La Simfonia núm. 2 va ser escrita per Charles Ives principalment entre 1900 i 1902, tot i que inclou fragments anteriors; pràcticament completada cap al 1907–1910, amb l’acord final afegit el 1951. Es va estrenar el 22 de febrer de 1951, al Carnegie Hall, amb la Orquestra Filharmònica de Nova York dirigida per Leonard Bernstein (tot i que el primer moviment sol ja s’havia interpretat el 1910 o 1911, dirigit per Edgar Stowell a Nova York). Consta de cinc moviments i té una durada aproximada de 40 minuts.

Moviments La peça s'allunya de l'⁣estructura simfònica convencional de quatre moviments mitjançant la inserció d'un moviment Lento maestoso lent com a introducció a l'Allegro molto vivace.

Origen i context Determinar amb exactitud les dates de composició de les obres d’Ives és una tasca complicada, sovint inviable. El compositor tenia l’hàbit de treballar-hi de manera intermitent, reprenent peces anys després d’haver-les deixat en suspens. Com que gairebé no existia interès per interpretar la seva música, no sentia cap urgència per concloure-les. A més, la seva exitosa carrera en el sector de les assegurances li proporcionava una estabilitat econòmica que el desvinculava de la necessitat de viure de la composició, cosa que explicaria també la seva escassa preocupació per difondre la seva obra.

Ives tenia el costum de reaprofitar idees d’una obra en una altra, recorrent sovint al seu propi repertori per extreure’n materials temàtics. Tampoc no mostrava gaire interès a fixar amb precisió les dates de composició, de manera que les indicacions cronològiques dels seus manuscrits no sempre són fiables.

Pel que fa a la Segona Simfonia, alguns dels seus elements podrien remuntar-se fins al 1889, tot i que la major part de l’obra es va desenvolupar entre 1900 i 1902, amb una nova fase de treball intens el 1907 i revisions finals cap al 1910. El mateix Ives recordava que el primer moviment es va interpretar cap al 1910 o 1911 a Nova York, a càrrec de l’orquestra del Music School Settlement. Després d’aquella ocasió, l’obra va romandre en silenci durant prop de quaranta anys.

Recepció Tot i que Ives va compondre l'obra quan tenia entre vint i trenta anys, va passar mig segle abans que fos estrenada, el 22 de febrer de 1951, en un concert de la Filharmònica de Nova York dirigit per Leonard Bernstein.Downes, Olin. "Symphony by Ives Is Played in Full: Bernstein Leads Philharmonic in Composer's 2d, Heard in Entirety for First Time". The New York Times. 23 de febrer de 1951. Recuperat el 15 de març de 2018. A mesura que s’apropava l’estrena tardana de la Segona Simfonia, Ives es va anar mostrant cada cop més inquiet. Segons Henry i Sidney Cowell, «Ives es posava cada vegada més nerviós davant la idea d’escoltar-la, tot i que Bernstein fins i tot es va oferir a programar un assaig a qualsevol hora que li convingués i a organitzar perquè pogués assistir-hi completament sol i invisible en una sala fosca. Tot i així, Ives no va ser capaç de decidir-se a anar-hi».

Finalment va decidir no assistir al concert al Carnegie Hall, aquell mateix esdeveniment que durant anys havia imaginat, sinó que va escoltar una retransmissió per ràdio el 4 de març. En l'estrena, l'obra va rebre aplaudiments entusiastes.Sinclair, James B. (1999) A Descriptive Catalogue of the Music of Charles Ives. New Haven, CT: Yale University Press. p. 682. El relat dels Cowell continua: «La senyora Ives va anar a l’estrena sense ell i es va asseure amb la seva filla i el seu gendre, un dels seus germans amb la seva esposa, i nosaltres [els Cowell] en una llotja prop de l’escenari. Al final de la interpretació, Bernstein va aplaudir els músics i després es va girar cap a la llotja d’Ives per unir-se a l’ovació entusiasta i prolongada que omplia la sala. En adonar-se que la senyora Ives no n’era plenament conscient, un convidat li va tocar el braç perquè es girés i veiés el públic que, dempeus, aplaudia amb entusiasme fins a les galeries més allunyades. L’emoció la va envair de sobte i, amb un to commovedor de sorpresa, va dir: «Però si els agrada, oi!»

