The Final Cut és el dotzè àlbum de la banda britànica de rock progressiu Pink Floyd. Va aparèixer al Regne Unit el 21 de març de 1983 mitjançant la companyia discogràfica Harvest Records i diverses setmanes després de la mà de Columbia Records als Estats Units. Fou el darrer àlbum produït abans de la marxa de Roger Waters. Per a molts de fans es tracta del primer àlbum personal de Waters, més que un disc de Pink Floyd. En efecte, Waters va escriure i compondre la totalitat de l'àlbum, mentre que David Gilmour i Nick Mason foren relegats al rang de simples músics (per exemple, el guitarrista David Gilmour aporta la seva veu a només una de les dotze cançons del disc, «Not Now John») i Rick Wright ja feia dos anys que havia deixat el grup. A la part posterior de la caràtula es pot llegir el següent: «A requiem for the post war dream by Roger Waters performed by Pink Floyd».
Inicialment havia de tenir els fragments de la pel·lícula Pink Floyd The Wall (1982) no presents a l'àlbum de 1979. The Final Cut va esdevenir un àlbum fet a partir de les paraules que es podien sentir a la pel·lícula (Your possible pasts). Els temes «When the tigers broke free» o «What shall we do now» no van ser tocats en cap més ocasió.
L'àlbum era la continuació de The Wall, tant en termes de l'atmosfera en general com en el tema principal. Aquest àlbum és el més negre i desesperat del catàleg de Pink Floyd; Roger Waters hi aborda els temes recurrents dins la seva obra: la recerca del seu pare (el disc li va ser dedicat), les angoixes, l'exèrcit o la societat de consum. És un àlbum compromès políticament: moltes cançons són càrregues directes contra la Guerra de les Malvines i Margaret Thatcher.
Després del llançament de l'àlbum cada membre de la banda es va concentrar en els seus projectes en solitari, encara que poc després Waters va anunciar que deixava el grup, a més d'intentar que Gilmour i el bateria Nick Mason no tornessin a utilitzar mai el nom de Pink Floyd. Gilmour ha expressat posteriorment i en diverses ocasions el seu desgrat amb gran part de The Final Cut, ja que moltes vegades es veu com una obra en solitari de Waters. Cap de les cançons del disc no s'han tocat en directe, encara que algunes sí que les ha tocat Waters a les seves gires en solitari.
Antecedents The Final Cut es va planejar inicialment com a banda sonora per a la pel·lícula de 1982, Pink Floyd The Wall. Sota el seu títol inicial Spare Bricks, la idea era que contingués cançons de The Wall sense canvis o simplement regravades per a la pel·lícula. Alguns exemples incloïen «When the Tigers Broke Free» i «Bring the Boys Back Home». Tanmateix, el baixista, vocalista principal i principal compositor Roger Waters planejava incloure més material nou per expandir la narrativa de The Wall.
A causa de la guerra de les Malvines Waters va decidir reorientar una mica el rumb i va començar a compondre material nou. Sent un socialista de cor, va veure la resposta d'invasió de la Primera Ministra del Regne Unit Margaret Thatcher com una cosa innecessària i xovinista, fet que el va decidir dedicar el nou àlbum - titulat provisionalment Requiem for a Postwar Dream - al seu pare, Eric Fletcher Waters (mort en la Segona Guerra Mundial). Aquesta nova direcció creativa va provocar una sèrie de disputes entre Waters i Gilmour. Diverses peces musicals de The Wall, incloent «Your Possible Pasts», «One of the Few», «The Final Cut» i «The Hero's Return», s'havien apartat per a Spare Bricks. Malgrat que Pink Floyd havia reutilitzat material antic en altres ocasions, Gilmour sentia que no era prou bo per al nou disc. Volia compondre material nou, però Waters tenia dubtes, ja que Gilmour pràcticament no havia contribuït amb noves lletres en els últims temps.
