La Simfonia núm. 4 en sol major de Gustav Mahler va ser composta entre 1899 i 1900, tot i que incorpora una cançó escrita originalment el 1892. Aquesta cançó, Das himmlische Leben, presenta una visió infantil del cel i és cantada per una soprano al Finale de la simfonia. És més petita en l'orquestració i més curta en durada que les simfonies anteriors de Mahler, la Quarta Simfonia es va planificar inicialment per ser en sis moviments, alternant entre tres moviments instrumentals i tres vocals. La forma final de la simfonia —iniciada el juliol de 1899 a Bad Aussee i completada l'agost de 1900 a Maiernigg— conserva només un moviment vocal (el Finale) i consta de quatre moviments:

(forma sonata)

(scherzo i trio)

(doble tema i variacions)

(variacions estròfiques).

L'estrena va ser interpretada a Múnic el 25 de novembre de 1901 pel compositor i l'⁣Orquestra Kaim, però va rebre una audiència negativa i una recepció crítica per les confuses intencions de l'obra i percebuda com a inferior respecte a la Segona Simfonia més ben rebuda. L'estrena va ser seguida d'una gira alemanya, una estrena a Berlín el 1901 i una estrena a Viena el 1902, que van rebre una condemna gairebé unànime de la simfonia. Mahler va dirigir més interpretacions de la simfonia, de vegades amb càlides recepcions, i l'obra va rebre les seves estrenes americanes i britàniques el 1904 i el 1905. La primera edició de la simfonia es va publicar el 1902, però Mahler va fer revisions el 1905, 1910 i 1911. Després de la mort de Mahler, la simfonia va continuar rebent actuacions amb directors com Willem Mengelberg i Bruno Walter, i el primer enregistrament va ser una interpretació japonesa de 1930 dirigida per Hidemaro Konoye que també va ser el primer enregistrament elèctric de qualsevol simfonia de Mahler. El musicòleg Donald Mitchell creu que la Quarta i la seva accessibilitat van ser en gran part responsables de l'augment de la popularitat de Mahler després de la guerra.

La simfonia utilitza la forma cíclica en tota la seva estructura, com en les anticipacions del tema principal del Finale en els tres moviments anteriors. El primer moviment s'ha caracteritzat per ser d'estil neoclàssic, tret de la seva complexa secció de desenvolupament. El segon moviment consisteix en scherzos que representen la mort al seu violí, que es contrasten amb els trios tipus Ländler. Els dos temes del tercer moviment es varien alternativament abans d'arribar a una coda triple forte, i el Finale comprèn versos de cantada en estrofes que estan separades per les tornades de l'obertura del primer moviment. Alguns temes i motius de la Quarta Simfonia també es troben a la Segona, Tercera i Cinquena Simfonia de Mahler.

Història Composició La Quarta Simfonia de Gustav Mahler és l'última de les tres simfonies del compositor (les altres són la Segona i la Tercera Simfonia). Aquestes obres incorporaven temes originats en de Mahler (La banya màgica de la joventut), un cicle de cançons que ambienta poemes de la col·lecció de poesia popular homònima. El nucli de la Quarta Simfonia és una cançó anterior, ("La vida celestial"), amb text de però no inclòs en el cicle de cançons de Mahler. Mahler va considerar la cançó com la inspiració i l'objectiu de la Quarta Simfonia, anomenant-la "l'agulla afilada de l'edifici". Se n'escolten fragments en els tres primers moviments abans de ser cantada íntegrament per una soprano solista en el quart moviment. alt=Black and white photograph of a man with glasses wearing a suit and tie|miniatura|El compositor el 1892, fotografiat per Leonhard Berlin-Bieber Mahler va completar el 1892, com a part d'una col·lecció de cinc (Humoresques) per a veu i orquestra. Va adaptar el text de de la cançó popular bavaresa original ("El cel està penjat amb violins" o "El món a través d'ulleres de color rosa") a . El poema descriu escenes i personatges de la visió del cel d'un nen. El 1895, Mahler va considerar utilitzar la cançó com el sisè i últim moviment de la seva Tercera Simfonia. Mentre que restes de es pot trobar al primer, quart i cinquè moviment de la Tercera Simfonia, inclosa una cita de la cançó a del cinquè moviment. ("Tres àngels cantaven") —Mahler finalment va decidir retirar la cançó de l'obra. En canvi, va optar per utilitzar la cançó com a final d'una nova simfonia, la Quarta. En conseqüència, hi ha connexions temàtiques i programàtiques especialment fortes entre la Tercera i la Quarta a través de , encara que el compositor també es va adonar que la Quarta també estava estretament relacionada amb la seva Primera i Segona Simfonia. Natalie Bauer-Lechner descriu la Quarta Simfonia com la conclusió de la "tetralogia perfectament autosuficient" de les quatre primeres simfonies de Mahler: la Primera representa el patiment i el triomf heroics; la Segona explora la mort i la resurrecció; la Tercera contempla l'existència i Déu; i la Quarta, com a extensió de les idees de la Tercera, explora la vida al cel.

