Pablo César (Buenos Aires, 26 de febrer de 1962) és un director, productor, guionista i professor universitari argentí de cinema. Va començar la seva carrera com a cineasta en l'escena portenya del curtmetratge independent en format Super-8, realitzant més de vint obres entre els anys 1970 i 1980, entre les quals destaquen Del génesis (1980), Ecce civitas nostra (1984) —codirigit amb Jorge Polaco— i Memorias de un loco (1985). El 1983, César va dirigir el seu primer llargmetratge en Super-8, De las caras de los espejos, bolcant-se al format de 35 mm a partir del seu segon llargmetratge, La sagrada família (1988), pel·lícula irònica que funciona com a crítica a l'abús de poder, i com al·legoria de l'època de la última dictadura cívic-militar a l'Argentina.
César ha estat pioner a desenvolupar coproduccions entre el seu país i nacions d'Àfrica i Àsia del Sud. És el primer director argentí a realitzar coproduccions amb la l'Índia, l'únic cineasta d'Amèrica Llatina que ha dirigit coproduccions amb països africans, incloent Tunísia, Benín, Mali, Angola, Namíbia, Etiòpia, Marroc i Costa d'Ivori. Les seves primeres coproduccions van ser l'anomenada «trilogia dels triomfs», inspirada en antics poemes sufí i en textos sobre diferents mitologies. Està composta per les pel·lícules Equinoccio, el jardín de las rosas (1991), Unicornio, el jardín de las frutas (1996) i Afrodita, el jardín de los perfumes (1998), filmades a Tunísia, l'Índia i Mali, respectivament filmades a Tunísia, l'Índia i Mali, respectivament.
El 1994 va estrenar Fuego gris, pel·lícula sense diàlegs que va comptar amb disset composicions originals de Luis Alberto Spinetta, l'única banda sonora en la carrera del músic. Li van seguir els films Sangre (2003) —en el qual va virar cap a un estil realista i autobiogràfic— i Hunabkú (2007), rodat a El Calafate i el glaciar Perito Moreno. César va continuar realitzant coproduccions en el continent africà al llarg dels anys 2010, filmant Orillas (2011) a Benín, Los dioses del agua (2014) a Angola i Etiòpia, El cielo escondido (2016) a Namíbia, i El llamado del desierto (2018) al Marroc. La seva pel·lícula Pensando en él (2018) a ser la segona coproducció entre l'Argentina i l'Índia, i representa la trobada entre Rabindranath Tagore i Victoria Ocampo en 1924. El film més recent del director és El día del pez (2020) —la primera coproducció entre l'Argentina i Costa d'Ivori— que tanca una trilogia conformada al costat de Los dioses de agua i El cielo escondido.
L'obra de César —íntegrament realitzada en format fílmic— és considerada un exponent del cinema independent i d'autor, caracteritzada pel seu ús poètic, simbòlic i contemplatiu del llenguatge cinematogràfic. El contingut de les seves pel·lícules està influenciat pels seus estudis sobre la mitologia, la etnologia i l'etnografia de diversos països, explorant temes com ara el postcolonialisme, el llegat de la filosofia i cosmogonia africana, els llaços entre Orient i Occident, l'impacte de la comunitat afrodescendent a l'Argentina, i la posada en escac de les pràctiques tradicionals de representació d'Àfrica i l'Índia. César és defensor de l'anomenada «Cooperació Sud-Sud», promovent maneres de producció, distribució i difusió de pel·lícules del sud global que contrastin amb les tendències dominants. Ha estat premiat en diversos festivals de cinema al llarg de la seva carrera, entre ells el Festival de Cinema de Londres, el Festival Mundial de Cinema de Huy, el Festival Internacional de Cinema de Figueira da Foz, el Festival Internacional de Cinema d'Amiens, i el Festival Internacional de Cinema de Houston. Ha integrat el jurat de diversos festivals internacionals, entre ells el Festival Internacional de Cinema de l'Índia, el Festival Internacional de Cinema de Kélibia, el Festival de Cinema de Cartago, el Fespaco, el Festival Internacional de Cinema d'Amiens i el Festival de Cinema Jove de Mont-real. César és professor universitari a la Universitat del Cinema de Buenos Aires des de 1992, sent un dels primers docents de la institució.
Biografia 1962–82: Infantesa i inicis en format de Super-8 miniatura|275px|César filmant amb una càmera de Super-8 en 1981. Pablo César va néixer el 26 de febrer de 1962 a Buenos Aires. Als 6 anys va començar a realitzar historietes, aprenent a través d'un curs de correu, ja que no existien escoles on formar-se. Entre els 10 i els 13 anys, César va editar el butlletí Patatus, venent-lo en el col·legi Champagnat —on cursava els seus estudis primaris— i fins i tot en alguns quioscos de la zona. En 1975, el seu germà gran José li va obsequiar una filmadora de Super-8 i, des de llavors, «va cremar rotllos» durant dos anys registrant escenes familiars. Quatre anys més tard, José va morir en un accident. En una entrevista de 2017, César va notar el que va significar aquell regal:
César va fer els seus primers passos com a cineasta en l'escena del curtmetratge independent en Super-8. Encoratjat pel seu germà José, va realitzar el seu primer curtmetratge La diversión del rey (animació de 8 minuts) el 1975, als 13 anys. El 1977, va filmar set títol: Lúgubre venganza (argumental de 7 minuts), Aventuras en el reino (animació amb ninots de 12 minuts), El espiritista (argumental de 45 minuts), El caso Mandrox (argumental de 15 minuts) i El medallón (argumental de 12 minuts). El 1979 va realitzar Objeto de percepción (argumental de 12 minuts), La máquina (argumental de 18 minuts), La viuda negra (argumental de 15 minuts), Itzengerstein (argumental de 18 minuts) i La visión de Ezequiel (argumental de 10 minuts).
En aquells anys no era fàcil filmar al carrer, per la qual cosa es recorria a parcs o cases. A més, l'únic espai que existia dedicat al curtmetratge independent era la Unión de Cineastas de Paso Reducido (UNCIPAR), que cada dissabte organitzava trobades en la seu de Unione e Benevolenza, a Buenos Aires. Allí es feia cinema debat i es projectaven alguns curtmetratges, dels quals un era votat per a quedar en la final. La primera pel·lícula de César a competir en el concurs de la UNCIPAR va ser La màquina, seguida per Itzengerstein.
En 1980, va dirigir les pel·lícules Apocalipsis (experimental de 7 minuts), Del génesis (argumental-experimental de 8 minuts) i Black Sabath (argumental de 16 minuts). Del génesis va ser la primera pel·lícula amb la qual César va començar a guanyar premis. En 1980, va obtenir el primer premi en la categoria experimental de l'Ateneo Foto-Cine Rosario, esment al millor muntatge i tercer premi (sense categoria) en el concurs del Cercle de Cineastes Marplatenses, i esment especial a UNCIPAR. El 1981, Black Sabbath fou exhibit a la trobada de la Unión Internacional de Cine Amateur (UNICA).
1983–1989: De las caras del espejo i La sagrada familia miniatura|275px|César durant el rodatge de La sagrada familia (1988), el seu primer llargmetratge en format de 35 mm. César va realitzar el seu primer llargmetratge, De las caras de los espejos (rodat en Super-8), el 1983. La pel·lícula va obtenir el primer premi en la categoria juvenil d’UNICA. Aquell mateix any, De las caras del espejo també va rebre el premi a Millor Fotografia en les Jornades Argentines de Cinema No Professional, dutes a terme per la UNICPAR a la ciutat de Vila Gesell. En 1986, va estudiar Semiologia i semiòtica del cinema a la Universitat de París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis), França.
El 1985, les pel·lícules De las caras del espejo i Memorias de un loco (argumental de 35 minuts basat en el conte de Nikolai Gógol) foren exhibides al públic al Centro Cultural General San Martín, Buenos Aires. Aquest any, va presentar De las caras del espejo, Ecce civitas nostra (documental de 15 minuts co-dirigit amb Jorge Polaco) i Memorias de un loco a la Unió de Cineastes de Moscou, a la capital soviètica, viatjant després a Kutaisi, República Socialista Soviètica de Geòrgia, per participar en el Festival de Cinema per a Nens i Joves dut a terme per la Organización de Pioners Vladimir Lenin..
