La Simfonia núm. 1, H. 289, va ser composta per Bohuslav Martinů entre el maig i el novembre de 1942, a Nova York i Manomet (Massachusetts). Va ser un encàrrec de Serge Koussevitzky i la va dedicar a la seva esposa Natalie. Es va estrenar el 13 de novembre de 1942 a Boston, interpretada per la Boston Symphony Orchestra i dirigida per Serge Koussevitzky.
És la primera veritable simfonia escrita per Martinů quan ja tenia 52 anys. Segons el mateix autor, el seu tardà intent es devia al fet que fins llavors no es trobava prou preparat per a la realització d'una tasca simfònica important. Serge Koussevitzky li va encarregar el 1942 que escrigués una simfonia dedicada a la seva última esposa recentment morta i va acceptar l'oferta realment per raons econòmiques.
Origen i context Tot i que Martinů ja havia compost extensament en els camps de la música de cambra, el ballet i l’òpera, la forma simfònica tradicional no el va atreure fins a 1942, moment en què es considerava prou madur per afrontar els seus reptes. El seu primer intent dins del gènere, a l’edat de 52 anys, evidencia com la seva llarga experiència acumulada es va plasmar en la creació de la Simfonia núm. 1, mostrant una assimilació sòlida dels recursos musicals i dramàtics adquirits al llarg de la carrera.
miniatura|esquerra|Serge Koussevitzky, director que va encarregar aquesta simfonia a Martinů a través de la seva fundació El 12 de gener de 1942, Martinů va deixar França per anar a Lisboa i, finalment, a Nova York el 31 de març. Encara no feia un any que era als Estats Units quan, el 19 de desembre de 1941, va escriure una carta al director rus emigrat Serge Koussevitzky en la qual expressava el seu desig de compondre una simfonia per a l'Orquestra Simfònica de Boston per a la següent temporada. En resposta, a principis de 1942 Koussevitzky va encarregar una obra per a gran orquestra en memòria de la mort de la seva muller Natalie. De fet, el director la va voler honorar encarregant un seguit d'obres als músics més rellevants del moment mitjançant la Fundació Koussevitzky. Arran d'aquesta petició, Bartók escriuria el Concert per a orquestra, Stravinski una Oda, Milhaud la Segona Simfonia i Marc Blitzstein l'òpera Regina.
Malgrat la llibertat oferta en l'encàrrec, Martinů va persistir en la seva intenció per emprendre la forma ambiciosa de la simfonia, amb la intenció de fer-se conèixer en la vida musical americana. De fet, Martinů ja havia pensat a escriure una simfonia per a Koussevitzky el 1928, però va acabar sent una peça bastant enigmàtica anomenada La Symphonie, un títol descriptiu més que estructural, més tard canviat a La Rhapsodie.
La simfonia va ser escrita durant tres mesos. Els quatre moviments estan datats, respectivament, a Jamaica el 21 de maig, a Middlebury el 26 de juny, al llac Mah-Kee-Nac, Massachusetts, el 14 de juliol i Monomet, Massachusetts, l'1 de setembre de 1942, mentre Martinů ensenyava al Berkshire Music Center. miniatura|esquerra|Tal com va quedar el cotxe de Reinhard Heydrich després de l'atemptat Expulsat de la seva ciutat d'adopció, París, per part dels nazis, Martinů es va establir als Estats Units i va observar des de la distància com els terribles esdeveniments de la Segona Guerra Mundial s'anaven desenvolupant a Europa. Martinů va compondre aquesta simfonia en un moment en què estava molt afectat per la Massacre de Lidice. Durant la invasió alemanya de Txecoslovàquia, s'estableix el protectorat de Bohèmia-Moràvia. Reinhard Heydrich, antic cap de la Gestapo, és nomenat vice-reichsprotektor d'aquest territori. Instal·lat al castell de Praga es comporta com un autèntic virrei i aviat la població sentiria els rigors de la seva sistemàtica repressió. Per això comença a ser conegut com el carnisser de Praga. Per atraure la massa treballadora txeca, va beneficiar les condicions de treball, amb la qual cosa semblava que podia controlar la resistència nacionalista txeca. Edvard Beneš, el president de Txecoslovàquia en l'exili de Londres, preocupat per aquest motiu, va decidir la realització d'un acte per motivar de nou l'esperit nacionalista de la seva pàtria. Dos sotsoficials txecs es van llançar en paracaigudes amb l'objectiu d'eliminar Heydrich, cosa que van aconseguir el 27 de maig de 1942 llançant una granada sobre el seu cotxe.
