La Simfonia núm. 8 en sol major, op. 88, B. 163, va ser composta per Antonín Dvořák entre el 26 d’agost i el 8 de novembre de 1889 a Vysoká u Příbramě. Dedicada a l’Acadèmia Txeca de l’Emperador Francesc Josep per a les Ciències, la Literatura i les Arts amb motiu de la seva elecció. Dvořák va dirigir l'estrena al Teatre Nacional de Praga el 2 de febrer de 1890. En contrast amb altres simfonies tant del compositor com de l'època, la música és alegre i optimista. Es va publicar originalment com a Simfonia núm. 4. Té una durada d'uns 38 minuts.

Història Fora d’algunes obres especialment populars —com la Simfonia del Nou Món, l'Obertura Carnaval o les Danses eslaves—, la música de Dvořák va tenir una difusió limitada fora de les terres txeques fins ben entrat el segle XX. En canvi, dins el seu país ja gaudia d’un reconeixement sòlid en el moment en què va compondre la seva Vuitena Simfonia. L’any 1890, Dvořák va dedicar aquesta obra a la seva investidura com a membre de l’Acadèmia Txeca de l’Emperador Francesc Josep per a les Ciències, la Literatura i les Arts, una distinció que li fou concedida oficialment dos mesos després de l’estrena.

esquerra|miniatura|La residència d'estiu de Dvořák a Vysoká u Příbramě, on va compondre la simfonia

L’editor Simrock havia pagat a Dvořák 3.000 marcs per la seva Simfonia núm. 7 el 1885. Tanmateix, quan el compositor va acabar la Vuitena Simfonia —escrita en poc més de dos mesos entre finals de l’estiu i la tardor de 1889—, l’oferta va ser molt inferior: només 1.000 marcs. La diferència tenia una explicació pràctica. Les obres simfòniques, per la seva extensió i complexitat, resultaven costoses de publicar i difícils de comercialitzar. Simrock preferia invertir en peces més breus i rendibles, com música per a piano o cançons. Tot i això, Dvořák va percebre aquella proposta com una desconsideració profunda. Les negociacions es van allargar durant mesos, fins a arribar a un punt que el compositor considerava inacceptable. En aquell moment, fidel a les seves conviccions religioses, va escriure al seu editor, a mitjan octubre de 1890: «Simplement faré allò que el bon Déu em digui. Segur que serà el millor.»

Dvořák va intentar aconseguir una diferència marcada amb la seva Simfonia núm. 7, una obra romàntica i tempestuosa. La Vuitena seria: "diferent de les altres simfonies, amb pensaments individuals treballats d'una manera nova". És alegre i lírica i s'inspira més en la música popular bohèmia que Dvořák estimava.

Anàlisi musical Dvořák va mantenir el format típic d'una simfonia en quatre moviments, però els va estructurar d'una manera inusual. Tots els moviments mostren una notable varietat de temes, molts d'ells basats en material bohemi. De tant en tant el desenvolupament dels temes sembla una improvisació.

La Vuitena Simfonia és, probablement, la més íntima i alhora la més personal de totes les nou simfonies de Dvořák. El mateix compositor afirmava que volia crear una obra diferent de les anteriors, «amb una força individual treballada d’una manera nova», i, en bona part, ho va aconseguir. Tot i això, en el tram final sembla que el seu esperit bohemi —vital, espontani— acaba emergint amb tota la seva força. Potser l’obra s’allunya en alguns aspectes del que tradicionalment s’entén per «simfonia», i resulta sorprenent que, en un context tan procliu a les etiquetes descriptives, ningú no l’hagi qualificat d’«idíl·lica».

La seva música sembla néixer directament del paisatge. Quan un camina pels boscos que envolten la casa de camp de Dvořák en un dia d’estiu, amb la llum filtrant-se entre les branques, el cant dels ocells i el moviment suau de les fulles, és fàcil reconèixer-hi aquesta atmosfera sonora. El moviment final esclata amb una naturalitat gairebé orgànica, com si la música mateixa florís. En aquest sentit, és memorable l’observació de Rafael Kubelík durant un assaig, en arribar a la fanfara inicial de trompeta: «Senyors, a Bohèmia les trompetes no criden mai a la batalla — sempre criden a la dansa!»

Instrumentació L'obra està escrita per a 2 flautes (2n doblant flautí), 2 oboès (1r doblant corn anglès), 2 clarinets (en la i si ), 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales i cordes.

L'orquestració del flautí i el corn anglès és inusual en aquesta simfonia. El flautí només sosté una nota llarga a l'uníson amb la flauta a l'exposició del primer moviment i el corn anglès només toca una frase curta, però exposada durant la segona recapitulació del tema principal "crida d'ocells", també en el primer moviment. En algunes edicions, el segon oboè es dobla amb el corn anglès en lloc del primer oboè, com s'indica a la majoria de partitures.

Una interpretació típica de la simfonia dura uns 38 minuts, la qual cosa la converteix en una de les simfonies més curtes de Dvořák.

Primer moviment

El primer moviment és una exposició potent i brillant caracteritzada per l'ús liberal dels timbals. S'obre amb un tema líric en sol menor als violoncels, trompes, clarinets i primer fagot amb trombons que toquen acompanyament de pianissimo, i violes i contrabaix en pizzicato. Això dona pas a una melodia de flauta de "crida d'ocell", arribant a la tonalitat de sol major de la simfonia. Escrivint sobre una actuació de l'⁣Orquestra Simfònica Nacional, Peter Laki assenyala que la secció de desenvolupament «és com una gran tempesta». A la recapitulació, el segon tema principal és interpretat per la trompa anglesa, dues octaves més baixa que a l'exposició. El moviment acaba amb una «coda curta però molt enèrgica».

