és un terme japonès per a una dona amb una carrera laboral. El terme es refereix al tipus de dona japonesa, casada o no, que segueix una carrera per guanyar-se la vida i per al progrés personal en lloc de ser mestressa de casa sense ocupació fora de casa. El terme es va utilitzar quan s'esperava que les dones es casessin i es fessin mestresses de casa després d'un breu període de treball com a "Office lady".
El terme s'utilitza al Japó per descriure la contrapartida del salaryman japonès; una dona de carrera al Japó també treballa per un sou i busca complementar els ingressos de la seva família mitjançant la feina o mantenir-se independent buscant una carrera independent.
Història Història primerenca miniatura|En el panteó xintoista japonès, la suprema divinitat solar i protectora de la nació japonesa és Amaterasu, una deessa, fet que parla del paper preponderant de la dona a nivell religiós i social en temps antics. A la història primerenca del Japó, l'estatus de les dones era més alt, ja que es pensava que tenien l'habilitat especial de comunicar-se amb éssers espirituals o divins coneguts com kami . La deïtat del sol japonesa, Amaterasu, era femenina i reflecteix el paper sagrat de les dones en la societat matriarcal tradicional japonesa. La condició social de la dona va començar a decaure a l'inici del període Muromachi (1336). Després de l'edat de Muromachi i fins a finals del 1800, les dones encara rebien el mateix tracte que els homes en moltes àrees. Se'ls va concedir llibertat de matrimoni, amor i igualtat de tracte pel que fa al treball, ja que treballaven en les mateixes condicions que els homes.
Les dones de les classes d'elit estaven lligades per una versió recentment reformada del xintoisme, amb fortes influències del confucianisme. Sota l'ètica confuciana de les " tres obediències " s'esperava que les dones mostressin submissió als seus pares com a nenes, als seus marits com a dones i als seus fills en la vellesa. Això va començar la imatge tradicional japonesa de la " Bona esposa, mare sàvia " en la qual se suposava que les dones havien de romandre com a mestresses de casa després del matrimoni, cuidant la llar, cuinant, cosint i sotmeses als seus marits. Això, però, només va resultar un problema per a les dones del món laboral durant l'era Meiji (1868-1912). Malgrat que es van abolir les distincions de classe, l'ètica confuciana havia penetrat a la cultura, robant a les dones la major part del seu estatus igualitari. Les dones de les terres de conreu encara mantenien un cert nivell de llibertat amb el treball, cuidant els camps amb els seus marits i fills. Al llarg de la modernització del Japó, a les dones se'ls va negar molts dels seus drets, inclòs el dret a treballar en sectors ocupats principalment per homes, a rebre una remuneració comparable i a treballar en un sistema que premiava el talent per sobre de l'antiguitat i el sexe.
Feminisme al Japó Durant l'era Meiji, Haru Hiratsuka va prendre el seu nom de Raicho Hiratsuka i va fundar la primera revista literària exclusivament femenina anomenada Seitō, amb una sèrie d'altres col·laboradores d'idees afins. Seitō es va publicar el 1911 amb 134 pàgines al començament i només se'n van imprimir 1.000 exemplars, però el llançament de la revista va iniciar el moviment feminista al Japó. La mateixa Hiratsuka va declarar en el seu primer assaig: "Al principi, la dona era realment el sol. Una persona autèntica. Ara és la lluna, una lluna tènue i malaltissa, que depèn d'una altra, que reflecteix la brillantor d'un altre." Indica que les dones havien caigut de la seva posició de poder com a representacions del diví i es van fer subordinades, reflectint la grandesa dels altres, fent-se pràcticament invisibles per si soles.
A l'era de l'occidentalització, més dones s'estaven educant i van començar a reclamar els seus drets legals. Van començar a sorgir líders femenines en diverses posicions a escala límit. La disminució de la força de treball després de la Primera Guerra Mundial va animar les dones a marxar per la seva igualtat de drets. Tot i que Seitō va romandre activa només fins al 1915, Hiratsuka es va convertir en una figura poderosa per a les dones de tot el Japó.
Una de les seves reformes més importants, l'any 1919, va ser la petició de revisió de l'article 5 de les normes de seguretat policial promulgada l'any 1900. Això limitava greument la capacitat de les dones per assistir a reunions polítiques o recopilar informació política, cosa que, com va assenyalar Hiratsuka, posava en desavantatge a les dones treballadores, perquè tenir coneixements polítics era una necessitat parcial per tenir alguna esperança d'ocupació en la força de treball dominada pels homes).
Segona Guerra Mundial Durant la Segona Guerra Mundial, hi va haver una gran escassetat de mà d'obra domèstica, ja que la majoria dels homes van ser seleccionats per unir-se a l'exèrcit. Les dones, que havien estat principalment relegades a la feina d'oficina o, més probablement, lligades a la llar, van començar a buscar feina per complementar els ingressos militars del seu marit. Això va provocar una petita expansió de les seves capacitats. L'afluència de dones treballadores a la indústria manufacturera per ajudar l'esforç de guerra va resultar inestimable per a l'economia japonesa.
