Kullervo (de vegades coneguda com la Simfonia de Kullervo), op. 7, és una obra simfònica de cinc moviments per a soprano, baríton, cor masculí i orquestra escrita entre 1891 i 1892 pel compositor finlandès Jean Sibelius. Els moviments I, II i IV són instrumentals, mentre que el III i V inclouen text cantat de Runos XXXV–VI del Kalevala, l'èpica nacional de Finlàndia. La peça explica la història de l'heroi tràgic Kullervo, amb cada moviment que representa un episodi de la seva vida desafortunada: en primer lloc, una introducció que estableix la psicologia del personatge titular; segon, una inquietant "cançó de bressol amb variacions" que retrata la seva infeliç infància; tercer, un diàleg dramàtic entre solistes i cor en què l'heroi sedueix sense saber-ho a la seva germana perduda; quart, un scherzo animat, en què Kullervo busca la redempció al camp de batalla; i cinquè, un final coral fúnebre en què torna al lloc del seu crim incestuós i, ple de culpa, es lleva la vida caient sobre la seva espasa.
La peça es va estrenar el 28 d'abril de 1892 a Hèlsinki amb Sibelius dirigint l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki i un cor d'aficionats; el baríton Abraham Ojanperä i la mezzosoprano Emmy Achté van cantar les parts de Kullervo i la seva germana, respectivament. L'estrena va ser un èxit rotund, de fet, l'avenç definitiu de la carrera naixent de Sibelius i el moment en què la música orquestral es va convertir en el seu mitjà escollit. Els crítics van lloar la confiança i la inventiva de la seva escriptura i van anunciar Kullervo com l'alba de música clàssica clarament finlandesa. El triomf de Sibelius, però, es va deure en part a consideracions extramusicals: en establir el Kalevala en finès i evocar —però no citar directament— la melodia i el ritme del cant del folklore finlandès, havia donat veu a la lluita política per la independència de Finlàndia de la Rússia imperial.
Després de quatre actuacions addicionals —i crítiques cada cop més tèbies— Sibelius va retirar Kullervo el març de 1893, dient que volia revisar-lo. No ho va fer mai, i a mesura que el seu idioma va evolucionar més enllà del romanticisme nacional, va suprimir l'obra. (No obstant això, els moviments individuals es van interpretar unes quantes vegades durant la seva vida, sobretot el tercer l'1 de març de 1935 pel centenari de Kalevala.) Kullervo no va tenir una altra actuació completa fins a les 12 de juny de 1958, nou mesos després de la mort de Sibelius, quan el seu gendre Jussi Jalas el va ressuscitar per a un concert privat gravat a Hèlsinki.
Kullervo evita la categorització òbvia, en part a causa de la indecisió de Sibelius. A l'estrena, tant el programa com la partitura anomenaven la peça com a poema simfònic; no obstant això, Sibelius es va referir a Kullervo com una simfonia tant mentre componia la peça com de nou quan es va retirar i reflexionava sobre la seva carrera. Avui dia, molts comentaristes prefereixen veure Kullervo com una simfonia coral, a causa del seu desplegament de la forma sonata en el primer moviment, la seva unitat temàtica i la presència de material recurrent a través dels moviments. Aquesta perspectiva conceptualitza Kullervo com la "Simfonia núm. 0" de Sibelius i, per tant, amplia les seves contribucions completades al cànon simfònic de set a vuit.
Kullervo s'ha gravat moltes vegades, amb Paavo Berglund i l'Orquestra Simfònica de Bournemouth que van fer l'estrena mundial de l'enregistrament d'estudi el 1970. Una actuació típica dura uns 70-75 minuts, la qual cosa la converteix en la composició més llarga de Sibelius.
