La Simfonia núm. 5 en re major va ser escrita pel compositor anglès Ralph Vaughan Williams entre 1938 i 1943. En l'estil, representa un desplaçament de la violenta dissonància de la seva Quarta Simfonia, i un retorn a l'estil més suau de l'anterior Simfonia Pastoral.
Molts dels temes musicals de la Cinquena Simfonia provenen de l'obra operística inacabada de Vaughan Williams, The Pilgrim's Progress. Aquesta òpera, o "moralitat", com va preferir anomenar-la Vaughan Williams, feia dècades que estava en gestació, i el compositor l'havia abandonat temporalment en el moment en què es va concebre la simfonia. Malgrat els seus orígens, la simfonia no té contingut programàtic.
L'obra va tenir un èxit immediat a la seva estrena l'any 1943, i s'interpreta amb freqüència en concerts i enregistraments.
Història Origen i context L'any 1935 Vaughan Williams havia causat sorpresa i fins i tot commoció amb la seva Quarta simfonia, una peça estrident i dissonant en gran contrast amb el seu predecessor tranquil i contemplatiu, A Pastoral Symphony (1922).Cox, p. 116–117; and 119-121 Després d'això va experimentar un bloqueig temporal d'escriptor, abans de començar a escriure la Cinquena Simfonia el 1938. Feia més de trenta anys que treballava de manera intermitent en el que va ser la seva òpera (o "Moralitat") The Pilgrim's Progress. Vaughan Williams primer havia escrit música per a The Pilgrim’s Progress de Bunyan el 1906 per a una dramatització al Priorat de Reigate. El 1922 va establir un "Episodi Pastoral" del llibre com la seva primera òpera, l'acte d'un sol acte The Shepherds of the Delectable Mountains. El 1942–43 va compondre música incidental per a una adaptació del llibre a la BBC Radio. La culminació del seu treball sobre el llibre de Bunyan va ser The Pilgrim's Progress, estrenada el 1951.Connock, Stephen (2015). Notes to Albion Records CD set ALBCD 023/024 Creient que l'òpera potser no s'acabaria mai, va decidir incorporar algunes de les seves idees i temes a altres obres, sobretot la Cinquena Simfonia.Mellers, p. 124
La simfonia estava prou completa a finals de 1942 perquè el compositor preparés una transcripció per a dos pianos, que dos amics li van tocar a finals de gener de 1943. Tots els dubtes que tenia sobre la peça es van dissipar quan va escoltar la primera presentació orquestral el 25 de maig. Va trobar que la simfonia deia el que ell volia dir.Ursula Vaughan Williams, p. 255
Vaughan Williams va dedicar la simfonia a Jean Sibelius. El musicòleg JPE Harper-Scott ha anomenat Sibelius "la influència preferida" entre els simfonistes britànics durant els anys entre les dues guerres mundials, citant la Primera Simfonia de Walton, les set de Bax i les cinc primeres de Havergal Brian.Horton, p. 200 L'adscripció publicada diu "Dedicat sense permís a Jean Sibelius".Pike (2003), p. 153–154 Sir Adrian Boult va obtenir el permís posteriorment. Després d'escoltar una emissió de l'obra, Sibelius li va escriure: "Vaig escoltar la nova Simfonia del Dr. Ralph Vaughan Williams des d'Estocolm sota l'excel·lent lideratge de Malcolm Sargent ... Aquesta simfonia és una obra meravellosa... la dedicació em va fer sentir orgullós i agraït. . . Em pregunto si el doctor Williams té alguna idea del plaer que m'ha donat?"Moore, p. 143–144
Composició La simfonia està escrita per a dues flautes (una doblant amb flautí), oboè, corn anglès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes franceses, dues trompetes, tres trombons, timbales i cordes. Aquesta és una orquestra més petita que la que va utilitzar Vaughan Williams en les seves quatre simfonies anteriors, amb només dues trompes, sense tuba, sense arpes i sense percussió excepte timbals.Day, p. 154–155; and Howes, p. 43 La simfonia té la forma habitual de quatre moviments.Vaughan Williams: unnumbered introductory page El compositor va proporcionar marques de metrònom per