Pola Negri, nascuda Barbara Apolonia Chalupec ; 3 de gener de 1897 - 1 d'agost de 1987) va ser una actriu i cantant de cinema i guionista polonesa. Va assolir fama mundial durant les èpoques del cinema mut i daurat de Hollywood i europeu pels seus papers tràgics i de femme fatale i va ser reconeguda com a sex symbol.
Criada al tsarat de Polònia, la infància de Negri va estar marcada per diverses dificultats personals: després que el seu pare fos enviat a Sibèria, va ser criada per la seva mare soltera en la pobresa i va patir tuberculosi durant l'adolescència. Negri es va recuperar i va estudiar ballet i interpretació a Varsòvia, i es va convertir en una coneguda actriu de teatre. El 1917, es va traslladar a Alemanya, on va començar a aparèixer en pel·lícules mudes per a l'estudi UFA de Berlín. Les seves actuacions cinematogràfiques per a UFA van cridar l'atenció dels executius de Hollywood de Paramount Pictures, que li van oferir un contracte de pel·lícula.
Negri va signar amb Paramount l'any 1922, i això la va convertit en la primera actriu europea de la història contractada a Hollywood. Va passar gran part de la dècada de 1920 treballant als Estats Units en nombroses pel·lícules per a Paramount, cosa que la consolidar com una de les actrius més populars del cinema mut estatunidenc. A la dècada de 1930, durant l'aparició del cinema sonor, Negri va tornar a Europa, on va aparèixer en múltiples pel·lícules per a Pathé Films i UFA, i també va començar una carrera com a artista de gravació. Va fer només dues pel·lícules després de 1940; el seu darrer crèdit a la pantalla va ser a la pel·lícula de Walt Disney The Moon-Spinners (1964).
Negri va passar gran part la seva vida posterior fora de l'esfera pública. Es va convertir en ciutadana dels Estats Units naturalitzada el 1951 i va passar la resta de la seva vida vivint a San Antonio, Texas, on va morir d'una pneumònia secundària o un tumor cerebral de què es va negar a tractar, el 1987, als 90 anys.
Primers anys Negri va néixer Barbara Apolonia Chalupec el 3 de gener de 1897 a Lipno, tsarat de Polònia, Imperi Rus (actual Lipno, Polònia), com l'únic fill supervivent (de tres) de la polonesa Eleonora Kiełczewska (morta el 24 d'agost de 1954). Segons Negri, la seva mare provenia de la noblesa polonesa empobrida, i la seva família havia perdut la seva fortuna pel suport a Napoleó Bonaparte. El pare de Negri, Juraj Chalupec (transcripció polonesa Jerzy Chałupec o Chałupiec, mort el 1920), va ser un llauner itinerant romaní-eslovac de Nesluša. Després que el seu pare fos arrestat per les autoritats imperials russes per activitats revolucionàries i enviat a Sibèria, ella i la seva mare es van traslladar a Varsòvia, on vivien en la pobresa, i on la seva mare treballava de cuinera.
Chalupec va ser criada com a catòlica per la seva mare, que va ser catòlica practicant tota la vida. En la seva joventut, Chalupec va ser acceptada a l'Acadèmia Imperial de Ballet de Varsòvia. La seva primera actuació fou a la danse des petits cygnes a El llac dels cignes de Piotr Ilitx Txaikovski; va aconseguir un paper en solitari al ballet d'Arthur Saint-Léon Coppélia. Tanmateix, un atac de tuberculosi la va obligar a deixar de ballar; la van enviar a un sanatori a Zakopane per recuperar-se. Durant els seus tres mesos de convalescència, va adoptar el pseudònim de Pola Negri, en honor a la novel·lista i poetessa italiana Ada Negri; "Pola" era l'abreviatura del seu propi nom, Apolonia (de vegades escrit Apollonia). Carrera Teatre i cinema polonès
Després que Negri tornés del sanatori, va audicionar amb èxit a l'Acadèmia Imperial d'Arts Dramàtiques de Varsòvia. Alhora va prendre classes privades a l'exterior amb la reconeguda actriu i professora polonesa Honorata Leszczyńska. Va fer el seu debut teatral abans de graduar-se al Teatre Petit de Varsòvia el 2 d'octubre de 1912.
