miniatura|redresse=1.3|Portant una gorra plana de titi parisenc, una bufanda vermella, una jaqueta sobre un jersei de ratlles, uns pantalons de genolls prims i cames amples (Aristide Bruand) Juntament amb les sabates brillants amb cintes, un apatxe de grans dimensions s'alça sobre la policia parisenca que amenaça amb la seva pica. Al fons, un burgès trobasang mentre una banda d'apaches ataca un policia. El títol de la il·lustració diu: L'Apache és la plaga de París. Més de 30.000 malfactors contra 8.000 sargents de vila (suplement il·lustrat de Le Petit Journal, 20 d'octubre de 1907). Per une série d'primeres planess consagrades à l'« apacherie », el diari va participar plenament en la campanya de seguretat llançada per Le Matin, en particular contra el pla d'abolició de la pena de mort debatut en aquell moment Els apaches era el nom que van rebre en les dues primeres dècades del segle XX a París, com a resultat d'una construcció dels mitjans de comunicació, els integrants d'unes certes bandes de delinqüents, encara que en la postguerra de la Primera Guerra Mundial va passar a utilitzar-se com a expressió antiestatunidenca. En els primers anys del segle XX el vocable es va difondre en l'argot policial a l'Argentina per a aplicar-lo a alguns delinqüents que, procedents de França i principalment vinculats al proxenetisme, s'assemblaven en la seva activitat i vestimenta als "apaches" d'aquell país, al mateix temps que la paraula també era usada pels lletristes de tango de l'època.
El terme fou originat el 1902 quan dos periodistes a París, Arthur Dupin de Le Petit Journal i Víctor Morris van començar a dir apatxes als petits delinqüents i pinxos joves de la Rue de Lappe i als proxenetes del Belleville, que diferien dels altres integrants del baix fons per la seva disposició a exhibir-se públicament.
Història Orígens del fenomen miniatura|Publicat a Le Matin, aquest mapa de París mostra els "feus" de les colles apache, 30 de setembre de 1907. Els primers usos documentats del terme "Apache" es remunten a l'any 1900. El terme va ser utilitzat llavors pel diari Le Matin per descriure una banda de Bellevillois, caracteritzada per un talp tatuat a la galta dreta o sota l'ull. Es va popularitzar el desembre de 1900, durant l'assassinat de dos treballadors a la rue Piat.. Va ser en aquesta ocasió que el periodista de Matin Henry Fouquier va desenvolupar una primera definició real del terme "apache" a la premsa:
Aquesta primera definició associa permanentment els apatxes amb bandes de joves que fan actes de violència gratuïta, robatori associat amb violència, o fins i tot violació. miniatura|100px|Foto policial de Joseph Pleigneur, dit Manda. esquerra|miniatura|100px|Foto de François Leca. miniatura|100px|Amélie Élie dita « Casque d'or » (carta postal, vers 1900). El terme es va generalitzar el 1902, durant l'afer Casque d'Or. Dues bandes s'enfronten per una prostituta, Amélie Elie. Els dos "caps" rivals, Manda i Leca, són llavors descrits com "apaches", sense que la informació sigui verificable o certa, permetent als diaris utilitzar aquest terme intrigant i impactant en els títols de llurs articles. Entre el 5 de juny i el 3 d'agost de 1902, Casque d'or va publicar les seves "Memòries" en divuit parts a la revista literària Fin de Siècle. Si bé l'autenticitat d'aquestes memòries està subjecta a precaució,Michelle Perrot, « Dans le Paris de la Belle Époque, les « Apaches », premières bandes de jeunes », Les Ombres de l'Histoire : Crime et châtiment au , Paris, éditions Flammarion, collection « Champs », 2001, Quentin Deluermoz, Chroniques du Paris apache (1902-1905), Paris, Mercure de France, collection « Le Temps retrouvé », 2008, aquest fulletó dona una nova vida al fenomen apache a la premsa. A partir d'aleshores, el terme es va generalitzar per incloure també el proxenetisme i la prostitució, i, a partir de 1903, es va utilitzar per descriure tot l'inframón parisenc, però també, ocasionalment, per descriure criminals de Lió, Bordeus o Marsella. L'"Apache", tanmateix, roman profundament associat a la capital: Le Matin va declarar el 26 de novembre de 1908 que
L'autoria exacta de la frase és incerta. Sovint s'atribueix als redactors dels principals diaris de l'època que van informar dels fets d'aquests pinxos (Le Matin i Le Petit Journal), però també podria provenir d'una descripció indignada del comportament dels joves delinqüents o, directament, dels mateixos joves interessats.Michelle Perrot, ibid., Per a l'historiador Dominique Kalifa, el terme es refereix tant a la "novel·la de la praderia" com al "mite romàntic dels bàrbars"; de fet, està arrelat als estereotips de la cultura popular i l'èxit de la imatge del Far West.
