La sociologia de l'esport és una línia de recerca dels estudis culturals. Pretén desvetllar la simbologia no explicada, però parladora, de la societat mitjançant una de les seves pràctiques, l'esport.
Els primers estudis de sociologia de l'esport remunten a les teories racials de segle XIX. Això contribueix a bandejar-los després de la Segona Guerra Mundial i no és fins als anys 1970 que comencem a trobar un volum important de recerca. És als EUA on s'hi reprèn els primers treballs tot desproveint-los del sotrac racista inicial.
Amb el full en blanc diversos corrents en sociologia aporten investigacions notables en l'àmbit. Hi ha una primera aproximació generalista que de mica en mica s'especialitza i mira el permenut.
En resum es podria dir que l'esport a la societat compleix la funció de cohesió malgrat que expressa les desigualtats ja existents d'arrel. L'esport contribueix a apaivagar la violència provocada pel capitalisme però no ho pot tot. La seva institucionalització diferencia més que no uneix.
L'esport engendra tot de signes que analitzats ens aporten informació rellevant sobre la societat. Hi veiem una estructura masclista, classista i individualista, tot i que cooperativa.
Objecte d'estudi i marc teòric Etimologia El mot esport tècnicament es defineix com a «exercici corporal practicat, especialment a l'aire lliure, per afecció, competició o exhibició».Diec, consultat el 21-10-22 El seu origen, però, procedeix de l'edat mitjana.Thierry Terret. Histoire du sport. Que sais-je ? París: PUFF, 2007 Ens arriba al català a partir de l'anglès «sport» encara que procedeix del francès «desport» o «dissport». El temps l'escurça en aquesta llengua fins donar «sport» i d'aquí l'assimilen moltes llengües.
Problemes de definició Segons Thierry Terret allò que coneixem avui com a esport presenta uns consens no gaire ampli en quant al seu significat. Dues vies s'han traçat en historiografia, sociologia o altres àrees del coneixement. Alguns autors sostenen que l'esport neix al a Anglaterra i que veure esport a la Grècia clàssica, Roma, Mesomèrica o altres indrets del món és descontextualitzar el fenomen i per aquesta raó no es pot parlar d'esport abans d'això. D'altres argüeixen que l'esport és una pràctica ja coneguda a l'antiga Grècia, entre més. En aquest cas l'esport és justificat per l'existència d'indicis observables d'esport com ara pilotes com a forma de joc, raquetes com a forma de joc o paral·lelismes amb el tennis des de l'edat mitjana fins avui, fins i tot abans com ara l'antiga Grècia, Roma, Mesomèrica o a l'Àfrica mateix.
Per a treure dubtes es parteix tot sovint de la definició que ha anat adquirint. L'esport fou designat com a oci dins un ventall llarg de lleures. Al aquesta definició encara és majoritària als diccionaris. No és fins passat el 99 de segle que la definició va adquirint matisos i més importància a causa de la seva institucionalització. L'esport esdevé una eina política sota el paraigües de la ideologia de l'estat nació. Els diccionaris contemplen l'esport mica en mica com a exercici lúdic.
Encara i així la resposta per definició no és satisfactòria. Els arguments d'ambdues bandes fan l'afer encara avui de braves discussions. L'argument principal evocat contra una definició àmplia que inclogui l'Edat antiga és el caire religiós i ritualístic d'allò que es feia a Mesomèrica o Europa. Tanmateix, la mateixa sociologia de l'esport, així com el seu estudi en altres camps del coneixement fan palès que l'esport actualment és un ritu mésPascal Duret. Sociologie du sport. Puff, 2008 i alguns autors en fan el símil amb una religió.