Va fer el seu debut teatral el 1913 amb Hannele de Gerhardt Hauptmann a Varsòvia i va aparèixer l'any següent a la seva primera pel·lícula, Niewolnica zmysłów. Hi va continuar actuant mentre acabava els seus estudis a l'acadèmia, i es va graduar el 1914. La seva actuació de graduació va ser com a Hedwig a L'ànec salvatge de Henrik Ibsen, que va donar lloc a ofertes per unir-se a un nombre dels teatres destacats de Varsòvia.
Al final de la Primera Guerra Mundial, Negri s'havia establert com una popular actriu teatral. Va fer una aparició al Gran Teatre a Sumurun, així com Śluby panieńskie d'Aleksander Fredro al Teatre Petit i al Teatre d'Estiu al Jardí Saxó. Va debutar al cinema el 1914 amb Niewolnica zmysłów (Esclava dels seus sentits). Va aparèixer en pel·lícules fetes per la indústria cinematogràfica de Varsòvia, com ara Bestia (estrenada als Estats Units com The Polish Dancer), Pokój nr 13 (Habitació número 13), Jego ostatni czyn (El seu darrer gest), Studenci (Estudiants), i Żona (L'esposa). Ernst Lubitsch i la carrera l cinema mut alemany miniatura|upright=.9|Negri a Sumurun (1920) La popularitat de Negri a Polònia li va donar l'oportunitat de traslladar-se a Berlín el 1917, per aparèixer com la ballarina en la producció teatral alemanya de Max Reinhardt de Sumurun. En aquesta producció, va conèixer Ernst Lubitsch,1978 interview with Pola Negri , Polanegri.com; accessed 29 March 2015. que en aquell moment produïa comèdies per a l'estudi de cinema alemany UFA. Negri va signar per primera vegada amb Saturn Films i va fer sis pel·lícules amb ells, inclosa Wenn das Herz in Haß erglüht (1917). Després d'això, va entrar en nòmina de l'UFA; Algunes de les pel·lícules que va fer amb UFA foren Mania (1918), Der Gelbe Schein (1918), i Komtesse Doddy (1919).
El 1918, Lubitsch va convèncer UFA perquè li deixés crear una pel·lícula de gran pressupost amb Negri com a personatge principal. El resultat va ser Die Augen der Mumie Ma (1918), que va ser un èxit popular i va donar lloc a una sèrie de col·laboracions Lubitsch/Negri, cadascuna més gran en pressupost que la pel·lícula anterior. La següent va ser Carmen (1918, reeditada als Estats Units el 1921 com a Gypsy Blood), a la qual va seguir Madame DuBarry (1919, publicada als Estats Units com a Passion). Madame DuBarry es va convertir en un gran èxit internacional, va fer caure l'embargament estatunidenc a les pel·lícules alemanyes i va llançar un demanda que va amenaçar breument amb desallotjar el domini de Hollywood del mercat internacional del cinema. Negri i Lubitsch van fer tres pel·lícules alemanyes junts després d'això, Sumurun (aka One Arabian Night, 1920), Die Bergkatze (aka The Mountain Cat o The Wildcat, 1921),i Die Flamme (1922), i UFA van emprar Negri per a pel·lícules amb altres directors, com Vendetta (1919) i Sappho (1921), moltes de les quals van ser comprades per distribuïdors estatunidencs i projectades als Estats Units. miniatura|esquerra|Dibuix de Pola Negri per Milena Pavlović-Barili Hollywood va respondre a aquesta nova amenaça comprant talents alemanys clau, començant pels serveis de Lubitsch i Negri. Lubitsch va ser el primer director que va ser portat a Hollywood, Mary Pickford va demanar els seus serveis a la seva pel·lícula de costums Rosita (1923). El magnat de Paramount Pictures Jesse Lasky va veure l'estrena de Madame DuBarry a Berlín el 1919, i Paramount va convidar Negri a venir a Hollywood el 1921. Va signar un contracte de 3.000 dòlars setmanals amb Paramount i va arribar a Nova York el 1921 amb una ràfega de publicitat el 12 de setembre de 1922. Això va convertir Negri en la primera estrella continental importada a Hollywood, establint un precedent per les estrelles europees importades amb Vilma Bánky, Greta Garbo, i Marlene Dietrich, entre moltes altres. The Hot Dog, una publicació mensual de Cleveland, en el seu propi anunci promocional de Paramount el febrer de 1922 va afirmar que el veritable nom de Negri era Paula Schwartz, i que era jueva, cosa que era completament falsa.
