La mar de Salomó (en anglès Solomon Sea) és una mar oberta al sud-oest de l'oceà Pacífic. En ell s'hi troben, entre d'altres, l'arxipèlag Louisiade, les Illes de Nova Geòrgia i l'Illa de Guadalcanal. La zona ha fou colonitzada pels polinesis i fou explorada per àrabs i xinesos, i descoberta per als occidentals per Álvaro de Mendaña y Neira quan va salpar del Perú a la recerca de les mines d'or del rei Salomó.
Delimitació i dimensions Està situada entre les illes Salomó a l'est, de les quals rep el nom, l'arxipèlag de Bismarck al nord (Nova Bretanya i Nova Irlanda ), Nova Guinea a l'oest i el mar del Corall al sud. La seva superfície és propera als 720.000 km², es correspon aproximadament amb la Placa de la mar de Salomó.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica Internacional («International Hydrographic Organization, IHO), considera el mar de les Salomó com un mar. En la seva publicació de referència mundial, Limits of oceans and seas (Límits d'oceans i mars, 3a edició de 1953), li assigna el número d'identificació 65 i el defineix de la manera següent:
Recursos naturals Els ecosistemes del mar de Salomó, que forma part del Triangle de corall són dels més diversos i intactes del planeta a la terra, amb la biodiversitat més alta d'espècies de corall i peix de la Terra, i que han donat subsistència a la població local de manera sostenible durant milers d'anys. El canvi recent a explotació comercial de boscos marins i esculls, i els impactes relacionats amb el canvi climàtic han exercit i continuaran pressionant aquests recursos.
Fauna i flora La vida marina a les Illes Salomó és rica i variada. És probable que hi hagi moltes més espècies per descobrir, i entre els descoberts es troben 30 espècies de manglars, 10 espècies de Macroalgues, 494 espècies de corall, 1159 espècies de peixos d'escull, 10 espècies de balenes i dofins, 10 espècies de taurons i 5 espècies de tortugues.
Fons marí Es tracta d'un mar profund, amb la plataforma de Nova Bretanya al nord, a una profunditat general de més de 4.000 metres, on es troba la fossa de la Nova Gran Bretanya, que arriba a la seva profunditat màxima a 9.140 m per sota del nivell del mar, la depressió de les Salomó al centre, arribant a profunditats de 7.000 metres i la fossa de Makira (abans San Cristobal) al sud-est.
Formació
miniatura|Mapa de la Placa de la mar de Salomó i les plaques veïnes (en francès) La propagació al cap al mar de Bismarck i la placa Woodlark va resultar de la interacció entre les plaques del Pacífic i Austràlia, específicament de la col·lisió de l'arc insular proto-oest de la Melanèsia amb el nord de Nova Guinea, que es va produir després de la inversió de l'arc. Aquest model explica l'extens vulcanisme del Miocè, el Pliocè i el Quaternari de Papua Nova Guinea, ja que es relacionava amb la subducció cap al sud del Trobriand Trough.
La Placa de la mar de Salomó es va desenvolupar àmpliament durant l'Oligocè final, separant l'arc proto-occidental melanesià de l'arc proto-trobriand. Desapareix en dues zones de subducció, se submergeix per sota de la Placa de les Bismarck Septentrionals al nord-oest i la placa del Pacífic al nord-est formant a partir d'aquesta col·lisió i del vulcanisme resultant l'illa volcànica de Nova Bretanya. La zona de subducció sud-oest és on la Placa de la mar de Salomó se submergeix per sota de la placa indo-australiana.
Població Les principals ciutats costaneres són Lae, a Nova Guinea, i Honiara, capital de les Salomó, situada a l'illa de Guadalcanal.
Segona guerra mundial A les seves aigües es van disputar moltes batalles de la Guerra del Pacífic (1937-1945) de la Segona Guerra Mundial.
L'illa de Guadalcanal, a l'arxipèlag de les Salomó, estava ocupada pels japonesos des del juliol de 1942. Els americans hi van desembarcar el 7 d'agost. A partir de llavors, Guadalcanal i les seves aigües es van convertir en el centre de nombrosos combats terrestres, navals i aeris. Els japonesos no van poder resistir el ritme de baixes i el gener de 1943 es va ordenar l'evacuació de l'illa. Després d'aquestes derrotes, els japonesos van perdre totalment la iniciativa i es van limitar a defensar els territoris ja ocupats.
