I Spit on Your Grave (titulada originalment Day of the Woman) és una pel·lícula de violació i venjança de terror estatunidenca del 1978 editada, escrita i dirigida per Meir Zarchi. La pel·lícula explica la història de Jennifer Hills (Camille Keaton), una escriptora de ficció resident a la ciutat de Nova York que es venja de cadascun dels seus turmentadors després que quatre homes la violin en grup i la deixin per morta.
La pel·lícula destaca per la seva polèmica representació d'una violència gràfica extrema, especialment les llargues representacions de violacions en grup, que ocupen 30 minuts de durada de la pel·lícula. Durant el seu llançament més ampli, va ser qualificat de "video nasty" al Regne Unit, i va ser objectiu de la censura per part dels organismes encarregats de la pel·lícula. Com a tal, el crític de cinema Roger Ebert es va convertir en un dels detractors més notables de la pel·lícula, anomenant-la "una vil bossa d'escombraries". La pel·lícula continua sent molt controvertida fins als nostres dies, fins i tot sent considerada com una de les pitjors pel·lícules mai fetes. Per a alguns, és aquesta controvèrsia la que ha fet que es consideri un clàssic de culte. algrat la controvèrsia i les crítiques negatives, l'actuació de Camille Keaton va ser elogiada per la crítica. El 2010, la pel·lícula fou inclosa a la llista "Top 10 Ridiculously Violent Movies" de la revista Time.
La pel·lícula va generar el 2010 un remake, que des de llavors ha generat dues seqüeles pròpies: I Spit on Your Grave 2 (2013) i I Spit on Your Grave III: Vengeance Is Mine (2015). Una seqüela directa, I Spit on Your Grave: Deja Vu, es va estrenar el 2019 amb Zarchi i Keato. A les seves memòries Inside Out, Demi Moore va confirmar que és la dona poc vestida del cartell de la pel·lícula, posant amb l'esquena girada.
Argument L'escriptora de contes Jennifer Hills viu a Manhattan i lloga una casa de camp aïllada a Kent (Connecticut) prop del riu Housatonic al camp del comtat de Litchfield per escriure per primera vegada una novel·la. L'arribada de la jove atractiva i independent crida l'atenció de Johnny Stillman, el gerent de la benzinera, i de Stanley Woods i Andy Chirensky, dos homes a l'atur. Matthew Duncan, que té una discapacitat mental lleu, li fa la compra a Jennifer. Matthew és amic dels altres tres homes i els informa de la bella dona que acaba de conèixer, afirmant que li va veure els pits.
L'Stanley i l'Andy comencen a creuar per la casa de camp amb el seu vaixell i ronden per la casa a la nit. Un dia, els homes ataquen a Jennifer. Ella s'adona que planegen el seu segrest perquè Matthew pugui perdre la seva virginitat. Ella lluita, però els tres homes li arrenquen el biquini i l'agafen. Matthew es nega a violar Jennifer per respecte i pietat per ella, així que Johnny i Andy la violen. Després de tornar a casa seva, l'ataquen de nou. Matthew finalment la viola després de beure alcohol. Els altres homes ridiculitzar el seu llibre i arrenquen pàgines del manuscrit, i Stanley l'agredeiex sexualment violentament. Ella es desmaia; Johnny s'adona que ella és testimoni dels seus crims i ordena a Matthew que l'assassini. En Matthew no pot apunyalar-la, així que li posa el ganivet a la sang i després torna amb els altres homes, afirmant que l'ha matat.
En els dies següents, una Jennifer traumatitzada es torna a trobar el seu manuscrit i ella mateixa. Va a l'església i demana perdó pel que pensa fer. Els homes s'assabenten que Jennifer ha sobreviscut i colpegen Matthew per haver-los enganyat. Jennifer truca una comanda de queviures, sabent que en Matthew la lliurarà. Pren les queviures i un ganivet. A la cabana, Jennifer l'indueix a practicar sexe amb ella sota un arbre. Aleshores el penja i deixa caure el seu cos al llac.
