La Simfonia núm. 5 en mi bemoll major, op. 82, és una simfonia en tres moviments de Jean Sibelius.

Història Sibelius va rebre l'encàrrec d'escriure la simfonia del govern finlandès en honor al seu 50è aniversari, el 8 de desembre de 1915, que havia estat declarat festa nacional. La simfonia va ser composta originalment el 1915; va ser revisada el 1916 i el 1919.

Durant el seu procés creatiu, Sibelius va escriure al seu diari: "Va ser com si Déu Pare estigués llançant peces de mosaic des de la vora del cel i em demanés que esbrinés quin era el patró". (Entry of 10 April 1915.)

La versió original de l'obra va ser estrenada per l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, dirigida per Sibelius el 8 de desembre de 1915, en el seu 50è aniversari. La segona versió, de la qual només en va sobreviure una part, va ser interpretada per primera vegada per l'Orquestra de Turun Soitannollinen Seura a Turku exactament un any després. La versió final, que és la que més s'interpreta avui, va ser estrenada de nou per la Filharmònica de Hèlsinki, dirigida per Sibelius, el 24 de novembre de 1919.

La primera versió de la nova simfonia va mantenir bona part del seu estil orquestral habitual (sonoritats consonants, línies de vent-fusta en tercets paral·lels, ric desenvolupament melòdic, etc.) però també mostra algunes similituds amb la quarta simfonia més modernista, amb alguns passatges bitonals. La versió de 1919 sembla més senzilla, monumental i clàssica, i també va eliminar algunes digressions i ornaments. Sibelius va comentar la seva revisió: "Volia donar a la meva simfonia una altra forma més humana. Més real, més viva."Cf. Kari Kilpeläinen, Booklet of the BIS-recording of the original version 1919 (Osmo Vänskä, Sinfonia Lahti)

La dècada de 1910 va ser una dècada de canvis per a la forma simfònica, que ja feia més d'un segle que existia. Mentrestant, diverses obres de referència en altres gèneres havien presentat nous desenvolupaments radicals. El 1909, Arnold Schoenberg va impulsar cada cop més harmonies dissonants i cromàtiques en les seves Cinc peces per a orquestra, op. 16. Entre 1910 i 1913, Ígor Stravinski va estrenar els seus ballets innovadors i revolucionaris L'ocell de foc, Petruixka i La consagració de la primavera. Maurice Ravel i Claude Debussy estaven treballant desenvolupant i interpretant la seva música impressionista. Tot i que havia estat en el focus públic durant gairebé vint anys, Sibelius va trobar que les seves obres rebien males crítiques per primera vegada amb l'estrena de 1911 de la seva Simfonia núm. 4 i, com ha escrit James Hepokoski, "va començar a sentir el seu propi eclipsi com a modernista competidor".

Aquests esdeveniments poden haver portat Sibelius a un punt de crisi, obligant-lo a escollir entre canviar el seu estil per adaptar-se als canvis radicals de tonalitat i llenguatge rítmic prevalents entre els compositors més joves al voltant de 1910, o continuar desenvolupant el llenguatge musical amb el qual se sentia familiar. El director d'orquestra finlandès i especialista en Sibelius Hannu Lintu, en parlar de la Simfonia núm. 5 a la televisió el 2018, va dir que Sibelius sembla haver pres una decisió definitiva, un any o dos després de la seva simfonia anterior, per mantenir-se dins dels marcs del llenguatge harmònic del romanticisme de finals del segle XIX; en canvi, innovaria en els àmbits de la macroestructura i la coloració instrumental.

Instrumentació La simfonia està escrita per a 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, timbales i cordes.

Estructura

Aquesta simfonia és inusual en la seva estructura:De les simfonies multimoviment de Sibelius, aquesta és l'única on cada moviment està en clau major.

La forma de la simfonia és simètrica pel que fa al tempo: el primer moviment comença lent però acaba amb lscherzo ràpid. El segon moviment no és ni lent ni ràpid; forma un intermezzo tranquil. Aleshores, el tercer moviment comença ràpidament però acaba lentament. La durada és d'aproximadament 32 minuts.

Primer moviment Sibelius originalment volia que fossin dos moviments separats, però va vincular la introducció més lenta amb la secció "scherzo" més ràpida i semblant a un vals per crear una única forma. El moviment s'obre amb una "crida de la trompa", que conté gran part del material musical de l'obra.

Tot i que està escrit en forma de sonata, el primer moviment es pot analitzar estructuralment de moltes maneres diferents. Estudiosos sibelians: Cecil Gray (1935),Gray, Cecil. Sibelius: The Symphonies. London: Oxford University Press, 1935. Gerald Abraham (1947),Abraham, Gerald. The Music of Sibelius. New York: W. W. Norton, 1947. Simon Parmet (1955),Parmet, Simon. The Symphonies of Sibelius: a Study in Musical Appreciation. Translated by Kingsley A. Hart. London: Cassell, 1959. Robert Layton (1965),Layton, Robert. Sibelius. London: J. M. Dent and Sons; New York: Rarrar, Straus and Giroux, 1965. i James Hepokoski (1993)Hepokoski, James. Sibelius, Symphony No. 5. Cambridge, England: Cambridge University Press, 1993. – tenen els seus desacords i idees individuals sobre les divisions formals del moviment. Es discuteixen punts com la seva separació en dos moviments, l'existència de dues exposicions, com descriure funcionalment l'Scherzo i el Trio, i la ubicació exacta de l'inici de la recapitulació i la coda.

Diferents visions analítiques Gray, el primer musicòleg que va escriure sobre l'estructura de la peça, no esmenta la forma sonata, però es refereix a l'existència de dos temes diferents, semblant a implicar que el moviment està en forma sonata.Gray, Cecil. Sibelius: The Symphonies. London: Oxford University Press, 1935. Abraham és un dels primers a analitzar l'obra en termes de forma sonata i exposa clarament on creu que comença cada secció i per què. Mostra que l'obra s'obre amb una doble exposició, cadascuna amb material de grup A i B diferent, i després passa al desenvolupament d'aquest material. Explica la secció clarament melòdica que comença amb l'''Allegro moderato com un Scherzo i un Trio utilitzats com a substitut de la segona meitat del desenvolupament.Abraham, Gerald. The Music of Sibelius. New York: W. W. Norton, 1947. Layton no està d'acord amb Abraham i considera que l'Scherzo és l'inici de la recapitulació.Layton, Robert. Sibelius. London: J. M. Dent and Sons; New York: Rarrar, Straus and Giroux, 1965.

La majoria dels musicòlegs van estar d'acord amb aquesta anàlisi fins que el text de 1993 d'Hepokoski Sibelius: Symphony No. 5Hepokoski, James. Sibelius, Symphony No. 5. Cambridge, England: Cambridge University Press, 1993. va oferir una interpretació completament diferent. Argumenta que la peça només es pot analitzar en funció del que ha anomenat "forma rotacional". Manté les mateixes seccions divisionals del moviment –doble exposició, Scherzo i recapitulació–, però utilitza un nou vocabulari per a la seva anàlisi. Hepokoski argumenta que Sibelius permet que el material determini la forma en moltes de les seves obres, desenvolupant-se per la necessitat de la música i no per una plantilla del segle XVIII o XIX; a la Cinquena Simfonia una rotació circular o estrofa passa per seccions de material, desenvolupant-lo encara més amb cada rotació. A través d'aquesta anàlisi, Hepokoski manté la ubicació general dels canvis de secció descrits pels musicòlegs anteriors i està d'acord que el moviment es pot analitzar aproximadament en forma de sonata.

Fusió de moviments El primer punt analític en què els musicòlegs no han estat d'acord és com afrontar la clara separació del primer moviment en dues parts. De fet, en les dues primeres versions de l'obra, Sibelius va dividir la seva simfonia en quatre moviments amb la secció Allegro moderato del que avui és el primer moviment separat per formar un moviment Scherzo. A la versió final de 1919, el caràcter canvia en aquest punt que Gray descriu com a "dissimilaritat superficial i independència entre si". Musicòlegs anteriors com ParmetParmet, Simon. The Symphonies of Sibelius: a Study in Musical Appreciation. Translated by Kingsley A. Hart. London: Cassell, 1959. van analitzar el moviment com a dues parts separades, mentre que GrayGray, Cecil. Sibelius: The Symphonies. London: Oxford University Press, 1935. va subratllar la separació d'aquestes seccions alhora que va reconèixer la seva coexistència en un sol moviment. Ho van fer a causa del canvi de comptador clar del 12/8 a 3/4. A més, després d'aquest canvi de mètrica, on les lletres d'assaig haurien de continuar des de la N fins al final de l'abecedari, tornen a la A, senyal clar de l'inici d'un nou moviment.

Els musicòlegs més recents no estan d'acord amb aquesta separació en dos moviments perquè les dues seccions es basen en el mateix material i en combinació permeten l'anàlisi en forma de sonata. AbrahamAbraham, Gerald. The Music of Sibelius. New York: W. W. Norton, 1947. cita com a precedent la fusió d'aquestes seccions a la Simfonia núm. 2 i Simfonia núm. 3, on els moviments Scherzo i Finale es combinen en un de sol. La fusió també es reflecteix a la partitura. Tot i que hi ha un canvi de mètrica al compàs 114, el tempo i la divisió composta del ritme no canvien: quatre compassos del 3/4 Allegro moderato corresponen a un compàs de l'apartat anterior. L'acceleració gradual, que comença al final (el clímax) de l'obertura Tempo molto moderato i condueix a lAllegro moderato Scherzo, continua ininterrompudament fins al final del moviment; de fet, sense accés a una partitura, és difícil per a l'oient identificar exactament on comença la secció de l'Scherzo. El més important és que l'ús i el desenvolupament clars dels mateixos materials indiquen que aquest és realment un moviment. De fet, el mateix Sibelius probablement ho va pensar com un moviment mentre va publicar i interpretar el primer moviment de la seva versió final de 1919 sense descans.

Doble exposició El segon punt que els musicòlegs han discutit sobre el primer moviment és l'existència de dues exposicions. La simfonia comença amb crides suaus de les trompes, la primera trompa tocant el que es converteix en el material principal del grup A mentre que les altres toquen notes llargues a continuació. La música té el seu propi caràcter rítmic ("llarg-curt-curt-llarg") i se centra en l'interval de la quarta perfecta. Aquest primer tema continua en les trompes i els fagots, mentre que cada cop més la música és desenvolupada pels instruments de vent-fusta que toquen les semicorxeres en tercer moviment paral·lel fins que es presenta el segon tema i finalment pren el relleu en el compàs 9. El grup B comença en el compàs18. En aquest punt s'escolta un tercer tema als instruments de vent -com el primer tema també construït sobre la quarta perfecte però aquesta vegada amb el ritme definitori "curt-llarg-curt"- amb acompanyament de tremolo a les cordes. Al compàs 28, el quart tema entra encara en sol major i es distingeix per la seva subdivisió doble (igual) del ritme a les trompes i els vents fusta com una progressió d'acords semblant a una coral. Aquesta exposició conclou amb el retorn del tercer tema, ara rítmicament en disminució i melòdicament circular, que s'esvaeix en un moment posterior.