Segon moviment

Tot i estar marcat en Adagio, el segon moviment avança a una velocitat força raonable. Comença amb les cordes tocant el tema principal del moviment i acaba molt suaument, segueix un moviment similar amb els oboès i les flautes; responen els clarinets, i aquesta conversa continua, inclosa una forta interjecció de les cordes. El diàleg entre els instruments de vent s'apaga i fa que el tema sigui enunciat per la primera flauta i l'oboè, sobre els clarinets lleugers, fagots i primera trompa, amb escales en do major descendents als violins, violes i violoncels en pizzicato i suaus corxeres als baixos. Una afirmació similar del tema es fa ressò per un solo de violí, que acaba amb alegres parades dobles. Aleshores, l'orquestra interpreta una variant del tema amb valentia. Gran part del moviment és el desenvolupament d'aquest mateix tema. Similar a la Simfonia Pastoral de Beethoven, la música s'inspira en els paisatges tranquils d'un dia d'estiu, interromput per una tempesta.

Tercer moviment

La major part del tercer moviment és un vals melangiós en un compàs de 3/8. A prop del final, el comptador canvia a 2/4, i la música acaba d'una manera no diferent de la del segon moviment. Les primeres notes de la secció Trio (sol major) s'utilitzen a la Coda en 2/4. El moviment no és el típic minuet o scherzo, sinó un "intermezzo" semblant als tercers moviments de la Primera i Segona Simfonia de Brahms. En contrast amb el «vals dolç i lànguid» del primer tema, el segon, «funcionant com un 'trio', sona més com una dansa popular bohèmia».

Quart moviment

El Finale, amb forma de «tema i variacions complexes», és el moviment més turbulent. Comença amb una fanfàrria de les trompetes. El director Rafael Kubelík va dir en un assaig: «A Bohèmia les trompetes mai criden a la batalla, sempre criden al ball!». La música avança cap a una bella melodia interpretada primer pels violoncels. Es va construint una tensió magistralment que finalment s'allibera al cap d'uns dos minuts, amb una cascada d'instruments que toquen triomfant el tema inicial a un ritme una mica més ràpid. Del tema principal es deriva un episodi central contrastat. A partir d'aquí, el moviment avança de manera convincent per una secció mitjana tempestuosa, modulant de major a menor diverses vegades. Després d'un retorn a la secció lenta i lírica, la peça acaba amb una coda cromàtica, en la qual els metalls i els timbals destaquen molt. Laki resumeix: «l'aplicació de la forma de Dvorák està en deute amb Beethoven i Brahms, però va omplir el formulari amb melodies d'un sabor inconfusiblement txec i una jovialitat que pocs compositors posseïen en aquell moment. Les variacions varien molt en caràcter: algunes són més lentes i altres més ràpides en el tempo, algunes són suaus (com la virtuosa per a flauta solista), i algunes són sorolloses; la majoria estan en la modalitat major, encara que la central, que recorda a una banda de poble, és en menor. La música sempre és alegre i optimista».

Representacionss i publicacions miniatura|El compositor amb la seva dona Anna a Londres, 1886 El compositor va dirigir l'orquestra del Teatre Nacional de Praga en l'estrena del 2 de febrer de 1890, com a part del concert 13. Populäres Konzert der Künstlerressource (13è concert popular dels recursos d'artistes). Després de l'èxit de l'estrena, va tornar a dirigir la simfonia el 7 de novembre de 1890 al Museumskonzert de Frankfurt i l'any següent a Cambridge, la nit abans de ser guardonat amb un doctorat honoris causa. La simfonia va ser interpretada diverses vegades per la Royal Philharmonic Society durant el seu sisè viatge al Regne Unit.

Hans Richter va dirigir les primeres actuacions a Viena i Londres. Després del concert de Viena, va escriure al compositor: «Hauries gaudit molt d'aquesta actuació. Tots vam sentir que és una gran feina, per tant, tots vam estar entusiasmats. […] Els aplaudiments van ser càlids i cordials».

Dvořák va fer que l'empresa londinenca de Vincent Novello publiqués la simfonia el 1890, pels desacords amb el seu editor habitual Fritz Simrock, que estava més interessat en obres més curtes i més generadores de diners. Simrock volia publicar els títols del moviment i el nom del compositor en alemany, cosa que Dvořák va rebutjar com a "orgullós bohemi". Pel país de la seva primera publicació, ocasionalment s'ha conegut aquesta simfonia com la simfonia "anglesa",Paul Serotsky, "Antonin Dvorák (1841–1904) – Symphony No. 8" (Music Web International, 2010; accessed 9 January 2017). encara que «seria més correcte anomenar-la 'txeca', almenys en comparació amb la seva predecessora en re menor que es va inspirar més en Brahms».Kurt Honolka, Dvořák, translated by Anne Wyburd (London: Haus Publishing Limited): 72. (accessed 9 January 2017).

Referències

Bibliografia Christoph Hahn, Siegmar Hohl (eds.), Bertelsmann Konzertführer . Bertelsmann Lexikon Verlag, Gütersloh/Munic 1993, Annette Retinski, Alfred Beaujean, Harenberg Konzertführer: der Schlüssel zu 600 Werken von 200 Komponisten: mit 800 CD-Empfehlungen der "FonoForum"-Redaktion, quarta edició. Harenberg Kommunikation, Dortmund, 1998.ISBN 3-611-00535-5. Hansjürgen Schaefer : Konzertbuch Orchestermusik AF . VEB Deutscher Verlag für Musik, Leipzig 1958.

Categoria:Simfonies d'Antonín Dvořák Dvorak 8 Simfonia Dvorak Categoria:Composicions musicals del 1890