A la benzinera, Jennifer li dirigeix seductorament a Johnny perquè entri al seu cotxe. Ella s'atura a mig camí de casa seva, li apunta una pistola i li ordena que es tregui tota la roba. Johnny insisteix que les violacions van ser culpa seva perquè va atraure els homes desfilant amb roba reveladora. Ella fingeix creure-ho i el convida a tornar a la seva cabana per a un bany calent, on el masturba. Quan Johnny esmenta que Matthew ha estat desaparegut, Jennifer afirma que ella el va matar; quan s'acosta a l'orgasme, ella agafa el ganivet que Matthew porta sobre i talla els genitals de Johnny. Ella surt del bany, tanca la porta amb clau i escolta música clàssica mentre en Johnny crida, sagnant fins a morir. Després de morir, ella llença el seu cos al soterrani i li crema la roba a la llar de foc.
Stanley i Andy s'assabenten que Johnny ha desaparegut i porten el seu vaixell a la cabina de Jennifer. Andy cau a terra amb una destral. Jennifer neda cap al vaixell i empeny Stanley per la borda. Andy intenta atacar-la però ella s'escapa amb la destral. Andy surt nedant per rescatar Stanley, però Jennifer enfonsa la destral a l'esquena d'Andy, matant-lo. Stanley es mou cap al vaixell i agafa el motor per pujar a bord, suplicant a Jennifer que no el mati. Ella repeteix l'ordre que li va fer durant les agressions sexuals, "Xupa-la, puta!", i després engega el motor i l'esbudella amb l'hèlix mentre s'allunya.
Repartiment Camille Keaton com a Jennifer Hills Eron Tabor com Johnny Stillman Richard Pace com a Matthew Duncan Anthony Nichols com Stanley Woods Gunter Kleemann com a Andy Chirensky Alexis Magnotti com Becky Stillman, l'esposa de Johnny Tammy Zarchi com Melissa Stillman, la filla de Johnny Terry Zarchi com Johnny Stillman Jr., Johnny's Son Traci Ferrante com a cambrera William Tasgal com a Porter Isaac Agami com a carnisser Ronit Haviv com a noia del supermercat Producció Guió La inspiració per a I Spit on Your Grave ve d'una trobada que l'escriptor i director Meir Zarchi va tenir en 1974 amb una jove que va ser violada i colpejada per dos homes en un parc a la ciutat de Nova York. La idea no va començar a desenvolupar-se del tot fins que Yuri Haviv, el director de fotografia de la pel·lícula, va convidar Zarchi a passar el cap de setmana a una casa d'estiu que havia llogat a Kent (Connecticut) que conté a prop una extensió del riu Housatonic. Zarchi finalment va triar rodar en aquests llocs perquè proporcionaven un ambient tranquil per l'antiheroïna de la pel·lícula, Jennifer Hills. Va passar quatre mesos escrivint el guió, la major part de que va ser escrit a la seva ruta habitual del Metro fins a la seva oficina a Times Square i de tornada a casa on la seva dona després mecanografiava les pàgines manuscrites al vespre. La màquina d'escriure que havia utilitzat la seva dona es veu a la pel·lícula com la mateixa que Jennifer utilitza per completar el seu manuscrit.
Càsting Per triar a les estrelles, Zarchi va publicar un anunci publicitari a la revista Backstage que buscava a una dona i quatre homes de 20 anys per a protagonitzar una producció de baix pressupost. Camille Keaton va ser una de les més de 4,000 actrius que van audicionar per al paper de Jennifer. Zarchi va organitzar una entrevista per Keaton i va descobrir que era una "actriu experimentada" i també "bella i fotogènica". Després d'una sèrie d'audicions per provar la idoneïtat de Keaton per al paper, Zarchi estava convençut que pot interpretar-lo de manera efectiva.
