LEsperit Sant, per al cristianisme, és una expressió bíblica referida a una complexa noció teològica mitjançant la qual es descriu una "realitat espiritual suprema", que ha estat objecte de controvèrsies i diverses interpretacions al llarg de la història en les diferents confessions cristianes i escoles teològiques.

Se'n parla força, d'aquesta realitat espiritual, a molts passatges de la Bíblia, però sense donar-ne una definició única. Això fou el motiu d'una sèrie de controvèrsies que es produïren sobretot al llarg de tres períodes històrics: el com el segle trinitari per excel·lència, les crisis cismàtiques d'Orient i d'Occident entre els segles IX i i finalment les diferents revisions doctrinals nascudes de la reforma protestant.

Hi ha quatre interpretacions que sostenen la naturalesa de l'Esperit Sant:

Segons les interpretacions de caràcter modalista, l'Esperit Sant és una força o qualitat divina com a saviesa, bellesa, amor o bondat. L'unitarisme, si bé defensa diferències teològiques bàsiques amb el modalisme, comparteix aquesta visió d'un Esperit Sant impersonal que actua essent el Poder o la Força Activa de Déu. En qualsevol cas, tots dos corrents comparteixen la visió que l'Esperit Sant no és 'quelcom', sinó algú. Segons les interpretacions de caràcter arrià, l'Esperit Sant és una entitat espiritual o naturalesa angèlica de caràcter excels, molt propera a la divinitat, però diferent per la seva condició de criatura. Segons les interpretacions de caràcter triteista, l'Esperit Sant és un altre Déu, potser de caràcter inferior al Déu principal, però que comparteix amb ell la qualitat d'ésser no-creat. Les interpretacions de caràcter trinitari consideren l'Esperit Sant com una persona divina, noció amb què s'assumeix la divinitat de l'Esperit Sant, tot mantenint, tanmateix, la unicitat del principi diví. Aquesta doctrina és la doctrina defensada pel cristianisme catòlic, per l'ortodox i també per algunes denominacions protestants.

Sobre la 'procedència' de l'Esperit Sant hi ha certa unanimitat entre les diferents confessions cristianes. Tret de la interpretació triteista, que assumeix l'Esperit Sant com un ésser no-creat i independent de Déu, les altres tres interpretacions consideren que procedeix de Déu, tot i que se'n diferencia en la forma. En el modalisme, procedeix com a força, en l'arrianisme com a criatura i en el trinitarisme com a persona. El trinitarisme aborda, a més a més, una qüestió addicional pròpia del seu marc teològic: distingeix entre la procedència del Pare i la procedència del Fill, qüestió coneguda com la filioque.

Quant a les qualitats de l'Esperit Sant, els teòlegs cristians assumeixen que és portador de dons sobrenaturals molt diversos que poden ser transmesos a l'home. Si bé l'enumeració dels dons pot variar d'uns autors a uns altres i fins i tot entre diferents confessions, hi ha un ampli consens quant a la seva excel·lència i magnanimitat.

Característiques L'Esperit Sant prové de l'emanació de l'amor de Déu i de Jesús per protegir l'Església i difondre el missatge de la bona nova. Per al catolicisme, això és dogma de fe, recollit en el concili de Nicea. L'Església ortodoxa, en canvi, creu que és només una emanació de Déu Pare.

Els "fruits" o efectes es veuen en la caritat, l'alegria, la pau, la paciència, l'amabilitat, la bondat, la generositat, la gentilesa, la fidelitat, la humilitat, l'autodomini i la castedat. Són dotze perquè és una xifra simbòlica i representa la unió de totes les virtuts.

A l'Evangeli està associat al do de llengües i altres capacitats miraculoses. Ajuda els creients a viure d'acord amb els preceptes cristians i a sentir amor pel proïsme. El cristià pot rebre directament la seva força o "caràcter" mitjançant els sagraments.