Segons la sinopsi de la simfonia de Paul Bekker de 1921, Mahler va fer un primer esbós del programa titulat que té la següent forma de sis moviments⁣: Aquest esborrany indica que Mahler originalment va planejar la Quarta Simfonia amb tres moviments purament simfònics (primer, tercer i cinquè) i tres cançons d'orquestra: (compost c. 1893 com a la cançó ), (acabat el 1895 com de la Tercera Simfonia), i . Tanmateix, la simfonia es modificaria fins que només el primer i l'últim moviment de l'esbós del programa es realitzin com els seus respectius moviments en la forma final de la simfonia, donant lloc a una Quarta Simfonia de longitud simfònica normal (al voltant de 45 minuts) a diferència de les simfonies anteriors significativament més llargues del compositor.

Durant les vacances d'estiu de 1899 del compositor a Bad Aussee, la Quarta Simfonia, en paraules de Bauer-Lechner, a finals de juliol "va caure a la seva falda just a temps". Les vacances van ser l'única oportunitat de Mahler durant tot l'any per poder compondre lliurement, però la seva productivitat fins ara es va veure obstaculitzada pel mal temps i escoltant el que ell va anomenar la "música espantosa de balneari". Quan les vacances s'acostaven al seu final, Mahler va treballar en la simfonia durant deu dies, durant els quals va redactar "aproximadament la meitat" dels tres moviments instrumentals i va dibuixar les variacions del tercer moviment Adagio, segons Bauer-Lechner. Mahler va acabar el quart l'any següent durant les seves vacances d'estiu a Maiernigg. Després d'un altre període d'improductivitat aquell estiu, Mahler finalment va trobar el seu ritme de treball i va completar el de la simfonia. (primera partitura orquestral completa) el 5 d'agost de 1900. La finalització de la simfonia de sobte va deixar Mahler sentint-se "buit i deprimit perquè la vida ha perdut tot sentit", i segons Bauer-Lechner estava "profundament molest per haver perdut una part tan important de la seva vida" component l'obra.

Durant les vacances de Nadal, Mahler va revisar el segon moviment Scherzo, finalitzant la seva orquestració el 5 de gener de 1901. Encara que Mahler va publicar els seus programes per a la Primera i la Segona simfonia, es va abstenir de publicar-ne un per a la Quarta. En paraules del musicòleg James L. Zychowicz, Mahler pretenia que "la música existís per si mateixa". Mahler també es va oposar a donar cap títol als moviments de la simfonia, tot i haver-ne "inventat alguns de meravellosos", perquè no volia que la crítica i el públic "els malentenguessin i els distorsionessin de la pitjor manera possible".

