LHospital d'En Clapers, situat als extramurs de València vora el camí de sant Julià, amb una capacitat de 18 llits, va nàixer gràcies a la voluntat testamentària de Bernat de Clapers, qui a més, va manar construir entre altres dependències un altar dedicat a santa Maria i el va dotar amb dues capellanies; va morir sense descendència directa, el 23 de setembre de 1311, tal com consta al Llibre de Clàusules de la Catedral de València:
Bernat de Clapers va testar cinc dies abans de morir davant del notari de València Pere Ferrer, i el testament es va fer públic el 26 de setembre de 1311, tres dies després del decés; en ell es nomenaven marmessors el noble Enric de Quintavall, el Jutge de la Curià del rei, Guillem de Jaffer, i el ciutadà de València Bertomeu Saranyó. La clàusula principal deia:
També va ordenar, que els marmessors testamentaris, després de la mort de la seva dona, Maria Samorera, que va ser assignada de per vida la primera regidoria de l'hospital, nomenaren un «spitaler digne de fe» que assumira la direcció i administració d'aquell, tenint cura que els malalts estigueren ben atesos, i que reberen les assignacions de 400 sous, corresponents els dos sacerdots encarregats de celebrar missa en ell, així com que el metge que visitara els pobres hospitalitzats rebera 50 sous. A més, després de la mort dels seus marmessors, era voluntat de Bernat de Clapers que foren els Jurats de València, qui triaren, i exigiren rendició de comptes dos vegades per any, a l'hospitaler, a qui podrien rellevar del càrrec si ho consideraven oportú. També, el fundador confia a perpetuïtat la tutela de l'hospital al govern col·legiat de l'urbs. Destaca com a institució laica, sota l'exclusiva tutela de l'autoritat municipal, i sense més presència eclesiàstica en ell que la dels dos sacerdots beneficiats encarregats de celebrar missa als malalts. La condició social del fundador no va haver de ser aliena a aquestes característiques. Bernat de Clapers va ser un burgès de València, un distingit ciutadà honrat que, per salvació de la seva ànima va instituir l'hospital.
Mig segle després del fet fundacional, un interessant document municipal el recordava. El 1364, al Consell de València, a propòsit de certs problemes que afectaven directament el .
Els consellers van acordar prendre mesures per posar-hi remei, tenint en compte la confiança dipositada pel fundador a les autoritats urbanes car era just interessar-se pel bé de la institució:
Els Jurats de València, van exercir el patronatge i administració d'aquell al llarg dels dos segles d'existència, tal com consta, per exemple, el nomenament de Joan de Celma:
Tal com ell va disposar, va ser soterrat a la capella de Sant Bertomeu de la Seu de València, per a la qual va instituir una dobla anual a la festa de l'esmentat sant, que hauria de pagar el espitaler del centre assistencial creat per ell, tal com queda reflectit al Llibre de Clàusules on diu:
Els llibres d'administració de l'hospital d'En Clapers que s'han conservat, constaten el pagament puntual dels 60 sous anuals corresponents a la dobla, així com l'atenció dispensada al lloc on reposaven les restes del fundador, permanentment il·luminat per un llum l'oli que pagava l'administrador d'aquell. A més a més, s'encarregava que s'encengueren ciris i es repartira pa i diners entre els pobres davant la tomba de Bernat dez Clapers el dia de difunts, seguint el costum valencià de llavors.
L'edifici i el finançament Aquest hospital medieval apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc.
Segons un inventari de béns de 1384 que descriu l'immoble, es tractava d'un sol edifici amb claustre, al qual s'accedia des de l'única porta que existia, prou gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i al claustre hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats amb un total de 34 llits, una de dones i l'altra d'hòmens, més la capella, la cuina i diversos magatzems. Al voltant de l'edifici estaven els horts, un gran i l'altre més menut, travessats per diverses séquies. L'hort, fonamental en un hospital medieval, era on es conreaven plantes medicinals i verdures que fornien d'aliment els malalts i els pobres allotjats. Però l'aliment principal era el pa, i, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. També s'havia de pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d'alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l'hospital.
Una d'aquestes fonts d'ingressos eren les donacions caritatives, però en ser un hospital laic no eren gens habituals. Una altra font d'ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també diners del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat, la quantia més gran dels ingressos venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per l'horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Clapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fora engrossit per alguna donació puntual.
L'hospital i Jaume Roig L'hospital d'En Clapers, del qui va ser administrador i metge entre el 1450 i el 1478 Jaume Roig, va ser el centre sanitari més important de la ciutat durant els segles i , el 1486 va administrar-lo Bernat Català. miniatura|esquerra|300px|Versos a l'Spill sobre l'estada de Jaume Roig com a malalt, a l'hospital d'En Clapers. Al Llibre de les dones o Spill conté la narració d'un xicotet episodi en uns quants versos, en què el protagonista i narrador, de ben jove i després de ser expulsat de casa seva per sa mare, acudix a l'Hospital, que al es trobava immers en una situació prou decadent, on és maltractat per l'hospitalera i la mossa:
Antoni Pellicer, cunyat de Roig, el maig de 1450, que aquell mateix any l'havien nomenat conseller pels Jurats Vells, va ser designat pel càrrec d'Administrador d'aquest Hospital, però Pellicer tenia entre mans bastants assumptes empresarials, i l'Administració de l'Hospital, i veia el càrrec com una pèrdua de temps, així que renuncià a fer-se càrrec adduint desconeixement en eixe camp, i per raó de «lurs afers i negocis». Com a substitut proposaren Jaume Roig, que comptava amb suports: a més de Pellicer, el cavaller Baltasar Bou exercia de Jurat, Guerau Bou, Senyor de Callosa, era conseller per Santa Caterina, i al mateix Roig, l'havien triat conseller per Sant Nicolau. Estos suports suposaven també un intercanvi d'interessos. De fet, una volta assumit el càrrec, Roig va encarregar provisions de forment a Guerau Bou per al rebost hospitalari.