als quatre moviments, però són àmpliament considerats com a dubtosos:Adams, Byron. "The stages of revision of Vaughan Williams's Sixth Symphony", The Musical Quarterly, Fall 1989 Atlas, p. 24–25 el compositor no les va observar quan va dirigir l'obra, i va expressar l'aprovació dels tempi de Boult, que eren similars als seus.Culshaw, p. 121; Boult, Sir Adrian "Vaughan Williams and his Interpreters", The Musical Times, October 1972, p. 957–958 ; and Notes to Somm CD SOMMCD 071 (2007) and Decca CD 00028947860464 (2013) El seu assistent musical Roy Douglas ha suggerit que Vaughan Williams simplement va calcular malament perquè no posseïa un metrònom.Douglas, p. 66
A més de les al·lusions a Pilgrim's Progress, la partitura té ressons de la melodia de l'himne de Vaughan Williams "Sine nomine", al segon tema del primer moviment i al final del quart moviment.Cuming, G. J. "Vaughan Williams's Fifth Symphony", The Musical Times, February 1959, p. 91 ; and Mellers, p. 109
I: Preludio El primer moviment, en l'anàlisi de Frank Howes (1954), es pot veure com «una forma ternària elaborada amb coda» o «una exposició de dos grans grups de temes reeixits sense desenvolupament per una recapitulació condensada».Howes, p. 43 Aquest moviment deu alguna cosa a la forma sonata, però no mostra totes les seves característiques; el segon tema deriva del primer. El moviment s'obre amb un pedal do al baix, contestat per una crida de trompa que descriu un acord de re major en un ritme de punts, que implica un re mixolidià.Els violins utilitzen les notes de l'escala pentatònica, fent que la clau sigui ambigua. Wilfrid Mellers creu que per això Vaughan Williams va presentar el moviment com un Preludio, «que suggereix un estat emergent».Mellers, p. 176–177 El motiu de la crida de la trompa fluctua de major a menor, perfilant l'ambigüitat tonal, movent-se entre els modes mixolidi i dòric, que esdevé una característica del moviment. El pedal do del baix es converteix en la tònica quan la tecla canvia als modes eòlic o dòric. A continuació, la tonalitat passa a mi, amb una nova melodia als violins, que, tot i que no inclou una setena aguda, perfila el mi major. El baix, ara tocat en pizzicato, suporta la melodia tant melòdicament com harmònicament i la textura incorpora suspensions i notes de pas, fent l'harmonia més rica. Una baixada sobtada d'un semitò, una idea utilitzada anteriorment per Vaughan Williams a les obres Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis i el ballet mascarada Job, marca un canvi clau a tres bemolls i també a la secció de desenvolupament.Mellers, p. 177–178
El tempo s'accelera cap a allegro per al desenvolupament.Vaughan Williams, p. 11 Les cordes s'utilitzen per imitar el vent de la natura, en una línia semblant a la de Sibelius. Això està marcat pel metall i el vent-fusta amb la caiguda del motiu de semitò, que es fa més gran progressivament fins a una segona major i després una tercera menor. Aquesta secció és un cànon; la polifonia de la qual Mellers creu que mostra l'atzar de la natura. La tonalitat canvia de mitjanes cap avall, fins que arriba a re menor, quan les cordes imiten de nou Sibelius, aquesta vegada utilitzant efectes de tremolo.Mellers, p. 178
Per a la recapitulació el tempo s'alenteix i la dinàmica es redueix. Es reintrodueix el pedal do, però aquesta vegada d'una manera més melòdica. Hi ha més desenvolupament en la recapitulació. El moviment acaba de manera semblant a l'obertura, amb la crida de la trompa, però s'utilitza l'armadura de dos bemolls en lloc d'un sostingut. Les bases baixen a do via sol, deixant encara en qüestió la tonalitat del moviment.Mellers, p. 179; and Howes, p. 43
Arnold Whittall argumenta que «Respecte a re major, el Preludio podria considerar-se com un cas clar de 'Schwebende Tonalität' schönbergiana ('tonalitat fluctuant: suspesa, encara no decidida')»,Whittall, p. 204 encara que Vaughan Williams va afirmar que la música de Schönberg no significava res per a ell.Vaughan Williams, Ralph. "Arnold Schōnberg 1874–1951", Music & Letters, October 1951 p. 322
