«Flashdance... What a Feeling» és una cançó de la pel·lícula Flashdance de 1983 amb música de Giorgio Moroder i lletra de Keith Forsey i l'intèrpretat per Irene Cara. A Moroder se li havia demanat la partitura de la pel·lícula, i Cara i Forsey van escriure la majoria de les lletres després que se'ls mostrés l'última escena en què el personatge principal balla en una audició per a un grup de jutges. Van sentir que l'ambició de la ballarina per tenir èxit podria actuar com una metàfora per assolir qualsevol somni d'una persona i van escriure lletres que descriuen com se sent quan la música inspira algú a ballar. La cançó va acabar sent utilitzada per a l'escena que van veure així com durant els crèdits inicials, en que el personatge principal es mostra treballant com a soldadora.
La seva col·laboració va ser el primer senzill llançat de l'àlbum de la banda sonora i va rebre crítiques positives. Com que Flashdance s'havia de llançar a mitjans d'abril d'aquell any, Casablanca Records va posar a disposició el senzill al març com una forma de comercialitzar la pel·lícula al públic objectiu. L'èxit inesperat a la taquilla va provocar que a les botigues dels Estats Units es venguessin tant el senzill com el seu àlbum principal pocs dies després que Flashdance fos als cinemes. La cançó va passar sis setmanes al número u del Billboard Hot 100 i va encapçalar les llistes de tot el món. Va ser guardonat amb la certificació d'Or per la Recording Industry Association of America per vendes d'un milió de còpies i va guanyar l'Oscar i el Globus d'Or a la Millor Cançó Original i va fer guanyar a Cara el Premi Grammy a la Millor Interpretació Vocal Pop Femenina.
L'èxit de la cançó va deixar clar a Cara que no estava rebent els drets d'autor estipulats en el seu contracte de gravació, i va emprendre accions legals contra el seu segell per tal de ser compensada. La reacció que ella diu que va patir com a represàlia per presentar una demanda la va deixar fora de la indústria de l'entreteniment mentre lluitava per trobar feina. Tot i que va començar a rebre drets d'autor per les gravacions que va fer per a ells, el segell i el seu propietari es van declarar en fallida i van afirmar que no podien pagar-li el milió i mig de dòlars que li havia concedit un Tribunal Superior de Los Angeles.
Antecedents i escriptura miniatura|234x234px| Giorgio Moroder va escriure la música de la cançó. Després de guanyar l'Oscar a la millor banda sonora original el 1979 per Midnight Express, Giorgio Moroder va treballar amb el productor de Flashdance Jerry Bruckheimer a la pel·lícula American Gigolo de 1980, i Bruckheimer es va posar en contacte amb Moroder el 1982 per veure si estaria interessat a compondre la música per a la nova pel·lícula, que explicava la història d'Alex Owens, una jove que somia amb convertir-se en ballarina i ha de vèncer la seva por a fer una audició davant un jurat. Malgrat la seva manca d'interès a causa d'altres compromisos, Moroder va idear una música que era "un esbós molt tosc". Va pensar que podria encaixar bé amb el projecte i el va enviar abans que comencés el rodatge. La demo va ser la música del que es va convertir en «Flashdance... What a Feeling», però Moroder no va acceptar compondre la partitura fins després de veure un vídeo d'un tall aproximat de la pel·lícula, que va acabar el rodatge el 30 de desembre de 1982. Aleshores va delegar l'escriptura de la lletra al seu bateria de sessió, Keith Forsey, que va començar la tasca per ell mateix però més tard va rebre l'ajuda d'Irene Cara. Va descriure Forsey com «molt agradable, un encant. Era molt divertit. Definitivament vam connectar.»
Cara va rebre la seva gran oportunitat l'any 1980 en el paper de Coco Hernández, estudiant de la High School of Performing Arts, a la pel·lícula Fama. L'àlbum de la banda sonora incloïa dos èxits de les llistes que Cara va gravar: la cançó del títol, que va arribar al número 4 del Billboard Hot 100, i "Out Here on My Own", que va arribar al número 19. Quan el segell discogràfic de la banda sonora, RSO, va sortir del negoci, un dels seus executius, Al Coury, la va convèncer perquè s'unís a la seva recent formació Network Records,: When RSO shut down, Coury decided to launch his own label. i la cançó principal del seu primer àlbum allà, Anyone Can See, va assolir el número 42 de l'Hot 100 durant una sèrie de 18 setmanes que va començar el novembre de 1981. Estava treballant en un àlbum i buscant un productor a principis de 1983 quan Paramount Pictures va contactar amb ella per proporcionar la lletra de la nova cançó de la banda sonora. Tot i que Moroder havia mostrat interès a treballar amb ella un cop va tenir èxit amb Fama, es va mostrar reticent a ser comparada amb una altra cantant que ell havia produït, Donna Summer. «Però amb 'Flashdance[... What a Feeling]'», va explicar Cara, «ens va unir la Paramount».
A Cara i Forsey se'ls va mostrar l'última escena de la pel·lícula, en què l'Alex fa una audició, per tenir una idea de quina hauria de ser la lletra. Després els van portar de la projecció a l'estudi de Giorgio per gravar la cançó i, durant el viatge, van poder inventar la majoria de les paraules que cantaria Cara. Ella va dir: «No tenia ni idea de què tractava la pel·lícula ni res. Em va semblar que tenia un aspecte similar a Fame, així que vaig pensar que, bé, aquesta és una altra pel·lícula d'arts escèniques.» Li va dir a Forsey que pensava que la lletra hauria de descriure la sensació de ballar i li atribueix la lletra que va inspirar el títol provisional de la cançó, «Dancing for Your Life».: I came up with the original idea about talking about the feeling of dance. Va explicar com la cançó es va convertir en «una metàfora sobre una ballarina, com controla el seu cos quan balla i com pot controlar la seva vida» i com aquesta forma d'art en particular podria representar qualsevol objectiu que algú tingui. Moroder va sentir que la lletra «What a Feeling» (quina sensació) era adequada per a la història però va intentar persuadir-los perquè incorporessin el títol de la pel·lícula a la lletra; el més a prop que podien fer-ho va ser utilitzar les dues paraules que formaven el títol en línies separades de la cançó, com ara «In a flash it takes hold of my heart» (En un instant s'apodera del meu cor). Va ser només després que la cançó es va completar amb el títol «What a Feeling" que "Flashdance...» es va afegir «per obtenir una mica de promoció addicional».