Estrena Zarchi no va poder trobar un distribuïdor, així que va distribuir la pel·lícula ell mateix. Va representar una sèrie de compromisos en autocinemes rurals, però només durant breus tirades cada vegada, i Zarchi amb prou feines va recuperar el que va gastar en publicitat. El 1980, va ser recollit per a la seva distribució per la Jerry Gross Organization. Una condició d'aquesta reedició era que poguessin canviar el títol pel que volguessin. Va ser en aquest moment que la pel·lícula es va retitular I Spit on Your Grave. La pel·lícula no es va estrenar en cinemes al Regne Unit i només es va estrenar en vídeo domèstic en aquest país.
Rendiment comercial En una entrevista de 1984 amb Fangoria, Zarchi va dir que 20 milions de persones a tot el món van veure I Spit on Your Grave'''. La pel·lícula va tenir un mal rendiment a la taquilla, però va aconseguir un cert èxit en les vendes de videocassettes. I Spit on Your Grave va assolir el número 24 al Billboard de 1981 a la llista de títols més venuts. La pel·lícula es va mantenir al Top Forty de Billboard Video Cassette durant 14 setmanes consecutives i va guanyar el premi número u de videocassette més venut per sobre de pel·lícules més populars com El violinista a la teulada, El padrí II i Grease. El 1982, I Spit on Your Grave s'havia publicat en vídeo sis vegades als Estats Units a causa de la gran demanda. El 1984, Zarchi va dir: "Vaig descobrir que dels milions de màquines de vídeo a Anglaterra, potser hi ha una sola casa que no hagi vist I Spit on Your Grave."
Recepció crítica I Spit on Your Grave va rebre crítiques universalment negatives de la crítica. El crític de cinema Roger Ebert s'hi va referir com "una vil bossa d'escombraries... sense cap pinzella de distinció artística", i va afegir que "Assistir-hi va ser una de les experiències més deprimentes de la meva vida." Va esmentar a la seva ressenya que una membre femenina del públic (una de les moltes persones que parlaven aleatòriament en veu alta) tenia "solidaritat feminista per l'heroïna de la pel·lícula". Va escriure: "Volia preguntar si s'havia horroritzat per l'hora d'escenes de violació de la pel·lícula". Ebert també va ser un dels molts que va citar la mala qualitat de producció de la pel·lícula com una debilitat a més de les escenes que va trobar ofensives, i va afirmar que "La història de I Spit on Your Grave està explicada amb una senzillesa estúpida. Es mostren aquests esdeveniments horribles amb un mínim absolut de diàlegs, tan mal enregistrats que sovint no es poden escoltar. No s'intenta desenvolupar la personalitat dels personatges: són, senzillament, una noia i quatre homes, un d'ells retardat mental. La pel·lícula. és ni més ni menys que una sèrie d'atacs a la noia i després els seus atacs als homes, interromputs només per una escena increïblement grotesca i inadequada en què entra a una església i demana perdó pels assassinats que té previst cometre." Ebert també la va incloure a la seva llista "més odiada" i va considerar que era la pitjor pel·lícula mai feta. Tant Ebert com el seu company crític Gene Siskel va criticar la pel·lícula al seu programa de televisió Sneak Previews. En un episodi posterior, Siskel i Ebert van triar la pel·lícula com la pitjor pel·lícula de l'any 1980, amb Ebert dient el famós: "La gent que va fer aquesta pel·lícula hauria d'estar avergonyida de si mateixa, i també la gent que la va reservar i la gent que l'ha anat a veure: és realment una pel·lícula inhumana i malalta." Siskel s'uniria a Ebert per anomenar la pel·lícula una de les pitjors mai fetes.
El crític Luke Y. Thompson de The New Times va afirmar que "els defensors de la pel·lícula han argumentat que en realitat és pro-dona, a causa del fet que la protagonista femenina guanya al final, que és com dir que les baralles de galls són a favor del gall perquè sempre en queda un". El crític de cinema Mark Kermode ha opinat que és "profundament, profundament problemàtica en el millor dels temps" i no és tan interessant com les pel·lícules d'explotació anteriors com ara L'última casa de l'esquerra. El crític David Keyes la va anomenar la pitjor pel·lícula de la dècada de 1980.