Els gliptodonts (Glyptodon) són un gènere extint de mamífers cingulats de la família dels gliptodòntids que visqueren a Sud-amèrica des del Miocè superior fins al Plistocè superior. Es tracta d'un dels gèneres de gliptodòntids més coneguts o fins i tot el més conegut de tots. Foren els primers cingulats extints a ser descrits i són el gènere tipus de la seva subfamília. Els primers fòssils de gliptodonts foren descoberts en estrats plistocens de l'Uruguai. Tanmateix, els paleontòlegs de l'època els associaren majoritàriament a Megatherium, un gènere de peresosos terrestres.
L'espècie tipus, G. clavipes, fou establerta per l'eminent paleontòleg britànic Richard Owen el 1839. A la darreria del , científics com Florentino Ameghino i Hermann Burmeister en trobaren i descrigueren un munt d'esquelets complets. Se n'erigiren nombroses espècies, de vegades a partir de restes fragmentàries o aïllades, i s'hi assignaren fòssils nord-americans que avui en dia es classifiquen entre els gliptoteris, un gènere molt proper. A finals del i principis del , un seguit d'estudis anaren esporgant Glyptodon fins a reduir-lo a cinc espècies.
Aquests parents dels armadillos moderns eren animals grossos i quadrúpedes que es nodrien de plantes. Tenien el dors, el cap i la cua recoberts d'una cuirassa formada per centenars d'osteodermes entrellaçats. El crani és alt i les dents de tipus hipsodont. Entre altres característiques, l'esquelet postcranial té la pelvis fusionada amb la cuirassa, la columna vertebral amalgamada, les potes curtes i els dits petits. Els gliptodonts atenyien una llargada de fins a 2 m i un pes de 400 kg, cosa que els situa entre els gliptodòntids més grossos que es coneixen. Des del punt de vista de la morfologia i la filogenètica, presenten clares semblances amb els gliptoteris, dels quals es diferencien per la seva mida més gran, la cuirassa allargada, la cua relativament més curta i la robustesa dels ossos zigomàtics.
Els gliptodonts, uns dels últims gliptodòntids, pertanyien a la megafauna de Sud-amèrica, juntament amb grups autòctons com els notoungulats i peresosos terrestres de mida descomunal. Es nodrien d'herba i altres plantes i vivien als límits dels boscos i els herbassars, on els matolls eren més baixos. L'amplada del musell els ajudava a ingerir grans quantitats d'aliment. La cuirassa els podria haver protegit dels nombrosos depredadors amb els quals compartien el seu medi, com ara Smilodon, un fèlid de dents de sabre; Protocyon, un cànid de grans dimensions; i l'arctoteri, un os gegant.
Els gliptodonts i la resta dels gliptodòntids desaparegueren a la darreria del Plistocè inferior, fa uns 12.000 anys, en el marc de l'extinció del Quaternari, juntament amb la majoria dels grans mamífers americans. Hi ha proves que demostren que els paleoamericans, que tot just havien arribat al continent, caçaven gliptodòntids, cosa que fa pensar que els éssers humans podrien haver estat un factor causal d'aquestes extincions.
Història La confusió amb altres gèneres i espècies dubtoses i la manca de dades prou detallades han complicat tradicionalment la taxonomia de Glyptodon. La primera troballa documentada es remunta al tercer quart del , quan el missioner britànic Thomas Falkner feu públic que havia descobert una «cuirassa d'un armadillo» a la vora del riu Carcarañá. El 1814, el sacerdot, científic, soldat i futur polític uruguaià Dámaso Antonio Larrañaga escrigué sobre el descobriment de diversos fòssils inusuals en el seu Diario de Historia Natural, que contenia les seves descripcions de nombroses espècies noves de formigues, ocells i mamífers, així com un dels primers dibuixos de Megatherium, un gènere extint de peresosos terrestres gegants establert el 1796 pel científic francès Georges Cuvier. Aquest material inusual consistia en un fèmur, trossos de la cuirassa i un tub caudal (una estructura blindada que cobria la cua dels gliptodòntids) que havia exhumat a la riba de l'Arroyo Solís Grande, a l'Uruguai. Induït a l'error pel científic espanyol Juan Bautista Bru de Ramón, que uns anys abans havia assignat incorrectament uns osteodermes de gliptodòntids a Megatherium, Larrañaga atribuí els seus fòssils a «Dasypus (Megatherium Cuv.)».
