El cuirassat Bretagne va ser el vaixell principal de la seva classe de tres cuirassats dreadnought construïts als anys 1910 per a la Marina francesa. El Bretagne va entrar en servei el febrer de 1916, després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Va passar la major part de la seva carrera de gairebé 25 anys a l'Esquadró de la Mediterrània i de vegades va servir com a vaixell insígnia. Durant la Primera Guerra Mundial va donar cobertura al bloqueig del canal d'Òtranto que va bloquejar la marina austrohongaresa al mar Adriàtic, però no va veure cap acció.
El vaixell es va modernitzar significativament en el període d'entreguerres, i quan estava en servei actiu, va realitzar creuers normals en temps de pau i maniobres d'entrenament al Mediterrani i a l'oceà Atlàntic. Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, el Bretagne va escortar combois de tropes i es va desplegar breument a l'Atlàntic a la recerca de trencadors de bloqueig alemanys i de vaixells coraris. Alemanya va envair França el 10 de maig de 1940 i els francesos es van rendir només sis setmanes més tard, moment en què el cuirassat estava estacionat a Mers-el-Kébir, a l'Algèria francesa. Temorosos que els alemanys s'apoderarien de la marina francesa, la Royal Navy britànica va atacar els vaixells allà el 3 de juliol de 1940 després que els francesos es neguessin a rendir-se o desmilitaritzar la flota; el Bretagne va rebre quatre impactes i va explotar, matant la majoria de la seva tripulació. El seu naufragi va ser recuperat el 1952 i desballestat per a la ferralla .
Antecedents i descripció miniatura|esquerra|Disseny de classe Bretagne tal com es mostra al Naval Annual de Brassey de 1915 La classe Bretagne de cuirassats dreadnought va ser dissenyada com una versió millorada de la classe Courbet anterior amb un armament més potent, però la mida limitada dels dics secs francesos va obligar les torretes a estar més a prop dels extrems dels vaixells, afectant negativament les seves habilitats de manteniment del mar.Jordan & Caresse, p. 176–177 Els vaixells feien 166 metres (544 peus 7 polzades) d'eslora total,Dumas, p. 79 tenien una mànega de 27 m (88 peus 7 polzades) i un calat mitjà de 9,1 m (29 peus 10 polzades). Desplaçava 23.936 tones (23.558 tones llargues) a càrrega normal i 26.600 tones (26.200 tones llargues) a càrrega profunda. La seva tripulació comptava amb 34 oficials i 1.159 homes com a vaixell privat i van augmentar a 42 oficials i 1.208 tripulants quan servien com a vaixell insígnia.
Els vaixells eren propulsats per dues turbines de vapor Parsons construïdes amb llicència, cadascuna conduïa dos eixos d'hèlix,Jordan & Caresse, p. 163 utilitzant vapor proporcionat per vint-i-quatre calderes Niclausse.Dumas, p. 81 Les turbines tenien una potència total de 28.000 cavalls de vapor (20.594 kW; 27.617 shp) i estaven dissenyades per a una velocitat màxima de 21 nusos (39 km/h; 24 mph), però cap dels vaixells superava els 20,6 nusos (38,2 km/h; 23,7 mph) durant les seves proves de mar. Portaven prou carbó i fueloil per donar-los una autonomia de 4.700 milles nàutiques (8.700 km; 5.400 milles) a una velocitat de 10 nusos (19 km/h; 12 mph).
La bateria principal de la classe Bretagne constava de deu canons de 34 cm (13,4 polzades) model 1912 muntats en cinc torretes de dos canons, numerades d'un a cinc de davant a darrere. Dos anaven en una parella de superfire cap endavant, una al mig del vaixell i els dos últims en una parella a popa. L'armament secundari constava de vint-i-dos canons de 138 mm (5,4 polzades) model 1910 muntats individualment en casemates al llarg del casc. També portava un parell de canons de 47 mm (1,9 polzades) model 1902 muntats a la superestructura davantera en muntatges individuals. Es van instal·lar cinc armes més antigues de 47 mm per a l'entrenament de subcalibre, una a cada sostre de la torreta, abans d'entrar en servei. Els Bretagne també estaven armats amb un parell de tubs de torpedes submergits de 450 mm (17,7 polzades) a cada costat i podien guardar entre 20 i 28 mines sota coberta.