Període Paramount miniatura|esquerra|upright=.9|Negri i Rod La Rocque en un cartell publicidari de Forbidden Paradise (1924) Negri es va acabar convertint en una de les actrius de Hollywood més populars de l'època i, sens dubte, la dona més rica de la indústria cinematogràfica de l'època,Biskupski, M.B.B. (2010) Hollywood's War With Poland 1939–1945, p. 12, University Press of Kentucky; vivia en una mansió de Los Angeles inspirada en la Casa Blanca. Mentre estava a Hollywood, va començar diverses tendències de moda femenina, algunes de les quals encara són elements bàsics de la moda avui en dia, com ara les ungles dels peus pintades de vermell, les botes de pell i els turbants.Taylor, Angela. "Pola Negri's Memoirs: Best Roles Were Played in Real Life", The New York Times, 24 April 1970, p. 30. Negri va ser tema de fotografia freqüent del fotògraf retratista de Hollywood Eugene Robert Richee, i durant aquest període es van fer diverses fotografies d'ella.
Les dues primeres pel·lícules de Paramount de Negri van ser Bella Donna (1923) i The Cheat (1923), totes dues dirigides per George Fitzmaurice i van ser remakes de pel·lícules de Paramount de 1915. La seva primera pel·lícula d'espectacle va ser The Spanish Dancer (1923), dirigida per Herbert Brenon i basada en la novel·la de Victor Hugo Don César de Bazan. El guió inicial estava pensat com un vehicle per a Rodolfo Valentino abans que abandonés la Paramount i fos reelaborat per a Negri. Rosita, la pel·lícula de Lubitsch amb Mary Pickford, es va estrenar el mateix any i va estar basada en Don César de Bazan. Segons el llibre Paramount Pictures and the People Who Made Them, "Els crítics van tenir un dia de camp comparant les dues. L'opinió general era que la pel·lícula de Pickford estava més polida, però la pel·lícula de Negri era més entretinguda".
Inicialment, Paramount va utilitzar Negri com una misteriosa dona fatal europea i un cavallet de roba com ho havien fet amb Gloria Swanson i va organitzar una disputa continuada entre les dues actrius, que l'actor Charlie Chaplin va recordar a la seva autobiografia com "una barreja de gelosies i baralles cuinades." Negri estava preocupada perquè Paramount estigués manipulant malament la seva carrera i la seva imatge i va organitzar que el seu antic director Ernst Lubitsch la dirigís a l'aclamada Forbidden Paradise (1924). Va ser l'última vegada que ambdós van treballar junts en una pel·lícula. El 1925, l'opulència continental de Negri a la pantalla començava a desgastar-se amb alguns segments de l'audiència estatunidenca, una situació parodiada a la comèdia dirigida per Mal St. Clair A Woman of the World (1925), protagonitzada per Negri. miniatura|upright=.9|Negri amb Warner Baxter en una foto publicitària de Three Sinners (1928)