LOperació Barrets (anglès: Operation Hats) va ser el nom en clau d'una operació realitzada per la Royal Navy britànica entre el 30 d'agost i el 5 de setembre de 1940 a les aigües del mar Mediterrani, durant la Segona Guerra Mundial.
L'operació va consistir en diverses missions diferents, realitzades simultàniament tant per la Força H amb seu a Gibraltar com per la Flota Mediterrània amb seu a Alexandria: aquestes incloïen la realització d'una sèrie d'atacs aeris contra les bases italianes a Sardenya i el Dodecanès, el trasllat d'un nombre d'unitats de la Força H a la Flota Mediterrània per la ruta més curta a través de la Mediterrània i el lliurament de subministraments urgents a la guarnició de l'illa de Malta, tallada i assetjada pels italians, amb un petit comboi mercant.
L'operació va ser completada pels britànics sense problemes particulars: la Regia Marina, després d'haver rebut notícies de l'activitat naval enemiga, va ordenar que la flota de batalla de l'almirall Inigo Campioni s'embarqués per interceptar les unitats de la Flota Mediterrània, però es va topar amb una violenta tempesta. l'almirall va haver d'ordenar tornar a la base sense haver entrat en contacte amb l'enemic. Els atacs aeri i dels torpediners italians van causar danys mínims als vaixells britànics.
Fons Després de l'entrada en guerra del Regne d'Itàlia (10 de juny de 1940) i de la capitulació poc posterior de França (24 de juny de 1940), la situació a la conca del mar Mediterrani s'havia tornat crítica per al Regne Unit: les forces navals britàniques es trobaven dividides en dos blocs diferenciats, la Flota Mediterrània amb seu a Alexandria i la Força H amb seu a Gibraltar, mentre que l'illa estratègica de Malta, situada just al centre de la Mediterrània, es considerava pràcticament indefensable ja que estava totalment exposada a els atacs aeris i navals d'Itàlia; el comandament de la Royal Navy estava tan convençut que l'illa aviat seria envaïda pels italians que va ordenar l'evacuació de tots els vaixells i personal indispensable de Malta.
En els mesos següents, però, la situació s'havia mostrat menys lúgubre: la Regia Marina italiana havia mantingut una conducta prudent i no s'havia produït cap intent d'envair Malta, mentre que els bombardejos aeris de la Regia Aeronautica s'havien demostrat incapaços de neutralitzar completament. l'illa com a base militar. La posició de l'illa la va fer excel·lent com a base avançada per dur a terme l'atac als combois italians amb la intenció de proveir el front libio-egipci, per això el comandament britànic va revertir les seves decisions i va decidir comprometre's a mantenir Malta a tota costa. Proporcionar a Malta tot el necessari per fer de l'illa una base militar es va convertir, per tant, en una de les principals tasques de la Royal Navy a la Mediterrània; ja a finals de juliol els primers submarins britànics van començar a transportar subministraments a l'illa, mentre que el 4 d'agost es va completar la primera de les anomenades missions Club Run quan el portaavions va catapultar uns avions que després van aterrar a Malta (operació Pressa).
No obstant això, aquestes operacions van poder lliurar només quantitats modestes de subministraments i, per tant, el comandament britànic va decidir intentar una maniobra més àmplia utilitzant el nucli central tant de la Flota Mediterrània com de la Força H en una operació combinada per lliurar grans quantitats de materials a la guarnició mitjançant vaixells de superfície. L'operació també hauria proporcionat una cobertura ideal per al trasllat d'un nombre d'unitats de combat de la Força H a la Flota Mediterrània, evitant la necessitat de fer la llarga circumnavegació d'Àfrica, així com per dur a terme una sèrie d'atacs contra bases aèries italianes a Sardenya i al Dodecanès. Winston Churchill també va proposar aprofitar l'oportunitat per traslladar al seu destí un comboi carregat d'importants subministraments per a les tropes britàniques a Egipte per la curta ruta Gibraltar-Alexandria, però tement la possibilitat d'incórrer en grans pèrdues, el comandament de la Royal Navy s'hi va oposar i la idea va ser abandonada.