El seu cinturó de flotació oscil·lava en gruix entre 140 i 250 mm (5,5 a 9,8 polzades) i era el més gruixut al mig del vaixell. Una placa de blindatge de 300 mm (11,8 polzades) de gruix protegia les torretes de canó i plaques de 160 mm (6,3 polzades) protegien les casamates. La coberta blindada corbada tenia 40 mm (1,6 polzades) de gruix al pla i 70 mm (2,8 polzades) als vessants exteriors. El blindatge del castelltenia un gruix de 266 mm (10,5 polzades).Jordan & Caresse, p. 163, 168, 172–175
Construcció i carrera 1912–1923 miniatura|El Bretagne al port de Toló, 23 d'octubre de 1916 El vaixell va ser ordenat l'1 de maig de 1912Jordan & Caresse, p. 162 i batejat en honor a la regió de Bretanya.Silverstone, p. 92 Se li va posar la quilla el 22 de juliol de 1912 a l'Arsenal de Brest, avarat el 21 d'abril de 1913, acabat el 29 de novembre de 1915 i incorporat a la flota el 10 de febrer de 1916. Després d'entrar en servei, va ser assignada a la 1a Divisió del 1er Esquadró de Batalla i esdevingué el vaixell insígnia del vicealmirall Dominique-Marie Gauchet, comandant de l'esquadró, el 10 de maig.Jordan & Caresse, p. 163, 244–245 Va passar la major part del seu temps a Corfú per evitar que la flota austrohongaresa intentés sortir de l'Adriàtic. També van donar suport al bloqueig naval d'Otranto, una barrera erigida per bloquejar els submarins alemanys i austrohongaresos que operaven a la Mediterrània.Halpern, p. 19 La presència de la flota també pretenia intimidar Grècia, que s'havia tornat cada cop més hostil a la Triple Entesa. Més tard a la guerra, els homes van ser extrets de la seva tripulació per als vaixells de guerra antisubmarins. Com que els austrohongaresos van romandre en bona part al port durant la guerra, el Bretagne no va veure cap acció durant el conflicte. De fet, no va sortir del port en absolut durant tot l'any 1917,Whitley, p. 42–43 a causa d'una greu escassetat de carbó a Corfú. Els canons model 1902 de 47 mm van ser substituïts per un parell de canons de 75 mm (3 polzades) model 1897 sobre muntatges antiaeris el 1918.Jordan & Caresse, p. 168, 277 El Bretagne va tornar a Toló després del final de la guerra al novembre.Whitley, p. 43
El vaixell va rebre un llarg reacondicionament allà des del 12 de juny de 1919 fins al 18 d'octubre de 1920. Això va incloure modificacions a les seves torretes de canons que van augmentar l'elevació del seu armament principal de 12° a 18° i, per tant, el seu abast màxim. Els quatre canons cap endavant de 138 mm es van retirar i les seves casamates es van revestir, perquè només es podien treballar amb bon temps; en mar agitada, l'aigua sovint s'acoblava sobre els canons. Els canons AA de 75 mm van ser substituïts per quatre canons AA de 75 mm model 1918 muntats al mig del vaixell. El pal de prora del vaixell va ser substituït per un pal de trípode i el seu pal major es va escurçar per permetre que el vaixell volés un globus captiu. Es va instal·lar Un director de control de foc Vickers que estava equipat amb un aparell de 3,66 metres (12 peus) amb el telèmetre a sobre del pal del trípode; es van afegir altres dos telèmetres de 2 metres (6 peus 7 polzades), un a cada costat de la superestructura per als canons de 138 mm. Es van instal·lar plataformes d'enviament als sostres de les torres 2 i 4, però aquestes no van tenir èxit.Jordan & Caresse, p. 304
El Bretagne va tornar a ser el vaixell insígnia de l'Esquadró MediterraniMeirat, p. 26 el 6 de juny de 1921 quan el vicealmirall Henri Salaun va hissar-hi la seva bandera a bord.Jordan & Caresse, p. 247 El vaixell va acompanyar el seu vaixell germà Provence a Le Havre per a una revista naval aquell mes, i van tornar a Toló al setembre. Durant aquest període, el tinent de navili Paul Teste va utilitzar el Bretagne en una sèrie d' experiments de bombardeig en picat.Smith, p. 22 El Bretagne i el cuirassat France van acollir el cuirassat britànic i el creuer lleuger durant una visita al port a Villefranche del 18 de febrer a l'1 de març de 1922. Els dos cuirassats francesos van fer un exercici d'artilleria el 28 de juny utilitzant com a objectiu l'antic cuirassat austrohongarès Prinz Eugen i el van enfonsar. El 18 de juliol, el Bretagne, el France i el cuirassat París van començar un creuer visitant els ports francesos del Golf de Biscaia i el Canal de la Mànega. La tarda del 25/26 d'agost, el France va colpejar una roca inexplorada mentre entrava a Quiberon i es va enfonsar diverses hores després. El Bretagne i el Paris van poder rescatar tots els seus tripulants menys tres. Durant un exercici d'entrenament, El Bretagne va encallar breument al canal de Bizerta a Tunísia el 22 de juny de 1923, però no va patir danys.Jordan & Caresse, p. 289–290 El Provence va rellevar el Bretagne com a vaixell insígnia de la flota l'1 de setembre.
1924–1939 miniatura|upright| Torretes de popa del Bretagne, 1919 Va rebre una gran reforma a Toló de l'1 de maig de 1924 al 28 de setembre de 1925, durant la qual l'elevació del seu armament principal es va augmentar a 23°, donant als seus canons un abast màxim de 23.700 metres i es van afegir telèmetres de d'1,5 metres d'angle alt de 4 peus 11 polzades per als canons antiaeris. Una part del seu blindatge de casc davanter es va eliminar per alleugerir la proa i augmentar el seu francbord davanter, un grup de calderes es va convertir a gasoil i es van eliminar les plataformes de vol. El vaixell va reprendre la seva posició com a vaixell insígnia de l'Esquadró Mediterrani quan es va completar el seu reacondicionament. El Bretagne va transportar el ministre de la Marina, Georges Leygues, a Malta per a una visita oficial durant el període del 27 d'abril a l'1 de maig de 1926.Jordan & Caresse, p. 290 El Provence va tornar a assumir el paper de vaixell insígnia de la flota l'1 d'octubre de 1927, quan el Bretagne es va preparar per començar una reparació per revisar les seves calderes que va començar el 15 de novembre i va durar fins a 12 de maig de 1928. La marina va aprofitar l'oportunitat per actualitzar els seus sistemes de control de foc, substituint el seu model Vickers per un sistema francès Saint Chamond-Granat en una torre de control de director (DCT), i va substituir tots els seus telèmetres originals, a excepció dels telèmetres de 2 metres (6 peus 7 polzades) a cada torreta. Es van afegir un parell de telèmetres de 4,57 metres (15 peus) al sostre de la torre de comandament, un altre al DCT a la part superior del pal de proa i un altre a la base del pal principal. Es va afegir un telèmetre de 3 metres (9 peus 10 polzades) al DCT per mesurar la distància entre l'objectiu i les esquitxades dels obusos, i es va instal·lar un telèmetre de 8,2 metres (26 peus 11 polzades) transversal al sostre de la torreta número 2. També es van afegir directors amb telèmetres de 2 metres per controlar els canons secundaris.Jordan & Caresse, p. 306–307