Després de la Segona Guerra Mundial, els homes van tornar a casa per començar a treballar de nou, però les dones es van mostrar reticents a tornar a ser mestresses de casa. Durant aquest estat de postguerra, el Japó tenia pressa per guanyar força econòmica per igualar l'oest i les dones eren una part vital de la força de treball. Tot i que els seus papers encara eren limitats, moltes afavorien el treball de secretaria com a "office ladies" (en català: dones d'oficina), les dones podien treballar al detall, normalment si la seva família tenia botigues, podien treballar com a professores o en la indústria manufacturera. Les dones japoneses van aconseguir fer un petit pas endavant el 1947, amb l'aprovació de la Llei japonesa de normes laborals. Amb això, les dones treballadores rebien un tracte especial, restringint la seva capacitat per fer hores extraordinàries, en feines perilloses, en treballs nocturns i permetent l'excedència durant els períodes menstruals. Tot i que va ser perjudicial per a les dones que busquen la igualtat amb els homes en el món laboral, va protegir la majoria de les dones amb una carrera laboral inicial que tenien la intenció de casar-se.
Quan la recessió va arribar a mitjans dels anys 70, el govern va començar a donar suport a les treballadores com una forma de reforçar l'economia. Això va començar la famosa M-Curve, que era un gràfic de l'edat laboral de les dones. Abans del matrimoni i després de la criança dels seus fills van resultar ser els moments en què les dones buscaven feina, amb una baixada entre ambdues per a la cria dels fills. Això va formar aproximadament una M quan es va representar gràficament i la corba M es va convertir en la referència principal per a les edats laborals de les dones japoneses fins avui. Malgrat l'aparent suport a la nova independència de les dones japoneses, el salari a temps parcial de les dones japoneses només representava el 61% del salari d'un home, empitjorant gradualment a mesura que avançaven els anys 70.
A principis dels anys 80, el 45,8% de les dones de quinze anys o més estaven a la força de treball, la població femenina del Japó representava aproximadament el 37,4% de tota la força de treball. Durant aquest temps, les dones solteres no constituïen la majoria de la força de treball japonesa. Les dones de 36 anys o més representaven un percentatge molt més gran. Les dones que estaven obligades a casa durant aquest període també feien servir el treball a preu fet a casa com a forma de complementar els ingressos de la família. Tot i que la paga per això era increïblement pobre, ja que només representava uns 25.000 iens al mes.
Temps recents miniatura|Dona de negocis a Osaka, 2013 L'any 2000, el 40,7% de la força de treball japonesa total eren treballadores, i el 56,9% d'aquestes dones estaven casades, la qual cosa indica que el camí de la dona de carrera no només estava obert a les dones solteres del Japó. A finals de la dècada de 1990, les dones estaven concentrades en treballs de fabricació lleugera, com la producció d'aliments, així com les indústries terciàries, com el comerç minorista, els restaurants i les empreses de finançament. Al Japó, la idea d'un treballador a temps parcial és algú que treballa durant un període determinat, sense bonificacions ni beneficis addicionals. Molts empresaris van utilitzar treballadores a temps parcial com a mà d'obra complementària sense possibilitats d'ascens i una seguretat laboral inestable.
Malgrat algunes lleis aprovades l'any 1985 per garantir la igualtat, tant la Llei d'Igualtat d'Oportunitats, que prohibeix la discriminació, com la Llei del permís per a la cura dels fills, que atorga als pares un permís no remunerat per tenir cura dels fills i després tornar a la seva antiga posició o una altra similar, aquestes mancaven de poder real per impulsar el canvi. No es van emetre sancions per a les empreses que ho ignoressin, és a dir, només les dones que assumeixen la mateixa càrrega que els treballadors masculins, de treballar a temps complet, sense interrupcions per a l'embaràs o la cria dels fills, poden tenir cap esperança de progrés. Els consells d'administració, els funcionaris públics i les branques de treball del poder judicial solen estar tancats a qualsevol dona de carrera que no vulgui treballar a temps complet i hores extraordinàries amb regularitat. La major part de la població activa no són les dones de carrera a temps complet, sinó les mestresses de casa que treballen a temps parcial, complementant el pressupost de la llar. De fet, el govern desanima a les mestresses de casa de guanyar massa diners, perquè si les mestresses de casa guanyen una certa quantitat, perden la prestació a càrrec del seu marit.
Això limita les feines que les dones poden fer mentre estan casades. En molts casos de la força de treball japonesa, s'espera que les dones que vulguin rebre la mateixa remuneració i oportunitats de promoció actuïn com les seves contraparts assalariades. Això és indicatiu d'un dels problemes que pateixen les dones quan busquen feina al Japó. Encara que en part són iguals, encara s'enfronten a la discriminació. Moltes empreses no tenen la flexibilitat per oferir feina que s'ajusti als horaris irregulars de les mestresses de casa. Tanmateix, hi ha hagut alguns passos endavant. La legislació d'igualtat laboral de la dècada de 1980 va prohibir la discriminació en la formació, les prestacions, la jubilació i l'acomiadament, però no en la contractació, la contractació o la promoció.
Dècades perdudes Des de 1991, el Japó ha sofert una recessió prolongada coneguda popularment com les dècades perdudes. Després del boom immobiliari de 1986 a 1991, també conegut com l'economia de la bombolla, on una economia forta va donar lloc a una forta demanda i un baix atur, les dècades perdudes van provocar retallades dràstiques entre els empresaris japonesos, provocant un gran augment de l'atur. Malgrat els signes de recuperació a mitjans de la dècada del 2000, la recessió econòmica mundial del 2008 ha perllongat aquests problemes. Entre aquesta situació macroeconòmica, s'han produït grans canvis dins l'economia japonesa que han canviat el paper de la dona treballadora al Japó. Els canvis radicals en les polítiques i l'enfocament governamentals han donat lloc a un augment de l'atenció social i la creació d'ocupació en el doble sector, que han afectat l'ocupació femenina i la mestressa de casa que treballa.