Jahvè era el déu nacional de l'antic Israel i Judà. Els orígens del seu culte arriben almenys a la primera edat del ferro, i probablement a l'edat del bronze final, si no una mica abans, i en la literatura bíblica més antiga posseeix atributs atribuïts típicament a les deïtats del temps i de la guerra, donant fruit a la terra i liderant l'exèrcit celestial contra els enemics d'Israel. Els primers israelites eren politeistes i adoraven Jahvè juntament amb una varietat de déus i deesses cananees, com El, Aixera i Baal. En segles posteriors, El i Jahvè es van combinar i els epítets vinculats a El com El Shaddai es van aplicar només a Jahvè, i altres déus i deesses com Baal i Aixera van ser absorbits en la religió jahvista.
Cap al final de la captivitat babilònica, es va negar l'existència mateixa de déus estrangers, i Jahvè va ser proclamat com el creador del cosmos i l'únic Déu veritable de tot el món, donant naixement al judaisme.
El nom de Jahvè
Durant el període del Segon Temple, parlar el nom de Jahvè en públic es va considerar un tabú, i els jueus van començar a substituir altres paraules, principalment adonai (, "el meu Senyor"). A l'època romana, després del setge de Jerusalem i la destrucció del seu temple, l'any 70 dC, la pronunciació original del nom del déu es va oblidar completament.
Referències
Categoria:Religió a l'edat antiga Categoria:Història dels jueus