En 1986, César va realitzar una gira per Hongria, Txecoslovàquia i la República Democràtica Alemanya, on va exhibir De las caras del espejo i els curtmetratges Del génesis, Ecce civitas nostra i Memorias de un loco. Aquell any, De las caras del espejo a ser premiada amb la Medalla de Bronze en el 30è Festival de Cinema de Londres i amb la Palma de Plata en el 26° Festival Mundial de Cinema de Huy, en la ciutat belga. En ocasió de la visita oficial del President Raúl Alfonsín a la Unió Soviètica a l'octubre de 1986, les pel·lícules Ecce civitas nostra i Memorias de un loco van ser exhibides en la televisió del país. També en 1986, César va treballar com assistent de direcció de Jorge Polaco en la pel·lícula Diapasón, fent-ho també un any després per a En el nombre del hijo.
El setembre del 1987 César va iniciar el rodatge de La sagrada familia, el seu segon llargmetratge però el primer rodat en format de 35 mm, amb guió de Juan Carlos Vezzulla. La pel·lícula es va rodar en la seva major part en una sitja abandonada de la zona portuària de Buenos Aires, amb exteriors filmats a d'altres locacions dels afores de la ciutat. La sagrada família es va estrenar comercialment a l'Argentina l'1 de juliol de 1988.. El 1988 va rebre el Premi del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Figueira da Foz, Portugal. També va ser presentada en la Setmana Internacional de Cinema d'Autor de Màlaga, Espanya, al maig de 1989, on va rebre el Premi del Público a la Millor Pel·lícula. A l'Argentina, La sagrada familia va competir al Festival de Cinema d'Òperes Primes de Bariloche de 1988, on va obtenir els premis a Millor Interpretació Masculina (Ariel Bonomi), Millor Treball de Cambra (Oscar López), i Millor Escenografia (Ramiro Cesio). López i Cesio van ser novament premiats al Festival de Cinema de Santa Fe. En 1989, La sagrada família va rebre el premi a la Millor Òpera Prima als Lauro Sin Cortes, organitzats per la revista de cinema Sin Cortes.
En 1989, César es va exercir com a assessor artístic de Jorge Polaco per a la pel·lícula Kindergarten. Del 29 de juliol al 5 d'agost d'aquest any, el director va integrar el jurat oficial del Festival Internacional de Cinema de Kélibia, Tunísia, on va exhibir La sagrada familia fora de competició. En concloure les activitats del festival, César va ser un dels signants del Manifest per a la Difusió del Curtmetratge Independent al costat dels cineastes Laurent Huet (França), Denis Laplante (Canadà), Michel Lomet (Bèlgica), Darvish Hayatu (Iran), Michel Ionascu (França), Richard Kaplan (EUA), Idriss Diabaté (Costa d'Ivori), Viola Shafik (Alemanya), Nick Deocampo (Filipines) i Taoufik Abid (Tunísia), entre d'altres. Aquest document va ser distribuït a les autoritats oficials dels països dels signants, exigint la presència de pel·lícules independents en espais de difusió com el cinema i la televisió. Aquesta visita a Tunísia va ser el primer viatge de César al continent africà i a partir d'aquí va néixer la idea de fer una pel·lícula en coproducció entre tots dos països.
1990–2002: La «trilogía de los triunfos» i Fuego gris En 1990, César va signar un contracte de coproducció amb Tunísia per a filmar la pel·lícula Equinoccio, el jardín de las rosas, convertint-se en el primer director llatinoamericà a dirigir una coproducció en el continent africà. El rodatge es va dur a terme entre juliol i agost d'aquest any, a les localitats tunisianes de Mahdia, La Chebba, Matmata, El Djem i l'illa de Djerba. En 2014, César va reflexionar sobre l'experiència: