Omaha Beach (Platja Omaha) va ser un dels cinc sectors de desembarcament a la platja del component d'assalt amfibi de l'Operació Overlord durant la Segona Guerra Mundial.
El 6 de juny de 1944, els aliats van envair la França ocupada pels alemanys amb el desembarcament de Normandia.Gal Perl Finkel, 75 years from that long day in Normandy – we still have something to learn, The Jerusalem Post, June 12, 2019. "Omaha" fa referència a una secció de 8 quilòmetres (5 milles) de la costa de Normandia, davant del Canal de la Mànega, des de l'oest de Sainte-Honorine-des-Pertes fins a l'est de Vierville-sur-Mer, a la riba dreta de l'estuari del riu Douve. Els desembarcaments aquí eren necessaris per connectar els desembarcaments britànics a l'est a Gold amb el desembarcament americà a l'oest a Utah, proporcionant així una presència contínua a la costa normanda de la Baie de Seine (badia del riu Sena). La conquesta d'Omaha havia de ser responsabilitat de les tropes de l'exèrcit dels Estats Units, amb transport marítim i una força de bombardeig naval proporcionada principalment per l'Armada i la Guàrdia Costanera dels Estats Units, amb contribucions de les marines britànica, canadenca i francesa lliure.
L'objectiu principal a Omaha era assegurar un cap de platja de 8 quilòmetres (5 milles) de profunditat, entre Port-en-Bessin i el riu Vire, enllaçant amb els desembarcaments britànics a Gold a l'est, i arribant a la zona d'Isigny a l'oest per enllaçar amb el desembarcament del VII Cos a Utah. La 29a divisió d'infanteria estatunidenca, no provada, juntament amb nou companyies de Rangers redirigides des de Pointe du Hoc, van assaltar la meitat occidental de la platja. La 1a divisió d'infanteria, veterana en batalla però afeblida, va rebre la meitat oriental.
Oposant-se als desembarcaments hi havia la 352a divisió d'infanteria alemanya. Dels seus 12.020 homes, 6.800 eren tropes de combat experimentades, destinades a defensar un front de 53 quilòmetres. L'estratègia alemanya es basava en derrotar qualsevol assalt marítim a la línia de flotació, i les defenses es van desplegar principalment en punts forts al llarg de la costa.
El pla aliat preveia onades d'assalt inicials de tancs, infanteria i forces d'enginyers de combat per reduir les defenses costaneres, permetent que els vaixells més grans desembarquessin en onades de seguiment. Però molt poca cosa va sortir segons el previst. Les dificultats de navegació van fer que la majoria de les llanxes de desembarcament fallessin els seus objectius durant tot el dia. Les defenses eren inesperadament fortes i van causar baixes substancials a les tropes nord-americanes que desembarcaven. Sota un foc intens, els enginyers van tenir dificultats per superar els obstacles de la platja; els desembarcaments posteriors es van agrupar al voltant dels pocs canals que es van netejar. Debilitades per les baixes sofertes just en desembarcar, les tropes d'assalt supervivents no van poder netejar les sortides de la platja. Això va causar més problemes i els consegüents retards per als desembarcaments posteriors. Finalment, grups de supervivents van aconseguir petites penetracions fent assalts improvisats, escalant els penya-segats entre els punts més ben defensats. Al final del dia, s'havien guanyat dos petits punts de suport aïllats, que posteriorment es van explotar contra defenses més febles terra endins, aconseguint els objectius originals del Dia D durant els dies següents.