Anàlisi musical Com les altres composicions d'Ives que reten homenatge a les herències europea i americana, la Segona Simfonia no fa cap cita completa de cançons populars americanes, sinó que recorda cançons com ara Camptown Races, Bringing In the Sheaves, Long, Long Ago, Turkey in the Straw i America the Beautiful, que són al·ludits i convertits en temes originals. L'única excepció és Columbia, the Gem of the Ocean, la lletra de la qual se sent completa i gairebé sense canvis en el clímax del cinquè moviment com a contrapunt al primer tema original d'Ives. També hi ha una sèrie de referències a obres del cànon de la música occidental, en particular al primer moviment de la Cinquena Simfonia de Beethoven (bastant suaus en comparació amb l'original) i una reescriptura d'una part de la Primera Simfonia de Brahms, així com un passatge (en el primer i en l'últim moviments) de la Invenció núm. 9 a tres veus en fa menor de Johann Sebastian Bach. Ives també rememora l'anomenat motiu de l'Enyorança de la mort de l'òpera Tristany i Isolda de Wagner.

L'estrena de Bernstein i les interpretacions posteriors van ser molt criticades per prendre llibertats amb la partitura.Wooldridge, Charles. From the Steeples to the Mountains: A Study of Charles Ives. Nova York: Alfred K. Knopf, 1971, p. 248.

Representacions El compositor estatunidenc Bernard Herrmann va ser un especial defensor de l'obra d'Ives tant per a fer-lo arribar al públic estatunidenc com també al públic d'altres països. Va ser ell qui el 25 d'abril de 1956 va presentar per primera vegada al Regne Unit la Segona Simfonia d'Ives en un concert de l'Orquestra Simfònica de Londres, que la BBC va retransmetre en directe per ràdio.

Enregistraments Encara que l'estrena mundial es va publicar més tard en CD, el primer enregistrament d'estudi va ser realitzat per F. Charles Adler amb l'⁣Orquestra Filharmònica de Viena el febrer de 1953. Leonard Bernstein i la Filharmònica de Nova York van gravar l'obra en versions estèreo i mono per a Columbia Records el 6 d'octubre de 1958. Eugene Ormandy i l'Orquestra de Filadèlfia van gravar la simfonia per a RCA Victor el 7 de febrer de 1973, en una versió multicanal publicada posteriorment en CD amb codificació Dolby Surround Sound.Ressenya per a RCA Victor 09026-63316-2 Bernard Herrmann, un altre entusiasta de la música d'Ives durant molt de temps, va gravar el treball amb la London Symphony Orchestra a 'Phase 4 Stereo' de Decca/London el 4 de gener de 1972. L'estrena britànica que havia dirigit ell amb la mateixa orquestra el 25 d'abril de 1956 va publicar-se molts anys després en CD per Pristine Audio. També cal destacar l'enregistrament de 1998 que Stephen Somary va dirigir amb l'Orquestra Simfònica de Nuremberg, editat per Claves Records.Claves Records CD 50-9806

Instrumentació La peça està escrita per a flautí, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, triangle, caixa, bombo i cordes.

Referències

Bibliografia Notes de repertori de Pomona College Orchestra, 2003-4 - arxivades per Wayback Machine Revisió de l'enregistrament de Schermerhorn de l'edició crítica, 13 de desembre de 2000 Burkholder, J. Peter (estiu de 1987). "'Cita' i paràfrasis a la Segona Simfonia d'Ives". Música del , vol. 11, núm. 1, pàgines 3-25. Charles, Sydney Robinson (1967). "L'ús de material prestat a la Segona Simfonia d'Ives". The Music Review, vol. 28, pàgines 102-111. Sterne, Colin (gener de 1971). "Les citacions de la Segona Simfonia de Charles Ives". Música i lletres, vol. 52, núm. 1, pàgines 39-45.

Ives 02 Ives 02 Categoria:Composicions en sol major Categoria:Obres de Charles Ives Categoria:Composicions musicals del 1951 Ives 02