Le Petit Journal illustré del 23 de gener de 1910 descriu els orígens del terme de la següent manera: Visualitzacions de premsa de la Belle Époque miniatura|« Mœurs d'apaches. Atroce vengeance d'un rôdeur ». Suplement il·lustrat de Le Petit Journal, 19 de maig 1907. A partir de 1902 i els esdeveniments que envolten Casque d'Or, les notícies atribuïdes als "apaches" es van multiplicar a la premsa. L'1 de novembre de 1903, Le Petit Journal relata l'altercat de dues joves dones "apaches", Louise Hénin i Andrée Merle, que es va saldar amb una ferida de la primera. El 14 d'agost de 1904, Le Petit Journal informa d'una autèntica batalla campal entre agents i malfactors prop de la rue de la Roquette, així com baralles diàries al bulevard de Sebastopol. Les primeres pàgines dels diaris convoquen periòdicament la figura de l'apache, amb motiu de les batudes als bars a Le Petit Journal Illustré del 3 de març de 1907, de l'assassinat del guàrdia Louis Monnier pel fuster Jolibois a L'Éclair de 12 de març de 1907. ,Quentin Deluermoz, « Les funérailles des victimes du devoir », dans Policiers dans la Ville, Paris, Éditions de la Sorbonne, 2012. o múltiples detencions durant l'1 de maig a París a Le Petit Journal del 13 de maig de 1906. Le Petit Journal també evoca «La venjança atroç d'un malfactor» el 19 de maig de 1907, l'incendi d'una fàbrica i l'atac d'agents el 26 de maig de 1907, atac a un cotxe de policia el 7 de juliol de 1907, una incursió al Bois de Boulogne el 28 de juliol de 1907, i la correcció de dos lladres per un fort des Halles el 22 de setembre de 1907.
Aquest retrat dantesc de la delinqüència juvenil i parisenca s'ha de situar en el context dels anys 1906 i 1907, en què es va desenvolupar el rumor de l'abolició de la guillotina. La descripció del fenomen apache serveix aleshores per pressionar l'opinió pública i els parlamentaris, com ho mostra l'existència d'una secció dedicada a la “campanya anti-apaches” a Le Matin. El Petit Parisien fins i tot va organitzar un referèndum el 1907, donant una majoria aclaparadora als partidaris de la guillotina, en oposició directa al president Armand Fallières, que havia indultat els 70 presoners condemnats a mort el 1906 i 1907.