Simbologia Aigua: apareix en el baptisme; és aigua de vida eterna i es fa servir com a símbol perquè neteja el pecat i a imatge de l'aigua que va caure de Jesús a la creu. Foc: simbolitza l'energia transformadora de la fe; estava present a les llengües de foc que Jesús va manar que apareguessin sobre el cap dels apòstols a la Pentecosta. Núvols: oculten la persona transfigurada i entre ells apareix Déu, que habita al cel; per això s'associen amb l'Esperit Sant. Llum: il·lumina l'intel·lecte per apartar la persona de l'error i la temptació; és un raig enviat per Déu (aquest símbol té una clara influència de Plató). Segell: oculta la divinitat i només hi deixa accedir els iniciats, els salvats; un símbol molt present entre els gnòstics. Mans: imposades sobre els cossos pels apòstols, que sanaven i creaven els Evangelis. Colom: aquest animal sobrevola Jesús després del baptisme; és un dels més usats per l'art.

Els dons Els dons de l'Esperit Sant es classifiquen en set aspectes: el primer es basa en la saviesa; el segon, en l'enteniment; el tercer, en l'consell; el quart, en la fortitud; el cinquè, en la ciència; el sisè, en la pietat, i en darrer lloc hi ha el Temor de Déu.

El Do de la Saviesa és concebut per l'Esperit Sant i permet apreciar el que es veu de l'obra divina. El Do de l'Enteniment és el que porta al camí de la contemplació, el camí per apropar-se a Déu. El Do del Consell permet decidir amb encert i aconsellar els altres fàcilment i en el moment necessari amb la voluntat de Déu. El Do de la Fortitud és el que l'Esperit Sant concedeix al fidel per ajudar en la perseverança; és una força sobrenatural. El Do de Ciència és el que permet accedir al coneixement, és la llum invocada pel cristià per sostenir la fe del bateig. El Do de la Pietat. El cor del cristià no ha de ser ni fred ni indiferent. La fe i l'acompliment del bé és el do de la pietat, que l'Esperit Sant vessa en les ànimes. El Do sant del Temor de Déu és el que salva de l'orgull sabent que tot es deu a la misericòrdia divina. No s'ha d'entendre com a "por" de Déu, sinó com el respecte a causa de la divinitat i santedat de Déu en la relació amb Ell.

L'Esperit Sant a la Bíblia Esperit de profecia miniatura|El Llibre d'Isaïes en una bíblia anglesa. La teologia judeocristiana afirma que l'Esperit Sant inspirà les paraules i les accions dels profetes bíblics. Els principals profetes bíblics són Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel. A més, hi ha també els coneguts com profetes menors: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies.

Ezequiel 2,2:Nou Testament, Ac 13,2:La tradició cristiana hereta del judaisme aquesta tradició. Als Fets dels Apòstols, l'Esperit Sant inspirarà nombrosos passatges als apòstols. Pau de Tars parlava de l'Esperit Sant a les seves epístoles. A la primera carta als corintis recomanava arribar, per exemple, al do de profecia abans que el de llengües, i això per ser més profitós (1Co 14:1).

L'Esperit Sant durant la nativitat i infància de Jesús miniatura|L'anunciació de Fra Angelico (Museu del Prado, Madrid). Lluc i Mateu, els evangelistes de la infància de Jesús,La infància de Jesús és tractada a dos dels quatre Evangelis canònics i alguns apòcrifs. Marc i Joan no s'ocupen d'aquesta etapa. comencen llurs escrits amb les narracions de la nativitat i de la infància de Jesús, on es recullen diverses intervencions de l'Esperit Sant. La més important de totes és la «Concepció del Verb» al si de Maria. Al voltant d'aquest esdeveniment, Lluc s'estén amb la narració de la concepció i del naixement, també extraordinaris, de Joan Baptista. Mateu, més curt, es limita a informar de l'esdeveniment a través d'un somni que té Josep de Natzaret.

A la narració de Lluc, a més de les dues anunciacions que realitza l'Arcàngel Gabriel a Zacaries (Lc 1:11-17) i a Maria (Lc 1:26-38), l'Esperti Sant obra la concepció d'aquesta última (Lc 1:35), i també les inspiracions que reben Elisabet, durant l'episodi de la Visitació (Lc 1:39-42), i Zacaries, després de l'elecció del nom del seu fill (Lc 1:67). Aquesta narració es completa amb la inspiració que rep el savi Simeó, que reconeix el nen Jesús durant la presentació al temple (Lc 2:25-32). En general, la narració de Lluc té moltes mencions a l'Esperit Sant descrites amb un estil propi que es manté també als Fets dels Apòstols.

