El cinema de l'Argentina és un dels més desenvolupats del cinema llatinoamericà. Compta amb la mitjana de sales per persona més alt d'Amèrica Llatina.Román, J. (2002) Panorama histórico del cine latinoamericano , Universidad de Chile. Al llarg del, la producció cinematogràfica argentina, secundada per l'Estat i avalada pel treball d'una llarga llista de directors i artistes, es va convertir en una de les principals del món en idioma castellà. Els primers llargmetratges animats, muts i sonors van ser realitzats per Quirino Cristiani. Dues pel·lícules van ser guardonades amb el premio Oscar a la millor pel·lícula internacional, La historia oficial (1985), dirigida per Luis Puenzo i El secreto de sus ojos (2009), de Juan José Campanella. A més, el cinema argentí ha collit nombrosos premis internacionals, entre ells els Premis Goya, els del Festival Internacional de Cinema de Berlín i regionalment els del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana, entre d'altres. miniatura|Escena del film Nobleza gaucha (1915), que va costar $20,000.00 pesos i va recaptar $600,000.00 pesos, arribant a donar-se simultàniament en 25 cinemes portenys, a més d'exhibir-se a Espanya, Brasil i altres països llatinoamericans Segons estadístiques de l'INCAA les pel·lícules més vistes de la història del cinema argentí són Relatos salvajes (2014), de Damián Szifron (3,9 milions), El Clan (2015), dirigida per Pablo Trapero (2,6 milions), El secreto de sus ojos (2009), de Juan José Campanella (2,4 milions), Metegol (2013), de Juan José Campanella (2,1& milions) i El robo del siglo (2020), dirigida per Ariel Winograd (2 milions). Alhora, cal esmentar Nazareno Cruz y el lobo (1975), de Leonardo Favio (3,3 milions), El Santo de la espada (1970), de Leopoldo Torre Nilsson i Juan Moreira (1973), de Leonardo Favio, (2,41 milions).
De l'època del cinema clàssic argentí, en les dècades de 1930 i 1940, es destaca La guerra gaucha (1942), de Lucas Demare ] i les pel·lícules còmiques protagonitzades per Niní Marshall. Al cinema eròtic es van destacar per la seva popularitat en tota Amèrica Llatina les pel·lícules d'Armando Bó protagonitzades per Isabel Sarli.
Història Anys pioners (1896-1920) Els primers cinetoscopis de Thomas Edison van arribar a Buenos Aires en 1894, però les veritables projeccions de pel·lícules només van ser possibles gràcies als cinematògrafs dels germans Lumière, amb els quals es van fer una sèrie de presentacions el 18 de juliol de 1896 al Teatro Odeón.Schumann, 1987. p. 16Mahieu, 1966. p. 5 questa primera exhibició pública va ser organitzada per l'empresari de la sala, Francisco Pastor, i el periodista Eustaquio Pellicer, més tard un dels fundadors de les revistes Caras y Caretas i Fray Mocho.Couselo, 1983, "El período mudo". p. 11 Entre les vistes projectades va estar L'arribada del tren, del segell Lumière, la qual "va provocar el pànic entre alguns espectadors de la tertúlia alta, un dels quals en veure la locomotora que avançava es va llançar a la platea, danyant-se". El negoci del cinema estava a càrrec de tres immigrants europeus: el comerciant d'articles fotogràfics belga Henri Lepage, el seu soci austríac Max Glücksmann i el camerògraf francès Eugène Py. Cal destacar la nacionalitat d'aquests precursors, atès que el cinema es va integrar en el bullente fenomen immigratori que va caracteritzar a l'Argentina de fins del segle XIX començaments del .Couselo, 1983, "El período mudo". p. 12
Les cambres franceses Elgé, fabricades per Gaumont, van arribar a Buenos Aires en 1897. Amb una d'elles va començar a filmar a manera d'assaig Eugène Py, produint la primera pel·lícula del país, La bandera argentina. Es va tractar d'una filmació de prop de disset metres de llarg, capturant la bandera argentina flamejant en el masteler de la Plaza de Mayo, enfront de la Casa Rosada.
El 25 d'octubre de 1900 es va realitzar la primera filmació cinematogràfica, de l'Argentina, registrant la visita del President de la República Federativa del Brasil Dr. Manuel Ferraz Campos Surt-los al president de la República Argentina Julio A. Roca. Aquesta filmació va estar a càrrec de Casa Lepage, del Baró belga Henri Lepage, dedicada a la venda d'articles importats per a fotografia que funcionava en un dels locals comercials del Passatge Belgrano, al qual s'entra per Bolívar N° 375. El francès Eugenio Py, fotògraf de la Casa Lepage va realitzar aquesta filmació. En 1908 Casa Lepagefue va ser adquirida per l'austríac Max Glucksmann, qui treballava des de 1891 com a fotògraf en aquesta casa, i va obrir més de 60 sales d'exhibició a l'Argentina, l'Uruguai, Paraguai i Xile. (Glucksmann va ser a més amb qui Carlos Gardel va gravar els seus primers discos).
miniatura|El Sartorio, filmat a l'Argentina entre 1907 i 1912, és potser el film pornogràfic més antic del que es té registre.
