, el cant del pastoret del tercer acte, va declarar haver-lo escoltat al natural, entonat pel flabiol d'un pastor de cabres mentre baixava un dia del Wostrai. El gener de 1844 va quedar acabada la música del primer acte, i el desembre del mateix any ja tenia llesta la primera versió per a piano.
miniatura|esquerra|El castell de Wartburg, on se situa l'òpera
Tannhäuser es desenvolupa als voltants del castell de Wartburg, proper a la ciutat d'Eisenach, al cor d’Alemanya, i a la cèlebre gruta de Venus, deessa de l’amor. Wartburg va acollir, segons la llegenda, un possible torneig de cant al i va ser residència de Santa Elisabet d'Hongria (1207-1231). Tres segles més tard, el castell es vincularia amb Martí Luter, que hi va traduir el Nou Testament del grec a l’alemany. Aquesta òpera articula el seu nucli dramàtic al voltant de la dicotomia pagà-cristià.
En aquella època encara no existien els drets d'autor, i els guanys de les òperes es repartien entre tots els implicats menys el compositor. Sense recursos, Wagner es va dirigir a la que ell considerava la seva «benefactora», la cantant Schröder-Devrient, inicialment disposada a invertir el capital necessari amb l'expectativa de futurs beneficis. No obstant això, sembla que, a l’hora de la veritat, la soprano va assumir un compromís amb un caçador que li va impedir participar en el projecte, obligant Wagner a buscar suport entre altres amics i finalment recórrer a usurers, la qual cosa va complicar encara més la seva situació econòmica.
El protagonisme de Wagner en la producció de les seves òperes anava augmentant progressivament. Des de la cura i exigència de l’orquestra a Rienzi, passant per l’atenció a l’expressió dramàtica en Der fliegende Holländer, a Tannhäuser va començar a interessar-se també per la presentació escènica i a insistir en la plena realització de les seves indicacions.
Els primers assajos amb els cantants es van iniciar el setembre de 1845. Schröder-Devrient havia d'interpretar Venus, un paper exigent tant vocalment com físicament, tot i que no excessivament llarg. La cantant va expressar les seves reticències al compositor, tement semblar ridícula pel seu aspecte, però Wagner es va mantenir ferm i no la va substituir. Josef Tichatschek, encarregat d’un altre paper principal, havia de compensar la seva comprensió limitada del personatge amb la força i el timbre de la veu. En canvi, el baríton assignat a Wolfram, Anton Mitterwurzer, es mostrava com un artista natural. Finalment, Elisabeth seria interpretada per la neboda del compositor, Johanna Wagner, una actriu destacada amb una veu notable.
Representacions Versió de Dresden miniatura|esquerra|Josef Tichatschek, el 1843, el primer Tannhäuser miniatura|esquerra|Wilhelmine Schröder-Devrient, la creadora de Venus Durant aquest període, Wagner exercia com a segon director de l’Òpera de Dresden i ja havia vist estrenar Rienzi i Der fliegende Holländer, cosa que li proporcionava una base sòlida per afrontar la preparació de la seva nova òpera. La composició de Tannhäuser es va iniciar el juliol de 1843 i es va concloure amb l’orquestració final el 13 d’abril de 1845, dades que es conserven gràcies al costum de Wagner de registrar diàriament amb gran detall totes les seves activitats, fins i tot les més insignificants. Malgrat la seva supervisió exhaustiva i la reputació del Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, reconegut pels seus cossos estables i la qualitat dels cantants, l’estrena de l’òpera el 19 d’octubre de 1845 no va obtenir el ressò ni l’èxit que Wagner havia previst. L’estrena va tenir lloc el 19 d’octubre de 1845. La jornada va generar una gran expectació al teatre de Dresden, amb l’assistència de personalitats destacades, atretes per la reputació cada cop més consolidada de Wagner.
Diversos elements van contribuir al fracàs de l’estrena. El tenor encarregat del rol principal, Josef Tichatschek, que més endavant esdevindria l’intèrpret favorit de Wagner durant la seva primera etapa operística, posseïa una veu excel·lent però escassos recursos dramàtics. Amb un caràcter afable i irònic, la complexitat psicològica de Tannhäuser, dividit entre l’amor terrenal de Venus i l’espiritual d’Elisabeth, superava la seva capacitat de comprensió. Elisabeth era interpretada per Johanna Wagner, filla adoptiva d’Albert, germà gran de Richard. Tot i comptar amb una veu fresca i esplèndida que prometia una carrera destacada, en aquell moment era massa jove per captar completament les subtileses del caràcter de la protagonista femenina. Pel que fa a la gran Wilhelmine Schröder-Devrient, encarregada de Venus, encara conservava moltes de les seves virtuts vocals i dramàtiques, però ja era una glòria en declivi i el seu físic robust, que ella mateixa reconeixia, feia difícil que encarnés convincentment la deessa de l’amor. A més, la introducció per primera vegada de la denominada "melodia infinita" va desconcertar els intèrprets. Tot i que encara apareixen àries definides, com el Cant de l’Estrella, la successió ininterrompuda de fragments exigia una presència escènica continuada i un tipus d’interpretació diferent del que s’esperava tradicionalment d’un cantant d’òpera.
El 1848, Liszt va escriure a Wagner per informar-lo de la seva intenció de portar Tannhäuser al Teatre de Weimar sota la seva direcció. Fins llavors Wagner havia mantingut certa distància amb Liszt, però va acceptar la proposta, i l’òpera es va estrenar a Weimar el març d’aquell any. Wagner estava convidat a assistir a la tercera representació, al maig, però els esdeveniments revolucionaris van impedir la seva presència.
Malgrat els obstacles inicials, Tannhäuser va guanyar reconeixement a partir dels anys 1850, establint-se a tot Alemanya i també a ciutats com Viena, Amsterdam i Nova York. És rellevant assenyalar que va ser la primera òpera de Wagner que es va representar a Amèrica, el 1859.
Versió de París miniatura|Pòster de l'estrena a París