Tot just un mes i mig, el metge de l'hospital durant els darrers anys, Ramon de Falchs va finir, fet que va facilitar l'accés de Roig al càrrec. El nomenament es va produir el 27 de juny de 1450, convertint-se al mateix temps a Administrador i en metge d'En Clapers. En aquesta mateixa data va ser també designat com a «desospitador», tasca que pròpia d'aquells professionals que han de dictaminar, principalment per a processos judicials o de recerca, les causes de la defunció per mitjà de les ferides i l'estat del cadàver. Este ofici era nomenament real i s'encarregava dels peritatges sol·licitats pels tribunals de justícia del Regne, amb seu a la ciutat.
La despesa de les anomenades «dides», era un dels pilars fonamentals del pressupost econòmic, tal com assenyala Roig a l'Spill:
El 29 d'agost del 1450, els Jurats van remetre una carta a Roig, on li recriminaven haver deixat pendent el pagament de jornals a les dides, i aquestes amenaçaren de deixar d'alletar si no es posaven al corrent del degut. Una epidèmia de pesta que fuetejava la Ciutat, i tot apunta que Roig, hauria fugit de València, com varen fer molts ciutadans.
Al mateix 1450, Roig va tornar a ser nomenat Metge Examinador al costat de Joan Vallseguer. Contava llavors amb poc més de 40 anys.
Dos anys després d'assumir En Clapers, formà part com «diputat jove» a l'Hospital dels Innocents, centre considerat durant molt de temps com a primer manicomi d'Europa, perquè estava destinat a atendre els «folls e orats». El Pare Jofré va fer un sermó a la Seu, després de presenciar maltractament en plena via pública d'un discapacitat psíquic.
Al llibre «Becerro», manuscrit de Manuel Calvo narra així les seues paraules del Pare Jofré:
miniatura|esquerra|400px|El pare Jofré defensant el foll, quadre de Joaquim Sorolla (1884) (València, Palau de la Generalitat Després d'escoltar el sermó del Pare Jofré, que va deixar els assistents aclaparats, Llorenç Salóm, un prohom de València, es va sentir impulsat a liderar el projecte de Jofré. Amb el suport de deu altres burgesos - Bernat Andreu, Ferránd García, Francesc Barceló, Joan Armenguer, Pere Çaplana, Joan Dominguez, Esteve Valença, Sanchis Calbo, Pere Pedrera i Pere de Bonía, tots ells comerciants i artesans - van decidir construir un hospital per a malalts mentals. Aquesta iniciativa va suposar un canvi revolucionari en la concepció del boig com a pacient, que els situava en el mateix nivell que qualsevol altre malalt.
Jaume Roig assumiria en el futur la «majordomia», màxim representant de la gestió administrativa i representativa de l'entitat, tots els anys acabats en 9, per altra banda, la responsabilitat mèdica era de Bertomeu Martí.
Als llibres de l'Hospital d'En Clapers, manuscrits per ell, s'aprecia el metòdic i acurat treball administratiu i de gestió que va realitzar el metge. Les seves facultats legals com a Administrador, li permetien un ampli ventall de funcions: la contractació de treballadors i assistents del centre, tasques de localització dels infants abandonats, cobrament de censals, o l'acceptació d'herències deixades a l'Hospital.
Del llarg període de gestió de Roig, que en va abastar més de vint anys, pràcticament fins al final de la seva vida, es conserven a l'Arxiu Municipal de València els Llibres d'Administració dels anys 1452-53, 1460-61 i 1462-63.
L'hospital d'En Clapers va desaparèixer dos-cents anys després de la seva fundació, el 1512, quan la majoria dels hospitals es van tancar, excepte l'Hospital d'En Conill o el d'En Bou, es van fusionar amb el nou Hospital General, mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.
A principis dels anys 90 del , abans de la construcció d'un nou edifici a eixe lloc, la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de València va excavar aquest l'hospital medieval.
Assistència infantil a l'Hospital d'En Clapers L'assistència a xiquets desvalguts era una de les activitats més importants de l'hospital al darrer terç del tres-cents, a partir de l'estudi dels llibres d'administració, tal com consta al capítol de despeses corresponents a «soldats de les dides de les criatures gitades», on s'especifiquen els diners que l'administrador va gastant en cadascuna de les criatures assistides, poc més de vint per terme mitjà a l'any, destinat majoritàriament al pagament de les mares de llet, tal com consta en els pagaments per alletar nadons fets davant notari.
La comparació d'aquest capítol concret de despeses amb el total de diners desemborsats per l'hospital anualment, és la millor manera de calibrar la importància que tenia l'assistència infantil:
El dispendi hospitalari per criança de xiquets oscil·lava entre el 15 i el 20% del pressupost anual i, per tant, era una activitat important de la institució.
Els epígrafs que antecedeixen al capítol de despeses per aquest concepte ofereixen de vegades una informació molt completa sobre quin tipus d'atenció es donava als infants.
Per exemple, en els Llibres d'Administració de l'Hospital d'En Clapers de 1396-97 es pot llegir:
O altre epígraf semblant que diu:
Dues modalitats d'assistència