Carlos Aguilar (San Juan; 3 de desembre de 1971), conegut com Quique Aguilar, és un cineasta i actor argentí, també productor, guionista i editor, que ha incursionat en cinema, televisió i teatre.
Va iniciar la seva carrera com a integrant del repartiment de telenovel·les i es va exercir en diferents labors darrere de cambres, en diferents produccions televisives. Va ser realitzador de diversos curtmetratges i en teatre va produir les obres Extraña pareja femenina (2001) i Más que amigos (2004).
Va dirigir la seva òpera preval als 20 anys d'edat, Un minuto treinta y dos (1992) i els seus següents llargmetratges resulten pioners de la cinematografia digital llatinoamericana; Mercenarios (2000) i Nada por perder (2001), considerada com una pel·lícula de culte i el primer film argentí a abordar l'hemofília, patologia que pateix ell mateix.
Primers anys Va néixer el 3 de desembre de 1971 a la capital de la província homònima. És fill del periodista Carlos Alberto Aguilar (12 de maig de 1929-15 de febrer de 1992) i la docent Susana Aguilar (6 de gener de 1934-26 de febrer de 2011). Després del seu naixement, els seus pares es van radicar novament en Buenos Aires després de viure dos anys a Cuyo. Als quatre anys d'edat, va ser diagnosticat amb hemofília severa tipus A, malaltia crònica que la seva medicació efectiva era produïda en l'exterior i no ingressava al país degut al seu elevat cost i la falta de cobertura estatal. Davant això, els seus pares van realitzar diverses crides davant les autoritats i mitjançant els mitjans de comunicació — el seu pare era conductor del noticiari Teleonce informa— aconseguint així obtenir el suport de l'estat nacional cap a aquesta comuna.
Carrera Dècada del 1970 Des del seu diagnòstic, va estar sota la rigorosa cura dels seus pares i això li va possibilitar entremetre's en diferents de les seves produccions des de la seva infantesa. En 1975 va actuar al costat de Lili Masaferro en una sèrie de curtmetratges publicitaris fílmics per a l'empresa YPF, que van ser exhibits en cinema i televisió en commemoració del cinquantè tercer aniversari de la fundació d'aquesta empresa. En 1978 va protagonitzar el comercial Buena suerte Argentina de la companyia vitivinícola Bodegas Arizu i el 1979 va integrar el jurat del programa infantil Festilindo, any en què també va aparèixer al fons de títols del cicle El festival de Tom y Jerry. El 1980 va participar en Cantando y a la cama, un spot estelaritzat pel grup musical Parchís que marcava la finalització de l'horari de protecció al menor de Canal 7.
Dècada del 1980 miniatura|165px|De izquierda a derecha: Carlos Alberto Aguilar, Verónica Castro, Chela Castro, Quique Aguilar i Jorge Martínez a Verónica: el rostro del amor, 1982. El 1982 es va incorporrar al repartiment estable de Verónica: el rostro del amor, telenovel·la que va comptar amb una gran repercussió internacional. Va ser triat en filtrar-se en les audicions —dutes a terme per Sabina Olmos, Armando Barbeito i Germán Kraus— realitzades a Canal 11 i va interpretar a Gonzalo, un alumne pupil d'una escola en Suïssa, que visitava al seu pare per uns dies. Aquesta aparició tenia una durada prevista de cinc episodis des del dissetè capítol, però per desavinences de producció, el personatge de Renato —pare de Gonzalo, interpretat per German Kraus— va caure en un coma irreversible tanmateix el paper de Gonzalo va continuar fins a la finalització del serial. En 1983 va integrar el repartiment de Cara a cara, la segona telenovel·la que Verónica Castro va protagonitzar en territori argentí i va encarnar a un nen orfe — anomenat Anníbal, en referència al bandoneonista Pichuco — resident d'un alberg per a carenciados a cura d'una monja, interpretada per Susy Kent.
En 1984 va participar del capítol pilot de la sèrie Tiempo Cumplido. Al poc temps, va ser convocat per Raúl Portal, de qui va ser partenaire en el segment humorístic Para lelos del programa òmnibus Sábados de la bondad. En aquest mateix any, a conseqüència de l'escàndol de medicaments per a hemofílics infectat amb el virus del VIH/sida, els seus pares van suspendre les seves transfusions de factor VIII, fins que arribessin al país les partides lliures de contaminació. En 1985 es va exercir com a assistent de programes radials emesos per Radio Argentina conduïts i produïts pel seu pare, qui reprenia la seva professió periodística en democràcia després d'haver estat censurat durant l'autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Recentment en 1987, va poder continuar amb el seu tractament profilàctic i va cobrir un paper estel·lar en la sèrie Tiempo Cumplido, la primera de la televisió argentina gravada completament en locacions. Allí va encarnar a Gastón, únic fill del protagonista (Alberto de Mendoza) que vivia amb la seva tia Paula (Chunchuna Villafañe) i era estudiant de música. També va col·laborar en la redacció d'alguns diàlegs i com auxiliar d'edició. A més, en un dels seus episodis compta amb una escena on executa en bandoneó el tango Volver junt al duo musical de Néstor Marconi i Ángel Ridolfi, al bar Café Homero de Palermo. Una nota del diari Clarín el va definir com un «comediant amb rar àngel».
