miniatura|301x301px|Emil Telmányi, per a qui es va escriure el concert El Concert per a violí i orquestra de Carl Nielsen, op. 33. El va estrenar Peder Møller, el primer violinista de l'Orquestra Reial, i en els anys següents va tenir gairebé l'exclusiva del Concert per a violí. Més tard, va ser principalment el gendre i confident de Nielsen, el violinista hongarès Emil Telmányi, qui el va interpretar. El mateix Carl Nielsen va dirigir la primera interpretació a Copenhaguen el 28 de febrer de 1912, que també va incloure la nova Simfonia núm. 3, Sinfonia espansiva.

Moviments I. Præludium (Largo) - Allegro cavalleresco II. Poco adagio - Rondo (Allegretto scherzando)

Origen i context El Concert per a violí no va ser una tasca fàcil per a Nielsen. És una obra del seu període central, i va ser compost poc després de la Sinfonia espansiva, que alguns admiradors consideren la seva obra més important. Immediatament després d’acabar aquesta simfonia el 1911, Nielsen va acceptar una invitació de Nina Grieg -que era mig danesa-, vídua d'Edvard Grieg, per visitar la residència d’estiu del compositor a Troldhaugen, a Noruega. Allà, en la petita cabana on Grieg havia compost sovint, Nielsen va escriure el primer moviment del concert. Va avançar amb certa dificultat, ja que Nielsen, ara de tornada a la seva Dinamarca natal, va comentar que el concert «ha de ser una bona música, però sempre tenir en compte l'activitat de l'instrument solista en la millor llum, que sigui rica en contingut, popular i enlluernadora sense arribar a ser superficial». De fet, no el va completar fins a mitjans de desembre.

El segon i darrer moviment va ser compost en dos indrets diferents. Una part va néixer a Damgaard, un retir situat prop de Kolding, a Jutlàndia, que Nielsen considerava un lloc especialment favorable per treballar. La resta de la música la va escriure a Copenhagen, on també va acabar definitivament la partitura el 13 de desembre de 1911.

Durant quinze anys, Nielsen s’havia guanyat la vida com a violinista a l’orquestra de l'Òpera Reial Danesa a Copenhagen. Amb el temps també hi exerciria funcions de director i, el 28 de febrer de 1912, va pujar al podi per dirigir dues estrenes de les seves pròpies obres: la Sinfonia espansiva i el nou Concert per a violí. El solista en aquesta ocasió va ser el violinista Peder Møller, membre de la mateixa orquestra de l’Òpera Reial.

Recepció La primera actuació va ser el 28 de febrer de 1912, la mateixa nit de la primera actuació de la seva Tercera Simfonia. El mateix Carl Nielsen va dirigir l'Orquestra Reial Danesa al Palau Odd Fellows de Copenhaguen amb Peder Møller, el virtuós preferit de Nielsen, com a solista. Nielsen va parlar del "gran entusiasme" amb què es va rebre el concert, però de fet la premsa va comentar sobretot la magistral interpretació de Møller. Robert Henriques, en la seva crítica molt positiva, va assenyalar: «El Concert per a violí és una obra molt significativa que guanyarà cada vegada que s'escolti, perquè, per descomptat, només te n'adones gradualment de tots els detalls brillants». Va veure el concert, que també havia inclòs la Tercera Aimfonia de Nielsen, com una demostració del "rar talent" del compositor, i va comentar que estava «en el veritable camí cap als grans objectius que s'ha marcat». Es va convertir en una fita per a Nielsen. El concert va continuar sent rebut amb entusiasme, ja que es va interpretar en diverses ocasions durant els anys següents, no només a Dinamarca sinó també a Göteborg i Estocolm, sempre amb Møller com a solista.Elly Bruunshuus Petersen, "Carl Nielsen: Concertos," Carl Nielsen Edition , Royal Danish Library. Retrieved 19 October 2010.

Anàlisi musical A diferència de les obres posteriors de Nielsen, el concert té una estructura neoclàssica clara i orientada a la melodia. Inusualment, el concert té dos moviments, tots dos s'obren amb un preludi més lent. El tranquil Praeludium és seguit d'una melodia enganxosa per a l'orquestra que ofereix oportunitats per a trucs del violí. El llarg i lent Adagio condueix a l'Scherzo final que, com va comentar Nielsen, "renuncia a tot allò que pugui enlluernar o impressionar"."Carl Nielsen: Violin Concerto, FS61, Op.33", Classical Archives. Retrieved 19 October 2010.

Els dos moviments del concert tenen caràcters tan diferents que alguns músics —entre ells el compositor hongarès Ernő Dohnányi— van considerar que no formaven un conjunt unitari. Quan Nielsen va sentir aquesta crítica, va escriure al violinista Emil Telmányi, que més tard seria el seu gendre: «Potser es podria dir que el primer moviment és més viu i ple de temperament, però això el converteix en millor música? Jo crec que no. Per això vaig posar especial cura a remarcar en el rondó que el clima ha canviat, i que el final renuncia a tot allò que podria enlluernar o impressionar. Em sembla que això queda expressat amb tota claredat. Hauria estat fàcil acabar brillantment, però potser —qui sap— hauria estat una estupidesa.»

I. Praeludium: Largo; Allegro cavalleresco

El moviment s’obre amb una introducció lenta en què el violí solista apareix gairebé sol, desplegant una àmplia cadència d’aire improvisatori. Tot seguit emergeix un passatge d’una gran delicadesa lírica que sovint s’ha comparat amb l’atmosfera del moviment lent de la Quarta Simfonia de Ludwig van Beethoven. Sobre un acompanyament suau de les cordes greus, el violí solista descendeix amb elegància per l’escala de sol major.

Un nou moment de caràcter cadencial —aquesta vegada amb la participació de l’orquestra— obre el pas cap al cos principal del moviment, l’Allegro cavalleresco. El terme «cavalleresco», però, pot resultar una mica enganyós: tot i que l’impuls rítmic del tema principal pot recordar el galop d’un cavall, el seu esperit s’assembla més al d’una dansa popular animada que no pas al d’un ball aristocràtic.

L’Allegro segueix essencialment la forma clàssica de sonata. El segon tema, de caràcter contrastant, deriva del material inicial —un procediment que recorda sovint els segons temes de Joseph Haydn. Aquest material és desenvolupat àmpliament i culmina en una cadència del solista. Quan l’orquestra reprèn el discurs —d’una manera que evoca el Concert per a violí de Felix Mendelssohn— el violí encara conclou els darrers passatges brillants de la seva cadència. La recapitulació condueix finalment a una coda d’un gran virtuosisme.

II. Poco adagio; Rondo: Allegretto scherzando

El segon moviment s’obre amb una introducció lenta iniciada per una melodia d’oboè de caràcter melangiós, plena de girs sinuosos. Quan el violí solista reprèn aquesta línia, la melodia esdevé progressivament més ornamentada i prepara l’entrada directa del rondó final.

Aquest rondó, que segueix sense pausa, es construeix al voltant d’un refrany viu i juganer que reapareix diverses vegades al llarg del moviment i n’estructura tota la forma. L’ambient general és lleuger i ple d’enginy, amb un caràcter gairebé capritxós que contrasta amb la introspecció de la introducció lenta. Tanmateix, aquest no és un rondó senzill. Nielsen construeix el moviment a partir d’una combinació molt refinada entre l’esquema recurrent del rondó i procediments de desenvolupament propis de l’escriptura simfònica. Bona part d’aquests desenvolupaments deriven del mateix refrany inicial. Fins i tot els episodis contrastants i els passatges d’un caràcter més clarament simfònic mantenen alguna connexió amb el moviment lleuger i balancejant del tema principal.

Instrumentació El Concert per a violí està instrumentat per a dues flautes (una d’elles intercanviable amb flautí), dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, dos trombons, trombó baix, timbales i cordes.

Referències

Nielsen Categoria:Composicions musicals del 1912 Categoria:Concerts de la dècada del 1910 Categoria:Obres de Carl Nielsen