La batalla del Comboi Espero, el 28 de juny de 1940, va ser el primer enfrontament de superfície entre vaixells de guerra italians i aliats de la Segona Guerra Mundial. Tres moderns destructors italians de 36 kn (41 mph; 67 km/h) van navegar des de Tàrent cap a Tobruk a Líbia per transportar unitats antitanc de la Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale, en cas d'un atac blindat des d'Egipte per part del britànics.
Per casualitat, la flota mediterrània estava al mar per dur a terme un escombrat antisubmarí destructor al voltant de Creta i proporcionar cobertura a tres combois aliats cap a Egipte, un des de Turquia i dos des de Malta. Els avions britànics de Malta van detectar els destructors italians i el 7è Esquadró de Creuers es va girar per interceptar-los; una lluita corrent va tenir lloc al sud-oest de Creta, en la qual els destructors es van veure impedits per les seves càrregues i un mar advers.
El destructor italià Espero, capitanejat pel capità de navili Enrico Baroni, va ser enfonsat mentre cobria la fugida dels destructors Zeffiro i Ostro cap a Bengasi ; 53 dels 225 tripulants i passatgers van ser rescatats, tres dels quals van morir a causa de les ferides. Els creuers britànics i australians van gastar una gran quantitat de municions i els combois de Malta van haver de ser ajornats fins que s'haguessin reposat amb els 800 obusos de 6 polzades de reserva. El comboi AS 1 de Turquia va arribar amb seguretat el 3 de juliol.
Rerefons Bel·ligerància italiana
Els enviaments de subministraments italians a la Líbia italiana eren desembarcats als ports de Trípoli [2.000 tones llargues (2.032 t) per dia], Bengasi [1.000 tones llargues (1.016 t) per dia] i Tobruk amb una capacitat inferior a 1.000 tones llargues (1.016 t) per dia, amb alguns lliuraments possibles a Derna i Bardia. Un cop desembarcats, els subministraments i els homes havien de ser traslladats amb camió o petites embarcacions costaneres. A finals de 1939, assumint l'aclaparadora superioritat naval anglo-francesa, el mariscal Pietro Badoglio, cap d'estat major de l'exèrcit italià, va establir una política de manteniment de la seguretat interna i de disposar de subministraments suficients durant un any. El 9 d'abril, Badoglio es va reunir amb els tres caps de servei i els va anunciar
i va ordenar que el Regio Esercito es mantingués a la defensiva mentre la Regia Marina i la Regia Aeronautica duien a terme operacions ofensives. El 30 de maig, Badoglio va ordenar que els caps de servei estiguessin preparats per a les hostilitats el 5 de juny. Els objectius de la guerra italiana eren lluitar paral·lelament a Alemanya, dominar els Balcans, establir una ruta terrestre cap a l'Àfrica Oriental Italiana i assegurar l'accés a Espanya i al mar Negre.
Comunicacions marítimes italianes
miniatura| L'11 d'abril, el cap d'estat major naval, l'almirall Domenico Cavagnari, va informar dels seus dubtes sobre la possibilitat d'una acció ofensiva contra els oponents que podrien substituir les pèrdues molt més ràpidament que Itàlia. Anar a la guerra amb una estratègia defensiva no tenia precedents i, al final de la guerra, Itàlia podria no tenir guanys territorials, ni armada ni força aèria. La marina planejava mantenir concentrades les seves forces per generar la màxima potència de foc, la qual cosa impedia la protecció de la navegació mercant, excepte en rares ocasions; els francesos a l'oest i els britànics a l'est van significar que el transport de vaixells d'Itàlia a Líbia seria impossible. Mussolini va eliminar aquests dubtes predicant una guerra de tres mesos de durada, quan Líbia disposava de subministraments per a sis mesos.