Al començament del , l'Argentina va ser potser el primer centre de producció de pel·lícules pornogràfiques del món. Es considera que el cinema porno va néixer a França pràcticament a l'una del mitjà cinematogràfic, però va anar a la ciutat de Buenos Aires on es va capitalitzar la producció clandestina d'aquestes pel·lícules, conegudes com stag films o smokers. Hacia 1905, Les companyies Pathé i Gaumont van derivar la producció de porno a l'Argentina per a evitar la censura del govern francès. Els autors David Kerekes i David Slater assenyalen que va ser al districte vermell de Buenos Aires de principis de 1900 on es van filmar, van projectar i van exportar les primeres pel·lícules porno a compradors privats de tot el món. Aquestes pel·lícules no estaven destinades al consum local ni popular, sinó que eren un "entreteniment sofisticat per al gaudi de la classe acomodada del vell continent". Escrivint sobre els orígens del cinema clandestí, Arthur Knight i Hollis Alpert expliquen que les pel·lícules hardcore eren enviades per vaixell des de l'Argentina a compradors privats, la majoria a França e Anglaterra, però també en llocs més llunyans com Rússia i els Balcans. En la seva biografia de Eugene O'Neill, Louis Sheaffer compte que el dramaturg va viatjar a Buenos Aires en aquella dècada i que freqüentava assíduament les sales de projecció de cinema pornogràfic en Barracas. La pel·lícula argentina El Sartorio (també coneguda com El Satario) és potser el film pornogràfic més antic del que es té registre, teoria que sostenen diversos autors. Filmada entre 1907 i 1912 als marges del Quilmes o la ribera paranaenca a Rosario, el film mostra a sis nimfas nues que són sorpreses per un sàtir o faune, el qual captura a una d'elles per a després practicar sexe en una varietat de postures, incloent-hi el 69]. El Sartorio es troba actualment al resguard de l'arxiu fílmic del Kinsey Institute, la col·lecció més àmplia de stag films del món. En les dues primeres dècades del segle XX els productors argentins van advertir la idoneïtat del cinema com a mitjà per a l'educació patriòtica que, lligada a un discurs nacionalista, proposava una recuperació de la tradició com a via per a aconseguir la unificació nacional. La ciutat havia crescut en forma desproporcionada i des del poder mateix va començar a plantejar-se fortament la necessitat de crear un sentiment de pertinença a la nació, una identitat argentina que permetés homogeneïtzar al conglomerat crioll-immigratori. L'educació era el principal instrument i el cinema, pel seu caràcter massiu, era un mitjà ideal per a la configuració d'un imaginari col·lectiu i, d'altra banda, per a la difusió d'una modernitat que començava a instal·lar-se al país des del projecte modernitzador de la Generació del 80, associat a un discurs positivista que havia començat a instal·lar-se des de finals del segle XIX a certs cercles influenciats pel determinisme biologicista europeu. izquierda|miniatura|Fotograma restaurat de La Revolución de Mayo (1909) El discurs nacionalista va trobar la seva millor expressió en obres de ficció que recreaven episodis de la història nacional com La Revolución de Mayo (1909), El fusilamiento de Dorrego (1908), Amalia, entre d'altres, o en aquelles que encoratjaven símbols d'identificació amb el criollisme, la utopia agrària o el culte a l'honor, com Güemes y sus gauchos (1910) o Juan Moreira (1913).
D'altra banda, el discurs positivista va considerar més propici per a l'exaltació dels progressos tècnics i científics de la modernitat al cinema noticiari o documental, amb films com Operación de quiste hidatídico de pulmón (1889-1900), La expedición de la corbeta Uruguay al Polo Sur (1903) o Fels, Goubat, Zanni, Maselas y Paillete en El Palomar (1912), que manifestaven aquesta idea d'un progrés indefinit i una fe cega en la ciència i “associaven aquestes proeses a la superioritat social i cultural de l'elit governant”.
Però no es tractava només del que es mostrava, sinó que també allò no inclòs tenia significació en la idea de país que es volia difondre, i d'aquí l'absència de crítica social o política, d'uns certs actors socials i fins i tot uns certs espais del país tret que apareguessin en uns certs contextos precisos com, per exemple, el de la beneficència, on integrants de les classes més privilegiades assistien i alleujaven als desfavorits, com ara les pel·lícules de Max Glücksmann, Reparto de ropa a niños pobres en el Tigre (1913), El Plato de Sopa (1910), Asociación asistencia a domicilio a enfermos pobres (1916) o Patronato de la infancia. Visita a escuela agrícola de Claypole, Pcia de Buenos Aires (1919), entre d'altres.
Les primeres ficcions (1908-1914) El cinema es va tornar més atractiu quan va començar a contar històries, la qual cosa va incentivar la producció i distribució. La primera pel·lícula argumental del país va ser El fusilamiento de Dorrego, estrenada el 24 de maig de 1908.Mahieu, 1966. p. 6
En 1909, Julio R. Alsina a instal·lar un laboratori i una galeria de filmació, la primera del seu tipus al país. Alsina va filmar pel·lícules similars a les de Gall, entre elles Facundo Quiroga i Avelino Viamonte.
Auge i crisi del cinema mut (1915-1930) miniatura|María Turgenova i Ermete Meliante a Perdón, viejita (1927), de José A. Ferreyra, una de les poques pel·lícules argentines del període mut que es conserven completes.
La pel·lícula Nobleza gaucha (1915) va constituir un punt d'inflexió en la cinematografia argentina,Getino, 1998. p. 13 obrint-li nous camins artístics i econòmics.Schumann, 1987. p. 17
L'investigador Lucio Mafud afirma que va comprovar en diaris de l'època que Angélica García Mansilla ja havia dirigit en 1915 el film Un romance argentino, per la qual cosa no seria exacte el que indiquen altres autors en el sentit que Emilia Saleny va ser la primera dona cineasta d'Amèrica del Sud. La seva primera pel·lícula, i l'única que sobreviu, és El pañuelito de Clarita (1917), pionera del gènere infantil al país.