Història Estrena Els preparatius per a una obra tan massiva com Kullervo de Sibelius van estendre els recursos musicals de Hèlsinki fins al límit: els copistes es van esforçar per escriure les parts, mentre que els organitzadors van contractar músics addicionals perquè l'Associació Orquestral de Hèlsinki només estava formada per trenta-vuit membres permanents. A més, la ciutat no tenia cap cor professional, per la qual cosa es van reunir una quarantena de vocalistes aficionats del cor de la Universitat i del cor d'estudiants de l'escola d'orgue i de la parròquia de Hèlsinki. Els assajos també van ser un repte: els músics, la majoria dels quals eren alemanys, no només veien Sibelius com un neòfit, sinó que també tenien poca comprensió de l'herència nacional de la qual es basava Kullervo; alguns d'ells fins i tot van riure amb burla quan van començar a veure les seves parts i quan els solistes cantaven. Parlant una barreja de finès, suec i alemany segons calia, Sibelius es va guanyar gradualment els seus intèrprets gràcies a la força de la seva personalitat; com va recordar un vocalista, "Dubtàvem que poguéssim aprendre les nostres parts... [però] el mateix compositor jove venia a fer assajos especials amb nosaltres. Això va augmentar la nostra autoestima. I va venir. Els seus ulls estaven encesos! Era aquell foc inspirador del qual parlen els poetes”.
Kullervo es va estrenar el 28 d'abril de 1892 en un concert de públic exhaurit a la Sala de Cerimònies de la Universitat Imperial Alexandre de Finlàndia, Sibelius —inicialment pàl·lid i tremolant— dirigia. Els solistes van ser la mezzosoprano finlandesa Emmy Achté i el baríton Abraham Ojanperä. El públic —una barreja del públic habitual que assisteix a concerts i de patriotes per ser un espectacle nacionalista— va rebre dos fulletons: primer, un programa en suec que descrivia Kullervo com un "poema simfònic" ("."); i segon, text en finès (amb una traducció sueca) de The Kalevala for Movements III i V, així com un lema que va ajudar a contextualitzar el Moviment instrumental IV. En particular, aquesta va ser la primera vegada a la història que un públic de concerts havia rebut un text en finès. Tot i que l'orquestra va dominar a Ojanperä i Achté, l'actuació va ser un èxit: els aplaudiments entusiastes van esclatar després de cada moviment i, al final, Kajanus va obsequiar Sibelius amb una corona de llorer amb cintes blaves i blanques que citava línies profètiques. 615-616 de Runo L de The Kalevala : "Així ara funcionarà el futur / Al nou curs, netejat i llest". L'endemà, Kullervo va rebre la seva segona actuació —de nou sota la batuta de Sibelius— en un concert matinal, i el 30 d'abril, Kajanus va dirigir el quart moviment en un concert popular que va concloure la temporada.
Abstinència i supressió parcial Després dels concerts de 1892, Sibelius es va casar amb Aino el 10 de juny a la casa d'estiueig Järnefelt a Tottesund, Vöyri (Vörå), l'èxit de Kullervo devia convencer els pares d'Aino (i la mare de Sibelius) que podria mantenir la seva filla. Per satisfer l'"anhel de la natura salvatge" de Sibelius, la parella va fer una lluna de mel al poble de Lieksa al llac Pielinen, a Carèlia. (Més tard, Sibelius va afirmar que en aquest moment va ser quan va conèixer Paraske per primera vegada.) Al voltant d'aquesta època, Sibelius va enviar per correu el manuscrit autògraf de Kullervo al seu amic, el dramaturg suec Adolf Paul, a Viena; havien esperat interessar el director austríac Felix Weingartner per la peça, però res va sortir com el previst. Els dies 6, 8 i 12 de març de 1893, la Societat Orquestral va tornar a interpretar Kullervo sota la batuta de Sibelius, amb Ojanperä i Achté repetint els seus papers. Els crítics van rebre aquests concerts amb fredor, culpant l'obra per la seva durada excessiva, les dissonàncies discordants i l'orquestració inexperta. Després, Sibelius va retirar Kullervo, dient que volia revisar-la. No ho va fer i, a mesura que van passar els anys, es va centrar en altres projectes, deixant de banda Kullervo. El 1905, Kajanus va agafar en préstec la partitura per a un actuació el 5 de febrer del Moviment IV en un concert patriòtic celebrant el Dia de Runeberg.