Només el 10 de juny Benito Mussolini va ordenar que les forces militars a la Líbia italiana fossin reforçades per a les operacions ofensives i que la Regia Marina havia de protegir les rutes de subministrament al Mediterrani central. El 13 de juny va arribar la primera petició de Líbia per a l'enviament de subministraments "imprescindibles". L'any 1940, la Regia Marina tenia dos cuirassats modernitzats i 19 creuers per desafiar les flotes mediterrànies britàniques i franceses de tres portaavions, onze cuirassats i 23 creuers, una superioritat de 4:1 en tonatge, que es podia reforçar des de fora del Mediterrani a voluntat. Els vaixells britànics estaven basats a Gibraltar i Alexandria, sense vaixells basats a Malta i els francesos a Toulon i Bizerta, les principals bases italianes eren Nàpols i Tàrent, amb petites forces basades als ports sicilians. Les forces italianes podien unir-se navegant per l'estret de Messina, però els estrets eren un lloc evident per a una emboscada.
Potència aèria La Regia Marina havia advocat per la retenció d'un braç aeri naval després de la Primera Guerra Mundial, però després de la creació de la Regia Aeronautica el 1923, va perdre el control de l'aviació naval. Els defensors de la potència aèria terrestre van menysprear la preferència naval pels portaavions i els avions especialitzats, a favor dels avions terrestres que complissin tots els requisits de l'aviació marítima, a part de l'acceptació de la necessitat de reconeixement per part de "Aviació per la Marina " en què la marina tenia el control operatiu i enviava observadors a dalt. La Regia Aeronautica va seguir la teoria de les operacions aèries independents "segons les seves pròpies regles" i no va prestar prou atenció a les necessitats de la Regio Marina. Els prometedors experiments amb torpedes llançats per aire des de 1918 fins a 1922 van ser ofegats per la nova força aèria independent i fins i tot després de l'exemple dels experiments del Braç Aeri de la Flota britànica amb torpedes, els intents de la Regio Marina el 1938 per aconseguir el control d'un bombarder-torpediner naval havien fallat.
Preludi Operacions navals italianes miniatura| El 10 de juny de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Gran Bretanya i França. Badoglio esperava un avanç britànic a Cirenaica (Líbia oriental) dirigit per forces blindades. L'11 de juny, la 3a i la 7a divisions de creuers van dur a terme una patrulla avortada a l'estret de Sicília; l'endemà al matí, dos creuers britànics van ser detectats al sud de Creta cap a l'oest i la 3a Divisió de Creuers i dos esquadrons de destructors van ser enviats per patrullar la ruta cap a Malta. El 1r i el 8è esquadrons de creuers van patrullar el mar Jònic i dos esquadrons de destructors van navegar entre Sicília i Malta. El 12 de juny, dos creuers i quatre destructors britànics van enfonsar un vaixell d'arrossegament italià de la classe Giovanni Berta a Tobruk; el submarí italià Alpino Bagnolini va enfonsar l' al sud de Creta. De l'11 de juny al 16 d'agost, l'especialista Orata Group va dragar els set cables britànics del fons marí al voltant de Malta i es va endur milers de metres de cable per evitar que es tornessin a connectar.
Operacions de subministrament italianes La dificultat d'escortar vaixells mercants fins a Tobruk va portar a la decisió d'utilitzar vaixells de guerra i submarins. El 19 de juny, el submarí Zoea va navegar cap a Tobruk amb munició i l'endemà, un esquadró de destructors dirigit per l'Artigliere va partir d'Augusta cap a Bengasi, portant tropes i canons antitanc. El 25 de juny un comboi amb escortes va sortir de Nàpols cap a Trípoli amb 1.727 soldats i subministraments; el submarí Bragadin va partir cap a Líbia amb equipament per al camp d'aviació de Tobruk. Els destructors de classe Turbine italians del 2n Esquadró de Destructors, Espero (vaixell insígnia, capitano di vascello Enrico Baroni), Zeffiro i Ostro van ser escollits per transportar unitats antitanc, per la seva gran velocitat [36 kn (41 mph; 67 km/h)] i capacitat de càrrega. Dos vaixells d'escorta més petits de l'època de la Primera Guerra Mundial, Pilo i Giuseppe Missori amb 52 homes i subministraments addicionals, van partir de Tàrent de manera independent cap a Tobruk unes hores més tard.