En 1988 va ser assistent de direcció en Misión Comando, un dels primers telefilmes argentins. També col·labora en la reobertura del Teatro Bambalinas —situat al barri de San Telmo (Buenos Aires) — que havia estat adquirit pels seus pares. Allí es va emportar a escena La resistible ascensió d'Arturo Ui, presentant-se també l'àlbum d'estudi Un baión para el ojo idiota de la banda de rock Patricio Rey y sus Redonditos de Ricota. El 1989 els seus pares també conformaren Red de Comunicadores Independientes, una empresa productora de televisió on va oficiar com a assistent de producció en el magazine femení Entre nosotras i en els cicles periodístics Claves de hoy, Sin concesiones i Vida o droga. En aquest últim, del qual la seva mare era la productora executiva, va exercir també com «notero» per a la versió radiofònica emesa per Radio Belgrano. Va ser el primer programa de la televisió argentina destinat a la prevenció de l'ús indegut de drogues i va resultar nominat per l'Asociación de Periodistas de la Televisión y la Radiofonía Argentinas al premi Martín Fierro per «millor programa cultural, educatiu o documental» en 1989. Al mateix any els seus pares fundaren Centro Producciones, un conglomerat de mitjans de comunicació situat al barri d’ Almagro, encara que va ser discontinuat pel fet que Carlos Alberto va ser diagnosticat de càncer de laringe.
Dècada del 1990 miniatura|esquerra|Un minuto treinta y dos segundos (1992), opera prima del director. La seva història abasta, entre altres temàtiques, els detalls d'un canal de televisió. En 1991 va tenir una participació esporàdica en el sisè capítol de la telenovel·la ¡Grande, pa! però davant l'oportunitat oferta per José Enrique Crousillat d'incorporar-se a Crustel, es va bolcar novament darrere de càmeres. Es va exercir inicialment com a assistent de producció en la telenovel·la Manuela i va continuar treballant en la companyia fins a finalitzar la preproducció i els exteriors especials de Soy Gina, tira que va abandonar el 1992 quan va morir el seu pare. Després d'algunes setmanes d'inactivitat es va incorporar a l'elenc de la telenovel·la Princesa produïda per Raúl Lecouna, però sense un rol assignat prèviament. Transcorregut més d'un mes sense personatge va engiponar una història sobre la qual va realitzar la seva òpera prima, Un minuto treinta y dos segundos. Aquest telefilm de crim i misteri, protagonitzat per Pablo Machado, Daniel Guerrero, Elvia Andreoli, Noëlle Balfour, Jorge Schubert i Damian De Santos, narra les peripècies d'un jove després de ser testimoni d'un segrest i documentar-lo amb la seva càmera de vídeo. A més de la direcció, va estar a càrrec de la producció, l'edició i va realitzar un cameo en les preses finals. El llargmetratge està dedicat a la memòria del seu pare i va comptar amb un guió coescrit per la seva mare, qui també va dur a terme la producció executiva. La postproducció va ser realitzada en els estudis de televisió Pampa, els primers a Llatinoamèrica a comptar amb equipaments digitals. Paral·lelament va col·laborar amb María Soledad Crousillat en el càsting de Micaela, una altra tira diària Crustel. En 1993 es va incorporar com «chequeador» a la filial argentina del Grup Televisa durant la telenovel·la Apasionada. En aquesta companyia va continuar exercint-se per a Esos que dicen amarse, on també va estar encarregat dels exteriors especials, sol·licitat per Pancho Guerrero. Al poc temps va participar del primer equip de edició off-line en la televisió argentina, per a la coproducció mexicana El amor tiene cara de mujer. En 1994 va quedar a càrrec de la preproducció al costat de Raúl Astor de la tira diària El día que me quieras, on va romandre com a productor d'exteriors. Durant aquest mateix any va realitzar amb Raúl Becerra el programa pilot Los indomables — un remake del noticiari humorístic Semanario Insólito de 1981— conduït per Roberto Pettinato (fill) i Lalo Mir. També va desenvolupar el guió cinematogràfic de Traqueotomía, sobre un text original del seu pare. No obstant això, cap a finals de 1995 i a conseqüència del crisi econòmica a Mèxic de 1994, l'empresa va tancar la seva productora al país.
En 1996 va realitzar el capítol pilot de Seguridad privada, una minisèrie policial protagonitzada per Osvaldo Sabatini, Jean Pierre Noher, Maurice Jouvet, Ginette Reynal i Aldo Barbero. Aquesta coproducció al costat de Pepe Parada i Ovidio García, no va continuar atès que aquest últim es va incorporar com a gerent artístic a Canal 7, convocant-lo per a acompanyar-lo en la gestió. A l'emissora va exercir com a productor del cicle Antes de la medianoche, presentat per Amalia "Yuyito" González i també va ser realitzador d'informes i dramatitzacions del programa de recerca periodística Mediodía con Mauro conduït per Mauro Viale, que amb el córrer de les emissions es va mutar en un talk show. En 1997 es va desvincular del canal per a poder coproduir amb aquest mateix una remake de Tiempo Completo, però la gerència va desistir del projecte degut a l'inici de les transmissions de la telenovel·la R.R.D.T. i entendre que les històries eren idèntiques. Davant això, va denunciar penalment Adrián Suar per «delicte de plagi». Malgrat les perícies realitzades per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i la Divisió Imatge i So de la Gendarmeria Nacional Argentina, el judici es va prolongar durant més d'una dècada i en 2010 el fundador de Pol-ka Producciones va ser sobresegut per «falta de mèrit». En 1998 va reprendre de manera independent la preproducció de Traqueotomía comptant amb Alfredo Alcón per al rol principal, qui va abandonar el projecte per a protagonitzar la pel·lícula Cohen vs. Rosi. Això va provocar demores en el cronograma de rodatge previst i malgrat comptar amb Arturo Puig com a nou protagonista, el projecte va entrar en un development hell. A l'any següent va ser el realitzador de sketches i fons de títols per al programa Totalmente, conduït per Miguel del Sel i produït per Ideas del Sur per a Azul Televisión.