La Simfonia núm. 14, op. 117, de Mieczysław Weinberg va ser composta el 1977 i dedicada a Vladímir Fedosséiev, que va dirigir l'estrena al Segon Festival de Tardor de Moscou, el 8 d'octubre de 1980.

A part dels vincles habituals amb Xostakóvitx, en el segon moviment Allegro, segons Tuttle, els contorns melòdics i rítmics recorden més la música de Bartók o Kodály.

Moviments La Catorzena Simfonia va ser escrita en un sol moviment, tot i que es pot separar segons l'estructura tradicional de quatre moviments sota la superfície:

Largo – Allegro – Adagio – Moderato

Anàlisi musical En un article publicat arran del festival, el musicòleg Vsevolod Zaderatski descrivia l’obra així: «Es tracta d’una creació viva que reflecteix l’essència de la tradició musical russa. L’estructura melòdica i harmònica, la fusió amb les influències de Xostakóvitx i Stravinski, el flux dramàtic constant, l’ús ampli de l’espai sonor i el grau elevat d’expressió èpica posen de manifest la connexió amb les arrels musicals més profundes de Rússia. Fins i tot els elements mahlerians, assimilats a la manera de Xostakóvitx, s’integren de manera natural dins l’estil nacional, donant com a resultat una originalitat de gran força, un signe inequívoc d’un fenomen artístic genuí.»

La simfonia requereix una gran orquestra, amb sis trompes —no inusual en Weinberg— i una secció de percussió generosa. Tot i que està concebuda com un moviment únic, es poden identificar clarament quatre seccions que corresponen als moviments tradicionals.

El primer segment, Largo, s’obre amb un tema líric de la viola, que és desenvolupat posteriorment per les flautes, clarinets i les cordes, amb una intensitat que recorda Bartók. La secció de metall intervé amb una mena de coral, una fórmula habitual en Weinberg, abans que esclati el segon segment, lAllegro. Aquest és un scherzo grotesc amb ritmes de polca que evoca l’estil de Xostakóvitx o Stravinski, i exemplifica l'"amalgama fantasiosa" de tradicions que Zaderatski assenyalava. L'scherzo culmina en un clímax on els temes es contrapuntegen.

A continuació, la viola solista introdueix una secció de caràcter de cambra, l’Adagio, amb variacions tímbriques mitjançant diferents solistes. La dinàmica augmenta fins que una trompa solista senyala l’inici del Moderato final, de caràcter èpic i monumental, que tanca l’obra amb un impacte que, segons Zaderatski, deixa una impressió inesborrable.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1977 14 Weinberg 14