Terreny i defenses miniatura|esquerra|upright=1.5| Secció transversal esquemàtica de la platja d'Omaha La costa de Normandia es va dividir en setze sectors, als quals se'ls van assignar noms en clau utilitzant un alfabet per paraules, des d'Able, a l'oest d'Omaha, fins a Roger, al flanc est de Sword. La zona de platja que es convertiria en Omaha es va designar originalment com a X-Ray, a partir de l'alfabet fonètic de l'època; el nom es va canviar el 3 de març de 1944. Els noms d'Omaha i Utah probablement van ser suggerits per Omar Bradley, ja que dos soldats que equipaven el seu quarter general de Londres eren d'Omaha, Nebraska (Gayle Eyler) i Provo, Utah; no van rebre el nom dels comandants del cos, que eren de Virgínia (Gerow) i Louisiana (Collins). Es van afegir vuit sectors més quan la invasió es va ampliar per incloure Utah, a la península de Cotentin. Els sectors es van dividir en platges identificades pels colors vermell, blanc i verd, corresponents a les llums de colors utilitzades a les embarcacions navals per designar els costats de babord (esquerra), central i estribord (dreta).
La platja Omaha s'estén davant els municipis de Vierville-sur-Mer, Saint-Laurent-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Omaha estava delimitada a cada extrem per grans penya-segats rocosos. La platja en forma de mitja lluna presentava una zona de marea amb un pendent suau, amb una mitjana de 300 m entre les marques de baixamar i altamar, amb un desnivell de 5,4 metres. Per sobre de la línia de marea hi havia un banc de còdols de 2,5 m d'alçada i fins a 15 m d'amplada en alguns llocs. A l'extrem oest, el banc de còdols descansava contra un dic de pedra (que més a l'est es convertia en fusta) que variava entre 1,5 i 4 m d'alçada. Durant els dos terços restants de la platja després que acabés el dic, els còdols descansaven contra un terraplè de sorra baix. Darrere del dic de sorra i el dic de mar hi havia una plataforma plana de sorra, estreta a cada extrem i que s'estenia fins a 200 m terra endins al centre, i darrere s'elevaven escarpes o penya-segats escarpats de 30 a 50 m d'alçada, que dominaven tota la platja i estaven tallats per petites valls boscoses o valls en cinc punts al llarg de la platja, amb el nom en clau d'oest a est D-1, D-3, E-1, E-3 i F-1. miniatura|Una de les sis torretes de tancs reutilitzades del projecte de tancs pesants VK 30.01 (H) muntada en un Tobruk a Widerstandsnes t 68, fotografiada el setembre de 1944
Cinc valls petites encaixades eren les úniques sortides que menen de la platja cap al rerepaís. La primera menava a Vierville. La segona, al costat de Moulins (codi US: D3), i la tercera al lloc anomenat Ruquet (codi US: E1), ambdues es dirigien cap a Saint-Laurent. Les dues darreres només eren camins de terra que s'acostavn a Colleville.
Els preparatius defensius alemanys i la manca de defensa en profunditat indicaven que el seu pla era aturar la invasió a les platges. Es van construir quatre línies d'obstacles a la zona intermareal. La primera, una línia no contigua amb un petit buit al mig de Dog White i un buit més gran a través de tot Easy Red, estava a 250 m de la línia de marea alta i consistia en 200 portes belgues amb mines lligades als muntants. A 30 metres darrere d'aquestes hi havia una línia contínua de troncs clavats a la sorra apuntant cap al mar, cada tercer coronat amb una mina antitanc. A 30 metres més cap a la costa d'aquesta línia hi havia una línia contínua de 450 rampes inclinades cap a la costa, també amb mines adjuntes i dissenyades per obligar les llanxes de desembarcament de fons pla a pujar i girar o detonar la mina. La línia final d'obstacles era una línia contínua d'eriçons a 150 metres de la costa. La zona entre el banc de còdols i els penya-segats estava cablejada i minada, i també hi havia mines escampades pels vessants dels penya-segats.