II: Scherzo Vaughan Williams utilitza el ritme en l'Scherzo per transmetre diferents efectes. El focus del moviment se centra en el ritme més que en la tonalitat ambigua del Preludio. Lionel Pike comenta que «de vegades sembla més un contrapunt de ritmes que de tonalitats». El moviment comença amb tres punts de blanca en un temps ràpid de 3/4 (mínim de punts = 120),Vaughan Williams, p. 30 i després mínims de quatre compassos, que creen hemiòlies i després negres. Això dona la il·lusió que la música s'està accelerant i, per tant, el pols no s'instal·la. Quan comença la línia melòdica, la música es divideix en cinc frases de compassos. S'estableix una sensació d'estabilitat quan el tema és repetit per la viola i el contrabaix en frases estables de dos compassos. Tanmateix, els violins entren amb un fraseig que no s'ajusta a cap dels dos patrons, afegint així més confusió. Mitjançant aquest fraseig rítmic, es diferencien rítmicament, així com tonalment, la línia dòrica tocada als violins i la línia eòlica del vent-fusta. La confusió rítmica s'atura quan el vent i les cordes s'alternen cap avall en sentit antifonal.Pike (1996), p. 168
III: Romanza A la partitura del manuscrit, Vaughan Williams va encapçalar aquest moviment amb paraules extretes de Bunyan:En aquell indret s'alçava una creu, i una mica més avall, un sepulcre... Després digué: «M’ha donat repòs amb el seu dolor i vida amb la seva mort». Bunyan, p. 46Connock, Stephen (1998). Notes to Chandos CD set CHAN 9625 La tercera i la quarta línies van ser cantades posteriorment a l'òpera per Pilgrim. La inscripció es va ometre de la partitura publicada d'acord amb el desig del compositor que la simfonia fos considerada com a música absoluta.Cox, p. 121 El moviment es pot considerar el nucli espiritual de l'obra: Frank Howes l'anomena «el cor de la simfonia»Howes, p. 48 i David Cox l'anomena «una meditació profunda sobre els tres elements musicals principals presentats al principi». No és clar per què el compositor l'anomenava "Romanza".Cox, p. 122 Howes comenta que amb la seva naturalesa espiritual i meditativa no hi ha res de "romàntic" en aquest moviment;Howes, p. x Michael Kennedy observa que amb Vaughan Williams el terme «sempre és un senyal que la música tenia un significat especial per a ell».Kennedy, p. 289
El solo del corn anglès de l'obertura es pren pràcticament sense canvis.Els quarts creixents tornen a aparèixer com a passatges de connexió.
IV: Passacaglia Tot i que aquest moviment comença amb la línia de baix repetitiva característica de la forma de <i>passacaglia</i>, Vaughan Williams finalment l'abandona. La melodia primària triomfal de la passacaglia s'utilitza com a diàleg del pelegrí amb l'intèrpret a la segona meitat de l'escena "La casa bella", mentre que el motiu de la fanfàrria recorda "L'armament del pelegrí" a l'acte II, escena 1. D'aquesta manera s'inicia un retorn dels temes del primer moviment de la simfonia, que es resolen en una tranquil·la comitiva interpretada primer pel vent-fusta i després per les cordes superiors.
Estrenes i publicacions La Cinquena Simfonia es va estrenar el 24 de juny de 1943 en un concert de The Proms al Royal Albert Hall de Londres, per la London Philharmonic Orchestra dirigida pel compositor. Sir Henry Wood, el fundador i figura que presidia els Proms, va ser originalment pensat per dirigir l'actuació, però no estava prou bé i es va convèncer el compositor per prendre la batuta.Richards, Denby. "Vaughan Williams: Symphony No. 5 in D Major", Musical Opinion, March 2009, p. 50 L'estrena americana es va fer al Carnegie Hall el 30 de novembre de 1944 per la Filharmònica de Nova York sota la direcció d'Artur Rodziński.