Mirandolina, H. 346, és una òpera en tres actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret italià del mateix compositor, basat en la comèdia La locandiera de Carlo Goldoni. Salieri va estrenar una òpera (dramma giocoso) sobre el mateix tema al Kärtnertortheater de Viena el 1773. Es va estrenar el 17 de maig de 1959 al Teatre Nacional de Praga dirigida per Václav Kašlík, poc abans de la mort del compositor.
Origen i context Mirandolina es va concebre gràcies a una beca Guggenheim i a l’adaptació d’un text de Goldoni. Aquesta òpera, relativament breu però suficient per a una sola representació, va ser escrita íntegrament en italià per Martinů. Tot i això, sembla que no reflectia exactament la idea que el compositor tenia en aquell moment, que preveia un projecte amb arrels eslovaques i ambient rural profund. L’estrena es va produir poc abans de la seva mort. L'òpera va ser escrita entre 1953 i 1954. Incorpora en alguns llocs trams de diàleg parlat entre els personatges, sobre un rerefons orquestral.
La locandiera de Carlo Goldoni és una de les comèdies més conegudes del dramaturg i ja havia estat musicada per Antonio Salieri i Giovanni Simone Mayr. Martinů va modificar el títol a Mirandolina i va elaborar un llibret propi en italià, resultant en una obra enginyosa. L’òpera combina elements d'òpera còmica, singspiel i opereta, amb diàlegs vius, números musicals atractius i un subtil matís de malenconia, fet que li ha garantit una acollida favorable en els escenaris des de la dècada del 2010.
Durant els darrers vint anys de la vida de Bohuslav Martinů, dos esdeveniments interconnectats van marcar la seva trajectòria i continuen generant interès. L’escalada de tensions abans de la Segona Guerra Mundial el va obligar a exiliar-se d’Europa i va frenar la seva producció operística. Només amb la composició de Mirandolina, estrenada el 1959, Martinů va demostrar una recuperació creativa significativa, retornant simbòlicament a la seva terra natal després de la distància provocada per l’última estrena de Julietta al Teatre Nacional de Praga el 1938.
Durant la seva estada als Estats Units, Martinů va trobar un entorn propici per a la creació musical, especialment gràcies al suport de Serguei Koussevitzki, que li va encarregar cinc simfonies estrenades amb gran acollida per crítica i públic. Durant aquest període, el compositor es va centrar especialment en música per a conjunts petits i obres orquestrals, mentre l’òpera quedava relegada temporalment. Només molt més tard, una volta passats quinze anys, Martinů tornaria al gènere escènic amb dues obres prèvies a Mirandolina: Pel que els homes viuen, basada en Tolstoi, i El matrimoni, inspirada en Gogol; ambdues havien estat concebudes inicialment com a adaptacions per a televisió. De manera similar, Comèdia en el pont, composta per a la Ràdio Txeca el 1935, no es va portar a l’escenari fins al 1951, amb funcions a Nova York i a Venècia.
Un cop obtinguda la ciutadania estatunidenca i beneficiant-se d'una beca de la Fundació Guggenheim el 1953, Martinů va poder reprendre la seva activitat operística. Inicialment, es va interessar per adaptar a l’escena musical Els dimonis de Dostoievski, però aviat va reconèixer que la complexitat i la densitat de l’obra haurien fet que el projecte fos massa llarg de completar. Per aquest motiu, va optar per un tema més manejable, que permetés desenvolupar-se en un nombre reduït d’actes i sense la necessitat de reestructuracions importants.
Poc després, Martinů va considerar seriosament adaptar La locandiera, la cèlebre comèdia de Carlo Goldoni, que havia llegit anys enrere a Niça en la versió original italiana, amb traduccions al francès i a l’anglès. Finalitzada la guerra, l’entusiasme per aquest projecte va coincidir amb la seva presència a Europa. Niça es va convertir en un lloc recurrent per al compositor, que també viatjava amb freqüència a Suïssa i Itàlia. El 1954, va comptar amb l’ajuda d’Olga Schallberger per resoldre aspectes lingüístics del text, però els desafiaments van resultar més complexos del previst, ja que calia organitzar el llibret en una llengua que Martinů no dominava del tot, mantenint l’equilibri entre paraula i música. Finalment, el seu amic de París, Antonio Aniante, va intervenir, millorant la comprensió del llibret i integrant correctament el text amb cadències i inflexions adequades.
