miniatura|288x288px|Equip FH4 "Huff-duff" al vaixell museu El radiogoniometria d'alta freqüència, conegut generalment per la seva abreviatura HF/DF o sobrenom huff-duff, és un tipus de radiogoniòmetre (RDF) introduït a la Segona Guerra Mundial. L'alta freqüència (HF) es refereix a una banda de ràdio que es pot comunicar eficaçment a llargues distàncies; per exemple, entre els submarins i la seva seu a terra. HF/DF s'utilitzava principalment per captar ràdios enemigues mentre transmetien, encara que també s'utilitzava per localitzar avions amics com a ajuda de navegació. La tècnica bàsica es manté en ús fins als nostres dies com una de les disciplines fonamentals de la intel·ligència de senyals, encara que normalment s'incorpora a un conjunt més gran de sistemes de ràdio i radars en lloc de ser un sistema autònom.
Els sistemes anteriors utilitzaven una antena o un solenoide girats mecànicament i un operador que escoltava els pics o nuls del senyal, i que sovint trigaven un temps considerable, de l'ordre d'un minut o més, a determinar el rumb. Els sistemes posteriors van utilitzar un conjunt d'antenes per rebre el mateix senyal en llocs o angles lleugerament diferents, i després van utilitzar aquestes lleugeres diferències en el senyal per mostrar el rumb al transmissor en una pantalla d'oscil·loscopi que feia la mateixa mesura de manera essencialment instantània, i li va permetre agafar senyals fugaços, com els de la flota de submarins.
El sistema va ser desenvolupat inicialment per Robert Watson-Watt a partir de 1926, com a sistema per localitzar els llamps. El seu paper en la intel·ligència no es va desenvolupar fins a finals de la dècada de 1930. A l'inici de la guerra, les unitats HF/DF tenien una gran demanda i hi havia una considerable rivalitat entre serveis implicats en la seva distribució. Un ús primerenc va ser per part del Comandament de Caça de la RAF com a part del sistema de control d'intercepció Dowding, mentre que les unitats terrestres també es van utilitzar àmpliament per recopilar informació perquè l'Almirallat localitzés els submarins. Entre 1942 i 1944, les unitats més petites es van fer àmpliament disponibles i eren elements habituals als vaixells de la Royal Navy. Es calcula que HF/DF va contribuir al 24% de tots els submarins enfonsats durant la guerra.
El concepte bàsic també es coneix amb diversos noms alternatius, com ara Cathode-Ray Direction Finding (CRDF),"The development of a high-frequency cathode-ray direction-finder for naval use" Twin Path DF, i pel seu inventor, Watson-Watt DF o Adcock/Watson-Watt quan es pren en consideració el tipus d''antena."Adcock/Watson-Watt Radio Direction Finding"
Abans de l'HF/DF La recerca de la direcció per ràdio era una tècnica àmpliament utilitzada fins i tot abans de la Primera Guerra Mundial, utilitzada tant per a la navegació naval com aèria. El concepte bàsic utilitzava una antena d'espira, en la seva forma més bàsica simplement un bucle circular de cable amb una circumferència decidida pel rang de freqüències dels senyals a detectar. Quan el bucle s'alinea en angle recte amb el senyal, el senyal de les dues meitats del bucle s'anul·la, produint una caiguda sobtada de la sortida coneguda com a "nul".
Els primers sistemes DF utilitzaven una antena d'espira que es podia girar mecànicament. L'operador sintonitzava una emissora de ràdio coneguda i després girava l'antena fins que el senyal desaparegués. Això significava que l'antena estava ara en angle recte amb l'emissora, tot i que podia estar a banda i banda de l'antena. Prenent diverses mesures d'aquest tipus, o utilitzant alguna altra forma d'informació de navegació per eliminar una de les direccions ambigües, es podria determinar el rumb cap a l'emissora.