Larrañaga escrigué al científic francès Auguste de Saint-Hilaire per comunicar-li la troballa. Cuvier reproduí un extret de la carta en el vuitè tom de Recherches sur les ossemens fossiles, una de les seves obres mestres. En aquesta missiva, Larrañaga feu constar que «sembla que existeixen [fòssils] semblants en terrenys anàlegs prop del llac Mirrim, a la frontera de les colònies portugueses» (sud del Brasil). La tesi que pertanyien a un megateri cuirassat guanyà pes el 1827, quan l'explorador i naturalista prussià Friedrich Sellow descobrí trossos d'una cuirassa de gliptodont, així com un fèmur parcial i part de la cuirassa caudal, al nord de l'Uruguai. Remeté el material a Berlín, on Christian Samuel Weiss el referí a Megatherium. Malgrat que Weiss i altres paleontòlegs destacaren l'alt grau de similitud entre aquests osteodermes i els d'armadillos, la hipòtesi de Cuvier es feu popular a causa de l'assignació incorrecta d'osteodermes de gliptodòntids a Megatherium.
El 1833, el científic alemany Eduard Joseph d'Alton feu la seva aportació al debat sobre si les restes pertanyien a un megateri cuirassat amb una descripció d'altres parts del material enviat per Sellow, entre les quals hi havia porcions de les extremitats, les mans i la cintura escapular. Les semblances considerables entre els fòssils i Dasypus no passaren desapercebudes a D'Alton, que plantejà la possibilitat que corresponguessin a un armadillo gegant i no pas a un megateri. De totes maneres, no erigí un nou nom per a aquests fòssils, car li semblava que calia més material per distingir-los dels d'altres armadillos. El seu article no esmentava ni el megateri ni els seus osteodermes, però deixava entendre que tota la «cuirassa del megateri» pertanyia al seu armadillo. El 1836, Charles Léopold Laurillard contribuí a aquesta hipòtesi amb l'explicació que una rèplica de guix d'una gran cuirassa d'armadillo representava un tàxon diferent de Megatherium i que la cuirassa referida al peresós corresponia en realitat a un armadillo.
El 1837, Hoplophorus euphractus fou anomenat formalment en les memòries del paleontòleg danès Peter Wilhelm Lund sobre els fòssils de Lagoa Santa, un jaciment brasiler del Plistocè. Entre aquests fòssils hi havia osteodermes com els que havia descrit Larrañaga, així com dents, fragments de crani i ossos de les extremitats. En els anys següents, els paleontòlegs europeus descrigueren un grapat de nous gèneres i noves espècies de gliptodòntids: el 1838, el científic alemany Heinrich Georg Bronn erigí Chlamydotherium i Orycterotherium; el 1839, D'Alton descrigué Pachypus; i el 1839 Geoffroy Saint-Hilaire encunyà el nom Lepitherium per als osteodermes de Sellow. Segons Saint-Hilaire, els osteodermes trobats per Sellow ni tan sols no pertanyien a un mamífer, sinó a un parent del teleosaure, un parent dels cocodrils descobert en estrats juràssics de França.