Finalment se li va canviar el nom a The Final Cut, que és una referència a l'obra Juli Cèsar del dramaturg anglès William Shakespeare: "This was the most unkindest cut of all". «When the Tigers Broke Free» es va llançar com a senzill el 26 de juliol de 1982, amb «Bring the Boys Back Home» com Cara B.
Concepte i trama The Final Cut és un àlbum conceptual antibèl·lic amb elements d'òpera rock. Les lletres de Waters exploren el qual ell considera la traïció cap als militars britànics caiguts, com el seu pare, que durant la Segona Guerra Mundial van sacrificar la seva vida per l'esperit del somni de la postguerra. Aquest "somni" era que la victòria faria del món un lloc més pacífic, en el qual els mandataris no voldrien tornar a entrar en disputes bèl·liques. Les lletres són crítiques contra Margaret Thatcher, les polítiques i decisions de la qual van ser vistes per Waters com un exemple de traïció. Es refereix a ella com a "Maggie" al llarg de l'àlbum. miniatura|Militars britànics custodien presoners argentins a les Illes Malvines. A l'àlbum s'evidencien les frustracions de Waters cap al que es va esdevenir a la Guerra de les Malvines.
A excepció de la pista introductòria, «The Post War Dream», la primera cara és una òpera rock curta que tracta sobre la difícil situació mental d'un veterà de la Segona Guerra Mundial. El protagonista es converteix en un professor d'escola abusiu i al llarg de les cinc següents pistes («Your Possible Pasts», «One of the Few», «The Hero's Return», «The Gunner's Dream» i «Paranoid Eyes») s'examina en detall la seva vida després de la guerra, centrant-se en la depressió a conseqüència del trastorn per estrès posttraumàtic. Es va allunyant de la seva esposa i el persegueix la memòria de la mort dels seus companys soldats, incloent les últimes paraules d'un artiller sentides a través d'un intèrfon. En un desig de tornar a controlar la seva vida, paga les seves frustracions amb els seus alumnes. Aquest personatge ja havia aparegut anteriorment a l'àlbum previ de Pink Floyd, The Wall, on se li atribueix haver abusat del protagonista en la seva etapa escolar. En la narrativa de The Wall, específicament en la cançó «The Happiest Days of Our Lives», té una esposa "psicopàtica", qui li apallissava tot sovint. El tema torna a aparèixer en «The Hero's Return» com una sensació d'alienació que sent el veterà cap a la seva dona i els seus voltants. La porció d'òpera rock del disc acaba amb «Paranoid Eyes», on el veterà es refugia en l'alcohol, triant així ocultar els seus veritables problemes a la resta del món.
La segona part de l'àlbum tracta sobre diversos temes bèl·lics. «Southampton Dock» és un lament dedicat als herois de guerra que tornen i per als soldats que s'encaminen cap a una mort segura, mentre que «Not Now John» parla de la ignorància de la societat cap als problemes econòmics i polítics. «Get Your Filthy Hands Off My Desert» tracta sobre els sentiments de Waters cap a la guerra i la invasió, i «The Fletcher Memorial Home» reflecteix les seves fantasies sobre reunir polítics com Leonid Bréjnev, Menahem Begin i Margaret Thatcher per executar-los tots. La cançó The Final Cut versa sobre les intimitats més profundes de Waters; la lletra tracta les repercussions provinents de l'aïllament i les repressions sexuals, mentre intenta cometre suïcidi i s'esforça per reconnectar amb el món que té al seu voltant. L'àlbum acaba amb «Two Suns in the Sunset», una cançó que retrata un holocaust nuclear, donant com a resultat final un món obsessionat amb la guerra i el control.
Enregistrament El compositor i director d'orquestra nord-americà, Michael Kamen (un contribuent a les seccions orquestrals de The Wall), va mediar entre Waters i Gilmour, i va fer de teclista, reemplaçant l'absent Richard Wright. Van contractar a James Guthrie com a enginyer de so i sorprenentment, Mason va comptar amb l'ajut de Ray Cooper i fins i tot va ser reemplaçat per Andy Newmark a Two Suns in the Sunset, ja que era incapaç de tocar els complexos canvis de tempo de la cançó. Mason també es va encarregar de la repetitiva tornada "Maggie, what have we done?" (Maggie, què has fet?). Per tocar el saxòfon van contractar Raphael Ravenscroft. L'enregistrament va tenir lloc en la segona meitat de 1982, en vuit estudis diferents, entre els quals es trobava l'estudi de la casa de Gilmour a Hookend Manor i els estudis Billiard Room de Waters a East Sheen. La resta van ser els Mayfair Studios, Olympic Studios, Abbey Road Studios, El Pie Studios, Audio International i Rak Studios. miniatura|esquerra|L'enregistrament de l'àlbum es va dur a terme en vuit estudis d'enregistrament diferents, entre ells els Abbey Road Studios.
Tot i que Waters i Gilmour inicialment van treballar junts, arribant fins i tot a jugar al Donkey Kong en el seu temps lliure, la tensió dins de la banda va anar en augment. Finalment van decidir treballar separadament. Andy Jackson (coenginyer) va treballar amb Waters en les parts vocals, mentre que Guthrie va treballar amb Gilmour a les peces de guitarra. Es veien ocasionalment per discutir sobre el treball completat i encara que aquesta metodologia no era del tot inusual, Gilmour va començar a notar la tensió. Kamen també va començar a sentir la pressió; Waters mai no va ser un vocalista confident, arribant fins i tot en una ocasió, després de diverses preses i notar que Kamen escrivia alguna cosa en una llibreta, a demanar-li enfadat que li mostrés el que escrivia, per trobar que el pianista havia estat escrivint repetidament "I Must Not Fuck Sheep" (No he de cardar ovelles).
Igual com en llançaments previs de Pink Floyd, per a The Final Cut es van usar efectes de so combinats amb enregistraments d'àudio replets d'avenços i innovacions tecnològiques. Les contribucions de Mason van estar limitades gairebé exclusivament a gravar efectes de so per al sistema al·lofònic experimental, una tècnica de processament d'àudio usada per afegir un efecte tridimensional als enregistraments (The Final Cut és el segon àlbum de la història en comptar amb aquesta tecnologia). La tècnica apareix a «Get Your Filthy Hands Off My Desert», fent que l'efecte d'una explosió sembli que envolta a l'oient. Els efectes utilitzats als anteriors àlbums de Pink Floyd també tornen a aparèixer; el vent de Meddle (1971) es reutilitza, de la mateixa manera que algunes parts de The Dark Side of the Moon (1973), Wish You Were Here (1975), Animals (1977) i The Wall (1979).
Després de mesos de males relacions i d'una confrontació final, es va treure a Gilmour dels crèdits com a productor, reflectint el que Waters sentia sobre les seves pobres contribucions a l'hora de compondre. Waters després va admetre que també va estar sota una gran pressió i que al principi de la producció de The Final Cut va arribar a pensar que mai més no treballaria ni amb Gilmour ni Mason. Encara que va arribar a insinuar que llançaria el disc com a projecte en solitari, Pink Floyd tenia contracte amb EMI, per la qual cosa era molt improbable que això passés. A més, Mason es va mantenir allunyat de tot mentre lluitava amb problemes maritals.
Presentació miniatura|Les roselles són un tema recurrent en el disseny de la caràtula de l'àlbum. La companyia Hipgnosis, dissenyadors de la majoria dels dissenys artístics anteriors de Pink Floyd, s'havia dissolt. Storm Thorgerson, membre fundador, va ser descartat per dissenyar la portada, per la qual cosa se'n va encarregar Waters, usant fotografies fetes pel seu cunyat, Willie Christie. La portada mostra les roselles típiques del dia dels caiguts i quatre medalles de la Segona Guerra Mundial sobre un fons de tela negre. D'esquerra a dreta les medalles són l'Estrella de 1939-45, l'Estrella d'Àfrica, la Medalla de la defensa i la Creu dels Vols Distingits.