Els desplegaments de tropes costaneres, que comprenien cinc companyies d'infanteria, es van concentrar principalment en 15 punts forts anomenats Widerstandsnester ("nius de resistència"), numerats des de WN-60 a l'est fins a WN-74 prop de Vierville a l'oest, situats principalment al voltant de les entrades als calaixos i protegits per camps de mines i filferro. Les posicions dins de cada punt fort estaven interconnectades per trinxeres i túnels. A més de l'armament bàsic de rifles i metralladores, es van desplegar més de 60 peces d'artilleria lleugera en aquests punts forts. Les peces més pesades es van ubicar en vuit casamates de canons i quatre posicions obertes, mentre que els canons més lleugers es van allotjar en 35 fortins. Les torretes de tancs VK 30.01 (H) obsoletes (d'un programa de desenvolupament de panzers) armades amb canons de 75 mm L/24 es van reutilitzar en trinxeres. 18 canons antitanc més completaven la disposició de l'artilleria dirigida a la platja. Les zones entre els punts forts estaven poc poblades amb trinxeres ocasionals, trinxeres de fusells i 85 emplaçaments de metralladores. No es va deixar cap zona de la platja descoberta, i la disposició de les armes permetia el foc de flanqueig a qualsevol lloc de la platja. miniatura|esquerra|Widerstandsnest 65 defensant l'empat a l'E-1 a Omaha Beach La intel·ligència aliada havia identificat els defensors costaners com un batalló reforçat (800-1000 homes) de la 716a Divisió d'Infanteria. Es tractava d'una divisió defensiva estàtica que s'estimava que consistia en fins a un 50% de tropes no alemanyes, principalment russes i ucraïneses, i Volksdeutsche alemanyes. Es creia que la 352a Divisió d'Infanteria, recentment activada però capaç, es trobava a 30 quilòmetres (19 milles) terra endins, a Saint-Lô, i es considerava la força més probable que es comprometés a un contraatac. Com a part de l'estratègia de Rommel per concentrar les defenses a la vora de l'aigua, la 352a havia rebut l'ordre d'avançar al març assumint la responsabilitat de la defensa de la part de la costa de Normandia on es trobava Omaha. Com a part d'aquesta reorganització, el 352è també va prendre sota el seu comandament dos batallons del 726è Regiment de Granaders (part de la 716a Divisió d'Infanteria Estàtica), així com el 439è Batalló Oriental, que havia estat adscrit al 726è. Omaha es trobava principalment dins del "Sector 2 de Defensa Costanera", que s'estenia cap a l'oest des de Colleville i estava assignat al 916è Regiment de Granaders, amb el tercer batalló, el 726è Regiment de Granaders, adscrit. Dues companyies del 726è tenien punts forts a la zona de Vierville, mentre que dues companyies del 916è ocupaven els punts forts de la zona de St. Laurent, al centre d'Omaha. Aquestes posicions tenien el suport de l'artilleria del primer i quart batallons del 352è Regiment d'Artilleria (dotze obusos de 105 mm i quatre de 150 mm, respectivament). Les dues companyies restants del 916è van formar una reserva a Formigny, tres quilòmetres (1,9 milles) terra endins. A l'est de Colleville, el «Sector de Defensa Costanera 3» era responsabilitat de la resta del 726è Regiment de Granaders. Dues companyies es van desplegar a la costa, una de les quals formava part de la sèrie de punts forts més orientals, amb suport d'artilleria proporcionat pel tercer batalló del 352è Regiment d'Artilleria. La reserva de la zona, que comprenia els dos batallons del 915è Regiment de Granaders i que era coneguda com a "Kampfgruppe Meyer", estava situada al sud-est de Bayeux, fora de la zona immediata d'Omaha.
El fet de no identificar la reorganització de les defenses va ser una rara fallada d'intel·ligència per als aliats. Els informes posteriors a l'acció encara documentaven l'estimació original i assumien que el 352è havia estat desplegat a les defenses costaneres per casualitat, uns dies abans, com a part d'un exercici antiinvasió. La font d'aquesta informació inexacta provenia dels presoners de guerra alemanys de la 352a Divisió d'Infanteria capturats el Dia D, tal com informa l'Informe d'Acció del Dia D de l'S-3 d'Infanteria de la 16a. De fet, la intel·ligència aliada ja havia tingut coneixement del trasllat de la 352a Divisió d'Infanteria el 4 de juny. Aquesta informació es va transmetre al V Cos d'Infanteria i al Quarter General de la 1a Divisió d'Infanteria a través del 1r Exèrcit, però en aquella etapa tardana de les operacions, no es van canviar els plans.