Tancredi és una òpera (melodrama eroico, òpera seria o òpera heroica) en dos actes del compositor Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en part en l'obra de Voltaire Tancrède (1759) i en Gerusalemme liberata de Torquato Tasso. L'òpera va fer la seva primera aparició al Teatro La Fenice deVenècia el 6 de febrer de 1813. Malgrat que Rossini la va compondre primer amb un final feliç, finalment li donà un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.
Com que Il signor Bruschino es va estrenar a final de gener, el compositor va haver de completar Tancredi en menys d'un mes. L'obertura, manllevada de La pietra del paragone, és un exemple popular de l'estil característic de Rossini i es realitza regularment en concerts i gravacions. Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L'italiana in Algeri, que és del mateix any, el compositor va esdevenir molt cèlebre i famós amb només 21 anys. L'obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, per als teatres alemanys, el punt de partida d'una invasió de l'òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.
La primera òpera seriosa de Rossini va triomfar gràcies a les àries dels solistes, als duos d'amor i sobretot per la cèlebre entrada de Tancredi. El cavaller Tancredi, que havia estat desterrat a Siracusa, desembarca a Sicília i canta la seva doble alegria, a la vegada tenyida per l'amargor i la sospita per poder a tornar a veure al mateix temps a la seva ingrata pàtria i a la seva estimada, encara que potser infidel, Amenaide.
Considerat per Stendhal, el primer biògraf de Rossini, com "la millor entre les obres mestres del compositor",Gossett and Brauner 2001, in Holden, p. 770–71 i el va descriure com "un autèntic llamp d'un cel clar i blau per al teatre líric italià",Osborne, Charles 1994, p. 34 el seu llibretista Gaetano Rossi. assenyala que, amb ell, "Rossini va ascendir a la glòria".Rossi, in Osborne, Richard 2007, p. 199 Richard Osborne proclama que és "la seva òpera seria en tota regla i el va establir, més o menys instantàniament, com el principal compositor d'òpera contemporània d'Itàlia".
Tot i que la versió original tenia un final feliç (com exigeix la tradició de lopera seria), poc després de l'estrena de Venècia, Rossini —que encara era més un neoclàssic que un romàntic, com assenyala ServadioServadio 2003, p. 34— va fer reelaborar al poeta Luigi Lechi el llibret per emular el tràgic final original de Voltaire. En aquest nou final, presentat al Teatro Comunale de Ferrara el 21 de març de 1813, Tancredi guanya la batalla però queda ferit de mort,Gossett and Brauner 2001, in Holden, p. 770–71 i només llavors s'assabenta que Amenaide mai el va trair. Argirio casa els amants a temps perquè Tancredi mori als braços de la seva dona.
Tal com han afirmat Philip Gossett i Patricia Brauner, va ser el redescobriment de la partitura d'aquest final l'any 1974 (tot i que en altres llocs Gossett aporta proves que va ser el 1976)Gossett 2006, p. 149 el que va donar lloc a la versió que s'acostuma a interpretar avui dia.Gossett and Brauner 2001, in Holden, p. 770–71
Història de la composició Quan tenia vint anys, la reputació de Rossini havia crescut de tal manera que era considerat "'a maestro di cartello', un compositor que només el seu nom ja garanteix un públic".Osborne, Richard 2007, p. 21 L'èxit amb La pietra del paragone per a Milà al setembre va ser gran, però els retards van fer que arribés tard a Venècia per al seu següent encàrrec al Teatre San Moisè, L'occasione fa il ladro. Altres comèdies havien precedit L'occasione, però el seu èxit va assegurar una cinquena òpera per a aquella casa. Es tractava d'''Il Signor Bruschino, que es va presentar el 27 de gener de 1813 i que el compositor va escriure més o menys paral·lelament mentre preparava Tancredi, un encàrrec per a aquesta òpera que va ser acceptat de la casa més prestigiosa de Venècia, La Fenice, la tardor anterior.
S'havien preparat altres tractaments de la història de Tancredi, el més recent era el de Stefano Pavesi el 1812. No obstant això, moltes de les invencions formals de Rossini, vistes a les seves òperes anteriors en un acte, s'incorporen aquí amb gran efecte i formalisme. Com assenyala Gossett: "L'òpera va establir una nova síntesi formal, nous models compositius, amb, a través i malgrat els quals havien d'operar els compositors italians".El final revisat de Ferrara, març de 1813Aquesta versió revisada de l'òpera, que es va presentar a Ferrara un mes després de la seva estrena a Venècia, incorpora el final original de Voltaire.Corinne Polycarpe (trans. Keith Anderson), Tancredi, en el fullet que acompanya l'enregistrament de Naxos, p. 2. La música per aquest final va desaparèixer i no va ser descoberta fins al 1976.
Acte I: El duet L'aura che interno spiri del primer acte (la primera trobada entre la parella) va ser eliminat i reemplaçat per Lasciami: non t'ascolto del segon acte, fet que Richard Osborne ho veu "com la introducció d'una nota no del tot plausible de la confrontació en la primera trobada dels amants".
Acte II, finale: Tornen les tropes victorioses portant a Tancredi moribund a causa de les ferides rebudes en combat. Solamir, en morir, ha garantit l'honor i innocència d'Amenaide. Tancredi perdona a la seva promesa i mor en els seus braços.
Segons Richard Osborne, la revisió de Ferrara no van ser un èxit i "Rossini la va retirar i, com era el seu costum, va redistribuir una part de la música en obres posteriors". A Divas and Scholars, el musicòleg Philip Gossett relata com va ser redescobert aquest final:
Fins a mitjans de la dècada de 1970, no se sabia que existís aquesta partitura [...]. L'últim comte Giacomo Lechi de Brescia ... [el predecessor del qual va ser l'escriptor Luigi Lechi, que havia preparat el text de Ferrara] ... estava revisant els papers de la família el 1976, i va trobar diversos manuscrits musicals [un dels quals portava la […] certificació [de Rossini]: "Declaro (i no sense vergonya) que aquest és un autògraf meu de 1813!!" (amb data de 22 de novembre 1867).
Després del descobriment, el 1976 va començar la preparació de l'edició crítica de la Fundació Rossini per part de Philip Gossett i altres musicòlegs a la Universitat de Chicago.Revisió de Milà del desembre de 1813A més de restaurar el final feliç, el desembre 1813 i a temps per a l'estrena de Milà al nou Teatro Ré, Rossini també va restaurar el tall del segon duo i va reescriure i revisar el tall de l'ària d'Argirio. Altres canvis incloïen que Roggiero passava a ser un tenor amb una nova ària Torni d'amor la face, dues àries més compostes per Argirio, i dos duets per Tancredi i Amenaide van ser restaurats a les seves ubicacions originals.Budden, Julian, Rossini, Gioachino, Tancredi ed. Philip Gossett, in Music & Letters, Vol. 68, No. 1 (Jan., 1987), p. 95-97
Per al moment en què Tancredi i Amenaide es retroben feliçment, va compondre un "una nou rondo en lloc de la més elaborada gran scena de la partitura original, després que Tancredi coneix a través d'Argirio que la carta va ser escrita per ell, i no per Solamir (en comptes de l'existència d'una negació de Solamir).
Representacions Segle XIXminiatura|Adelaide Malanotte, mezzosoprano que va crear el paper de Tancredi Tancredi es va estrenar el 6 de febrer de 1813 a La Fenice de Venècia amb la contralt Adelaide Malanotte en el paper protagonista i la soprano Elisabetta Manfredini-Guarmani en la part d'Amenaide. Les dues cantants gaudien d'enorme fama, encara que circulaven rumors d'una presumpta debilitat de la Malanotte cap al tabac i l'alcohol. Segons Stendhal, Malanotte, com altres dives en la «flor de l'edat, el talent i els capricis» hauria rebutjat una ària, la de l'entrada de la prima donna i, com a tal, decisiva per a la bona marxa de la representació. Però a Rossini no li mancava la sang freda ni la imaginació. El resultat fou una segona cavatina amb una segona part (Di tanti palpiti) que es convertiria en el passatge «més cantat del món». La interpretació que en feu la cantant Giuditta Pasta va contribuir a popularitzar-la.
Les dues primeres actuacions van patir a causa de problemes vocals de les seves dues principals cantants femenines, però l'èxit va anar creixent a partir de la tercera representació, on va agradar de forma especial la simfonia, més de sis actuacions en el mes següent i quinze en total. Tancredi va portar la fama de Rossini fins als núvols. Stendhal explica l'anècdota, probablement exagerada, que un jutge venecià va haver d'acabar prohibint que els que esperaven el seu torn a la sala d'espera cantessin la cabaletta de Tancredi Di tanti palpiti.
Va ser ràpidament representada de nou, però en una versió revisada, a Ferrara al març d'aquest any, tornant al tràgic final que va escriure Voltaire, però el públic no li va agradar i les actuacions posteriors es va tornar al final de Venècia, amb una nova revisió que apareixeria a Milà al desembre. Gossett va establir el 1971 que, més tard, Rossini també va participar en altres revisions per a actuacions en altres parts d'Itàlia, incloent-hi la del Teatro Comunale de Bolonya el 1814 i l'estrena de Nàpols feta al Teatro del Fondo el 1816 i novament el 1818. esquerra|miniatura|Elisabetta Manfredini, que va crear Amenaide No obstant això, fou la versió milanesa de desembre de 1813 la que va esdevenir una mena de forma definitiva, i en aquesta forma es va representar per tot Itàlia. Alguns teatres italians van presentar la versió de Venècia, incloent-hi el Teatro Apollo de Roma (1814), el Teatro Regio de Torí (1814 i 1829), de nou La Fenice (1815, 1823 i 1833), i el Teatro San Moisè de Venècia el març de 1816 quan, en una altra revisió, en la qual Solamir moribund professa la innocència d'Amenaide i Tancredi torna a casa triomfant. Moltes altres ciutats van veure l'òpera, incloent-hi Florència (en 1814, 1816 i 1825), Pàdua (1814), Liorna (1815), Vicenza (1816), Macerata (1817), Camerino (1828), Viterbo (1828), Milà (1829) i Trieste (1830).
Fora d'Itàlia, a Catalunya, el teatre de la Santa Creu la va presentar a Barcelona el 5 de maig de 1817 i posteriorment en les temporades de 1820-1821 i 1824-1825. Després es va veure a Corfú (1822), Lisboa (com Tacredo) (1826) i Ginebra (1828). L'òpera va ser estrenada a Anglaterra al King's Theatre de Londres el 4 de maig de 1820 amb Fanny Corri-Paltoni com a Amenaide. L'estrena francesa va ser pel Théâtre-Lyrique Italien a la Salle Louvois de París el 23 d'abril de 1822 amb Giuditta Pasta en el paper protagonista. Va ser vista a Portugal per primera vegada al Teatre Nacional de São Carlos el 18 de setembre de 1822 (com a Tancredo) i es va estrenar a La Scala el 8 de novembre de 1823 amb Brigida Lorenzani com a Tancredi.
L'estrena als Estats Units va ser el 31 de desembre de 1825 al Park Theatre de Nova York utilitzant la versió de Ferrara revisada per Lechi. L'Òpera de París va muntar l'obra per primera vegada amb Maria Malibran en el paper principal el 30 de març de 1829. Després de la posada en escena el 1833 al Teatro Comunale de Bolonya, Tancredi no es va muntar cap altra vegada fins a gairebé 120 anys més tard. A la primera meitat del , Rossini era tot un ídol a Europa. Com a anèdota, Beethoven, per tal d'atraure més l'atenció del públic en la seva de la Novena simfonia, va fer interpretar d'afegitó una ària de Tancredi.
Segle XX El Maggio Musicale Fiorentino es va reviure l'obra el 17 de maig de 1952 amb Giulietta Simionato en el paper protagonista, Teresa Stich-Randall com a Amenaide, Francesco Albanese com a Argirio, Mario Petri com a Orbazzano i Tullio Serafin com a director. L'òpera també es va oferir al Collegiate Theatre com a part del Festival de Camden de l'abril de 1971 per la Basilica Opera. miniatura|Interior de La Fenice