miniatura|Reconstrucció d'un esquelet de gliptodont feta per Richard Owen el 1838. A la dreta es pot apreciar la dent epònima. El 1838, el diplomàtic britànic Sir Woodbine Parish rebé una dent molariforme aïllada juntament amb una carta sobre el descobriment de fòssils a la vora del riu Matanza, a la província argentina de Buenos Aires. Parish recollí material addicional a Las Averías i Villanueva. Entre els fòssils exhumats en aquesta última localitat hi havia un esquelet parcial amb un fragment de mandíbula i parts de les extremitats. L'esquelet fou dipositat al Reial Col·legi de Cirurgians d'Anglaterra a la tornada de Parish al Regne Unit. La grandíssima majoria de la col·lecció del Reial Col·legi de Cirurgians fou destruïda en una sèrie de bombardejos nazis durant la Segona Guerra Mundial. Glyptodon fou descrit formalment per Richard Owen el 1839. Owen es pensava que els fòssils de Las Averías i de Villanueva provenien d'un mateix espècimen, per al qual elegí el nom Glyptodon, que significa ‘dent cisellada’, en referència a l'anatomia de la dent. El 1955, Robert Hoffstetter advertí que la molariforme pertanyia a un altre gliptodòntid, Panochthus, i l'espècimen de Villanueva fou designat com a lectotip de G. clavipes. Ara bé, l'ombra del dubte plana sobre aquest lectotip, que manca de caràcters diagnòstics i és indistingible d'altres espècies de gliptodonts o fins i tot de gliptoteris. L'individu de Las Averías consistia en una cuirassa, avui perduda, que serví per a reconstruccions posteriors de l'animal malgrat que la descripció d'Owen tan sols l'esmentava.
Per aquest motiu, Francisco Cuadrelli et al. (2018) qualificaren aquesta espècie de species inquirenda i observaren que en calia una anàlisi més aprofundida. El 1860, Máximo Terrero tragué un esquelet parcial de G. clavipes, que incloïa un crani i una cuirassa, d'estrats plistocens del Río Salado, al sud de Buenos Aires. Aquests fòssils també foren tramesos al Reial Col·legi de Cirurgians, on el paleontòleg britànic Thomas Henry Huxley els descrigué el 1865 en el marc d'una revisió exhaustiva del tàxon.
En els anys següents, Owen descrigué noves espècies de gliptodonts a partir de fòssils trobats per Parish en estrats plistocens de l'Argentina: G. ornatus, G. reticulatus i G. tuberculatus el 1845 i G. clavicaudatus el 1847. L'única d'aquestes que encara es considera una espècie vàlida de Glyptodon és G. reticulatus, atès que G. ornatus ha estat traslladat a Neosclerocalyptus, G. tuberculatus a Panochthus i G. clavicaudatus a Doedicurus. L'holotip de G. reticulatus es basa en uns altres fragments de cuirassa provinents d'estrats indeterminats prop del riu Matanza. El 1869, Glyptodon fou designat gènere tipus de la família dels gliptodòntids (Glyptodontidae), establerta pel zoòleg britànic John Edward Gray.
miniatura|El Hunterian Museum del Reial Col·legi de Cirurgians d'Anglaterra prop del 1842, amb un esquelet muntat de Glyptodon a la part inferior dreta Altres paleontòlegs encunyaren noms per a espècies de gliptodonts en la segona part del . Avui en dia, emperò, moltes d'aquestes espècies es consideren dubtoses, species inquirenda o sinònimes d'altres. El 1856, Léonard Nodot descrigué Schistopleurum typus, un nou gènere i una nova espècie de gliptodòntid, sobre la base d'un tub caudal descobert a la pampa. Tanmateix, ha estat sinonimitzat amb G. reticulatus. Una altra espècie, G. munizi, fou descrita el 1881 pel paleontòleg argentí Florentino Ameghino a partir d'un conjunt d'osteodermes de l'Ensenadà d'Arroyo del Medio, a San Nicolás de los Arroyos (Argentina). Unes restes parcials de la cuirassa en foren l'únic material conegut fins al 2006, quan una descripció en detall del crani i la cuirassa sencera esvaí els dubtes restants sobre la seva validesa. A les dècades del 1860 i del 1870, el zoòleg alemany Hermann Burmeister descrigué tot un seguit de fòssils de gliptodonts, sovint inclosos en Glyptodon o el seu sinònim Schistopleurum; actualment es consideren sinònims de Glyptodon i les seves espècies. El 1908, Ameghino erigí una nova espècie de gliptodont, G. chapalmalensis, basada en un fragment de cuirassa extreta d'estrats chapadmalalans del litoral de la província de Buenos Aires. El 1932, Alfredo Castellanos la transferí a un nou gènere, Paraglyptodon, en el qual posteriorment integraria altres espècies. El 2016, Cruz et al. tornaren a classificar les espècies de Paraglyptodon en el si de Glyptodon o com a gliptodòntids indeterminats.