Recerca científica Finalitats de l'estudi de l'esport Els estudis relatius a l'esport dins l'àmbit de la sociologia cerquen:
Examinar críticament el rol, la funció i el significat atorgat a l'esport a la vida de les persones en societat Identificar-ne els processos de socialització Fer investigació sobre els valors i regles expressades o establertes a les cultures i subcultures de l'esport Identificar-ne possibles patrons que promoguin el canvi social a la societat més comunament parlant
Històric de les investigacions L'esport com a pràctica ha estat estudiat secament per diverses discplines. No és fins que el trasllat d'intel·lectuals durant les dues guerres mundials de cap als EUA instituciolanitza l'esport, que comença a ser pres seriosament com a objecte d'estudi. Entre molts factors que hi contribuïren cal parlar de l'escola dels Annales a França.Thierry Terret. Histoire du Sport. París: PUFF, 2007.
L'estudi de l'esport fa objecte d'estigmatització degut a l'ús polític que en fa fer l'Alemanya nazi. Molts científics a les caballes del com ara Arthur de Gobineau varen intentar demostrar que existeix una suposada superioritat entre blancs i negres en l'àmbit de l'esport. L'evolucionisme és utilitzat a finalitats polítiques que desfiguren la sociologia i de fet tota mena d'estudi inicial amb relació a l'esport.
Aquesta etapa pseudocientífica queda aparcada als anys 1950 gràcies a John R. Betts. Corrents diferents d'estudis sociològics s'interessen llavors en l'esport. Podem llistar-los tot seguit:
Funcionalisme Marxisme Estudis culturals L'esport ha patit la mateixa sort que els estudis relatius a la moda. No era considerat un objecte d'estudi seriós malgrat que en història trobem uns treballs ja avançats des del final de la Segona Guerra Mundial. Max Weber fou un dels primers a estudiar-lo. El volum comença a ser considerable a partir dels anys 1970.La teoria sociològica i el fenomen esportiu. Francisco Lagardeta Otero. IEC El primer corrent entén que l'esport és un element de la socialització de tot individu i al mateix temps és agermanador. Són treballs funcionalistes que observen que l'esport crea un nombre de símbols que llegits i analitzats permeten saber com funciona l'estructura social que els envolta. Treballs de F. de Saussure o R. Jakbson, fins i tot en antropologia amb C. Lévi-Strauss són a emfasitzar.
Als anys 1980 els estudis en sociologia de l'esport prenen un altre aspecte amb la introducció de la dialèctica comunisme i capitalisme. Els treballs de Bourdieu foren abundants i serviren a C. Pociello, G. Vigarello o P. Parlebas. Tenim una mirada més globalitzadora i al mateix temps es fa micro-sociologia. L'esport no es pot estudiar tot sol, cal entendre tot allò que l'envolta. És a dir, cal entendre que és un element potenciat per la burgesia, que per això mateix diferencia i reflecteix la necessitat de cohesió, no es pot limitar a l'estudi únic del futbol, cal ampliar-ho a altres esports, etc.
L'obertura que va produir tenir treballs com aquests encenta una etapa etnogràfica vers els 1990. L'interaccionsime comença llavors a estudiar l'esport centrant-se en els seus actors, en la marginació social, en la violència, etc. K. Weis va produir el gros dels treballs. En la mateixa línia apareix la perspectiva de gènere, etc.
Estudis sociològics Funcionalisme estructural El funcionalisme estructural veu la societat com un sistema complex les parts del qual funcionen plegades per a promoure la solidaritat i l'estabilitat. Sota aquesta perspectiva l'esport crearia solidaritat social i moral al si de la comunitat.
Quelcom que s'aconsegueix per la divisió del treball que presentaria, per posar-hi alguns exemples, un partit de bàsquet, rugbi, handbol o futbol.Pascal Duret. Sociologie du sport. París: PUFF, 2019 Cada membre de dos equips han de deixar aparcades les seves diferències socials per a distribuir-se uns rols dins el partit, la finalitat de tot seria arribar a guanyar la partida. Per això es pot dir que dins el funcionalisme l'esport té la finalitat o funció a la societat de crear solidaritats.
