Poème de l'extase (El poema de l'èxtasi), op. 54, és un poema simfònic del compositor i pianista rus Aleksandr Skriabin iniciat el juny de 1905 i acabat a la primavera de 1907, amb l'orquestració revisada aquell mateix estiu. L'obra, d'uns 24 minuts, es va estrenar el 10 de desembre de 1908 a Nova York, amb la Societat Simfònica Russa dirigida per Modest Altschuler.
Origen i context En la seva joventut, Skriabin es va formar com a pianista i compositor al costat de Serguei Rakhmàninov, amb qui mantindria una relació duradora. Als setze anys va ingressar al Conservatori de Moscou, on va estudiar amb Serguei Tanéiev, que li donava suport, i Anton Arenski, més crític amb les seves inclinacions compositives. Malgrat aquestes reserves, el 1892 es va graduar amb medalla de plata en piano, només per darrere de Rakhmàninov. Com a intèrpret, era un pianista refinat però amb limitacions físiques evidents: de complexió fràgil i amb una mà que tot just cobria una octava, va patir a més una lesió a causa de la pràctica intensiva d’obres virtuosístiques de Balàkirev i Liszt, fet que va marcar la seva trajectòria.
La paraula clau és èxtasi: en el sentit d'una experiència d’intensitat extrema, gairebé embriagadora. No és casual que la música de Skriabin conegués una nova recepció entusiasta durant els anys seixanta i setanta, en un context cultural especialment receptiu a les experiències visionàries. Ja el 1959, l’escriptor Henry Miller havia percebut aquesta dimensió, descrivint-la com una música d’energia desbordant, saturada de color i d’una força sensorial gairebé excessiva.
Música Skriabin de vegades es va referir al Poema de l'èxtasi com la seva "quarta simfonia", encara que mai es va anomenar oficialment així i evita la divisió tradicional en moviments separats. Hi ha rastres de l'esquema de claus de la sonata clàssica que Skriabin havia emprat anteriorment, però ja no és estructuralment important. Tal com descriu Bernard Jacobson, «La forma depèn, en canvi, de la constant interpenetració i fertilització creuada d'una multiplicitat d'unitats temàtiques minúscules, la majoria d'elles tan sinuosament cromàtiques que subverteixen la sensació tonal gairebé completament sota l'atac vertiginós dels colors harmònics canviants».De l'assaig de Bernard Jacobson (1991) al llibret que acompanya l'enregistrament emès com a Brilliant Classics 92744.
Gran part de l'obra té una sensació d'atemporal i de suspens, a causa de la seva ambigüitat rítmica i les harmonies dominants basades en el to sencer derivades de l'"acord místic" de Skriabin (ja que tota l'escala de tons no té tons principals, cap harmonia basada en ella no el farà inclinar cap a qualsevol tecla en particular, permetent a Skriabin escriure pàgines de música amb poca o cap resolució tonal).
L'obra es pot dividir en tres grans grups temàtics: un grup que es caracteritza per un sinuós cromàtic més lent, un grup més ràpid i agitat caracteritzat per salts i trinats ràpids, i un amb tres temes presentats pel metall (una fanfàrria de trompa per proporcionar un motiu rítmic, una fanfàrria de trompeta que emergeix de la textura circumdant i un tema de trompeta més líric). Aquests tres grups es presenten per separat a l'inici de la peça, però posteriorment es desenvolupen i es combinen de diferents maneres. La peça també arriba a dos clímaxs principals: un al mig i un altre al final. Tots dos estan construïts sobre temes del tercer grup i acompanyats de trèmolos i trinats de corda i vent-fusta. En el segon clímax, Skriabin introdueix campanes baixes i orgue, i manté un ostinato de trompeta i percussió a tot arreu.
Skriabin va escriure un poema de més de tres-cents versos per acompanyar la música, encara que no per ser recitat amb ell. El poema fa un seguiment de l'ascens d'un esperit a la consciència, catalitzat per l'aparició recurrent de "tremolencs pressentiments de ritmes foscos" que després es transformen en "brillants pressentiments de ritmes brillants" a mesura que l'esperit s'adona de l'emoció de la lluita contra ells, en contrast amb l'"avorriment, malenconia i buit" que se senten després de la victòria sobre ells. L'ascens a la consciència s'il·lustra amb el canvi gradual de la tercera persona "Esperit" a la primera persona "jo". Skriabin també va basar la seva cinquena sonata per a piano en el poema.
Referències
Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1900 Categoria:Simfonies de la dècada del 1900 Categoria:Composicions musicals del 1908 Categoria:Simfonies d'Aleksandr Skriabin