Aquest fet va provocar una forta repressió per part alemanya. Hitler va ordenar la destrucció de la petita població de Lidice, situada a la rodalia de Praga en ser acusats els seus habitants d'haver donat aixopluc als resistents. Va ser envoltada per unitats nazis el 10 de juny de 1942, que varen afusellar tots els homes (uns dos-cents) i les dones i els nens van ser enviats a camps de concentració. Els edificis van ser cremats i el terra va ser anivellat; no va quedar res, ni tan sols el cementiri.
L'agost de 1943 va compondre una altra obra en què reflectia la seva preocupació pels esdeveniments: Memorial to Lidice.
Representacions La partitura va ser completada l'1 de setembre de 1942 a Manomet, Massachusetts, i va ser estrenada el 13 de novembre de 1942 a Boston per l'Orquestra Simfònica de Boston, amb actuacions posteriors a Nova York el 21 de novembre de 1942 i el 7 de gener de 1943, totes dirigides per Serge Koussevitzky.
L'estrena va ser un dels èxits nord-americans més notables de Martinů. Koussevitzky va comentar a un grup de crítics que «no es pot canviar ni una sola nota... és una simfonia clàssica» i que «fa almenys trenta-cinc anys que no havia tingut una partitura tant perfecta a les seves mans». El crític musical del New York Herald Tribune, Virgil Thompson, va remarcar que Martinů era el successor del seu compatriota Smetana. Entre el públic entusiasta que va assistir a l'estrena de la peça hi havia Misha Elman, llavors al cim de la seva fama i l'èxit. El virtuós es va acostar immediatament a Martinů amb la petició de compondre un concert per a violí per a ell. Martinů li va lliurar la peça, el Concert per a violí núm. 2, l'abril de 1943.
Poc temps més tard l'obra es va presentar a Europa dirigida per Ernest Ansermet i Charles Münch.
Instrumentació La simfonia fou composta per a dues flautes, flautí, dos oboès, corn anglès, tres clarinets, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió (platerets, tam-tam, triangle, bombo, caixa, pandereta), arpa, piano i cordes. Martinů mantindrà una instrumentació semblant en les seves següents simfonies.
Anàlisi musical La simfonia es troba en els quatre moviments tradicionals:
1. Moderato—Poco più mosso
Martinu Symphony No. 1, 1st movement, main theme
2. Scherzo: Allegro—Poco moderato
Martinu Symphony No. 1, 2nd movement, theme
3. Largo
Martinu Symphony No. 1, 3dr movement, theme
4. Allegro non troppo
Martinu Symphony No. 1, 4th movement, theme
S’ha assenyalat un cert caràcter romàntic en aquesta simfonia, tot i que això podria reflectir més la seva estructura tradicional de quatre moviments i la seva llargada —la més extensa de les simfonies de Martinů. Els tons aquàtics, especialment gràcies a la presència destacada de l'arpa en el primer moviment, evolucionen cap a una paleta tonal plena de dramatització, influïda pel context bèl·lic global de l’època i pel fet que Martinů, exiliat forçosament, no podia desvincular la seva obra de la crua realitat de la guerra.
Martinů aplica en aquesta simfonia, com en totes les seves simfonies excepte la segona, el concepte de tonalitat evolutiva, és a dir, que la tonalitat inicial es transforma gradualment fins a una final, reflectint el desenvolupament psicològic de l’obra.
La partitura s’obre amb un moderato en compàs de 6/8, basat en el motiu del Dies Irae, i conclou amb una coral popular txeca que invoca la protecció de Sant Venceslau, fragment que Martinů reutilitzarà a la Simfonia núm. 6. Diversos recursos unificadors contribueixen a donar cohesió als quatre moviments, tot i la gran varietat de material. Per exemple, els primers compassos del primer moviment, amb un brillant acord dissonant sobre un baix ostinato, reapareixen al tercer moviment, evocant la impressió inicial a l’oient. La línia melòdica principal del primer moviment és portada pels violins, amb el suport d'un violoncel altament rítmic, mentre que la calma i l’harmonia del final del moviment compensen la misteriosa introducció, establint un equilibri dinàmic.
