La simfonia núm. 5, H. 310, va ser composta per Bohuslav Martinůentre el març al maig de 1946. Es va estrenar el 28 de maig de 1947 en el Festival de Primavera de Praga, interpretada per l'Orquestra Filharmònica Txeca, a qui la va deicar, i dirigida per Rafael Kubelík.

Origen i context Martinů va viure molts anys als Estats Units, on havia trobat refugi davant l’Europa que, en aquell moment, patia l’ocupació nazi. A la primavera de 1946 va escriure la Cinquena Simfonia, una obra impregnada d’optimisme que deixava entreveure el seu desig intens de tornar a casa. Però aquell retorn tan esperat no es va arribar a produir. Primer, al juliol del mateix any, un accident greu —en què va patir una fractura cranial— va truncar els seus plans immediats. Després, el febrer de 1948, l’arribada dels comunistes al poder a Txecoslovàquia va fer la situació encara més insostenible: el seu admirat Václav Talich fou perseguit i el seu amic, el ministre txec Jan Masaryk, va morir en circumstàncies que encara avui generen sospita.

Martinů no va començar a explorar seriosament el camp simfònic fins relativament tard: tenia 51 anys quan, el 1942, va escriure la seva primera simfonia. A partir d’aquell moment, però, va encadenar-ne una cada any fins al 1946. La Simfonia núm. 5 la va crear entre el gener i el maig d’aquell any; inicialment havia de ser un homenatge a la Creu Roja, però finalment va decidir dedicar-la a la Filharmònica Txeca. Després d’aquest cicle intens, va deixar de banda la simfonia durant força temps, fins que el 1953 va reprendre el gènere amb les Symphoniques fantaisies, conegudes habitualment com la seva Sisena Simfonia.

El caràcter canviant i ambigu de la Simfonia núm. 5 reflecteix força bé l’estat d’ànim de Martinů en aquell període, marcat per una esperança renovada després del final de la Segona Guerra Mundial. El setembre de 1945 va rebre una proposta irresistible: dirigir la Màster Class de Composició del Conservatori de Praga. Va acceptar de seguida, però la confirmació no li arribaria fins al novembre de 1946. Mentrestant, va impartir una conferència a l’Escola d’Estiu de Música de Berkshire, a Tanglewood (Massachusetts), i fou durant aquells mesos d’incertesa i transició que començà a donar forma a la Simfonia núm. 5.

Martinů va completar la Cinquena Simfonia entre març i maig de 1946. Tot i considerar inicialment dedicar-la a la Creu Roja, la dedicatòria final va ser per a la Filharmònica Txeca, possiblement com a mostra del seu desig de tornar al seu país. Aquesta repatriació, però, mai es va materialitzar. Tanmateix, la Cinquena és l'única simfonia de Martinů que es va estrenar a Txecoslovàquia: a ser el 28 de maig de 1947 amb la Filharmònica Txeca dirigida per Rafael Kubelík durant el Festival de Primavera de Praga.

Representacions Rafael Kubelík va dirigir la Filharmònica Txeca en l’estrena de la simfonia al Festival de Primavera de Praga, el 28 de maig de 1947. Martinů, encara delicat de salut, no hi va poder assistir i fou la seva esposa, Charlotte, qui el representà a la sala. La recepció inicial va ser sorprenentment tèbia. Ivan Jirko, un jove crític i compositor proper al Partit Comunista i marcat pels principis del realisme socialista, va retreure a l’obra que, malgrat sonar genuïnament txeca, s’allunyés massa de la realitat contemporània. El mateix Martinů, en una entrevista al New York Times del 7 de gener de 1951, descrivia la Cinquena com «un treball ben organitzat, orgànic, ordenat. Hi ha pocs moments amb els quals no estigui satisfet». Sobre l’estrena de Praga, afegia que havia estat «una experiència singular»: sospitava que el govern encara no tenia clar si havia de considerar-lo un formalista i recordava, a més, la seva estreta amistat amb Jan Masaryk. «Potser per raons polítiques», concloïa, «la meva simfonia va rebre crítiques tan dures a la premsa de Praga».

El gener de 1948 l’obra arribà a Nova York, interpretada per la Simfònica de l’NBC sota la batuta del suís Ernest Ansermet, en un concert presidit per la figura imponent de Toscanini. Aquella estrena nord-americana va esdevenir un punt culminant en la trajectòria de Martinů.

Instrumentació La Cinquena Simfonia està escrita per a dues flautes, flautí, tres oboès, tres clarinets, tres fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió (plats, tam-tam, triangle, bombo, bombo lateral), piano i cordes.

Anàlisi musical La simfonia consta de tres moviments:

Adagio-Allegro Larghetto Lento—Allegro

L'Adagio-Allegro arrenca amb un motiu de tres notes que esdevé l’eix del moviment, articulat en cinc blocs que alternen tempos vius amb passatges més pausats. En els trams lents apareix una ombra d’inquietud que contrasta amb l’ímpetu fresc i gairebé pastoral de les seccions ràpides. Igual que a la Tercera i a les Fantaisies symphoniques, la simfonia adopta una alternança de seccions lentes i ràpides que forma part del seu llenguatge estructural modern. Com a la Sisena, el moviment s’obre amb una introducció lenta que tornarà com a postludi al final. En aquesta simfonia, però, l’adagio també reapareix al centre com un interludi, seguit per una combinació de recapitulació i nou desenvolupament.