Operació MA 3
El 27 de juny, cinc destructors havien de navegar des d'Alexandria en una escombrada antisubmarí prop de l'illa Jònica de Citera i navegar cap a Malta per formar l'escorta propera dels combois MF 1 i MS 2 cap a Alexandria. La intel·ligència sobre els submarins italians va fer que l'escombrada fos desviada a través de l'estret de Casos a l'est de Creta, després al nord de l'illa, i des d'allí passant Citera fins a Malta. Els hidroavions Short Sunderland 201 Grup de la RAF, amb seu a Malta, havien de cooperar amb les operacions navals al mar Jònic. Sobre la declaració de guerra italiana, el vaixell de passatgers El Nil, en ruta cap a Egipte des de Marsella, Knight of Malta i el vaixell italià internat Rodi estaven a Malta i a l'Operació MA 3 aquests vaixells van formar el comboi ràpid MF 1 [13 kn (15 mph; 24 km/h)].
Cinc vaixells més lents, Zeeland, Kirkland, Masirah, Novasli i Tweed que transportaven magatzems navals per a Alexandria van formar el lent comboi MS 1 [9 kn (10 mph; 17 km/h)] havia de sortir de Malta cap a Alexandria. L' MF 1 transportava civils evacuats de Malta i tota la flota mediterrània havia de sortir per protegir-los a l'operació MA 5. El comboi AS1, amb set vaixells, havia de navegar des dels Dardanels fins a Egipte, quatre vaixells s'unirien des de Salònica, el Pireui Esmirna, escortat pels creuers lleugers i del 3r Esquadró de creuers i els destructors , , i HMAS Vampire, que sortirien del cap Helles a principis del 28 de juny miniatura|
El moment de les sortides es va organitzar de manera que el 30 de juny els tres combois estiguessin a la posició K (35°N, 22°E), al sud del cap Matapan, aproximadament a mig camí entre Malta i Alexandria. Cinc creuers del 7è Esquadró de Creuers (també conegut com a Força C, Vicealmirall John Tovey) amb la 1a Divisió de Creuers, els creuers de la classe Leander (vuit canons de 6 polzades) (vaixell insígnia), , HMAS Sydney i la 2a divisió de creuers, els creuers de classe Town (Gloucester) (dotze canons de 6 polzades) i , havien de navegar a l'oest de Creta prop de la posició K.
El 1r Esquadró de Batalla (contraalmirall Henry Pridham-Wippell) amb , , el portaavions i la 2a Flotilla de Destructors, s'havia de trobar al sud-oest de Creta també prop de la posició K, disposat a intervenir segons les circumstàncies. A les 6:00 pm del 26 de juny, el Caledon, el Garland i el Vampire van navegar des d'Alexandria per trobar-se amb el Capetown, el Nubian i el Mohawk l'endemà mentre anava cap als Dardanels. Una matinada del 27 de juny, cinc vaixells de la 2a Flotilla de Destructors van partir d'Alexandria i a les 11:00 del matí, el 7è Esquadró de Creuers va marxar cap a la posició K.
27 de juny Quan el sol es va posar, la 2a Flotilla de Destructors de Voyager, Dainty, Decoy, Defender i Ilex es trobava a 200 milles nàutiques (230 milles; 370 km) al nord d'Alexandria. A les 18:28, mentre es trobava a 100 milles nàutiques (115 milles; 185 km) al sud-est de Creta, la flotilla va veure un submarí, el Console Generale Liuzzi, que es va enfonsar ràpidament. Quatre dels destructors van fer atacs de càrrega de profunditat i després el cinquè, Dainty va veure i seguir una taca d'oli. El submarí havia estat molt danyat per la càrrega de profunditat i finalment es va veure obligat a sortir a la superfície. Després d'una caça de noranta minuts, el submarí va ser vist de nou a 2.500 iardes (2.300 m) i dos destructors van disparar contra els submarins.
Es va encendre una llum blanca per indicar una rendició; el Dainty es va acostar i va començar a agafar supervivents, juntament amb altres destructors que baixaven vaixells per recollir els italians que havien agafat l'aigua. Segons una font britànica, van passar tres hores i quinze minuts abans que els dos últims homes del submarí fossin enlairats i el vaixell fos enfonsat amb càrregues de profunditat. Segons fonts italianes, el Liuzzi va ser enfonsat per la seva tripulació; deu homes van morir en el combat, inclòs el comandant tenente Lorenzo Bezzi, que va enfonsar-se amb el submarí.