El 1907, Ettore Bellini i Alessandro Tosi van introduir una millora que va simplificar molt el sistema DF en algunes configuracions. L'antena d'aspira simple es va substituir per dues antenes, disposades en angle recte. La sortida de cadascun s'enviava al seu propi cable en bucle, o com es fa referència en aquest sistema, una "bobina de camp". Dues d'aquestes bobines, una per a cada antena, estan disposades juntes en angle recte. Els senyals de les dues antenes generaven un camp magnètic a l'espai entre les bobines, que era captat per un solenoide giratori, la "bobina de cerca". El senyal màxim es generava quan la bobina de cerca s'alineava amb el camp magnètic de les bobines de camp, que es trobava a l'angle del senyal en relació amb les antenes. Això va eliminar qualsevol necessitat de moviment de les antenes. El buscador de direcció Bellini-Tosi (BT) es va utilitzar àmpliament als vaixells, tot i que els bucles giratoris es van mantenir en ús a les aeronaus, ja que normalment eren més petits.
Tots aquests dispositius trigaven temps a funcionar. Normalment, l'operador de ràdio utilitzaria primer sintonitzadors de ràdio convencionals per trobar el senyal en qüestió, ja sigui utilitzant les antenes DF o en una antena no direccional independent. Un cop sintonitzades, l'operador feia girar les antenes o el goniòmetre buscant pics o nuls en el senyal. Tot i que la ubicació aproximada es podia trobar fent girar el control ràpidament, per obtenir mesures més precises l'operador l'havia de "caçar" amb moviments cada cop més petits. Amb senyals periòdics com el codi Morse, o senyals de difícil recepció, aquest era un procés difícil. Els temps per obtenir un rumb a la font de la senyal de ràdio era habitualment de l'ordre d'un minut.
Alguns treballs sobre l'automatització del sistema BT es van dur a terme just abans de l'inci de la Segona Guerra Mundial, especialment els dels enginyers francesos Maurice Deloraine i Henri Busignies, que treballaven a la divisió francesa de la ITT Corporation dels Estats Units. El seu sistema va motoritzar la bobina de cerca, així com una pantalla de visualització circular, que girava sincronitzada. Un llum de la pantalla de visualització estava lligat a la sortida del goniòmetre i parpellejava sempre que anava en la direcció correcta. En girar ràpidament, unes 120 RPM, els flaixos es van fusionar en un únic punt (errant) que indicava la direcció. L'equip va destruir tot el seu treball a l'oficina francesa i va abandonar França el 1940, just abans que Alemanya envaís, i va continuar el desenvolupament als EUA.
Feia temps que se sabia que els llamps emeten senyals de ràdio. El senyal es distribueix per moltes freqüències, però és particularment fort en l'espectre d'ona llarga, que era una de les freqüències de ràdio primàries per a les comunicacions navals de llarg abast. Robert Watson-Watt havia demostrat que les mesures d'aquests senyals de ràdio es podrien utilitzar per fer un seguiment de les tempestes i proporcionar un avís útil i de llarg abast per als pilots i vaixells. En alguns experiments va ser capaç de detectar tempestes a l'Àfrica, a uns 2.500 kilòmetres de distància.
Tanmateix, els llamps duraven tan poc que els sistemes tradicionals de RDF que utilitzaven antenes d'aspira no podien determinar el rumb abans que desapareguessin. Tot el que es va poder determinar va ser una ubicació mitjana que produís el millor senyal durant un llarg període, incorporant el senyal de molts llamps. El 1916 Watt va proposar que es pogués utilitzar un tub de raigs catòdics (CRT) com a element indicador en lloc de sistemes mecànics, però no tenia la capacitat de provar-ho.