Estrena Durant la primera meitat de 1901, Richard Strauss es va plantejar dirigir la primera interpretació completa de la Tercera Simfonia de Mahler. Tanmateix, Strauss, sense saber si tenia prou temps per preparar l'estrena de la Tercera, va escriure a Mahler el 3 de juliol preguntant-li si podria dirigir l'estrena de la Quarta. Mahler en la seva resposta va revelar que ja l'havia promès a Múnic, "on l'⁣Orquestra Kaim i l'⁣Odeon estan tenint un estira-i-arronsa per això que em costa triar entre ells". La Filharmònica de Viena també havia preguntat a Mahler diverses vegades si podien interpretar l'estrena de la simfonia, però Mahler ja havia promès en aquell moment l'estrena a Felix Weingartner, director de l'Orquestra Kaim. Poc després dels intercanvis amb la Filharmònica, el compositor va demanar el permís de Weingartner en algun moment de l'agost o setembre de 1901 per dirigir l'estrena ell mateix, citant la seva inquietud per la simfonia i la seva interpretació.

Finalment, estava previst que el mateix Mahler dirigís l'Orquestra Kaim a Múnic per a l'estrena mundial, després de la qual Weingartner i l'Orquestra Kaim interpretarien l'obra en una gira per diverses ciutats alemanyes i una altra vegada Mahler dirigiria una altra actuació a Berlín. Per revisar l'orquestració de la simfonia abans de la seva publicació, Mahler va organitzar un assaig de lectura amb la Filharmònica de Viena el 12 d'octubre que es va duplicar com a assaig de l'estrena a Viena prevista per al gener de l'any vinent. Mahler no es va mostrar satisfet amb els resultats, va fer correccions i va assajar completament l'obra quatre vegades abans de l'estrena. Tot i que l'estrena de Múnic estava prevista primer per al 18 de novembre, Mahler va demanar a finals d'octubre que Weingartner ajornés l'actuació fins al 25 de novembre, citant "dificultats insuperables". També es va oposar a incloure una obra vocal abans de la simfonia en el programa de l'estrena, ja que volia que la soprano del Finale "fos tota una sorpresa". Henry-Louis de La Grange va escriure: "la Quarta Simfonia havia costat a Mahler més esforç i angoixa que les monumentals simfonies que l'havien precedit i, malgrat que estava neguitós per les reaccions de la seva primera audiència, en secret esperava que les seves modestes dimensions i la claredat del seu estil finalment li guanyessin l'aprovació tant del públic com dels músics".

L'estrena mundial de la simfonia es va fer el 25 de novembre de 1901 a Múnic al Kaim-Saal, amb Mahler dirigint l'Orquestra Kaim i Margarete Michalek com a soprano. Bauer-Lechner escriu que el primer moviment va ser rebut amb aplaudiments i esbroncades, ja que un nombre de l'audiència va ser "incapaç de seguir la complexitat dels esdeveniments en el desenvolupament". LScherzo va resultar més confús per al públic i va rebre més burla vocal. L'actuació de Michalek al Finale "va salvar el dia"; es deia que la seva joventut i encant havien "abocat oli sobre les aigües turbulentes". Malgrat això, l'estrena va deixar a molta gent del públic indignada, com la premsa de Múnic va informar ràpidament. L''', tot i que va elogiar el primer moviment, va descriure la simfonia com "no fàcilment accessible i, en tot cas, impossible de jutjar després d'una sola audiència". També va criticar les "pretensions" de l'obra i l'ús injustificat de "el còmic grotesc" abans d'acusar-la d'"[intrusió] contra l'Esperit Sant de la música". El Münchener Zeitung i el tots dos van expressar la seva decepció en comparar la Quarta amb la que consideraven la seva simfonia superior, la Segona; el primer va valorar la Quarta com una "successió d'atmosferes i expressions inconnexes i heterogènies barrejades amb peculiaritats i afectacions instrumentals", mentre que el segon va dir que l'obra estava plena d'una "cacofonia increïble". Igualment, va afirmar que "les llavors dolentes" en certes parts de la Segona es van convertir en "immenses llavors amb punxes" a la Quarta. La simfonia va trobar alguns elogis al —que va elogiar el Finale com a "simplement una obra d'un geni" tot i qualificar tota l'obra de "transparent, sensible, gairebé histèrica"— i el , que va elogiar la simfonia com un "gran pas endavant en el camí de la claredat artística".

Actuacions i recepció posteriors