miniatura|Una càmera de visor glaçat Sanderson que data de l'any 1899 miniatura|Una reprocàmera a la cambra fosca d'un diari de Califòrnia, finals de 1980.
Una càmera de visor esmerilat o càmera de visor glaçat és una càmera de gran format en què la lent forma una imatge invertida en una pantalla de vidre esmerilat directament al pla de la pel·lícula. Primer es visualitza la imatge i després la pantalla de vidre es substitueix per la pel·lícula, i així la pel·lícula s'exposa exactament amb la mateixa imatge que s'ha vist a la pantalla.
Aquest tipus de càmera es va desenvolupar per primera vegada als inicis de la fotografiaStroebel, L. D. (1986). View Camera Technique, 5th ed., p. 212. Boston: Focal Press. (dècada de 1840-1850) i encara s'utilitza avui dia, algunes d'elles amb diversos mecanismes d'accionament per als moviments substituint als primitius, així com les marques d'escala i els nivells d'alcohol. La càmera està composta per una mena d'acordió flexible que forma un segell hermètic entre dos "suports" ajustables, un dels quals subjecta una lent, i l'altre un vidre esmerilat, un suport de pel·lícula fotogràfica o un pack digital.Stroebel (1986). p. 2. Es poden classificar tres categories principals: la càmera de carril, la càmera de camp i una tercera categoria genèrica de les que no encaixen en cap d'aquests dos tipus.
La càmera de visor glaçat està composta d'una caixa flexible plegada en acordió, que tanca l'espai entre la lent i la pel·lícula i es flexiona per adaptar-se als moviments dels suports.Adams, A. (1980). The Camera. Boston: Little, Brown and Company. El suport frontal és un marc que subjecta el tauler de l'objectiu, al qual es fixa la lent (i generalment l'obturador).
A l'altre extrem de la caixa, el suport posterior és un marc que conté una placa de vidre esmerilat, que s'utilitza per enfocar i compondre la imatge abans de l'exposició, i que es substitueix per un suport que conté la pel·lícula, la placa o el sensor d'imatge elements sensibles a l'exposició de la llum A diferència de la majoria dels altres tipus de càmeres, ambdós suports, el davanter i el posterior, es poden moure en diverses posicions relatives entre sí. Mentre que la majoria de les càmeres actuals només controlen la distància del pla d'enfocament de la càmera, la càmera de visor glaçat també pot proporcionar un control sobre l'orientació del pla d'enfocament i un control de perspectiva. Aquestes càmeres s'utilitzen normalment sobre un trípode o un altre suport semblant.
Tipus S'utilitzen diversos tipus de càmeres de visor glaçat segons les diferents finalitats les quals proporcionen diferents graus de moviment i portabilitat:
Càmera de carril: n'hi ha de dos tipus: la càmera mono-rail, més petita, més maniobrable, i la gran càmera multi-rail estàtica i immòbil coneguda com a càmera de procés. La càmera monorail: és el tipus més comú de càmera de visor glaçat d'estudi, amb suports frontals i posteriors muntats en un únic carril que es fixa sobre el suport de càmera. Aquest disseny ofereix la major gamma de moviments i flexibilitat, amb suports tant davanters com posteriors capaços d'inclinar-se, desplaçar-se, pujar, baixar i balancejar-se en una proporció similar. Generalment estan fets de metall amb manxes de cuir o sintètics, i són difícils d'empaquetar per viatjar. Sinar i Toyo són fabricants populars de sistemes de càmeres de visió monorail. ARCA-Swiss produeix càmeres monorail per a ús de camp a més de models per a les aplicacions d'estudi més convencionals. Molts fabricants també ofereixen extensions de monorail que allunyen els suports davanters o posteriors els uns dels altres per facilitar l'enfocament en objectes propers (macrofotografia). La reprocàmera estacionària s'utilitza per copiar originals gairebé plans que es subjecten a un tauler situat a l'extrem més llunyà dels rails de les càmeres muntades horitzontalment o a la base de les càmeres verticals. L'original que s'ha de copiar i la pel·lícula normalment es mantenen al seu lloc mitjançant el buit i la còpia sol ser amb un augment de relació1:1. Utilitzen diferents mides de plan-film depenent del que es necessita per a la feina específica. Càmera de camp: té el suport frontal i posterior muntats en rails lliscants fixats a un llit pla amb frontisses que es pot connectar a un suport de càmera, com ara un trípode. Aquestes càmeres solen estar fetes de fusta o, de vegades, de compostos lleugers i forts com la fibra de carboni. Amb l'acordió completament plegat, es redueix la càmera a una caixa relativament petita, lleugera i portàtil. La compensació d'aquesta portabilitat és que els suports no són tan mòbils ni tan ajustables com en un disseny de monorail. el suport posterior, en particular, és fix i no ofereix cap moviment. Aquestes càmeres, de gran format però transportables, són populars entre els fotògrafs de paisatges. Tachihara i Wisner són exemples de càmeres de camp modernes en els extrems oposats de l'escala de preus. Les càmeres de camp extremadament grans utilitzen pel·lícules de 11×14 i més grans, o mides de pel·lícules panoràmiques com ara 4×10 o 8×20. De vegades s'anomenen càmeres de banquets, i una vegada s'utilitzaven habitualment per fotografiar grups de persones grans i posats per marcar ocasions, com ara banquets o casaments. Les càmeres d'estudi i de saló són similars a les càmeres de camp, però no es pleguen cara a la portabilitat. Sovint s'utilitzaven càmeres de placa plegable amb moviments limitats. Un exemple és el Goerz Taro-Tenax 9x12cm.Picture of C.P.Goerz Taro-Tenax 9x12 Les càmeres de premsa que tenen un vidre esmerilat integrat al mecanisme del suport de la pel·lícula permeten l'enfocament crític i l'ús dels moviments disponibles. Els exemples més cars tenien una àmplia gamma de moviments, així com ajudes per a l'enfocament i la composició, com ara telèmetres i visors. Sovint estan fets de metall, dissenyats per plegar-se ràpidament per a la portabilitat, utilitzats pels fotògrafs de premsa abans i durant la segona guerra mundial. Algunes càmeres de premsa tenen més capacitats d'ajust, inclosa la capacitat d'inclinar el suport posterior, i es poden portar a mà o connectar-se a un trípode per donar suport. Altres càmeres de visor glaçat: s'han construït i s'han utilitzat moltes càmeres de visor glaçat úniques per a finalitats generals o específiques.
Les càmeres de visor glaçat utilitzen Plan-film de gran format: és a dir, un full fotogràfic de gran format. Les mides en polzades són: 4×5, 5×7, 4×10, 5×12, 8×10, 11×14, 7×17, 8×20, 12×20, 20×24 i més grans per al procés càmeres. (És habitual enumerar el costat curt primer a les Amèriques i el costat llarg en molts altres països, per tant, 4×5 és el mateix que 5×4). En molts països s'utilitza un rang de mides mètriques similar, però no idèntica; així 9×12 cm és similar, però no intercanviable amb, 4×5 polzades i 13×18 cm és similar, però no intercanviable amb, 5×7 polzades. El format més utilitzat és el 4×5, seguit del 8×10.
Algunes càmeres de film enrotllable tenen moviments que les fan tan versàtils com una càmera de visor glaçat de pel·lícula de f. Hi ha adaptadors de rotlle de pel·lícula que s'introdueixen a la part posterior i permeten utilitzar-les en lloc d'un suport de Plan-film de pel·lícula única.
Moviments de la lent marc| Terminologia bàsica de la càmera de visor glaçat
Els fotògrafs utilitzen càmeres de visor glaçat per controlar l'enfocament i la convergència de línies paral·leles. El control de la imatge es fa movent el suport frontal i/o posterior. Els moviments són les maneres en què els suports davanter i posterior es poden moure per alterar la perspectiva i l'enfocament. El terme també pot referir-se als mecanismes dels suports que controlen la seva posició.
No totes les càmeres tenen tots els moviments disponibles tant per als suports frontals com posteriors, i algunes càmeres tenen més moviments disponibles que altres. Algunes càmeres tenen mecanismes que faciliten complexes combinacions de moviment.
Alguns moviments de tipus de càmera de visió limitada són possibles amb les càmeres SLR que utilitzen diverses lents d'inclinació/desplaçament. A més, a mesura que l'ús de càmeres de visor glaçat disminueix a favor de la fotografia digital, aquests moviments es simulen mitjançant programari informàtic.
Moviment vertical Moviment vertical del suport frontal o posterior al llarg d'una línia vertical en un pla paral·lel al pla de la pel·lícula (o del sensor). Pujar és un moviment molt important sobretot en fotografia d'arquitectura. En general, la lent es mou verticalment, ja sigui cap amunt o cap avall, al llarg del pla de la lent per canviar la part de la imatge capturada a la pel·lícula. Al format 35 mm, les lents de desplaçament especials (de vegades anomenades lents de control de perspectiva) emulen el moviment vertical de les càmeres de visor glaçat.
L'efecte principal de l'elevació és eliminar les línies paral·leles convergents en fotografiar edificis alts. Si una càmera sense moviments apunta a un edifici alt, les línies verticals convergeixen cap a la part superior. Si la càmera s'inclina cap amunt per agafar-ho tot, el pla de la pel·lícula no és paral·lel a l'edifici, i l'edifici sembla més estret a la part superior que a la part inferior: les línies que són paral·leles a l'objecte convergeixen a la imatge.
Per evitar aquesta distorsió aparent, una lent gran angular s'acosta més a l'edifici, però inclou més el primer pla i altera la perspectiva. Una càmera amb frontal mòbil permet aixecar una lent normal per incloure la part superior de l'edifici sense inclinar la càmera.
Això requereix que el cercle d'imatge de la lent sigui més gran del necessari per cobrir la pel·lícula sense fer servir cap moviment. Si la lent pot produir una imatge circular prou gran per cobrir la pel·lícula, no podrà cobrir la part inferior de la pel·lícula a mesura que s'aixeca. En conseqüència, la cobertura de la lent ha de ser més gran per adaptar-se al moviment vertical (pujada, caiguda, inclinació i desplaçament).
A la figura a), les imatges estan cap per avall, (com les veuria un fotògraf al vidre esmerilat d'una càmera de visor glaçat), la lent s'ha desplaçat cap avall. Cal tenir en compte que s'inclou gran part del primer pla no desitjat, però no la part superior de la torre. A la figura b), la lent s'ha desplaçat cap amunt: la part superior de la torre es troba ara dins de l'àrea capturada a la pel·lícula, sacrificant el primer pla verd no desitjat.
Moviment horizontal marc| Desplaçament suport davanter Moviment el suport frontal a l'esquerra o a la dreta des de la seva posició normal s'anomena desplaçament de la lent, o simplement desplaçament. Aquest moviment és semblant al moviment vertical, però mou la imatge horitzontalment en lloc de fer-ho verticalment. Un ús del shift és eliminar la imatge de la càmera de la imatge final quan es fotografia una superfície reflectant.
Inclinació marc| Inclinació-"Tilt" suport frontal