Albània durant la Primera Guerra Mundial era un estat independent, després d'haver obtingut la independència de l'Imperi Otomà, el 28 de novembre de 1912, després de la Primera Guerra dels Balcans. Va ser reconegut per les Grans Potències com el Principat d'Albània, després que l'Imperi Otomà renunciés oficialment a tots els seus drets el maig de 1913.
En ser un nou país en moviment, es va desfer ràpidament i només uns mesos després de prendre el poder, el seu governant, l'aristòcrata alemany, el príncep Guillem de Wied, es va veure obligat a fugir. Després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, l'anarquia es va apoderar del país a mesura que les tribus i les regions es van rebel·lar contra el govern central. Per protegir la minoria grega, el control grec es va establir als districtes del sud en substitució de les unitats de l'Epir del Nord a partir de l'octubre de 1914. En resposta a això, Itàlia, encara que oficialment neutral, també va enviar tropes al port de Vlorë, mentre que Sèrbia i Montenegro van prendre el control de les regions del nord.
El 1915, Sèrbia va ser envaïda per les forces combinades alemanyes, austrohongareses i búlgares; l'exèrcit serbi es va retirar pels passos muntanyosos del nord d'Albània, cap a l'Adriàtica. Les tropes italianes van expulsar els grecs del sud d'Albània i van assolir gairebé tot el territori albanès sota el seu control. Les forces austrohongareses van envair el juny de 1916; Les forces austrohongareses van romandre a Albània fins al final de la guerra, quan una força aliada multinacional va irrompre i les va expulsar el 1918.
Antecedents Albània va ser un país creat només uns anys abans de la Primera Guerra Mundial. Després de les guerres dels Balcans, Sèrbia, Montenegro i Grècia van ocupar i reclamar parts d'Albània. Es va decidir que Guillem de Wied, un príncep alemany, es convertiria en el líder del nou Principat d'Albània. El principat sota Guillem de Wied es va establir el 21 de febrer de 1914 i el príncep Guillem va arribar a Durrës (la capital provisional d'Albània) el 7 de març de 1914 juntament amb la família reial. La seguretat d'Albània havia de ser proporcionada per una gendarmeria comandada per oficials neerlandesos. Dins d'Albània s'anomenava rei Guillem; fora d'Albània, el príncep Guillem.
La part sud del país, l'Epir del Nord, que malgrat tenir una gran població grega es va convertir en part d'Albània quan els soldats grecs van marxar, es va rebelar contra Guillem. Sota la pressió de les grans potències, els grecs van fer marxa enrere en les demandes d'independència i es van dur a terme negociacions a l'illa de Corfú, on el 17 de maig de 1914 representants albanesos i epirotes van signar un acord conegut com el Protocol de Corfú. Segons els seus termes, l'Epir del Nord adquiriria una existència autònoma completa (com a corpus separatum) sota la sobirania nominal albanesa del príncep Guillem. L'acord del Protocol va ser ratificat pels representants de les Grans Potències a Atenes el 18 de juny i pel govern albanès el 23 de juny.
La Primera Guerra Mundial
Només un mes després que els albanesos signessin el Protocol de Corfú el 23 de juny de 1914, va esclatar la guerra a Europa. Oficialment, a partir del 28 de juliol de 1914, la guerra va fer caure Albània.
Revolta i sortida del príncep Guillem Un mes després d'acceptar el tron el 7 de març, el rei Guillem va arribar a la seva capital provisional de Durrës i va començar a organitzar el seu govern, nomenant Turhan Paixà Përmeti per formar el primer gabinet albanès. L'aixecament musulmà al centre d'Albània va ser un dels factors que va provocar la retirada del príncep del país i la caiguda de l'anomenat «regne de sis mesos» en vigílies de la Primera Guerra Mundial. Aquest primer gabinet estava dominat per membres de la noblesa (príncep Esad Paixà Toptani, ministre defensa i afers exteriors; príncep George Adamidi bey Frachery, ministre de finances; i príncep Aziz Paixà Vrioni, ministre d'agricultura).