El segon moviment, un ampli scherzo, contrasta amb l’inici introspectiu de la simfonia i sembla reflectir el caos de la societat industrialitzada nord-americana que Martinů va experimentar al seu arribat. Dos temes principals hi destaquen: un, introduït amb contundència pel piano, i un altre pel timbre distintiu de l'oboè. El trio central constitueix un espai de calma en què les cordes no intervenen.
Aquest moviment s'estructura en tres seccions: les externes exhibeixen força i velocitat, amb una marcada presència de la secció de metalls que evoca un ritme de marxa; la secció central, més lírica, destaca per la melodia solista de l'oboè que transmet serenitat i contrast respecte a la intensitat de les seccions exteriors.
El tercer moviment s’obre amb una línia melòdica profunda i melancòlica a càrrec dels violoncels i contrabaixos. Amb la incorporació dels instruments de vent i el repetició incessant de notes greus al piano, es genera una tensió dramàtica que impregna l’obra. Similar al segon moviment, un solo expressiu —en aquest cas del corn anglès— marca la secció central, oferint un contrast introspectiu.
Aquest moviment, de caràcter fúnebre, presenta la corda desenvolupant una mena d’himne extens, que evoca una elegia col·lectiva. La seva càrrega emotiva ha estat interpretada com un lament per la destrucció del poble txecoslovac de Lidice, com a represàlia per l’assassinat del Reinhard Heydrich, Protector de Bohèmia i Moràvia, a mans de patriotes txecoslovacs.
El moviment final, de difícil execució, destaca per la seva energia cinètica gairebé ininterrompuda, que el converteix en un dels més bulliciosos i emocionants de la simfonia del . Només en lallegro non troppo final apareix un bri d’esperança, suggerint anticipadament l’esperit que caracteritzarà la Simfonia núm. 4.
L’orquestració de la simfonia va impressionar el director Ernest Ansermet, qui va declarar: «Martinů pot arribar a ser el gran simfonista d’aquesta generació».
Enregistraments Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Invencions. Czech Philharmonic Orquestra (amb Emil Leichner, piano, en Invencions), Václav Neumann, dtor. Enregistrat 8, 9, 14, i 15 febrer 1977 al Dvořák Sala de Rudolfinum, Praga (Simfonia) i 3–4 març 1977 al Supraphon Estudi, Casa d'Artistes, Praga (Invencions). Enregistrament de LP, quadrifònic. Supraphon 4 10 2166. Txecoslovàquia: Supraphon, 1978. La simfonia reestrenada en CD (estèreo), juntament amb la simfonia núm. 2 de Martinů, Supraphon 11 1966-2 011. Txecoslovàquia: Supraphon, 1994. Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Simfonia núm. 2. Berliner Sinfonie-Orchester, Claus Peter Flor, dtor. Enregistrat 21–24 febrer (núm. 1) i 29–30 maig (núm. 2), 1989, a l'església Christus, Berlín, DDR. Clàssics de BMG. Enregistrament de CD, estèreo. RD de Victor del RCA 60154. Cinta de casset, estèreo. RCA Victor Red Seal 60154-4-RC. [N.p.]: RCA Victor Red Seal, 1990. Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Simfonia núm. 5. Orquestra Nacional escocesa reial, Bryden Thomson, dtor. Enregistrat 17 i 19 d'abril 1990, al Caird Hall, Dundee. Enregistrament de CD, estèreo. Chandos CHAN 8915. Cinta de casset, estèreo. Chandos ABTD 1523. Colchester, Essex, Anglaterra: Chandos, 1991. Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1 (1942); Concert per Orquestra de Corda Doble, Piano, i Timpani (1938). Jaroslav Šaroun, piano, Václav Mazáček, timpani, Czech Philharmonic Orquestra, Jiří Bělohlávek, dtor. Enregistrat en castellà Sala, Castell de Praga, 19–22 novembre 1990. Enregistrament de CD, estèreo. Chandos CHAN 8950. Colchester, Essex, Anglaterra: Chandos, 1991.