Watt va treballar a la Met Office de la RAF a Aldershot, però el 1924 van decidir tornar la ubicació per utilitzar-la per a la RAF. El juliol de 1924 Watt es va traslladar a un nou lloc a Ditton Park prop de Slough. Aquest lloc ja acollia la unitat de recerca de la Secció de ràdio del National Physical Laboratory (NPL). Watt hi va participar realitzant estudis bàsics sobre la propagació de senyals de ràdio a través de l'atmosfera i estudiava l'ús de mesures de la intensitat de camp en investigacions de camp i de cerca de direcció. el NPL tenia dos dispositius utilitzats en aquests estudis que serien crítics per al desenvolupament de huff-duff, una antena Adcock i un oscil·loscopi modern.
L'antena Adcock és una disposició de quatre pals de monopol que actuen com a dues antenes d'espira virtuals disposades en angle recte. Comparant els senyals rebuts en els dos bucles virtuals, es pot determinar la direcció del senyal mitjançant les tècniques RDF existents. Els investigadors havien instal·lat l'antena el 1919, però l'havien descuidat a favor de dissenys més petits. Es va trobar que aquests tenien un rendiment molt pobre a causa de les característiques elèctriques de la zona de Slough, que dificultava determinar si es rebia un senyal en línia recta o cap avall des del cel. Smith-Rose i Barfield van tornar la seva atenció a l'antena Adcock, que no tenia cap component horitzontal i, per tant, filtrava les "ones celestes". En una sèrie d'experiments de seguiment van poder determinar amb precisió la ubicació dels transmissors a tot el país.
Va ser el desig continuat de Watt de capturar la ubicació dels llamps individuals el que va conduir als avenços principals finals en el sistema bàsic huff-duff. El laboratori havia rebut recentment un oscil·loscopi WE-224 de Bell Labs, que proporcionava una connexió fàcil i tenia un fòsfor de llarga durada. Treballant amb Jock Herd, el 1926 Watt va afegir un amplificador a cadascun als dos braços de l'antena i va enviar aquests senyals als canals X i Y de l'oscil·loscopi. Com s'esperava, el senyal de ràdio va produir un patró a la pantalla que indicava la direcció del cop, i el fòsfor de llarga durada va donar a l'operador temps suficient per mesurar-lo abans que la pantalla s'esvaïs.
Watt i Herd van escriure un extens document sobre el sistema l'any 1926, referint-se a ell com "Un radiogoniòmetre de lectura directa instantània" i afirmant que es podria utilitzar per determinar la direcció de senyals que duren tan sols 0,001 segons. El document descriu el dispositiu en profunditat i explica com es pot utilitzar per millorar la navegació i la recerca de la direcció de la ràdio. Malgrat aquesta demostració pública i les pel·lícules que mostraven que s'utilitzava per localitzar llamps, sembla que el concepte va romandre desconegut fora del Regne Unit. Això va permetre desenvolupar-lo de forma pràctica en secret.
Durant l'emergència per instal·lar els sistemes de radar Chain Home (CH) abans de la batalla d'Anglaterra, les estacions CH es van situar el més lluny possible, al llarg de la costa, per tal de proporcionar el màxim temps d'avís. Això significava que les zones de l'interior de les illes Britàniques no tenien cobertura de radar, sinó que confiaven en el recentment format Royal Observer Corps (ROC) per al seguiment visual d'aquesta zona. Tot i que el ROC va poder proporcionar informació sobre grans incursions, els combatents eren massa petits i massa alts per ser identificats positivament. Com que tot el sistema de control aeri Dowding es basava en la direcció terrestre, es necessitava alguna solució per localitzar els seus propis caces.
La solució convenient a això va ser l'ús d'estacions huff-duff per sintonitzar les ràdios dels caces. Cada Control de Sector, a càrrec d'una selecció d'esquadrons de caces, estava equipat amb un receptor huff-duff, juntament amb altres dues subestacions situades en punts llunyans, a unes de distància. Aquestes estacions escoltarien les emissions dels caces, compararien els angles per triangular la seva ubicació i després transmetrien aquesta informació a les sales de control. Comparant les posicions de l'enemic informades pel ROC i els caces dels sistemes huff-duff, els comandants de sector podrien dirigir fàcilment els caces per interceptar l'enemic.