El seu breu regnat va resultar turbulent. Immediatament després de la seva arribada van esclatar revoltes de musulmans al centre d'Albània contra el seu primer ministre, Esad Paixà, i contra la dominació estrangera.
Mentrestant, Grècia va encoratjar la formació d'un «govern provisional de l'Epir del Nord» a la part sud del país. Encara que es va fer un acord per atorgar drets addicionals a la minoria grega, l'exèrcit hel·lènic va ocupar el sud d'Albània excloent Berat i Korçë.
La posició de Guillem també va ser minada pels seus propis funcionaris, en particular el mateix Essad Paixà, que va acceptar diners d'Itàlia per finançar una revolta i donar un cop d'estat contra Guillem. Paixà va ser arrestat el 19 de maig de 1914 i jutjat per traïció i condemnat a mort. Només la intervenció d'Itàlia li va salvar la vida i va fugir a Itàlia a l'exili.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial va presentar més problemes al príncep Guillem, ja que Àustria-Hongria va exigir que enviés soldats albanesos a lluitar al seu costat. Quan es va negar, citant la neutralitat d'Albània al Tractat de Londres, li van tallar la remuneració que havia estat rebent. Diversos caps tribals i autoanomenats senyors de la guerra van prendre el control del centre i el nord d'Albània. Al sud grec, els líders locals van renunciar al Protocol de Corfú i van prendre el control. El príncep Guillem va abandonar el país el 3 de setembre de 1914.
Ocupació grega del nord de l'Epir (octubre de 1914)
miniatura|Mapa del nord d'Epir Els conflictes armats esporàdics van continuar produint-se malgrat la ratificació del Protocol de Corfú, i el 3 de setembre de 1914, el príncep Guillem va marxar del país. En els dies següents, una unitat d'Epir va llançar un atac contra la guarnició albanesa de Berat sense l'aprovació del govern provisional, aconseguint capturar la seva ciutadella durant diversos dies, mentre que les tropes albaneses lleials a Esad Paixà iniciaven operacions armades a petita escala.
Aquests fets van preocupar el primer ministre grec, Eleftherios Venizelos, així com la possibilitat que la situació inestable es pogués escampar fora d'Albània, desencadenant un conflicte més ampli. El 27 d'octubre de 1914, després de rebre l'aprovació de les Grans Potències, el V Cos d'Exèrcit de l'exèrcit grec va entrar a la zona per segona vegada. El govern provisional de l'Epir del Nord va deixar d'existir formalment, declarant que havia complert els seus objectius. Les tropes gregues van travessar la frontera sud d'Albania a finals d'octubre de 1914, reocupant oficialment el sud d'Albània (excloent Vlorë) i establint una administració militar el 27 d'octubre de 1914.
Els italians no estaven contents amb l'ocupació grega i van enviar vaixells per ocupar Vlorë (Avlona o Vallona, com en deien els italians). El 31 d'octubre els italians es van apoderar de l'illa estratègica de Sazan (Sazani o Saseno). Al desembre, Itàlia va reiterar que Albània es mantindria neutral com es va declarar a la Conferència de Londres i que les tropes italianes van ser desembarcades a Avlona amb aquest objectiu.
Retirada sèrbia i ocupació austrohongaresa (hivern de 1915)
miniatura|Ofensiva contra Sèrbia dels exèrcits austrohongarès, alemany i búlgar, 1915 A mesura que l'anarquia creixia al nord d'Albània i els grecs es traslladaven al sud, Itàlia va enviar les seves tropes a ocupar Vlorë mentre Sèrbia i Montenegro ocupaven parts del nord d'Albània. Els moviments defensius reeixits durant la campanya sèrbia de la Primera Guerra Mundial van mantenir les Potències Centrals fora d'Albània fins al 1915. Finalment, Bulgària va ser convençuda perquè entrés a la guerra al costat de les Potències Centrals, i els austrohongaresos i alemanys van començar el seu atac contra Sèrbia el 7 d'octubre mentre que el 14 d'octubre de 1915, l'exèrcit búlgar va atacar des de dues direccions enviant els exèrcits serbis al caos.