Després d'haver aturat l'expansió japonesa pel Pacífic, els aliats van passar a l'atac. Cap a la fi de juny de 1943, va començar una campanya per aïllar la important base japonesa de Rabaul a l'illa de Nova Bretanya. Es van atacar simultàniament les bases japoneses a Nova Guinea, seguint la costa nord de l'illa en direcció nord-oest i es van realitzar atacs amfibis a les illes Salomó. La bona marxa de l'operació va permetre que a final de 1943 tropes nord-americanes desembarquessin a la mateixa illa de Nova Bretanya. Pel mateix temps però a milers de quilòmetres d'allí, els americans van expulsar els japonesos dels atols de Tarawa i Makin, a les illes Gilbert.
Referències
Bibliografia addicional
Arctic Pilot Project (Canada), Environmental Statement: Melville Island Components, Calgary: Arctic Pilot Project, 1979 Barnett, D.; et al. Terrain Characterization and Evaluation An Example from Eastern Melville Island, Paper (Geological Survey of Canada), 76–23, Ottawa: Energy, Mines and Resources Canada. any=1977, isbn=0-660-00812-2|pà Buchanan, R.; et al. Survey of the Marine Environment of Bridport Inlet, Melville Island, Calgary: Pallister Resource Management Ltd, 1980 Christie, R.; et al. eds. Spector, A.; et al. A Gravity Survey of the Melville Island Ice Caps, Canada Dominion Observatory Contributions, 07:7, 1967
Hotzel, C. Terrain Disturbance on the Christopher Formation, Melville Island, NWT, Ottawa: Carleton University, Dept. of Geography, 1973 McGregor, D.; et al. Shea, I.; et al. Shearer, D. Modern and Early Holocene Arctic Deltas, Melville Island, N.W.T., Canada, s.l.: s.n., 1974 Steen, O.; et al. Landscape Survey Eastern Melville Island, N.W.T, Calgary: R.M. Hardy & Associates, 1978 Thomas, D.; et al. Range types and their relative use by Peary caribou and muskoxen on Melville Island, NWT, Edmonton: Environment Canada, Canadian Wildlife Service, 1999 Trettin, H.; et al. Lower Triassic Tar Sands of Northwestern Melville Island, Arctic Archipelago, Ottawa: Dept. of Energy, Mines and Resources, 1966
Aiken, S.G., M.J. Dallwitz, L.L. Consaul, et al. Flora of the Canadian Arctic Archipelago: Descriptions, Illustrations, Identification, and Information Retrieval[CD]. Ottawa: NRC Research Press; Ottawa: Canadian Museum of Nature. any=2007|isbn=978-0-660-19727-2 Aiken, S. G., Laurie Lynn Consaul, and M. J. Dallwitz. Grasses of the Canadian Arctic Archipelago. Ottawa: Research Division, Canadian Museum of Nature, 1995.
Bouchard, Giselle. Freshwater Diatom Biogeography of the Canadian Arctic Archipelago. Ottawa. Brown, Roger James Evan. Permafrost in the Canadian Arctic Archipelago. National Research Council of Canada, Division of Building Research, 1972. Cota GF, LW Cooper, DA Darby, and IL Larsen. 2006. "Unexpectedly High Radioactivity Burdens in Ice-Rafted Sediments from the Canadian Arctic Archipelago". The Science of the Total Environment. 366, no. 1: 253–61. Dunphy, Michael. Validation of a modelling system for tides in the Canadian Arctic Archipelago. Canadian technical report of hydrography and ocean sciences, 243. Dartmouth, N.S.: Fisheries and Oceans Canada, 2005.
Hamilton, Paul B., Konrad Gajewski, David E. Atkinson, and David R.S. Lean. 2001. "Physical and Chemical Limnology of 204 Lakes from the Canadian Arctic Archipelago". Hydrobiologia. 457, no. 1/3: 133–148. Mi︠a︡rss, Tiĭu, Mark V. H. Wilson, and R. Thorsteinsson. Silurian and Lower Devonian Thelodonts and Putative Chondrichthyans from the Canadian Arctic Archipelago. Special papers in palaeontology, no. 75. Michel, C Ingram, R G, and L R Harris. 2006. "Variability in Oceanographic and Ecological Processes in the Canadian Arctic Archipelago". Progress in Oceanography. 71, no. 2: 379. Porsild, A.E. The Vascular Plants of the Western Canadian Arctic Archipelago. Ottawa: E. Cloutier, Queen's printer, 1955. Rae, R. W. Climate of the Canadian Arctic Archipelago. Toronto: Canada Dept. of Transport, 1951.
Van der Baaren, Augustine, and S. J. Prinsenberg. Geostrophic transport estimates from the Canadian Arctic Archipelago. Dartmouth, N.S.: Ocean Sciences Division, Maritimes Region, Fisheries and Oceans Canada, Bedford Institute of Oceanography, 2002.
Vegeu també Conca Indo-Pacífica
Categoria:Mars de l'oceà Pacífic Categoria:Mars d'Oceania