El 1915, Sibelius va escriure a Kajanus demanant-li que li retornés el manuscrit autògraf de Kullervo, que era llavors l'única còpia. L'impuls d'aquesta petició va ser doble. En primer lloc, el compositor i estudiós Erik Ruruhjelm havia començat a escriure una biografia en llengua sueca en honor al semicentenari de Sibelius; per continuar el llibre, calia examinar el treball que havia iniciat la carrera de Sibelius. En segon lloc, un article del 15 d'gost sobre Kajanus a Hufvudstadsbladet havia enumerat un "Kullervo" entre les seves composicions; havent probablement oblidat que Kajanus efectivament havia escrit una peça anomenada Marxa fúnebre de Kullervo el 1880, un paranoic Sibelius "va saltar a la conclusió" que Kajanus s'havia apropiat de Kullervo com a seu. Sorprenentment, Kajanus havia equivocat la partitura després del concert de 1905, i es va produir una caça "demolidora". Quan les cerques a les biblioteques de l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki i de l'Institut de Música van resultar infructuoses, un "completament místic" Kajanus va començar a preocupar-se que "algun col·leccionista de manuscrits boig [podria] haver robat la partitura". Esgotada la paciència, Sibelius en el seu diari va contemplar la possibilitat d'una conspiració: "Carta de [Kajanus]. No s'ha tingut ni la més mínima cura de Kullervo o —això és més probable— l'ha cremat un dels membres de l'orquestra que pertany a la camarilla que l'envolta". Al desembre, Kajanus va localitzar el manuscrit a la seva biblioteca personal. Al voltant de 1916, Sibelius va dipositar el manuscrit a la Biblioteca de la Universitat de Hèlsinki per guardar-lo, només per vendre'l a la Societat Kalevada a principis dels anys vint per tal d'abordar la seva greu situació financera.
Una dècada més tard, Cecil Gray, el primer biògraf de Sibelius en llengua anglesa i defensor de la seva música a Gran Bretanya, va informar que Sibelius li havia dit que Kullervo probablement romandria sense revisar:
No obstant això, a principis de 1935, mentre Finlàndia es preparava per celebrar el centenari de la publicació de Kalevala, Armas Väisänen —l'etnomusicòleg i secretari general del festival— va aconseguir la benedicció de Sibelius per fer representar el tercer moviment de Kullervo sota la batuta de Georg Schnéevoigt. (Väisänen havia dut Schnéevoigt a la Biblioteca de la Universitat de Hèlsinki per examinar el manuscrit autògraf; el director no va trobar que Kullervo estigués a l'alçada de les obres madures de Sibelius i només estava disposat a dirigir el Moviment III.) El concert es va celebrar l'1 de març al recentment construït Messuhalli, que es va "omplir de gom a gom". Els intèrprets eren la Filharmònica de Hèlsinki i un cor format per l'YL Male Voice Choir i Laulu-Miehet, amb el tenor Väinö Sola (que va substituir quan el baríton Oiva Soini va emmalaltir abans de l'assaig general) i la soprano lírica Aino Vuorjoki com a solistes. En una revisió per a la Helsingin Sanomat, Evert Katila va escriure que, tenint en compte les rebudes càustiques que Kullervo va rebre el 1893, el Moviment III "sorprèn per la seva claredat, senzillesa i bellesa subtil". Tanmateix, va criticar els solistes com a lamentablement inadequats pel que fa al timbre i a la interpretació dramàtica: "[ells] no van fer justícia plena a la composició".
L'última vegada que es va interpretar qualsevol moviment de Kullervo durant la vida de Sibelius va ser l'any 1955 en el noranta aniversari del compositor, quan va dirigir l'Orquestra Filharmònica de Turku en el Moviment IV. Tanmateix, a la primavera de 1957, pocs mesos abans de la seva mort, Sibelius va arranjar per a baix i orquestra el monòleg final del baríton: —El lament de Kullervo ()— del Moviment III. En aquest moment, el tremolor de la mà de Sibelius s'havia fet tan greu que ell mateix no podia escriure les notes; en canvi, va dictar l'orquestració al seu gendre Jussi Jalas. L'impuls per tornar a Kullervo havia estat una petició del baix-baríton finlandès Kim Borg per a una cançó de Sibelius. Borg va estrenar El lament de Kullervo el 14 de juny a Hèlsinki durant la Setmana Sibelius, amb Jalas dirigint l'Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa.