En epistemologia, i més concretament, en la sociologia del coneixement, la reflexivitat es refereix a les relacions circulars entre causa i efecte, especialment tal com estan incrustades en les estructures de creences humanes. Una relació reflexiva és bidireccional, amb la causa i l'efecte que s'afecten mútuament, en una relació en la qual no es poden definir com a causes o efectes.
Dins de la sociologia, que és la disciplina on s'origina el concepte, la reflexivitat significa un acte d'autoreferència on l'examen o l'acció "es doblega", fa referència i afecta l'entitat que instiga l'acció o l'examen. Normalment es refereix a la capacitat d'un agent per reconèixer les forces de socialització i alterar el seu lloc en l'estructura social. Un baix nivell de reflexivitat donaria lloc a individus formats en gran part pel seu entorn (o "societat"). Un alt nivell de reflexivitat social el definirien els individus que modelessin les seues pròpies normes, gustos, polítiques, desitjos, etc. Això és semblant a la noció d'autonomia. (Vegeu també estructura i agència i mobilitat social)
Dins l'economia, la reflexivitat es refereix a l'efecte d'auto-enfortiment del sentiment del mercat, pel qual l'augment dels preus atreu compradors, les accions dels quals fan que els preus encara siguin més alts fins que el procés esdevé insostenible. Aquest és un exemple d'un bucle de retroalimentació positiva. El mateix procés pot operar a la inversa i condueix a un col·lapse catastròfic dels preus.
Visió general En la teoria social, la reflexivitat pot ocórrer quan les teories d'una disciplina s'han d'aplicar per igual a la disciplina mateixa; per exemple, en el cas que les teories de la construcció del coneixement en el camp de la sociologia del coneixement científic s'hagin d'aplicar per igual a la construcció del coneixement per part de la sociologia dels professionals del coneixement científic, o quan la matèria d'una disciplina s'hauria d'aplicar per igual als professionals individuals d'aquesta. disciplina (per exemple, quan la teoria psicològica hauria d'explicar els processos psicològics dels psicòlegs). De manera més àmplia, es considera que la reflexivitat es produeix quan les observacions dels observadors del sistema social afecten les mateixes situacions que estan observant, o quan la teoria que s'està formulant es difon i afecta el comportament dels individus o sistemes que la teoria ha de modelar objectivament. . Així, per exemple, un antropòleg que viu en un poble aïllat pot afectar el poble i el comportament dels seus ciutadans objecte d'estudi. Les observacions no són independents de la participació de l'observador.
La reflexivitat és, per tant, una qüestió metodològica en les ciències socials anàloga a l'efecte observador . Dins d'aquella part de la sociologia de la ciència recent que s'ha anomenat el programa fort, la reflexivitat es suggereix com a norma o principi metodològic, és a dir, una explicació teòrica completa de la construcció social de, per exemple, sistemes de coneixement científics, religiosos o ètics, hauria de ser en si mateix. ser explicable pels mateixos principis i mètodes que s'utilitzen per comptabilitzar aquests altres sistemes de coneixement. Això apunta a una característica general de les epistemologies naturalitzades, que aquestes teories del coneixement permeten que camps específics d'investigació diluciden altres camps com a part d'un procés d'autoreflexió global: qualsevol camp d'investigació particular ocupat amb aspectes dels processos de coneixement en general (p. ex., història de la ciència, ciència cognitiva, sociologia de la ciència, psicologia de la percepció, semiòtica, lògica, neurociència) poden estudiar reflexivament altres camps d'aquest tipus cedint-se a una reflexió global millorada sobre les condicions per crear coneixement.
La reflexivitat inclou tant un procés subjectiu d'investigació de l'autoconsciència com l'estudi del comportament social amb referència a les teories sobre les relacions socials.
Visió de Giddens La reflexivitat consisteix en el fet que les pràctiques socials són examinades i reformulades incessantment a la llum de la nova informació que generen, que alteren constitutivament el seu caràcter. Aquesta és una característica definitòria de tota acció humana i, en aquest sentit, observem en totes les cultures les pràctiques socials són modificades de manera rutinària a la llum dels nous descobriments que les afecten. Tan sols a l'era de la modernitat es radicalitza la revisió de les convencions fins al punt d'arribar a aplicar-la en principi a tots els aspectes de la vida humana i no pas únicament a les intervencions tecnològiques en el món material. Allò que resulta característic de la modernitat no és l'acceptació del que és nou pel sol fet de ser-ho, sinó la presumpció de l'aplicació de la reflexivitat a tot, la qual cosa comprèn per descomptat la reflexió sobre la natura de la reflexió en si.
Segons Anthony Giddens, l'apropiació reflexiva del coneixement és una de les tres fonts dominants del dinamisme de la modernitat. La producció del coneixement sistemàtic sobre la vida social esdevé part integral de la reproducció del sistema, deslligant-la així de les fixeses de la tradició. En les cultures premodernes la reflexivitat es limita en gran part a la reinterpretació i clarificació de la tradició. En la sociedad moderna, en canvi, aquesta s'intensifica i adquireix un caràcter diferent. S'introdueix a la mateixa base de la reproducció del sistema de tal manera que es produeix una refracció constant entre pensament i acció.
Les transformacions que afecten les nostres societats són producte d'un procés de modernització reflexiva. Una de les conseqüències de la reflexivitat és que els coneixements proporcionats per la ciència social són incorporats en la nostra consciència de tal manera que formen creixentment una de les variables de l'activitat humana. Aquesta circumstància complica enormement la capacitat de predicció de la ciència social, atès que si bé cada vegada disposem de més informacions sobre la realitat, també aquests coneixements són assimilats pels mateixos actors i, per tant, els resultats de les seves accions depenen més de variables internes que externes.
Això significa que tots els membres de la societat, i no pas solament els intel·lectuals, es vegin obligats per aquest nou imperatiu a reflexionar sobre les condicions de la seva pròpia acció. Així, tots els ciutadans, a diferents nivells, es veuen empesos a prendre consciència de la seva situació, a autodefinir-se, a autoposicionar-se i a autoidentificar-se.
Aquesta circumstància fa canviar la naturalesa de les institucions socials. Per exemple, quan una parella es casa coneix ja, a través de l'estadística social, quines són les probabilitats que el seu matrimoni acabi en divorci i això pot propiciar que s'afebleixi tant la intensitat del seu compromís com la valoració que fan de la durabilitat del vincle conjugal.
La reflexivitat consisteix en el fet que les pràctiques socials són examinades i reformulades incessantment a la llum de la nova informació que generen, que alteren constitutivament el seu caràcter. Aquesta és una característica definitòria de tota acció humana i, en aquest sentit, observem en totes les cultures les pràctiques socials són modificades de manera rutinària a la llum dels nous descobriments que les afecten. Tan sols a l'era de la modernitat es radicalitza la revisió de les convencions fins al punt d'arribar a aplicar-la en principi a tots els aspectes de la vida humana i no pas únicament a les intervencions tecnològiques en el món material. Allò que resulta característic de la modernitat no és l'acceptació del que és nou pel sol fet de ser-ho, sinó la presumpció de l'aplicació de la reflexivitat a tot, la qual cosa comprèn per descomptat la reflexió sobre la natura de la reflexió en si.
Segons Anthony Giddens, l'apropiació reflexiva del coneixement és una de les tres fonts dominants del dinamisme de la modernitat. La producció del coneixement sistemàtic sobre la vida social esdevé part integral de la reproducció del sistema, deslligant-la així de les fixeses de la tradició. En les cultures premodernes la reflexivitat es limita en gran part a la reinterpretació i clarificació de la tradició. En la sociedad moderna, en canvi, aquesta s'intensifica i adquireix un caràcter diferent. S'introdueix a la mateixa base de la reproducció del sistema de tal manera que es produeix una refracció constant entre pensament i acció.
Les transformacions que afecten les nostres societats són producte d'un procés de modernització reflexiva. Una de les conseqüències de la reflexivitat és que els coneixements proporcionats per la ciència social són incorporats en la nostra consciència de tal manera que formen creixentment una de les variables de l'activitat humana. Aquesta circumstància complica enormement la capacitat de predicció de la ciència social, atès que si bé cada vegada disposem de més informacions sobre la realitat, també aquests coneixements són assimilats pels mateixos actors i, per tant, els resultats de les seves accions depenen més de variables internes que externes.
Això significa que tots els membres de la societat, i no pas solament els intel·lectuals, es vegin obligats per aquest nou imperatiu a reflexionar sobre les condicions de la seva pròpia acció. Així, tots els ciutadans, a diferents nivells, es veuen empesos a prendre consciència de la seva situació, a autodefinir-se, a autoposicionar-se i a autoidentificar-se.
Aquesta circumstància fa canviar la naturalesa de les institucions socials. Per exemple, quan una parella es casa coneix ja, a través de l'estadística social, quines són les probabilitats que el seu matrimoni acabi en divorci i això pot propiciar que s'afebleixi tant la intensitat del seu compromís com la valoració que fan de la durabilitat del vincle conjugal.
Història El principi de reflexivitat va ser potser enunciat per primera vegada pels sociòlegs William I. Thomas i Dorothy Swaine Thomas, en el seu llibre de 1928 The child in America : "Si els homes defineixen les situacions com a reals, són reals en les seves conseqüències". La teoria es va anomenar més tard " teorema de Thomas ".
El sociòleg Robert K. Merton (1948, 1949) es va basar en el principi de Thomas per definir la noció d'una profecia autocomplerta : que un cop feta una predicció o profecia, els actors poden adaptar-se als seus comportaments i accions de manera que una declaració que hauria estat fals esdevé vertader o, per contra, una afirmació que hauria estat certa esdevé falsa, com a conseqüència de la predicció o profecia que es fa. La profecia té un impacte constitutiu en el resultat o resultat, canviant el resultat del que hauria passat d'una altra manera.
La reflexivitat va ser presa com un tema de la ciència en general per Karl Popper (1957), qui en el seu llibre La pobresa de l'historicisme va destacar la influència d'una predicció sobre l'esdeveniment predit, anomenant-ho " efecte Èdip " en referència al conte grec. en la qual la seqüència d'esdeveniments que compleixen la profecia de l'Oracle està molt influenciada per la profecia mateixa. Popper va considerar inicialment aquesta profecia autocomplerta com un tret distintiu de les ciències socials, però més tard va veure que en les ciències naturals, en particular la biologia i fins i tot la biologia molecular, entra en joc quelcom equivalent a l'expectativa i pot actuar per aconseguir allò que s'ha fet. esperat. També va ser reprès per Ernest Nagel (1961). La reflexivitat presenta un problema per a la ciència perquè si una predicció pot comportar canvis en el sistema amb el qual es fa la predicció, es fa difícil avaluar les hipòtesis científiques comparant les prediccions que comporten amb els esdeveniments que realment es produeixen. El problema és encara més difícil a les ciències socials.