La cançó està en la tonalitat de si bemoll major i té un tempo de 122 pulsacions per minut. La veu de Cara abasta des dels nodes tonals de Fa₃ a Re5.
Gravació Moroder havia produït l'èxit de Summer «Heaven Knows», que comptava amb el vocalista de Brooklyn Dreams Joe "Bean" Esposito, i va fer que Esposito enregistrés una demo vocal de «Flashdance... What a Feeling». Moroder hauria fet que Esposito fes l'enregistrament final, però Paramount volia algú que fos conegut. Els productors de la pel·lícula també van considerar que la cantant de la cançó hauria de ser una dona. Cara va estipular en el seu acord per escriure la lletra que ella seria la que cantaria la cançó, i Moroder va pensar que "va fer un treball absolutament fantàstic". Ella volia fer més d'una presa, i ell va sentir que la seva tercera presa era la millor.
Van acabar la gravació de la cançó en pocs dies i a l'estudi de cinema els va agradar el que van escoltar.: 'It was an easy one to record,' Moroder says. A la Special Collector's Edition en DVD de Flashdance del 2010, Bruckheimer va dir: «Quan l'escoltes per primera vegada, dius: "It's hit"» (és un èxit). «És una d'aquestes coses que acabes d'escoltar i que no t'ho pots treure del cap. I ens va emocionar a tots. Vam seguir tocant-la una vegada i una altra i no ens vam cansar mai. Fins avui, no estic cansat d'aquesta cançó.» Cara també va tenir una bona sensació: «Quan la vam gravar vaig saber que teníem alguna cosa especial amb la cançó. Algunes coses que només sents, saps? Realment no es pot disseccionar-lo ni analitzar-lo. És una cosa espiritual que sents, i vaig sentir que tenia alguna cosa especial amb aquesta cançó.»
Recepció crítica "Flashdance... What a Feeling» va rebre crítiques predominantment positives en el moment del seu llançament i ho ha continuat fent. La revista Billboard va proclamar que la cançó era «el millor aparador per als talents vocals de Cara des que va arribar a 'Fame' tres anys abans. L'animada melodia de Giorgio Moroder té el mateix tipus d'optimisme anhelant que aquell èxit inicial.» Cash Box va coincidir: «Aquest hauria de ser el vehicle que Cara ha estat buscant des del seu debut a 'Fama'. El ganxo de Moroder és potent, la disposició ben esculpida. Coses fortes.» Betty Page de Record Mirror va predir: «Huge hitsville, EUA... Sens dubte, el guanyador del Grammy, Oscar... de l'any que ve.» Maureen Rice de la revista Number One va admetre: «M'agrada molt això» i ho va descriure com "una gravació de ràdio perfecta». El crític de música pop del New York Times, John Rockwell, va escriure que la cançó, «cantada per Irene Cara d'una manera que evoca directament el seu gran èxit, 'Fame', encara posseeix una energia optimista pròpia». Els editors de Digital Audio's Guide to Compact Discs van descriure la cançó com «una barreja de música de fons del sintetitzador i un ritme de disc dur" i van concloure: "Aquests efectes i la veu entusiasta de Cara fan que aquesta sigui una cançó impressionant».
En les seves crítiques retrospectives, AllMusic va etiquetar la cançó com una de les seves eleccions d'àlbums de la banda sonora de Flashdance, l'àlbum What a Feelin''' de Cara, i la compilació Casablanca Records Story de 1994.
Llançament i rendiment comercial Atès que Flashdance s'havia de llançar el 15 d'abril de 1983, l'enregistrament de Cara es va posar a disposició com a senzill "scout": Paramount followed the usual route of releasing the title track as a scout single succeeded by the release of the soundtrack album thereafter. al març com una manera de cridar l'atenció del públic objectiu de la pel·lícula,: Since 1960, the conventional wisdom about soundtracks is that they should be released about four to six weeks before the film's general release in order to give the music an opportunity to work its way up the charts and circulate the film's title in radio and retail markets. però Paramount Pictures tenia dubtes que la pel·lícula tingués un bon rendiment a la taquilla.: "Paramount had so little faith in Flashdance that the studio sold off 30 percent of its own potential profit to a private investors group. Bruckheimer va explicar que l'empresa matriu de Casablanca, Polygram, "només va enviar 60.000 [còpies de l'àlbum de la banda sonora], així que realment no tenien fe en el disc". El número del 7 de maig de la revista Cashbox, però, va informar sobre l'èxit sorpresa de la pel·lícula, assenyalant que el dimarts 19 d'abril, els minoristes informaven que tota la mercaderia de Flashdance havia desaparegut. Paramount va planejar que el director de la pel·lícula, Adrian Lyne, en prengués parts d'escenes per crear vídeos musicals per a cançons de la banda sonora, inclosa la contribució de Cara, que també s'utilitzarien en tots els anuncis de ràdio i televisió posteriors de la pel·lícula com a una manera perquè els compradors potencials d'entrades «identifiquin la pel·lícula».