L'operació Maniobres de força H miniatura|upright=1.1| El Renown, vaixell insígnia de la Força H Els primers moviments de la gran operació britànica a la Mediterrània (nom en clau "Operació Barrets") van començar a la tarda del 22 d'agost de 1940, quan les unitats destinades a reforçar la flota mediterrània van sortir del port de Liverpool; després d'una navegació tranquil·la per l'Atlàntic, les unitats van arribar a Gibraltar el matí del 29 d'agost. "Barrets" va començar oficialment a les 08.45 el 30 d'agost, quan la Força H va sortir de Gibraltar sota les ordres de l'almirall James Somerville.
Les unitats destinades a la flota mediterrània estaven reunides a l'anomenada Force F, entre elles el cuirassat , el portaavions (que va entrar en servei fa només un parell de mesos), els creuers lleugers i , i els destructors , , i ; el Valiant i els dos creuers portaven material de guerra a bord per ser descarregat a Malta. Com a escorta addicional durant el viatge per la Mediterrània, la Força F també s'uniria a altres quatre destructors (, , i ) que arribaren des de Malta a Gibraltar el 29 d'agost i es reuniran en l'anomenada Força. R. La resta de la Força H de Somerville proporcionaria una escorta remota per a la Força F aturant-se al límit occidental de l'estret de Sicília, així com realitzar atacs aeris contra Sardenya; la formació incloïa el creuer de batalla (vaixell insígnia de Somerville), el portaavions , el creuer lleuger i els destructors , , , , , , , , i .
Les unitats de Somerville van avançar cap a l'est cap al Mediterrani, i el 31 d'agost havien arribat a la zona del mar al sud de les illes Balears; més tard durant el dia, els caces Blackburn Skua de l'Ark Royal van interceptar i abatre dos hidroavions de reconeixement italians, un CANT Z.506 i un CANT Z.501, que havien intentat apropar-se a la flota. A les 21:50 Somerville va desprendre els dos destructors Velox i Wishart (Força W) per dur a terme una missió subsidiària, l'Operació Squawk: van anar al nord de l'illa de Menorca, on els dos destructors van començar a emetre un intens trànsit de ràdio d'alta freqüència, per tal d'enganyar els aparells d'escolta italians i fer-los creure que una gran flota britànica es trobava al nord de les Illes Balears i anava en ruta cap al golf de Gènova; les unitats de Somerville van girar cap al sud-est per passar al sud de Sardenya. miniatura|esquerra|upright=1.1| Un biplà Swordfish s'enlaira de la coberta de vol d'un portaavions britànic A les 03:30 de l'1 de setembre Somerville va llançar el primer dels atacs aeris contra Sardenya (operació Smash): l'Ark Royal va catapultar nou Fairey Swordfish equipats amb bombes i peces incendiàries, que a les 06:00 va atacar l'aeroport de Càller-Elmas i el els hidroavions van aterrar al proper Stagno di Cagliari, causant alguns danys; els avions va tornar al portaavions a les 08:00 hores sense haver patit cap pèrdua. Després d'haver recuperat els avions, Somerville va fer girar la seva força cap al sud-oest, per tal d'enganyar els italians fent-los creure que els seus vaixells estaven en rumb de tornada cap a Gibraltar; a les 10:30, en canvi, els vaixells britànics van tornar a girar cap a l'est i van reprendre el seu rumb cap al canal sicilià. A les 22:00, havent arribat ja a mig camí entre la costa sud-est de Sardenya i la costa occidental de Sicília, les forces de Somerville es van dividir: la Força H va girar cap al nord per anar a atacar de nou la zona de Càller, mentre que la Força F i la Força A van continuar cap a l'est direcció Malta.
La Regia Marina havia col·locat un cordó de quatre submarins (Medusa, Diaspro, Alagi i Axum) en el tram de mar entre el cap Spartivento i l'illa de La Galite, amb altres tres submarins (el Pier Capponi, al qual posteriorment s'uniren el Durbo i el Berillo) a la zona de Malta; cap d'aquests vaixells, però, va aconseguir entrar en contacte amb les forces britàniques.
Tornant a la vista de Sardenya, a les 03:30 del 2 de setembre, Somerville va llançar una segona onada d'atacs aeris a l'illa (operació Grab) catapultant nou bombarders Swordfish des de l'Ark Royal. Aquesta vegada els avions britànics es van trobar amb una combinació de boira intensa i núvols baixos que els va impedir albirar els seus objectius, i va haver de tornar al portaavions sense haver llançat cap bomba. Després d'haver recuperat els avions cap a les 08:00, Somerville va fer rumb cap a Gibraltar on la Força H va arribar a les 11:00 del 3 de setembre sense haver registrat altres esdeveniments significatius.
Maniobres de la Flota Mediterrània miniatura|upright=1.1| El cuirassat Littorio durant les proves marítimes el 1940 Mentre Somerville es va traslladar des de Gibraltar, el 30 d'agost de 04.45, la flota mediterrània de Cunningham també havia abandonat la seva base a Alexandria per dirigir-se cap a l'oest. L'esquadró de Cunningham (Force I) incloïa els cuirassats (vaixell insígnia) i , el portaavions , els creuers lleugers i HMAS Sydney i nou destructors (els britànics , , i , els australians HMAS Stuart, HMAS Vampire, HMAS Vendetta i HMAS Voyager i el polonès ORP Garland); al matí de l'endemà, a la flota també s'uniria el creuer pesat , els creuers lleugers i i els destructors , i , que tornaven d'un creuer exploratori pel sud del mar Egeu. Els vaixells de Cunningham van proporcionar cobertura llunyana per al comboi MF 2, carregat de subministraments per a Malta, que consistia en el vaixell cisterna Plumleaf i els vapors Cornwall i Volvo molt escortats pels quatre destructors , , i .
El primer contacte amb l'enemic va tenir lloc a les 14:30 del 30 d'agost, quan els caces Blackburn Skua de l'Eagle van interceptar i abatre un hidroavió de reconeixement italià CANT Z.501; tanmateix, un segon avió italià va aconseguir més tard recuperar el contacte i escapar de la intercepció, informant al comandament de la Supermarina la notícia certa que els britànics havien sortit a la mar amb força. Per tant, el matí del 31 d'agost, el comandament italià va ordenar la sortida massiva des de les bases de Tàrent, Bríndisi i Messina de gairebé totes les unitats de combat de primera línia de la flota: sota el comandament de l'almirall Inigo Campioni per tant hi havia cinc cuirassats (el Littorio, el Vittorio Veneto, el Conte di Cavour, el Giulio Cesare i el Duilio), set creuers pesants (el Pola, el Zara, el Gorizia, el Fiume, el Trento, el Bolzano i el Trieste), sis creuers lleugers (el Duca degli Abruzzi, el Giuseppe Garibaldi, el Duca d'Aosta, l'Eugenio di Savoia, el Muzio Attendolo i el Raimondo Montecuccoli) i 39 destructors; el Littorio i el Vittorio Veneto, que només van entrar en servei el 2 d'agost anterior, estaven al seu debut operatiu i eren els cuirassats més poderosos que operaven a la Mediterrània en aquell moment.
El submarí Sirena, navegant al sud de Creta, va informar de l'albirament del comboi MF 2 que, a les 12:00 hores del 31 d'agost, va ser objecte d'un atac aeri de cinc bombarders Savoia-Marchetti SM.79: el destructor Dainty va ser raspat per una bomba sense danys, però el vaixell de càrrega Cornwall va ser tocat tres vegades i hi va esclatar un incendi; tot i haver informat de diverses pèrdues humanes, la tripulació del mercant va aconseguir apagar les flames i el Cornualla, encara que molt inclinat, va reprendre la marxa juntament amb la resta del comboi. Després d'aquest atac, cap al 1554 Cunningham va separar els creuers Kent, Gloucester i Liverpool de la flota per unir-se a l'escorta directa del comboi. miniatura|upright=1.1|esquerra|El cuirassat Valiant en una foto de la dècada de 1930