Durant els anys 1990 es va mirar de dur a la pràctica la teoria i diversos autors varen matisar els treballs inicials aportats per C. Bromberger. Comuns, governs locals i administracions estatals varen introduir l'esport en barris conflictius per tal de resoldre la violència al si de les comunitats que hi vivien. Els resultats foren a la majoria dels casos òptims tot i que incomplets. P. Duret i Augustini reprengueren l'experiència i amb els treballs formalitzaren Esport de carrer i inserció social (1994). Dins hi demostren que l'esport no ho pot tot. És efectivament un agent de solidarització, però no és complet perquè per a apaivagar tensions socials calen més elements. És a dir, si l'esport contribueix a crear solidaritat al si d'una societat, no pot aplicar-se secament i tot sol, cal alguna cosa més, com ara parar atenció al sostre de vida d'una família, les xarxes escola i alumne, etc.
Això seria demostrable a través dels esports dits de carrer i els de club. Ser membre d'un club esportiu és molt més que practicar esport per lleure al carrer. L'esport de carrer no demana cap mena de requisit previ mentre que el club vol dedicació, una quota i unes aspiracions. D'aquesta forma l'esport a la societat capitalista ens acaba diferenciant. Si el de carrer democratitza i aporta oportunitats a tothom, la seva pràctica institucionalitzada condueix a un efecte a l'oposat, encara més visibilitzat entre nivells de performance (ex.: 1a, 2a o 3a divisió).
Funcionalisme comprensiu L'esport a les societats contemporànies és abans que res un espectacle i per això s'ha d'analitzar com a tal. Serveix per a divertir però és igualment un bon reflex de les mentalitats i del funcionament mateix de la societat. Segons Pascal Duret, l'esport és "un espectacle que ofereix una imatge idealitzada i embellida de la societat desitjada" [trd.]. Aquesta conclusió la va extreure C. Bromberger a partir d'una analogia entre rituals i esport.
La pràctica esportiva encarnaria a les societats contemporànies una visió coherent i contradictòria a la vegada de tota la comunitat. És a dir, com a idealització, els esports representen la competència perfecta del capitalisme, l'exaltació al talent i al mèrit de la Il·lustració, així com la igualtat d'oportunitats de la democràcia liberal.
Per això l'esport a les societats contemporànies "dona informació sobre allò que el ciutadà necessita per a tenir èxit a la vida" [trd].
A pesar de tots aquests punts, l'esport és trencador de mites i idealitzacions. És a dir, en tant que reflex mateix de la societat, posa de manifest que el talent no ho fa tot, existeix igualment el parany. Comprar àrbritres, el factor sort o les tries a dit d'aquest o d'aquella jugadora fan que el talent com a mite o la igualtat com a idealisme siguin més aviat matisables.
Segons Martine Segalen l'esport "és una activitat col·lectiva de forta intensitat emocional que uneix com divideix, tot omplint l'espai contemporani de signes ritualístics, fet que ofereix una descàrrega de tensions sorgides per les coercions regulades del tarannà" [trd.].Martine Segalen. Rites et rituels ontemporains. París: Armand Collin, 2017 És a dir, segons Pascal Duret, l'esport té com a funció "pal·liar simbòlicament les desigualtats de la competició escolar i professional" de la vida de tot ciutadà o ciutadana.
Rols de gènere a l'esport La participació de la dona als esports reflecteix el domini de poder que exerceixen les ideologies patriarcals. Es demana a la dona el desenvolupament de la seva musculatura i això és més aviat un patró de pensament provinent de la masculinitat.Mennesson, Christine (Març 2000). Hard womend and soft women: The social construction of identitis among female boxers. International Review for the Sociology of Sport. Reflecteix una asimetria entre home i dona. L'home és imperant a la societat i la dona s'hi sotmet de forma que el cos ideal és masculí, la dona gairebé que ha d'amagar-se. L'home adquireix així un patró que no contempla el seu contrari de manera que trobar-se un cos així esdevé sinònim de rebuig.