La comunicació sistemàtica de fets diversos, reals o exagerats, ajuda a mantenir una sensació d'inseguretat. La delinqüència sembla estar en constant augment, la ciutat mal vigilada. A París, els joves menors de vint-i-un anys representen el 26% dels arrestats, enfront del 19% a la resta de França.Michelle Perrot, ibid., En realitat, es va produir més aviat una estabilització de les detencions de joves de setze a vint-i-un anys entre 1904 i 1910, al cor de la “bogeria apache”: per exemple, les xifres del Sena van passar de nou mil cinc-cents el 1902 a menys de set mil el 1910.Michelle Perrot, ibid., La sensació general de la inadequació dels mètodes de repressió va donar lloc a pamflets com “Hem d'assotar els apaches?”, publicat el 1910 pel doctor Lejeune. Demana el retorn al càstig individual i públic, abolit des del 1789, per humiliar els joves massa vanitosos, deshonrar-los als ulls de les seves bandes i fer-los perdre el favor de les noies.Michelle Perrot, ibid.,
Desaparició dels apaches miniatura|esquerra|Tipus de «joyeux» o apaches a França vers 1900. Com a resposta al desenvolupament de la delinqüència juvenil, a principis del segle XX es va desenvolupar un veritable Codi de la Infància, amb justícia específica. L'any 1912 es van crear el tribunal de menors: el nen s'hi va presentar sense el seu "grup d'amics" i, per primera vegada, va ser assistit per una psicòloga judicial.Michelle Perrot, ibid., Aquestes mesures es podrien haver pres amb la voluntat d'evitar el desenvolupament de noves bandes d'apaches.
Tanmateix, els joves no es veuen afectats directament per aquest fenomen. La qüestió de la joventut era de fet un punt mort en les preocupacions socials de l'època, i només la tenien en compte la llei de defensa nacional, el servei militar i els batallons disciplinaris. Aquesta resposta, a més, es considera perfectament adequada. El periodista i assagista Louis Latzarus subratlla així en un article de la Revue de Paris, l'1 de juny de 1912 que tota la violència apache es deu a «qualitats de guerrer mal utilitzades». Les mencions dels apaches, però, van desaparèixer gradualment des de l'inici de la Primera Guerra Mundial: aquest fet i les nombroses pèrdues provocades per aquest conflicte en aquesta franja d'edat de la població fan referència a la historiadora Michelle Perrot a la guerra com la "vídua suprema" dels apaches.
El terme es va tornar a utilitzar amb l'augment del sentiment anti-estatunidenc el 1923 per criticar la conducta estatunidenca a França, incloses les baralles i expulsions de clients negres culpables del "prejudici racial" estatunidenc. Així s'afirma que «Montmartre no serà la colònia dels apaches».Dominique Chathuant, « Français de couleur contre métèques : les députés coloniaux contre le préjugé racial (1919-1939) », Outre-mers, revue d'histoire, T. 98, numéro 366-367, 1re semaine 2010, p. 239-253.
Mite Fenomen amb contorns difusos Lluny de limitar-se a un únic fenomen i a una sola colla de joves, aquest terme és un autèntic estendard que cobreix tant el lladre, l'escarpa, el saltador de barreres, el canalla amb punyal i l'home que viu a la marges de la societat, disposats a qualsevol cosa per evitar la feina habitual, el miserable que treu una porta o destripa un transeünt, com resumeix el diari Le Gaulois el 13 de setembre de 1907. La historiadora Michelle Perrot considera que el terme és un nou sinònim de bandoler, amb l'únic matís que afegeix a la idea de delinqüència el d'una certa contestació de l'ordre social.Michelle Perrot, ibid.,
Efectivament, el terme cristal·litza la preocupació despertada per la joventut urbana des de la dècada de 1880: la societat envellida hi veu la manifestació d'una joventut que es nega a treballar. El fenomen també acusa implícitament la República i el món obrer d'"entregar els joves a ells mateixos i descuidar l'educació, aquest pilar de la cultura burgesa", creant així una generació dedicada a donar a llum nous delinqüents. De fet, la delinqüència juvenil és una preocupació important de la Belle Époque, que també apareix en la importància que es dona al fenomen dels hooligans de Londres. L'Apache apareix com una figura antisocial marcada per l'odi als "burgesos", al "policia" i al "treball", negant-se a malgastar la seva joventut en anar a la fàbrica.Michelle Perrot, ibid.,