Baptisme al Jordà miniatura|Baptisme de Crist, pintura de Piero della Francesca (National Gallery, Londres). El baptisme de Jesús al riu Jordà fa començar la seva vida pública. Els quatre Evangelis diuen que, estant Joan Baptista batejant, s'hi apropà Jesús perquè el bategés. Després d'alguna vacil·lació, Joan hi accedí i, en el moment del bateig, descendí sobre Jesús l'Esperit Sant en forma de colom. Aquest passatge proporciona el motiu iconogràfic més emprat per representar l'Esperit Sant: el colom.

Després del bateig, l'Esperit Sant inspira totes les paraules i accions de Jesucrist. La primera decisió de l'Esperit és retirar al desert Jesús durant quaranta dies, on serà temptat en tres ocasions (Lc 4:1-13). També per inspiració seva torna a Galilea (Lc 4:14), on tindrà lloc l'episodi de la sinagoga de Natzaret.

La relació entre Jesucrist i l'Esperit Sant s'allarga més enllà de la seva vida, car l'Esperit Sant fa ressuscitar Crist. Un cop ressuscitat, els Evangelis narren que Crist dona el seu «Esperit» als apòstols.

La transfiguració

miniatura|Transfiguració de Jesús, per Raffaello Sanzio i Giulio Romano (Museus Vaticans, Roma). Aquest és un exemple on, malgrat no existir cap menció explícita a l'Esperit Sant, el passatge és interpretat com a tal. La narració bíblica coincideix amb els Evangelis sinòptics. Pere, Jaume i Joan acompanyen Jesús cap al capdamunt del mont Tabor. Un cop allà, la figura de Jesús es transfigura, quedant envoltada d'una aurèola enlluernadora. Al costat seu, apareixen Moisès i Elies. Llavors, un núvol els engoleix i se sent una veu que diu: «Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo».

A tot el passatge no es menciona l'Esperit Sant. Tanmateix, l'Església Ortodoxa interpreta el passatge en un sentit trinitari, assumint que la veu que se sent és la del Pare i el núvol que els envolta, l'Esperit Sant. El núvol seria en aquest passatge l'Esperit Sant en forma anàloga al colom al baptisme al Jordà. La transfiguració és una festa molt estimada a la litúrgia ortodoxa com a manifestació plena de la Trinitat.Lossky, Vladimir. op. cit. p. 110

Fórmula baptismal Cada Evangeli sinòptic conclou amb la missió evangèlica última que Jesús dona als apòstols, on Lluc parla dient: «Vosaltres donareu testimoni d'això» (Lc 24, 48), Marc aporta un manament ferm: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la creació» (Mc 16, 15) que Mateu concreta en el que es coneix com la «la fórmula baptismal»:Aquesta fórmula té una importància capital atès que es tracta d'una enumeració que, almenys en aparença, sembla equiparar el paper del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant al baptisme. La seva importància als primers segles del Cristianisme queda testimoniada per la seva menció explícita a la secció litúrgica de la Didakhé, en concret al capítol VII 1-4. Tres segles després, aquesta fórmula proveirà als trinitaris d'un dels seus més sòlids arguments.

La fórmula trinitària convisqué amb la fórmula baptismal cristològica. Aquesta última es forjà a la narració de la conversió de l'eunuc d'Etiòpia (Ac 8:26-40). És aquí on es pronuncia la versió més antiga de l'anomenat símbol dels Apòstols.

Dia de Pentecosta

miniatura|Pentecosta en una representació ortodoxa. El llibre dels Fets dels Apòstols ha estat anomenat l'«Evangeli de l'Esperit Sant» per la seva profusió i abundància de cites.Mateo Seco: op. cit. p. 18 nota 4 El capítol 2 narra l'esdeveniment de Pentecosta:El lliurament als deixebles de l'Esperit de Déu suposa que, a partir d'aquest moment, l'Esperit Sant guiarà llurs paraules i llurs actes, almenys en els moments capitals.