Després de l’obertura vibrant, el segon moviment Larghetto presenta una flauta que s’eleva sobre el teixit de la corda. El conjunt adopta un aire lleuger i juganer, més proper a un scherzo encobert que no pas a un moviment lent tradicional. També aquí es manté l’alternança de caràcters, un dels trets definitoris de la simfonia.

El Finale s’obre amb un Lento de to punyent. La secció central, essencialment Allegro, reprèn motius i procediments del primer moviment, novament en blocs contrastats. Tot i alguns esclats de duresa, la música avança cap a una conclusió viva i confiada. El moviment es tanca amb un llarg passatge en modalitat menor, un final insòlit respecte a les altres simfonies de Martinů.

El pla global de la Cinquena no segueix el model simfònic tradicional. Martinů va afirmar que tenia una «estructura més moderna i millor», basada sobretot en l’animació rítmica i en l’alternança de blocs lents i ràpids al llarg de tots els moviments.

Discografia L'enregistrament monoaural de la Cinquena de Karel Ančerl de 1955 va ser la primera de les simfonies de Martinů que es va publicar comercialment en LP. Ančerl va gravar una versió estereofònica per a la ràdio canadenca el 1972 (també publicada en LP), i un nou enregistrament d'estudi en so quadrafònic el 1977 va ser dirigit per Václav Neumann com a part d'un recorregut complet de les sis simfonies de Martinů.

Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 5. Filharmònica Txeca, Karel Ančerl, dtor. Enregistrat al Dvořák Hall, Praga, del 21 al 23 de març de 1955. LP de 10 polzades, monoaural. Supraphon DM 5599. Praga: Supraphon, 1955. Reeditat, LP de 10 polzades, Supraphon SUF 20035. Reeditat en estèreo simulat, LP de 12 polzades (amb Martinů: Field Mass ), Everest SDBR 3329. Los Angeles: Everest Records. Simfonia reeditat en CD (amb Martinů: Memorial to Lidice, Les Fresques de Piero della Francesca, i The Parables). Supraphon 11 1931-2. Praga: Supraphon, 1992. Simfonia reeditada de nou en CD (amb Martinů: Simfonia núm. 6 i Memorial a Lidice) a Karel Ančerl Gold Edition, vol. 34. Supraphon SU 3694-2. Praga: Supraphon, 2004. Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 5. Ottorino Respighi⁣: Fonts de Roma. Orquestra Simfònica de Toronto, Karel Ančerl, dtor. (Martinů); Kazuyoshi Akiyama, dtor. (Respighi). Enregistrat el novembre de 1971 i gener de 1972, Massey Hall, Toronto. Gravació LP, estèreo. CBC Radio Canada SM 218. Toronto: CBC Radio Canada Broadcast Recordings, 1972. Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 3; Simfonia núm. 4; Simfonia núm. 5. Filharmònica Txeca, Václav Neumann, dtor. Set de 2 LP, quadrafònic. Supraphon 1410 2771/2. Praga: Supraphon, 1979. Reeditat en CD, Martinů: Simfonia núm. 5; Fantaisies simfòniques (Simfonia núm. 6). Gravació de CD, estèreo. Supraphon 111968. [Praga]: Supraphon, 1995. Reeditat com a part de les Simfonies de Martinů . Set de 3 CD, estèreo. Supraphon 110382. [Praga]: Supraphon, 1994. Bohuslav Martinů: Simfonies núms. 5 i 6. Orquestra Simfònica de Bamberg, Neeme Järvi, dtor. Gravació de CD, estèreo. Enregistrat al Dominikanerbau, Bamberg, Alemanya, març de 1988. Bis 402. [Suècia]: Bis Records, 1993. Reeditat com a part de Bohuslav Martinů: The Symphonies . Set de 3 CD, estèreo. Bis 1371/2. [Suècia]: Bis, 2003. Reeditat, conjunt de 3 CD. Clàssics brillants 8950. [Np ]: Clàssics brillants, 2008. Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Simfonia núm. 5. Scottish National Orchestra, Bryden Thomson, dtor. Gravat els dies 17 i 19 d'abril de 1990, al Caird Hall, Dundee. Gravació de CD, estèreo. Chandos CHAN 8915. Cinta de casset, estèreo. Chandos ABTD 1523. Colchester, Essex, Anglaterra: Chandos, 1991. Bohuslav Martinů: Simfonies núm. 3 i 5. Orquestra Simfònica Nacional d'Ucraïna, Arthur Fagen, dtor. Enregistrat a la National Radio Company of Ukraine, Kíev, març de 1995. Gravació de CD, estèreo, Naxos 8553350. Hong Kong: Naxos Records, 2002. Bohuslav Martinů: Simfonies núms 1–6. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Praga, Vladimír Válek, dtor. Enregistrat a Praga, Ràdio Txeca, Estudi A, 2006. Set de 3 CD. Supraphon SU 3940. Praga: Supraphon, 2008. Martinů: Les 6 simfonies. Orquestra Simfònica de la BBC, Jiří Bělohlávek. Enregistrat en directe al Barbican Hall, Londres, 3 d'octubre 3 (núm. 1) i 9 d'octubre (núm. 2), 2009; 19 de febrer (núm. 4), 19 de març (núm. 5), 17 d'abril 17 (núm. 3) i 8 de maig (núm. 6), 2010. Set de 3 CD. Onyx 4061. [Londres]: Onyx Classics, 2011.

Referències

Bibliografia

Categoria:Composicions musicals del 1947 Categoria:Simfonies de Bohuslav Martinů Categoria:Obres estrenades a Praga Martinu 5