Anàlisi musical Mirandolina és reconeguda com un dels principals homenatges de la música europea a les creacions de Rossini. Tot i la seva essència italiana, l’òpera incorpora ritmes característics de Moràvia que aporten frescor i vitalitat a les escenes còmiques.
David Pountney ha descrit l'òpera com «l'obra on l'estil neoclàssic i ràpid de Martinů es posa en si mateix... trobant espai per a referències musicals enginyoses i iròniques als madrigals italians, el vodevil francès i l'òpera buffa italiana».'David Pountney. In the Key of Dreams. Opera, Vol 60 No 6, June 2009, p660. El biògraf de Martinů, Brian Large, va assenyalar diversos aspectes destacats de la partitura: una ària de coloratura a l'acte I, escena 6 per a Mirandolina, així com valsos, intermezzos i un saltarello,Large, Brian. Martinů. Duckworth, London, 1975, p108. aquest últim va ser gravat el 1973 per l'Orquestra Filharmònica Estatal Txeca de Brno dirigida per František Jílek.
Representacions La primera producció de Mirandolina va romandre en el repertori escènic del Teatre Nacional de Praga fins al 1963 i l'òpera hi va ser reviscuda el 1980-82.Page showing production details of Mirandolina at the Národního divadla archives site accessed 3 January 2015. Es va posar en escena com a part del Festival de Wexford l'any 2002 amb Daniela Bruera en el paper principal dirigit per Riccardo Frizza, l'actuació finalment es va publicar en CD.
L'estrena al Regne Unit va ser a càrrec de la Garsington Opera el 2009 amb Juanita Lascarro al paper principal i dirigida per Martin André.Financial Times report on the UK premiere of Mirandolina. accessed 6 January 2015.
El 2013-14 Mirandolina es va veure a Ostrava, al Teatre Nacional de Moràvia-Silesia, després l'estrena alemanya de la versió original italiana es va fer el març de 2014 al Theater Gießen dirigida per Michael Hofstetter i dirigida per Andriy Zholdak; l'Opernstudio de l'Òpera Estatal de Baviera va representar l'obra l'abril de 2014 dirigida musicalment per Alexander Prior i escènicament per Christian Stückl, i al juny es va posar en escena a Bratislava, al Teatre Nacional Eslovac.
Argument Mirandolina, l'hostalera, és cortejada per diversos nobles a casa seva a Florència. Dos d'ells intenten competir entre ells per seduir-la, declarant que estan apassionadament enamorats d'ella, però després d'haver-los encantat, els deixa caure. Una altra admiradora és la sardònica misògina Ripafratta a qui veu com un repte per guanyar.
Mirandolina decideix doncs atraure el Cavaliere i seduir-lo. Ella exposa els trucs que està jugant amb Forlimpopoli i Albafiorita, i intenta utilitzar l'adulació i l'encant per enganyar a Ripafratta. Ell, però, es posa seriós, jugant amb el seu rang i es fa ilusions amb el seu primer amor real, i està furiós quan Mirandolina el rebutja. Dues actrius d'edat avançada, Ortensia i Dejanira pretenen en va que no són de classe alta.
Mirandolina s'havia mostrat molt entusiasmada amb el seu fidel cambrer Fabrizio i acaba casant-se amb ell, després d'haver provat la seva fidelitat, com a protecció contra el lívid Ripafratta.
Enregistraments La producció de Wexford de 2002 va ser gravada per la BBC i publicada en CD l'any 2004 per Supraphon; amb l'Orquestra Filharmònica Nacional de Belarús dirigida per Riccardo Frizza.
Referències
Categoria:Òperes de Bohuslav Martinů Categoria:Composicions musicals del 1959 Categoria:Òperes estrenades a Praga Categoria:Òperes en italià Categoria:Òperes de la dècada del 1950