Després dels atacs de Bulgària i Àustria-Hongria, el líder de l'exèrcit serbi, el mariscal Putnik, va ordenar una retirada completa, al sud i a l'oest a través de Montenegro i a Albània. El temps era terrible, les carreteres dolentes, i l'exèrcit va haver d'ajudar a les desenes de milers de civils que es van retirar amb ells gairebé sense provisions ni menjar. Però el mal temps i les males carreteres també van funcionar per als refugiats, ja que les forces de les Potències Centrals no els van poder pressionar prou, i així van esquivar la captura. Molts dels soldats i civils que fugien no van arribar a la costa; es van perdre a causa de la fam, les malalties, els atacs de les forces enemigues i les bandes tribals albaneses. Les circumstàncies de la retirada van ser desastroses i, tot plegat, només uns 155.000 serbis, la majoria soldats, van arribar a la costa de la mar Adriàtica i es van embarcar en vaixells de transport italians que portaven l'exèrcit a diverses illes gregues (molts a Corfú) abans de ser enviats a Tessalònica. L'evacuació de l'exèrcit serbi d'Albània es va completar el 10 de febrer de 1916. Després del serbi van arribar els exèrcits d'Àustria-Hongria i Bulgària. Ocuparien la major part d'Albània fins a l'ofensiva del Vardar del setembre de 1918.
Ocupació austrohongaresa d'Albània (1916-1918) La major part d'Albània estava ocupada per Àustria-Hongria. Albània era considerada un Besetztes Freundesland (País Ocupat Amic). Els austrohongaresos van conservar l'administració local, van formar una gendarmeria albanesa i van obrir escoles. Es va promoure el desenvolupament d'una llengua i una ortografia albanesa adequades per reduir les influències italianes. També van construir carreteres i altres infraestructures. Menys popular va ser el seu intent de confiscar les armes, que eren omnipresents entre la població civil. No obstant això, diversos milers d'albanesos van lluitar al costat dels austrohongaresos contra els aliats, fins i tot quan l'exèrcit italià va desembarcar a Durrës (Durazzo).
Es va establir l'Administració Militar a Shkodër. Els comandants militars austrohongaresos eren: Hermann Kövess von Kövessháza (febrer de 1916 - març de 1916), comandant del 3r Exèrcit Ignaz Trollmann (març de 1916 - octubre de 1917), comandant del XIX Cos Ludwig Können-Horák (octubre de 1917 - juliol de 1918), comandant del XIX Cos Karl von Pflanzer-Baltin (juliol de 1918 - octubre de 1918), comandant del Grup d'Exèrcits d'Albània.
Administrador civil va ser August Ritter von Kral.
Ocupació búlgara d'Albània (1916-1917)
El 10 de desembre de 1915, l'exèrcit búlgar va travessar el riu Drin, va entrar a Albània i va atacar les posicions de l'exèrcit serbi en retirada. En primer lloc, l'exèrcit búlgar va avançar cap a la vall del riu Mat, amenaçant amb capturar Shkodër i Lezhë.
Hi va haver una rivalitat entre el Regne de Bulgària i Àustria-Hongria per establir la seva influència a Albània. Intentant establir la seva influència a Albània, Bulgària va permetre a Ahmed Zogu establir la seva administració a Elbasan i el va donar suport en els seus intents de reviure el suport al règim de Guillem de Wied. La doble invasió d'Àustria-Hongria i el Regne de Bulgària i la manca de suport per part del Regne de Sèrbia o Itàlia, van obligar Esad Paixà Toptani a abandonar la seva proclamada República d'Albània Central el 24 de febrer de 1916, quan va tornar a declarar la guerra a Àustria-Hongria.
El setembre de 1917, les tropes franceses comandades pel general Maurice Sarrail van emprendre una acció contra els exèrcits d'Àustria-Hongria i Bulgària a Albània. Els exèrcits de Bulgària i Àustria-Hongria es van unir els albanesos dirigits per Hysejn Nikolica.
Les tropes franceses van capturar Pogradec, posant fi a l'ocupació búlgara d'Albània.
Protectorat francès i italià sobre el sud d'Albània (tardor de 1916)