miniatura|Everest. La ruta dels britànics va començar per la cascada de gel de Khumbu que baixa del Circ Occidental (fora de la imatge), va continuar per la cara del Lhotse fins a arribar al Coll Sud (depressió nevada, vist a l'extrem dret de la foto), acabant per la carena sud-est (a mà dreta). L'expedició britànica a l'Everest de 1953 va ser la novena expedició que va intentar la primera ascensió de l'Everest, i la primera a aconseguir-ho de manera confirmada quan Tenzing Norgay i Edmund Hillary van assolir el cim el 29 de maig de 1953. Dirigida pel coronel John Hunt, va ser organitzada i finançada pel Comitè Conjunt de l'Himàlaia. La notícia de l'èxit de l'expedició va arribar a Londres a temps per ser publicada el matí de la coronació de la reina Isabel II, el 2 de juny d'aquell any.
Antecedents Identificada com la muntanya més alta del món durant la dècada dels 1850, l'Everest es va convertir en un tema d'interès durant l'edat d'or de l'alpinisme, tot i que la seva alçada feia qüestionable si mai es podria escalar. El 1885, Above the Snow Line de Clinton Thomas Dent va suggerir que podria ser possible un ascens. Consideracions pràctiques (i la Primera Guerra Mundial) van impedir intents significatius fins a la dècada dels 1920. Durant aquests anys els britànics van fer diverses expedicions sense aconseguir fer el cim. Preguntat per què pujar a l'Everest, George Mallory va dir en una famosa frase que volia escalar l'Everest "Perquè és allà".Hazards of The Alps. The New York Times, 29 August 1923 Mallory, juntament amb Irvine van desaparèixer a l'Everest durant l'expedició britànica a l'Everest de 1924 quan feien el darrer assalt al cim. El seu destí va romandre un misteri durant 75 anys, quan finalment es van trobar les restes de Mallory. Mai, però, s'ha pogut determinar si van assolir el cim, tot i que és poc probable que ho aconseguissin.
La majoria dels primers intents es van fer des del costat nord (tibetà), però la revolució xinesa de 1949, i la seva posterior annexió del Tibet van portar al tancament d'aquesta ruta. Els escaladors van començar a cercar una aproximació des del costat nepalí. L'expedició suïssa a l'Everest de 1952, pujant des del Nepal, va assolir una elevació de 8.595 m a la carena sud-est, establint un nou rècord d'altitud d'escalada, superant l'alçaca assolida per Mallory i Irvine el 1924.
Lideratge, preparació i formació John Hunt, un coronel de l'exèrcit britànic, estava servint a l'estat major de les Potències Aliades d'Europa quan, per sorpresa, va ser convidat pel Comitè Conjunt de l'Himàlaia del Club Alpí i la Royal Geographical Society per dirigir l'expedició britànica a l'Everest de 1953. S'esperava àmpliament que Eric Shipton en fos el líder, perquè havia dirigit l'expedició de reconeixement de l'Everest des del Nepal el 1951, així com la fracassada expedició al Cho Oyu el 1952, de la qual s'havien escollit la majoria dels escaladors seleccionats. No obstant això, el comitè havia decidit que l'experiència de lideratge militar de Hunt, juntament amb les seves credencials com a escalador, proporcionaria la millor oportunitat per a l'expedició. Els britànics es van sentir sota una pressió especial, ja que els francesos havien rebut permís per muntar una expedició similar el 1954, i els suïssos una altra el 1955, el que significava que els britànics no tindrien una altra oportunitat a l'Everest fins al 1956 o més tard. Com va escriure Shipton sobre la seva posició presentada al Comitè el 28 de juliol de 1952: "La meva coneguda antipatia per les grans expedicions i el meu avorriment per un element competitiu en l'alpinisme podria semblar fora de lloc en la situació actual".Simon Thompson, Unjustifiable Risk? The Story of British Climbing, Cicerone Press, 2010, p. 250 Aquesta declaració, segons George Band, "va segellar el seu propi destí".George Band, Everest Exposed, Collins, 2005, p. 115
Diversos membres de l'expedició britànica tenien una forta lleialtat a Shipton i estaven descontents amb la seva substitució. Charles Evans, per exemple, va declarar: "Es va dir que a Shipton li faltava l'instint assassí, no és pas una cosa dolenta que li falti des del meu punt de vista".Simon Thompson, Unjustifiable Risk? The Story of British Climbing, Cicerone Press, 2010, p. 250 Edmund Hillary es trobava entre els més contraris al canvi, però va ser conquerit per la personalitat de Hunt i per la seva admissió que el canvi havia estat mal gestionat.Jim Perrin, Obituary — Sir Edmund Hillary from The Guardian dated 11 January 2008 online George Band recorda al membre del comitè Larry Kirwan, el director/secretari de la Royal Geographical Society, dient que "havien pres la decisió correcta però de la pitjor manera possible".Band, Everest Exposed, p. 116
Hunt va escriure més tard que el Comitè Conjunt de l'Himàlaia havia trobat difícil la tasca de recaptar fons per a l'expedició: "Una de las principals tasques del Comitè Conjunt de l'Himàlaia, a més de concebre la idea d'una expedició a l'Everest, buscar el suport polític, decidir els assumptes de preparació, és finançar-lo. Només els que s'han trobat en aquesta posició saben de la dificultat de recaptar els fons per a una empresa d'aquesta naturalesa, vista pel públic com una més en una successió de fracassos, sense cap altre garantia financera que els recursos personals dels propis membres del Comité" miniatura|El Circ Occidental, per sobre de la cascada de gel de Khumbu. La cara del Lhotse (centre dreta) es va pujar en direcció a l'esquerra cap al Coll Sud (depressió, centre), amb la carena sud-est que condueix al cim de l'Everest. La formació inicial va tenir lloc a Snowdonia a Gal·les durant l'hivern. L'hotel Pen-y-Gwryd es va utilitzar com a camp base, i l'equip va entrenar als vessants de Snowdon i Glyderau. Les proves de l'equip d'oxigen es van fer a la cabana del Club d'escaladors a Helyg prop de Capel Curig.
El grup va partir cap al Nepal des de Tilbury, Essex, Anglaterra a bord del SS Stratheden amb destinació a Bombai el 12 de febrer, amb Tom Bourdillon, el doctor Griffith Pugh i Hunt, que estava malalt d'una infecció d'àntrax. Evans i Alfred Gregory havien volat cap a Katmandú el 20 de febrer, com a grup avançat. Hillary i Lowe es van apropar al Nepal des de Nova Zelanda, Lowe per mar i Hillary per aire, ja que les seves "abelles estaven en un estat ocupat en aquella època de l'any". Tot i que un el viatge per mar era més barat, Hunt va afirmar que la raó principal per triar-lo en lloc d'un viatge aeri era "l'oportunitat que ens donaria la vida en un vaixell per fer equip, en les condicions ideals, sense cap molèstia, urgència o estrès".
A Katmandú, el grup va ser atès per l'ambaixador britànic, Christopher Summerhayes,Hunt, The Ascent of Everest, p. 59 que va organitzar habitacions amb el personal de l'ambaixada,Band, Everest Exposed, p. 129–30 doncs no hi havia hotels a Katmandú en aquell moment. A principis de març, vint xerpes, que havien estat escollits pel Club de l'Himàlaia, van arribar a Katmandú per ajudar a transportar càrregues al Circ Occidental i al Coll Sud. Estaven dirigits pel seu Sirdar, Tenzing Norgay, que intentava l'Everest per sisena vegadaHunt, The Ascent of Everest, p. 60 i era, segons Band, "l'escalador sherpa més conegut i un alpinista de nivell mundial".Band, Everest Exposed, p. 130 Mentre a Tenzing se li va oferir un llit a l'ambaixada, els xerpes restants van haver de dormir al terra del garatge de l'ambaixada; l'endemà van orinar davant de l'ambaixada en protesta per la falta de respecte que se'ls havia mostrat.
Expedició El primer grup, juntament amb 150 portadors, va sortir de Katmandú cap a l'Everest el 10 de març, seguit del segon grup i 200 portadors l'11 de març. Van arribar a Thyangboche els dies 26 i 27 de març respectivament, i entre el 26 de març i el 17 d'abril es van dedicar a l'aclimatació a l'altitud.Hunt, The Ascent of Everest, p. 236
Hunt planejava tres assalts de dos escaladors cadascun incloent "un tercer i últim intent" si calia, de tota manera, després de dos assalts consecutius caldria una espera d'uns dies per "recuperar forces" i reposar els campaments. El pla per als dos primers assalts havia estat anunciat per Hunt el 7 de maig. El primer grup d'assalt que utilitzava equips d'oxigen de circuit tancat havia de començar des del Camp VIII i apuntar a arribar al Cim Sud (i si és possible al Cim), format per Tom Bourdillon i Charles Evans, ja que només Bourdillon podia fer servir els equips experimentals. La segona part d'assalt amb equips d'oxigen de circuit obert havia de ser la parella d'escalada més forta, Ed Hillary i Tenzing Norgay; i començar des del Camp IX per sobre del Coll Sud. La tercera part d'assalt hauria estat Wilf Noyce i Mike Ward.
Si l'expedició fracassava a la primavera, es faria un intent de tardor posterior al monsó (com havien fet els suïssos el 1952 : el permís era per a tot l'any; encara que els suïssos van arribar massa tard).
Campament base El grup de la Cascada de Gel va arribar al camp base a 5.455 m el 12 d'abril de 1953.Hunt, The Ascent of Everest, p. 236 Aleshores es van dedicar uns quants dies, tal com estava previst, a establir una ruta per la cascada de gel de Khumbu, i un cop oberta, els equips de xerpes van traslladar tones de subministraments fins a la Base.Mount Everest Expedition 1953 in Imaging Everest (Royal Geographical Society, 2001–2003) online
Assalt al cim miniatura|Edmund Hillary i Tenzing Norgay el 1953 Es van crear una sèrie de campaments avançats que lentament van progressar muntanya amunt. El Camp II a 5.900 m va ser establert per Hillary, Band i Lowe el 15 d'abril, el Camp III al cap de la cascada de gel a 6.200 m el 22 d'abril, i el Camp IV, el base advançat a 6.400 m per Hunt, Bourdillon i Evans l'1 de maig.Hunt, The Ascent of Everest, p. 236 Els tres van fer un reconeixement preliminar de la cara del Lhotse el 2 de maig i el Camp V a 6.700 m es va establir el 3 de maig. El 4 de maig, Bourdillon i Evans, amb el suport de Ward i Wylie, van arribar al Camp VI a 7.000 m a la cara de Lhotse, i poc menys de quinze dies després, el 17 de maig, Wilfrid Noyce i Lowe van establir el Camp VII a 7.300 m. El 21 de maig, Noyce i el xerpa Annullu (el germà petit de Da Tenzing) havien arribat al Coll Sud, a poc menys de 7.900 m. miniatura|L'Everest i el terreny circumdant La primera de les dues parelles d'escalada seleccionades prèviament per Hunt, Tom Bourdillon i Charles Evans, van sortir cap al cim el 26 de maig. Van fer amb èxit la primera ascensió de l'anomenat Cim Sud a 8.750 m a la 1 del migdia, arribant a 100 m del cim. Des d'allà van poder veure que entre el Cim Sud i el Cim encara hi havia una prima cresta de neu i gel sobre roca, amb un pas de roca (més tard conegut com el pas d'Hillary). Ja abans de començar, Evans havia tingut un problema amb una vàlvula danyada en el seu conjunt d'oxigen que va trigar més d'una hora a reparar; després van pujar a un ritme sense precedents de gairebé 300 m per hora. A 8.500 m quan van canviar els tubs de calç sodada dels equips d'oxigen, l'equip d'Evans va tenir encara un altre problema que Bourdillon no va poder solucionar; L'Evans va continuar, però la seva respiració era dolorosa. Van poder arribar fins al Cim Sud (en aquell moment el cim més alt mai pujat), però finalment es van veure obligats a tornar enrere 20 minuts més tard, a la 1:20 del migdia, esgotats i derrotats pels problemes amb els equips d'oxigen de circuit tancat i la manca de temps.